12/08/2020 | 06:00
Com vius aquesta pandèmia o postpandèmia?
Soc a Buenos Aires i fa gairebé tres mesos que no surto de casa, però, sent sincera, jo visc molt en la paraula i la paraula també circula des de la pantalla.
La distància física no ho és tant gràcies a les noves tecnologies.
Bé, això és una gran equivocació: pensar que la distància física no és una distància social. Amb la quarantena ens hem adonat de la materialitat del cos de l’altre, que fins ara no percebíem com a espai de comunicació. Alguns de nosaltres som verbals, però hi ha moltíssima gent per a qui la comunicació no verbal és essencial. Hem eliminat la importància del cos durant massa temps.
Ara anhelem sortir, la pell, la vida sense pantalla… Aquest confinament ens ha servit per apreciar més el cos?
Sí. Durant el tancament hem patit la manca d’altres coses: la comunicació epidèrmica, la falta de materialitat, perquè la comunicació que tenim ara a través de la pantalla és una comunicació visual, bidimensional i només verbal i això ens requereix l’esforç enorme de passar per un embut molt estret el fet comunicatiu. En canvi quan estem entre cossos s’activen altres comunicacions que no són verbals i de les quals no tenim consciència.
Durant els primers dies de confinament van sorgir diferents tesis filosòfiques, des de Žižek fins a a Judith Butler, que parlaven de la Covid-19 i les seves conseqüències socials i polítiques. En un text teu de l’abril afirmaves que el coronavirus és “un significant buit” i que la batalla futura serà omplir-lo de significat.
Veig la Covid-19 com el filòsof Ernesto Laclau va veure la figura de Perón en la política argentina: un “significant buit” al qual diversos projectes polítics van estendre la seva xarxa discursiva. També la veig com un esdeveniment que dona origen a un “efecte Rashomon”, i aquí s’evoca la manera com en les ciències socials s’ha usat el tema del clàssic film de Kurosawa: un mateix crim relatat des de quatre perspectives d’interès diferents.
“El que ha evidenciat la pandèmia és que necessitem societats plurals per sobreviure i restablir els nusos de la vida comunal”
Quins seran els escenaris futurs que plantegen les narratives al voltant de la pandèmia?
La pugna serà, com diu el teòric Edward Said, pel permís de narrar, per qui es declararà amb el dret de narrar i explicar què ha passat. Haurem de viure amb diferents narratives que seran al final la confrontació entre dues ètiques, dos projectes històrics: la conformista, que declara una sola veritat, un sol Déu, una sola forma de bellesa, i és patriarcal i monolítica, i una ètica de la insatisfacció, del pluralisme, que vol un canvi, un futur més benigne.
Al teu text aventuraves diferents possibles mons: des de la fi del capitalisme fins al control social, el genocidi dels més dèbils i la pedagogia feixista i, en darrer terme, la imposició d’una perspectiva femenina. Ara que sembla que estem començant a veure la llum, que ens estem desconfinant, hi ha cap narrativa que creguis que pren embranzida o estem amb la idea ‘gatopardiana’ “que tot canviï perquè tot segueixi igual”?
Crec que no acabarem amb la disputa de les dues pells ètiques i que haurem de conviure entre diferents narratives, però nosaltres tenim un avantatge davant els nostres antagonistes de projecte històric: el pluralisme i també els vincles.
Sobreviurem com més plurals siguem?
El que ha evidenciat la pandèmia és que necessitem societats plurals per sobreviure, que el futur no passa per les grans ciutats, sinó pels llocs remots, pels pobles indígenes, per exemple, que viuen aïllats i mantenen costums socials de col·lectivitat. Cal restablir els nusos de la vida comunal amb la seva llei de reciprocitat i ajuda mútua, endinsar-se en el “projecte històric dels vincles”, que finalment és un projecte feminista. Recuperar la politicitat del domèstic, fer que administrar sigui equivalent a cuidar i que la cura en sigui la tasca principal. És el que aquests dies de pandèmia he anomenat l'”estat matern”, com allò diferent de l’estat patriarcal: burocràtic, distant i colonial.
“Històricament la casa era un espai femení on la dona gestionava la vida. Homes i dones som dues històries que s’han entrecreuat i, la nostra, es lliga al que és domèstic”
Parles de polititzar el fet domèstic, malgrat que la violència contra les dones ha augmentat durant el tancament. Quan va deixar de ser la casa un lloc d’empoderament femení i de politització per passar a ser un lloc d’opressió?
Jo afirmo que l’espai domèstic és l’espai de les dones. Això m’ho han discutit moltes feministes però jo em baso en el transcurs de la història. Històricament la casa era un espai femení on la dona gestionava la vida. Homes i dones som dues històries que s’han entrecreuat i la nostra es lliga al que és domèstic. La casa es converteix en lloc d’opressió quan la família es nuclearitza i cada dona és “la reina de casa seva”. Les dones queden aïllades i soles a les seves llars, però no sempre ha estat així. La vida tribal abans de la colonització s’estructurava col·lectivament. Els homes dominaven l’espai fora de casa i elles el de dins però de manera comunitària.
Els homes, per tant, durant el confinament, han estat tancats en un espai que no els pertany.
La violència sempre ha existit, és en el si del patriarcat fundacional, però en aquests moments hi ha una hipertròfia de la masculinitat i això fa que hi hagi formes més grans i més cruels de violència. L’home està sent desposseït de la seva masculinitat; vivim en un món on afloren els pluralismes i cada cop sent que té menys autoritat i menys valor, per això hi ha violència, perquè la violència és extreure valor del cos d’un altre.
Relaciones la violència amb la precarietat.
El món d’avui és un món d’amos, de ‘lordships’. Hi ha una refeudalització i la riquesa es concentra en poques mans, de manera que deixa unes grans traces de precarietat. La societat avança d’una manera que els homes no poden controlar. Això els deixa en una situació d’incertesa a conseqüència de la precarització de la vida, de l’economia, de no poder educar-se més, llegir més i tenir accés a diverses formes de benestar. La vida s’ha tornat immensament difícil, i l’home, que, pel seu mandat de masculinitat, té l’obligació de ser fort, de ser el potent, té moltes dificultats per poder ser-ho.
“És urgent que els homes redefineixin què és ser home, perquè, si no, quedaran atrapats per una onada de violència i desconcert”
Aquesta precarietat, però també l’auge del moviment feminista, està fent que alguns homes es repleguin cap a posicions conservadores i populistes que parlen, per exemple, de derogar lleis contra la violència de gènere.
El que afebleix els homes no és el feminisme. És la falta d’ocupació, la inseguretat en l’ocupació quan en tenen, la lleugeresa dels vincles, el desarrelament comunitari, familiar o local… Un dels errors del pensament feminista és creure que el problema de la violència de gènere és un problema dels homes i les dones. Crims com les violacions en grup demostren l’existència d’una masculinitat progressivament precaritzada. La violència de gènere és un problema social, un símptoma de la història, de les vicissituds per les quals passa la societat. La precarització de la posició masculina posa en qüestió la seva potència. I, per tant, només els queda la violència (sexual, física, bèl·lica) per restaurar-se en la posició masculina. Les Mares, els sicaris o les manades en són un bon exemple. És urgent que els homes redefineixin què és ser home, perquè, si no, quedaran atrapats per una onada de violència i desconcert.
Afirmes: “El feminisme no pot i no ha de construir els homes com els seus enemics naturals”.
L’enemic del feminisme és el patriarcat, on es manifesti, no els homes. El feminisme, els feminismes en plural, és una cosa molt més gran i lluminosa que una política de l’enemistat. Hi ha dones que reprodueixen el patriarcat, com, per exemple, la Condoleezza Rice o la Margaret Tatcher. L’enemic és una estructura, és un ordre polític disfressat de religió i costums. La primera desigualtat és el gènere i d’aquí n’emergeixen les altres, com la de raça o classe. Avui tocant el patriarcat cau tota la pedagogia de la desigualtat.
“Hi ha persones que se n’aprofiten per al seu propi interès i debiliten el projecte feminista”
El feminisme, a diferència del relat patriarcal, implica igualtat, relacions més horitzontals i enxarxades.
La nuclearització de la família ens va portar a les dones el tancament, l’individualisme i la competitivitat; cadascuna regnava sola a la seva llar i això és terrible. Ara estem recuperant alguna cosa que ja va existir: els ritus, les trobades, la cerimònia. Hem recuperat el món propi.
La virtualitat ha ajudat a aquesta recuperació de lligams de sororitat?
Sí, la virtualitat ha fet que tot anés més de pressa, però voldria dir que d’ella també n’han emergit problemes. No podem confondre el judici popular de comportaments masclistes amb el linxament a les xarxes socials. Apareixen formes d’apropiació del moviment feminista que tendeixen a linxar i hi ha persones que se n’aprofiten per al seu propi interès i debiliten el projecte feminista. Els nostres enemics estan utilitzant la nostra vulnerabilitat, la nostra necessitat de justícia popular, perquè els tribunals sovint ens ignoren, pels seus propis interessos polítics.
Ara bé, ‘hashtags’ com els del #MeToo o #NiUnaMenos són altaveus de projectes feministes.
Cert, hem fet grans avanços en el camp discursiu i en el simbòlic. El que hem recorregut és molt i ara toca cuidar-nos. No podem deixar que els nostres antagonistes de projecte històric expropiïn les nostres victòries.
Un altre exemple és el poder de la viralitat però també la força del carrer gràcies a la performance ‘El violador eres tú’, la de LASTESIS, per exemple, que s’inspira en els teus estudis feministes. Un projecte teatral mai estrenat que salta del carrer a la xarxa i de la xarxa es replica a diferents ciutats del món i en diferents idiomes amb un objectiu comú: denunciar la violència patriarcal.
Em va sorprendre molt quan em van dir que s’havien inspirat en les meves idees; no en tenia ni idea fins que em va arribar per internet com a tothom. El fenomen de LASTESIS em va fer pensar. Al feminisme tenim altres càntics, altres himnes; per què aquest es va viralitzar? A la conclusió a què arribo és que el que ens uneix a les dones és la victimització de la violència i aquí el que va haver-hi va ser una vibració de cossos adolorits, victimitzats. Una cocorporalitat que ens va interpel·lar a totes, una vivència de dolor compartit. Crec que sense les xarxes ens hauria arribat igual, més lentament, però hauria arribat, perquè en la cançó i la posada en escena hi havia una comunió.
“El feminisme ataca el cor del poder per descobrir altres formes de felicitat”
Les xarxes socials, en el cas de LASTESIS, van permetre, tot i la bidimensionalitat de la pantalla, prescindir dels mitjans de comunicació clàssics.
De fet el que va haver-hi va ser una intersubjectivitat, una vibració comuna no mediatitzada pels mitjans massius i això és meravellós. Fins i tot alguns mitjans ho van boicotejar, no ho van enregistrar, ho van ignorar. Com es poden ignorar milers de dones a tot el món cantant amb una sola veu?
El feminisme dissol el poder?
El feminisme dissol el poder perquè el distribueix. El feminisme ataca el cor del poder per descobrir altres formes de felicitat. Reorientar la història només serà possible amb altres formes de plaer i felicitat, altres maneres d’estar en el temps. El feminisme és una política de l’amistat que anhela un món on diferents formes de felicitat, realització i benestar puguin existir sense agredir-se mútuament.
