Crític Cerca
Foto: DOLORS PENA
Entrevistes

Roser Vernet “Hi ha territoris que som invisibles”

Fer del paisatge una expressió de model territorial que permeti la vida digna de qui l’habita i en conservi els valors únics. Aquesta premissa condensa l’esperit de la candidatura del paisatge del Priorat al Patrimoni Mundial de la UNESCO. La candidatura promoguda per l’associació Prioritat, coordinada per una dona que ha fet de la lluita del territori una de les seves banderes. Ella és Roser Vernet Anguera (el Molar, 1955), dona de terra endins, activista social i cultural i filòloga. També fundadora del Centre Quim Soler, la literatura i el vi, instal·lat al Perxe, la casa on viu. Caminant amb ella pel Priorat, entenem que el paisatge és més que una imatge de postal. És rostre. És cultura. Un microcosmos de petites històries, com la seva, que va marxar del Priorat a l’exili i hi va tornar. Aquest és el nostre passeig entrevista pels voltants del Molar, el mirador del Coll d’en Solans (conegut com “el balcó del Priorat”) i l’entorn de l’Observatori de la Batalla de l’Ebre.

11/12/2019 | 19:00

“Lo fatalisme no ha de ser l’únic conreu d’aquesta terra!”, remuga mentre parlem des del que va ser l’observatori de l’exèrcit republicà durant la batalla de l’Ebre, al coll dels Traginers, a tocar de l’ermita de Sant Pau, al terme municipal de la Figuera. M’ho diu mentre m’assenyala tota la terra que va cremar durant l’incendi de la Ribera d’Ebre al juny passat. “Amb la candidatura del paisatge del Priorat a la UNESCO qüestionem també la gestió política del territori”, remarca. El paisatge és fràgil, si se’l menysté: “I ja sabem que hi ha territoris que som invisibles“. Parla d’una visibilitat que en faci aflorar la riquesa i els valors excepcionals i ajudi a conservar l’equilibri de viure-hi. I això s’entén molt bé quan des d’un altre mirador proper, el coll d’en Solans, ens ensenya el “mar” que es desplega just a sota.

Des de l’anomenat “balcó del Priorat”, comptem petits pobles, marges, terres conreades, boscos, salts de l’orografia, la serra del Montsant…; tot sembla d’un equilibri volgut. Em ve al cap una frase de la cineasta (tan rebel i poètica com ella) Agnès Varda: “Si on ouvrait des gens, on trouverait des paysages” [“Si obríssim gent, trobaríem paisatges”]. Penso que, si poguéssim entrar dins la Roser, hi trobaríem tot el Priorat explicat. “Els paisatges els creem les persones i, alhora, les persones fem part del paisatge que, en certa manera, ens fan ser com som. Sense la gent no hi ha paisatge”. Aquestes paraules les va escriure ella mateixa al pròleg del llibre ‘Priorat en persona. Diccionari literari d’un paisatge excepcional‘ (Vibop, 2019), un recull del procés creatiu d’una trentena d’escriptors i escriptores que han bastit literàriament un tros de terra massa invisible.

Xerrem doncs, amb la Roser Vernet de política, cultura, territori i paisatge tot passejant per diferents llocs del Priorat i també des del Centre Quim Soler.

Foto: DOLORS PENA

Tanta activitat i tanta militància, d’on et ve?

Uf, ens hauríem de remuntar molts anys enrere, a l’època d’estudiant al final del franquisme. Vaig començar ja amb algunes lluites pel territori, com la lluita antinuclear, que es va aixoplugar en alguns moviments d’església rural, que no tenien res a veure amb l’estament. Imagina-t’ho: vam anar al seminari de Tortosa —carca ‘a tope’— a fer-hi una mena d’exercicis espirituals i en realitat era un curs de materialisme històric basat en els llibres de la Marta Harnecker. Situo aquí el meu ‘començament d’alguna cosa’. A l’època de començar la universitat em movia entre el Priorat i Barcelona i amb altres persones teníem avidesa de militar en algun lloc. Vaig entrar en contacte amb ‘troskos’, ‘psuqueros’ i amb els partits independentistes, on ens vam anar quedant… Hi ha un moment en què crec que he de marxar i me’n vaig a París. El mateix dia que hi arribo, rebo una trucada i em diuen que, amb qui havia de contactar, millor que no el contacti. Els contactes que jo havia fet eren persones exiliades, de les quals l’Estat espanyol demanava l’extradició. A partir d’aquí, començo un periple, per París i Bèlgica, on m’acullen i visc una mica com puc i del que puc. Allà entro en contacte també amb organitzacions i moviments d’extrema esquerra.

I de París acabes anant al monestir de Cuixà, a la comarca del Conflent (Catalunya del Nord).

Sí, Cuixà és el refugi dels monjos expulsats pel règim franquista del monestir de Montserrat. Primer hi passo breus temporades i, finalment, m’hi instal·lo durant gairebé quatre anys, fent la cuina de l’hostatgeria. Gràcies als monjos i a antics exiliats i resistents, aconsegueixo regularitzar la meva situació a França. Cap al 1985, torno al Priorat. Em matriculo de Filologia i és quan conec l’escriptor Quim Soler, que estava al grup Ofèlia Dracs, Torno a marxar cap a Barcelona, amb en Quim, amb qui vam compartir uns anys de vida, fins que va morir el 1993. Després vaig treballar un temps a l’IEC, però crec que vaig ser prou molesta —era del comitè d’empresa, que vam aconseguir fer fora el gerent. Cap al 2000 torno definitivament a instal·lar-me al Priorat i és quan decideixo tornar a la casa materna del Molar —els meus pares viuen al Masroig— i, per guanyar-me la vida, reformo la casa com a establiment de turisme rural. Hi fundem també el Centre Quim Soler, la literatura i el vi, començo novament a formar part de lluites i plataformes vinculades al territori… i embolica que fa fort.

“La presó i l’exili no es poden tolerar, però amb ‘performances’ tampoc no anirem enlloc”

Déu n’hi do! L’any 2012 et proposen per entrar a la candidatura de la CUP de Tarragona, en les primeres eleccions catalanes on aquesta formació es presenta, i tu ho acceptes, però en una posició que et permeti no entrar a cap institució. Per què?

En aquell moment vaig considerar que tocava fer aquest pas per visibilitzar altres maneres de fer. Ara bé, amb les institucions sempre hi he negociat i treballat, però sempre me n’he mantingut al marge. La meva lluita, ara, es concreta al Priorat, al lloc on sóc i des del lloc on ho faig. Només he estat militant en partits clandestins; quan han deixat de ser clandestins, no m’interessen. Crec que els partits polítics, sobretot després de la mort de Franco, a partir de la nefasta Transició, cada vegada més passen a ser tot el contrari del que eren: si eren un instrument al servei de canvis —parlem dels que suposadament tenen aquesta intenció, ja que n’hi ha que ni la tenen—, passen a ser uns instruments que per la seva estructura, que és el principal objectiu a mantenir, esdevenen tot el contrari. Deixen de ser instruments de canvi i no m’interessen. Crec que els moviments menys estructurats, més assemblearis, poden assegurar dinàmiques que no s’enquistin. I potser també dec tenir un brot llibertari al meu ADN, que m’impedeix militar en cap partit.

Com veus el context polític actual?

Al marge de la meua identificació amb l’independentisme, entès també aquí com un instrument al servei de models que posin les persones i les comunitats al centre, en tot el Procés penso que s’ha perdut una ocasió per fer una feina més de fons, de continguts, de com i de què estem bastint. L’energia invertida en massa ‘performances’, això no ho ha propiciat. Es tractava d’anar fent feina dia a dia per anar construint un model de país. La presó i l’exili no es poden tolerar, però amb ‘performances’ tampoc no anirem enlloc. Per això penso que cadascú ha de trobar el lloc des d’on lluitar i la meva lluita és ara i aquí, des de baix, i al Priorat.

Foto: DOLORS PENA

“Tenim governs que valoren més la postal i el benefici que no pas la riquesa natural, la cultura i la gent”

Tots els escriptors i escriptores del llibre ‘Priorat en persona. Diccionari d’un paisatge excepcional’ han pogut narrar un territori i una gent que no surt als llibres. Per què el Priorat ha estat oblidat?

En termes de paisatge, aquest país, com tots, estableix històricament unes categories, uns tòpics i uns imaginaris, que neixen del món de la pintura, de la visió estètica, i que creen un aparell simbòlic al voltant de determinants territoris. Aquí, això neix en el moment de la Renaixença. Són els paisatges de la Catalunya Vella (la Catalunya humida) que és, a més, el bressol de la nació, on neixen els comtes que foragitaran els àrabs. Aquests acaben sent els paisatges identitaris de la nació. La nació necessita tot un aparell simbòlic (com la dansa, que serà la sardana) i, en termes de paisatge, l’aparell simbòlic és el Pirineu. També la plana que li dóna continuïtat (els dos ‘Empordans’) i la costa (Brava) que li ve al darrere. A partir del moment que adquireix la categoria de paisatge emblemàtic i simbòlic, és el que s’estudia, el que es pinta, el que es lloa. És el que es coneix i el que es fa conèixer. Què passa al Priorat? Aquí som part de la Catalunya Nova, la que durant més temps ha estat mestissa —l’últim bastió musulmà de Catalunya és Siurana, per exemple. En termes de paisatge, això esdevé natural i s’assumeix que hi hagi una categorització. Però, a banda dels paisatges emblemàtics compartits per tothom, hi ha els paisatges emblemàtics domèstics de cadascú. I el problema és quan aquests paisatges domèstics entren en conflicte amb els paisatges simbòlics generals.

Què vols dir quan dius que hi ha conflicte? És el despertar dels territoris menystinguts?

Quan no ets un paisatge simbòlic o no formes part de l’imaginari col·lectiu i de les categories “nacionals”, no tens consciència que pots esdevenir també paisatge i riquesa. Això comporta baixa autoestima. L’error d’establir unes categories fa que hi hagi tot un mecanisme que situa una centralitat i una jerarquia. Passa en termes de paisatge i en molts altres àmbits de l’immaterial. Aquí es va imposar la sardana, fins que fa quatre anys vam decidir que la jota era ‘també’ dansa nacional. En el cas de la llengua, per exemple, quin és l’estàndard? El català central-oriental, obviant tota la riquesa lingüística, que anem perdent. Hi ha varietats que només apareixen per fer-ne mofa o caricatura. L’aparell simbòlic és paisatge, però és també llengua i economia. Tot són decisions polítiques. Aquest desplegament serveix per dir-nos, a certs indrets, que parlem malament, que ballem una cosa que no toca o que tenim un paisatge que, com que no és verd ni té vaques, no és res. Per això es percep com a “normal” que certes infraestructures —les nuclears, les petroquímiques i els molins de vent— s’instal·lin aquí: que no bufa bé la tramuntana a l’Empordà? Sí, però això faria malbé el paisatge de postal, que, d’altra banda, destruiran per l’excés oposat. Quan el paisatge domèstic entra en conflicte amb el paisatge simbòlic canònic és quan una es pregunta què passa i per què. En el fons, tot plegat evidencia una cosa molt greu: el desconeixement de la realitat del país. És un desconeixement culpable per part dels governs de casa nostra, amb el seu afany de reduccionisme, centralisme i categorització. Tenim governs que valoren més la façana, la postal i el benefici immediat que no la riquesa natural, la història, la cultura i la gent que les fa. Això és mesquí i esquifit. El desequilibri territorial està servit, és un dels grans mals d’aquest país.

Vols dir que el paisatge i el territori s’han entès massa vegades com aquesta “postal” sense posar en valor altres elements. Tornant als incendis i a la cura del territori, l’editora de Club Editor, Maria Bohigas, destacava en el seu discurs en rebre el Premi Nacional de Cultura les generacions de mans d’homes i dones que han fet el paisatge com es fa una obra d’art, però a la vegada remarcava la precarietat en què viu el pagès [que] “s’assembla a la del músic i del ballarí”. I hi afegia: “És una fatalitat? No, és una tria política i una manera d’entendre l’autoritat, a base de no escoltar els que cultiven, els artistes que saben convertir una muntanya en escultura de pedra seca i els que saben fer-la ballar”.

I també remarcava: “La cultura és un clap de conreu que atura el foc”. El menyspreu a la pagesia és evident. L’aposta és l’agroindústria a gran escala. Suma-hi la despoblació del món rural, projectes depredadors i les tendències innates del ‘façanisme’ i reduccionisme del nostre país i ja ho tenim tot. Per a moltes persones, el Priorat és igual a vi, vi car, quatre noms famosos i un parell de llocs que cal visitar. Sovint aquest menyspreu o tematització són propostes que provenen del món urbà. Hi ha una mirada urbanocentrista que estrafà la realitat rural. En l’agricultura s’està fomentant la gran indústria, perquè els criteris estrictament són econòmics i de rendibilitat. La rendibilitat passa per l’agricultura intensiva i, per tant, la relació amb la terra i el medi ambient en termes d’explotació (de la terra i dels que la treballen). És el que el sistema capitalista proposa i impulsa. Al Priorat, si encara ens salvem una mica és perquè l’orografia ho complica. Som la resistència, o allò selecte, segons com es miri. I entre aquestes dues opcions hi ha la de continuar fent el que aquí s’ha fet sempre, que no vol dir quedar-nos immòbils en el passat, sinó viure l’adaptació al temps, als espais i a les condicions, sense fer tant de cas del ritme accelerat o del model de vida econòmic. No és fàcil, però ho hem de fer possible. I per això diem que cal també un projecte de país, i no només dels interessos d’alguns, si volem preservar els valors del nostre paisatge i del nostre territori. Amb la candidatura de la UNESCO, estem precisament qüestionant la gestió política del territori.

Foto: DOLORS PENA

“El Priorat és el paradigma del paisatge agrícola mediterrani, de petita escala i de terra endins”

Parlem d’aquesta candidatura per inscriure el Priorat en el Patrimoni Mundial de la UNESCO. La candidatura pretén declarar el Priorat “paisatge cultural agrícola de muntanya mediterrània”. Què vol dir això?

Aquesta categoria inclou els espais que il·lustren d’una manera única o excepcional la interacció entre les persones i la natura al llarg de la història. I nosaltres creiem, pel que hem treballat, pel que hem vist i estudiat i pel que hem après durant anys, que el nostre paisatge representa aquesta interacció en un espai mediterrani de terra endins. El Priorat il·lustra el paradigma del paisatge de la Mediterrània, que és allà on neix l’agricultura, on neix l’esperit civilitzador des del punt de vista agrícola. I és el pa, el vi, la fruita seca, l’oli… Es tracta de posar i reconèixer la vàlua d’un model agrícola encara viu, que sap harmonitzar tradició agrària de la Mediterrània amb innovació i creativitat, amb projecció de futur.

I heu trobat un conjunt de valors que acompanyen aquest model. Quins són?

Els valors són el grau elevat de diversitat i de complexitat en un espai delimitat a escala humana. Tot això dóna capacitat de resiliència. Tots els éssers, com més diversos i complexos són, més capacitat tenen de resistència i d’adaptació als canvis. El que nosaltres postulem és que aquest bocí de paisatge que és el Priorat representa el paradigma del paisatge agrícola mediterrani, de petita escala i de terra endins. Cal entendre aquest paisatge com un mosaic: que es replica a tots els nivells, el resultat del conjunt de totes les coses. La diversitat, i també la nitidesa, creen un contingut propi. Per exemple, la pedra seca il·lustra la diversitat geològica, els usos de l’aigua, l’organització del treball; la distribució dels pobles i dels trossos delimita els espais de vida. I podem seguir amb un reguitzell de capes immaterials i intangibles, com la cuina, la llengua, les tradicions. En cada estrat, el mosaic divers es repeteix. El valor és que al llarg de la seva evolució, de la intervenció de les persones, aquest paisatge, aquest mosaic, s’ha anat mantenint. Per ‘naltros’ aquesta és la descoberta més interessant.

Tu dius que cal entendre el paisatge com un rostre…

Aquesta és una frase que manllevem de Ramon Folch [biòleg i assessor ambiental], que diu que el paisatge és el rostre del territori, que vol dir que és la part més visible d’un tot, que reflecteix el que hi passa al darrere. Un rostre, el pots maquillar o fer-li la cirurgia estètica; però, si està malalt, si hi ha tensions o conflictes no resolts, això ho transmet. Per tant, si vols tenir un bon rostre, que no vol dir bonic necessàriament, però sí harmònic, sa i equilibrat, el que has de treballar és el que passa darrere. I darrere hi passen moltes coses. Moltes d’aquestes coses són les que hem anat descobrint, treballant i sintetitzant en el dossier de la candidatura, ja que evidentment se t’exigeix que demostris aquests valors que han de justificar el reconeixement. Això ens ha obligat a fer una feina de recerca que no s’havia fet, perquè com a territori invisible no havia estat gaire estudiat. I ens permet explicar per què tenim el paisatge que tenim i no un altre.

Foto: DOLORS PENA

“La candidatura de la UNESCO ens serveix perquè ens obliga i ens permet alhora fer un camí. L’important és el camí”

Si una cosa té també d’excepcional aquesta candidatura és que, a diferència del 90% de les que es presenten, aquesta surt i neix de la societat civil, des de baix. No neix des de les institucions, a qui heu hagut d’involucrar i explicar el projecte, entenc. Com se us acut d’iniciar-la?

Cal remuntar-nos al naixement de Prioritat, l’any 2007, i al canvi d’orientació que vam fer a partir d’aquell moment en les lluites que dúiem entre mans. Veníem de la defensa del territori que esclata a cavall dels dos segles i molts de nosaltres estàvem a la Plataforma en Defensa del Priorat, creada el 1999. Ens oposem i protestem per molts desastres territorials i ecològics. I es produeix una efervescència social que no s’havia produït mai. Al Priorat, que estem entre dos mons —les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona—, tenim una posició interessant per aquesta mateixa manera de ser entre frontera i frontissa. I ens sentim interpel·lats pels tres temes importants en aquell moment: el Pla hidrològic, la tèrmica d’Enron i el decret d’implantació eòlica. Hi ha una efervescència que provoca assemblees, accions, i es mobilitza molta gent. Anem fent ‘comboi’ [aquesta és una paraula que la Roser utilitza força en el sentit de “fer vincle i sumar”]. L’any 2002 es produeix una carambola política al Parlament de Catalunya: Convergència, que, amb la seva postura de suport al Pla hidrològic, s’estava ensorrant per aquestes terres, per no caure més —de fet, això passarà el 2004, amb l’arribada del tripartit— vota contra el Pla hidrològic. Aleshores el PP, enfadat, vota contra el Pla eòlic; i l’Enron, que es devia preguntar què feia aquí, amb tant de sarau, decideix retirar el projecte. Cal remarcar que la carambola política va seguir un guió que es dissenyà a partir de les mobilitzacions. A partir d’aquest primer “èxit”, al Priorat decidim continuar i aprofitar tota la mobilització i debat generats. Comencem a fer estudis del territori sobre impacte ambiental, on se sumen grups ecologistes, biòlegs, ajuntaments. Iniciem les jornades anuals “Priorat, quin paisatge, quin futur”. Ens plantegem què volem ser quan siguem grans. Comencem a parlar de paisatge i urbanisme, paisatge i patrimoni natural, paisatge i espai agrícola… Són unes jornades fetes amb la complicitat de l’acabat de néixer Observatori del Paisatge.

Poc després neix la idea de la candidatura?

Sí, mentre aprenem coses, comencem a parlar de ‘valors’ del paisatge. Comencem a veure que la reacció com a sistema d’acció únic és un terreny poc fèrtil i que cal passar a una etapa més propositiva, buscant objectius a llarg termini que ens permetin formular una estratègia d’acció. I és quan se’ns acut la idea d’explorar la possibilitat de treballar amb una candidatura a la UNESCO de paisatge cultural agrícola. Aquest és el moment en què neix Prioritat. Emmarquem la nova etapa amb aquest objectiu de la candidatura. Però sempre hem dit que, tot i que l’objectiu formal és un, el procés és tan o més important. És un objectiu instrumental, no finalista. Ens serveix perquè ens obliga i ens permet alhora fer un camí. El que és important és el camí. Perquè el que vas construint, amb tots els vincles acadèmics, territorials i institucionals que es posen en marxa, va quedant, al marge de si arribes a ser inscrit o no a la llista del Patrimoni Mundial. Que surti des de baix té el valor que som la mateixa gent del territori els qui treballem aquest paisatge, aquests valors i els seus continguts. Abans de fer reconèixer res a fora, és indispensable el coneixement i reconeixement propis.

En quina fase es troba ara la candidatura del Priorat al Patrimoni Mundial de la UNESCO?

L’any 2018 va ser presentada a la UNESCO. Un cop la presentes, hi ha uns avaluadors que vénen sobre el terreny i d’altres que estudien el dossier per fer un informe previ, que no és vinculant, però sí força determinant. L’informe d’avaluació va ser negatiu i vam decidir retirar-nos, perquè, si et presentes i et diuen que no, ja no ho pots tornar a fer. Preferim presentar-nos més endavant i reforçar els aspectes que calgui, ja que el mateix Ministeri, que és qui presenta la candidatura, creu que mereixem estar inscrits i hi ha el compromís de tornar-ho a provar.

Quins aspectes us caldrà reforçar?

Bàsicament, el sistema de gestió. La UNESCO t’exigeix que, a part de demostrar quins són els teus valors, garanteixis, mitjançant una gestió clara, com continuaràs mantenint-los en el futur. Aquest és per ‘naltros’ la clau de volta del projecte. Travar uns mecanismes i uns instruments que ens permetin gestionar aquest territori a partir dels seus valors, perquè les persones que l’habitem i fem aquest paisatge puguem viure-hi de manera digna i en harmonia amb els valors de diversitat, d’escala, de mosaic. Per construir aquest sistema de gestió, les institucions que donen suport formal a la candidatura han d’entomar el repte que representa un model que reclama la implicació activa de baix a dalt. I aquí comença un cert viacrucis. La Generalitat, fins ara, no troba cap fórmula jurídica que impliqui la seva assumpció directa a partir de les seves competències. Tot i així, presentem un ens de gestió que s’assumeix des de l’àmbit comarcal i seguirem treballant per tal que el projecte compartit al Priorat avanci en tots els àmbits.

I com s’ha rebut això de retirar-se per tornar-ho a provar més endavant? Entenc que la feina que ja teniu feta deu haver creat un pòsit en el camí iniciat…

Hi ha gent que segurament pot haver quedat, poc o molt, desinflada; però, vist amb perspectiva i serenament, crec que ens afavoreix més que una altra cosa, en el sentit que entenem aquest procés com a instrument. Ens dóna temps per treballar, com te deia, en l’enfortiment del sistema de gestió. Tenim el compromís, amb la UNESCO o sense, de desenvolupar un pla de gestió i d’actuacions. Podrem reforçar l’espai més territorial i participatiu, a partir dels fòrums —com el fòrum agrari que dóna sentit a accions previstes al pla d’acció, com el banc de terres, com a instrument per contrarestar els problemes de manca de relleu generacional en els conreus. Ho anirem fent. Però necessitem igualment recursos per desplegar-lo i per fer un ens de gestió que sigui sostenible. La tossuderia de la gent i d’algunes organitzacions ens fan avançar, però som poca gent i molta població envellida, i tots portem cinquanta mil barrets. Actualment hi ha diferents ritmes i nivells. Els que hi estem més ficats des del començament ens adonem que hem anat evolucionant, però sobretot ens adonem d’aquest pòsit fet. El potencial de la candidatura va molt més enllà: estem plantejant un model territorial que es basa en la identificació dels valors d’un territori, com a base per dissenyar polítiques en tots els àmbits.

Foto: DOLORS PENA

“La nostra proposta té una dimensió de projecte de país, perquè és un model replicable”

Vols dir que heu trobat un model i mètode de gestió del territori?

Fonamentar un model de desenvolupament territorial a partir dels valors propis és un plantejament que té sentit perquè aquests valors són l’única cosa que no és deslocalitzable. Això, en termes de governança, és bàsic. Quan ens n’adonem —i també de fora ens en fan adonar—, pensem que hem trobat un mètode, que hauria de ser molt ben rebut per les administracions, i intentem crear sistemes de cogestió. La gent se sent més interpel·lada quan sent que és ella, des del seu propi espai, àmbit i territori, qui s’implica i que, a través del coneixement profund i de l’experiència sobre el lloc, poden formular les propostes que puguin ser assumides per qui té competències. I això, per nosaltres, fa un model i confereix a la proposta una dimensió de projecte de país, perquè és un model replicable. Però tenim la sensació que o no s’entén o s’entén massa. Una de les raons que ens esgrimeixen per dir que no es poden assumir les exigències que formulem en termes de gestió és perquè no volen fer tractes de favor a un territori, en aquest cas al Priorat. És clar, els de favor no els pots fer, però els de desfavor, sí. Nosaltres no volem que tothom faci una candidatura a la UNESCO, però trobem interessant el mecanisme de començar pel coneixement dels propis valors, fet entre tots. Si tu poses al voltant d’una taula gent que té interessos molt diversos, i comences a parlar d’interessos, d’entrada segurament et fotràs d’hòsties; si tu comences a parlar d’identificació de valors, pots arribar a consensos que després et permetin abordar els conflictes d’una altra manera. Que et permetin conjuntament elaborar estratègies de gestió. El pas previ és fer aquesta identificació.

Això és el que han fet el conreu de la vinya i el vi?

El món del vi ha estat la punta de llança que ha fet reviscolar aquest territori, optant per la singularització. És a dir, que, si no puc competir ni fer servir el mètode que fan servir en altres llocs, que és fer-ne molt, de vi, en canvi, sí que puc fer el vi que transmeti aquest territori, fer-ne menys però fer-lo singular. De vins bons se’ns fan en molts llocs, però de vins del Priorat només se’n poden fer al Priorat, per la geologia, per l’orografia, pel clima, per la manera de fer-lo, perquè aquest mosaic s’ha transmès. El model del qual parlem és una oportunitat, però des dels poders fàctics es percep com una amenaça. Estem inserits en un sistema que va cap a una altra banda, i això ens posa en un lloc de resistència. Però una resistència que proposa models alternatius, que pensem que són sostenibles, que són els models de futur, si no volem anar tots pel pedregar.

Duresa del territori, lluita, resistència… Creus que el paper de la dona —i t’ho pregunto precisament com a dona— és una peça clau per entendre molts processos?

En el nostre espai concret, la dona ha tingut un paper clau i continua tenint-lo, encara que evidentment sovint invisibilitzat, com el mateix territori. Entre altres coses és així, precisament, per aquests components de resistència i resiliència que atribuïm a aquest paisatge humà. La capacitat de fer que aquests components siguin protagonistes i indispensables, en la lluita quotidiana, en el ‘com’, ha estat i és una tasca en què l’aportació de la dona esdevé clau. En el simposi internacional “Paisatge, agricultura i dona”, que vam organitzar la primavera passada, aquesta realitat del paper de la dona en contextos rurals i agrícoles ben allunyats i diferents va posar de manifest que, en un àmbit que aparentment és molt masculí, si més no en determinades cultures, la manera diversa i alhora comuna que compartien les experiències presentades era molt i molt gran; des de l’Àfrica fins a l’Amèrica Llatina, passant pel País Basc, pel Priorat o pel Solsonès. Des dels espais institucionals fins als espais de lluita.

Foto: DOLORS PENA

Els escriptors i escriptores que ens comentaves que han vingut al Priorat a conèixer el territori han ajudat a fer llegir, entendre i exportar aquest paisatge excepcional i mosaic del qual parleu?

Quan ens vam plantejar fer el Priorat en Persona, després de fer una mica d’espionatge industrial als territoris que sí que s’escriuen i es pinten, vam decidir el que ‘no’ volíem fer: no volíem que vinguessin escriptors aquí a passar un dia, mirar, dinar i cap a casa a escriure. Aquí el procés té un ritme i una durada diferents i hi ha més interaccions. En edicions biennals —vam començar el 2009 i per això ara fem els deu anys— en vénen sis: tres escriptors i tres escriptores, i agafem també quatre persones de la comarca —que anomenem els adalils—, de diferents edats, llocs i oficis, que els ensenyen i els fan viure el seu Priorat personal. Els escriptors van construint la seva obra, que formalment s’organitza com un diccionari, a partir de paraules triades i dels textos que les ‘defineixen’ (prosa, poesia…). Volíem una obra individual i col·lectiva alhora i sempre en construcció. D’aquí ve la tria virtual: el diccionari és una pàgina web que es pot consultar. També hi ha un vídeo dels itineraris que fan i amb entrevistes. A cada edició anem a un poble a explicar l’experiència i després enviem els textos a escoles i instituts, on els escriptors hi van l’any següent, i on la canalla treballa els textos. D’això ja en fa deu anys. El llibre és una selecció d’aquesta dècada.

Tota la tasca que fas se’t va voler reconèixer l’any 2018 amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Estàs orgullosa de tenir-la?

Quan l’any passat vaig acceptar la Creu de Sant Jordi, després de dubtar-ho molt i del rebuig inicial, va ser perquè el context va fer que la proposés algú des de l’exili. El curiós és que se’m va proposar, sobretot, per la feina feta a Prioritat durant els anys que portem treballant en el projecte de redescoberta i redefinició dels valors i del model territorials. Però, contràriament, en l’exposició de motius això no s’esmenta i es parla només de l’activisme cultural al Centre Quim Soler. No sóc gens de condecoracions. Per a mi, els reconeixements a les tasques fetes per la gent i les entitats haurien de passar per això, per les tasques. Si tu creus que allò que aquella persona ha fet és lloable, sigues coherent i conseqüent, des del teu àmbit, i dóna suport real, i no simbòlic, a la feina i a la lluita que comporta. Entomar els reptes que planteja allò que vols posar en valor no és tan còmode, però és l’únic reconeixement que per a mi té sentit. Massa sovint aquests guardons, creus i medalles —de reminiscències clares— són maneres de representar, que també beuen d’aquest ‘façanisme’ i aquest reduccionisme que he explicat abans.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies