Crític Cerca
Foto: FREDDIE DAVIES
Entrevistes

Raquel Rolnik “La crisi ambiental posa en qüestió el capitalisme”

Raquel Rolnik és arquitecta, urbanista i, sens dubte, una referència en el debat urbà global. S’ha dedicat durant 40 anys a analitzar el problema de l’habitatge, i ho ha fet compaginant el seu compromís d’activista amb responsabilitats públiques al Brasil i també en l’àmbit internacional. És catedràtica de la Facultat d’Arquitectura i Urbanisme de la Universitat de São Paulo. El 2008 va ser nomenada relatora especial per al Dret a l’Habitatge de les Nacions Unides. Un dels seus llibres més destacats és La guerra de los lugares. La colonización de la tierra y la vivienda en la era de las finanzas (Descontrol, 2017).

04/05/2022 | 06:00

Per començar, ens podries oferir el teu propi diagnòstic sobre aquesta crisi? És una crisi conjuntural o és un canvi més profund que superposa múltiples crisis?

La pandèmia i la crisi sanitària no són la crisi com a tal, sinó les últimes expressions d’una crisi més àmplia i estructural. La crisi és la del model social, econòmic, polític i territorial implementat des de fa temps, però especialment del model format per la combinació entre neoliberalisme, globalització i financerització. Parteixo d’una anàlisi del territori, de l’espai construït, des de la qual es veu de manera molt clara la submissió de l’organització del territori a les finances. El capital financer sotmet el territori als seus desitjos i expectatives de rendibilitat. És un model de naturalesa extractivista, basat en les expectatives de valoració futura en el mercat a través del joc especulatiu de les finances.

Parla’ns més sobre aquest model de tres caps (neoliberalisme, globalització i financerització) que entra en crisi. Ara ens comentaves el paper de les finances, però com funciona a escala global?

La globalització ha suposat l’obertura de circuits financers que operen en una escala territorial mai no vista, en part a causa de la revolució digital i de la instantaneïtat que permet a l’hora de concentrar i dinamitzar aquests capitals. Es tracta d’una massa global de capital financer que pot moure’s entre els territoris i que entra i surt ràpidament d’un lloc a un altre buscant rendibilitat. A això, cal sumar-hi el neoliberalisme, el tercer element del conglomerat. L’eliminació de les barreres per a la circulació dels capitals és una part important del model neoliberal, però això no ho ha fet “el mercat” per ell mateix. Ha estat possible gràcies a polítiques públiques, integrades en un canvi important del rol dels estats, que tenen com un dels seus objectius obrir les fronteres perquè aquesta massa de capital financer pugui baixar al territori i implementar els seus models d’organització politicoterritorials. L’hegemonia neoliberal ha desmantellat la idea que el rol de l’Estat és repartir l’excedent de la riquesa per redistribuir-lo a través de polítiques públiques. El neoliberalisme és la renúncia dels estats a fer polítiques redistributives i, al seu torn, una adhesió absoluta a la idea que tots els drets socials són convertibles en mercaderies i, en alguns casos, en actius financers, com clarament passa amb l’habitatge. Doncs bé, és tot aquest conglomerat el que entra en crisi i, hi insisteixo, es tracta d’una crisi estructural.

Foto: FREDDIE DAVIES

“No és possible el creixement il·limitat”

Quan dius que la crisi té un caràcter “estructural” i que la pandèmia i el virus en són una expressió més, a què et refereixes?

La crisi té una dimensió estructural en la mesura que el fonament mateix del capitalisme es desploma. És a dir, resulta impossible continuar defensant la viabilitat del creixement il·limitat de la producció i de l’extracció de riquesa del territori per a la generació d’ocupació i de salaris amb la finalitat de consumir. El capitalisme es troba amb múltiples límits. Un límit clar és l’ambiental. La crisi ambiental qüestiona aquest fonament capitalista: no és possible el creixement il·limitat perquè el planeta no l’aguanta. Els canvis climàtics o els desastres ecològics són una expressió d’aquest moment d’impasse del paradigma actual. D’altra banda, el model actual no ha complert la promesa que el mercat pot oferir béns com ara la salut, l’habitatge o l’educació per a tothom a través del crèdit i de l’endeutament. En realitat, ha produït l’efecte contrari. La situació de l’accés a l’habitatge als països que han desmantellat el seu Estat del benestar és pitjor que fa 20 o 30 anys. També en aquells països que, sense tenir un sistema de benestar desenvolupat, van passar al model neoliberal, on l’emergència d’habitatge és central.

I ha empitjorat amb la pandèmia…

Sí, la pandèmia ha incrementat aquesta emergència. Resulta que el “Queda’t a casa teva” dels confinaments només era possible… si tenies casa. La pandèmia i aquest virus d’origen zoonòtic tenen a veure amb la crisi d’un model socioterritorial i polític. No tornarem a una “nova normalitat”, ja que això significa tornar a les condicions estructurals que han provocat la crisi. Per això crec que cal disputar la política de la postpandèmia. El marc dels drets i de la protecció de la vida, que és el que defenso, és molt important per situar un dels costats d’aquesta disputa.

Foto: FREDDIE DAVIES

“No tornarem a una nova normalitat: això seria tornar a les condicions estructurals que han provocat la crisi”

En alguns dels teus llibres parles que una de les dinàmiques a disputar és la “colonització de la terra”. Ens ho pots explicar?

Parlo de colonització perquè el capital financer ocupa el territori per extreure’n riquesa sense que una part d’aquesta es distribueixi entre les persones que viuen i produeixen en aquest territori. És una colonització de l’espai per part de les finances, on tots els estalvis i totes les inversions del planeta s’ajunten i es mouen en una mena de núvol que sura sobre el territori buscant on baixar per extreure’n benefici.

Però, d’on surt aquest capital?

Pensem, per exemple, quan algú cerca en el banc un fons d’inversió o algun producte financer que li permeti no perdre diners o estalviar-ne. O si algú cotitza en un fons de pensions privat, esperant que aquest fons faci inversions per ser més gran i li garanteixi la pensió en el futur. També els fons sobirans dels països com, per exemple, els productors de petroli, que saben que algun dia s’esgotarà i posen els seus diners en fons que, de la mateixa manera, busquen expandir-se i ser més grans. Així actuen també els milionaris amb els seus diners. Llavors, tota aquesta massa de capital financer cerca sempre on invertir per ser més gran. És un creixement exponencial. Ha de créixer contínuament i, a més, no ha de ser invertit pas en l’economia real. En el cas del fons financer d’Apple, que és més gran que el d’Alemanya, només un 10% es reinverteix en producció tecnològica.

Per què hi ha aquest interès de les finances pel territori?

L’espai construït, el territori, és molt preuat per a aquest circuit financer, tant per la seva materialitat com per la seva durabilitat. El sòl pot guanyar valor o perdre’n, però no desapareix. Això s’entén millor pensant en el que ens deien els nostres pares: “Compra un habitatge, que és una inversió segura i per a sempre”. Per als fons de pensions o per als fons sobirans dels països, el territori és un actiu perfecte, ja que no en necessiten una capitalització immediata, sinó a llarg termini. Fins i tot un bé immoble pot estar registrat com a actiu en la cartera d’aquests fons mentre està inutilitzat, tot esperant un moment futur més rendible. Al seu torn, aquesta durabilitat i materialitat de l’espai construït atorga molta solvència a aquests fons i en millora la qualificació en els ràtings financers. El cas és que aquesta relació entre financerització i territori s’ha facilitat amb regulacions estatals i polítiques urbanes. Es tracta d’un procés de titularització, de creació de nous instruments financers com els fons immobiliaris o els real estate investment trusts, que permeten al capital entrar i sortir ràpidament de l’espai construït, creant paisatges per a la renda.

Foto: FREDDIE DAVIES

“El capital financer sotmet el territori als seus desitjos i expectatives de rendibilitat”

Si l’Estat ha facilitat “paisatges per a la renda”, podria fomentar paisatges per a la vida?

Hi ha un marge polític; és estret, sobretot per a les polítiques locals, però existeix. D’entrada, és important entendre l’Estat i les polítiques públiques com a espais de disputa i que podria ser més redistributiu. L’exemple mateix de Barcelona és interessant. Parlem d’una ciutat que va desenvolupar paisatges per a la renda des de finals dels anys noranta i que, a partir d’un moviment social important, ha aconseguit constituir un govern local que busca enfrontar el paradigma actual, ser més redistributiu i fer costat a les iniciatives de resistència. Barcelona busca construir paisatges per a la vida dins d’uns grans límits, tant competencials com estructurals. En tot cas, les formes d’organització i el disseny de les polítiques en àmbits com l’habitatge importen i molt.

Per exemple?

Vegem-ho en l’habitatge. Quina és la diferència entre produir “habitatge accessible” a través d’acords de partenariat publicoprivats amb el capital financer i utilitzar recursos públics per produir habitatge cooperatiu? Resulta que aquest “habitatge accessible” també sol operar com un actiu que busca rendibilitat. Les cooperatives, en canvi, integren bloquejos per als circuits del capital, ja que estan dissenyades per a l’ús i no per a l’especulació. Les diferències són enormes. Usant el mateix sòl públic, els mateixos subsidis i el mateix marc de competències municipals, pots optar per l’una o l’altra estratègia. D’altra banda, enfront de la financerització de l’espai a escala global, hi ha resistències a escala local, com els moviments contra els desnonaments. Aquestes lluites poden tenir més o menys suport per part dels estats, tant del poder judicial, executiu i legislatiu. Enfront d’un moviment que defensa l’accés a l’habitatge, l’Estat pot enviar-hi la policia i ficar a la presó els qui s’hi resisteixen o decretar la suspensió dels desnonaments. A causa de la situació d’emergència de la pandèmia, molts governs capitalistes han implementat mesures de suspensió de desnonaments i de regulació del preu dels lloguers. I resulta que es va fer i ningú no va morir per culpa d’aquestes decisions ni va haver-hi cap revolució a escala mundial. És tota una lliçó per a la política de la postpandèmia.

Foto: FREDDIE DAVIES

“El model actual no té cap capacitat d’oferir una resposta concreta a l’actual crisi ambiental, social i política”

Continuant amb aquesta línia de possibles horitzons de canvi, sembla que avui prenen més importància propostes com el decreixement, l’economia social i solidària, la transició ecològica o, si més no, són part del debat sobre aquestes polítiques de la postpandèmia…

Siguem clars: el model és mort. El model actual no té cap capacitat d’oferir una resposta concreta a l’actual crisi ambiental, social i política. Encara més: no té altra cosa a oferir que la desigualtat social i la destrucció de l’espai. Estem parlant d’escenaris de vida o mort que obren espais de canvi, i aquesta agenda ecosocial que comentes ens permet repensar la manera com ens relacionem amb el planeta, abandonant la utopia de creixement il·limitat i la toxicitat; una toxicitat que trobem tant en els transgènics en l’alimentació, en el sotmetiment animal en l’agroindústria o en la manera de gestionar l’aigua i els subministraments bàsics. Les propostes de decreixement, del Green New Deal, de l’agroecologia, etc., són experiments concrets que estem fent per anar generant un altre model, però no tenim, encara, un altre model. Encara més: resulta que les utopies socialistes del segle XIX també estaven basades en el creixement il·limitat i en el desig d’incrementar el poder adquisitiu per consumir. Aquestes utopies ja no ens serveixen; en necessitem de noves. En les lluites dels segles XIX i XX teníem una agenda per prendre el poder de l’Estat i implementar-la. Ara, crec, l’escenari és diferent i molt més interessant.

Quina seria aquesta nova agenda?

No tenim una agenda com a tal. Quan vivim i reorganitzem d’una altra manera l’espai, el menjar, l’habitatge, etc., estem experimentant alhora que construïm una nova agenda. Suposo que en algun moment, no sé quan, aquestes experiències convergiran, es trobaran, i es reconeixeran com un canvi. El que sembla clar és que és una aposta molt menys institucional. Jo vaig participar en lluites socials, vaig entrar en l’Administració de l’Estat per desenvolupar polítiques redistributives al Brasil, sota el Govern del Partit dels Treballadors, i em vaig trobar amb el límit d’aquesta institucionalitat. Tota l’energia de la lluita no pot estar dirigida només a prendre o canviar l’Estat. És en l’experimentació social on està la llavor de la reorganització de la vida.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies