31/01/2018 | 19:00
D’on surt Ruben Wagensberg?
Sóc de Sants i, alhora, criat a l’Empordà. La meva besàvia, i ara els meus pares, viuen al poble de Cantallops, un poble de 200 habitants a cinc minuts de la frontera amb França. El món el vam descobrir amb els meus amics d’allà.
El cognom Wagensberg, d’on ve?
Eren jueus polonesos. Els meus avis van venir a Barcelona a principis dels anys trenta, durant la Segona República, fugint de les persecucions de jueus a Polònia. Però després va venir la Guerra Civil i van haver de tornar a fugir. La majoria de la família se’n va anar a Austràlia. Però la meva àvia s’havia enamorat d’un altre noi polonès i s’hi van quedar a viure a Barcelona. La meva àvia va arribar amb 7 anys i va aprendre el català directament perquè l’escola i la vida eren en català. Però és sorprenent perquè el meu pare, que va haver d’estudiar a l’escola franquista, va haver d’aprendre el català ja de gran quan jo vaig néixer per parlar-me a mi en català.
Manteniu tradició o religió jueva a la família?
No. De fet, en la cultura jueva, es considera que ets jueu quan la teva mare és jueva, i la meva mare no ho és. La meva àvia era jueva, però ja el meu pare i el meu ‘tiet’ no van continuar. Tots dos són científics i no són gens religiosos. El meu pare coneix molt la cultura jueva, però és zero creient.
A què es dedicava la família Wagensberg?
Van posar una fàbrica de maletes, i els hi va anar molt bé. De fet, hi ha una anècdota curiosa que em van explicar quan era petit: fa molts anys, el pare de Jordi Pujol i el seu soci David Tennenbaum van anar a veure el meu avi per demanar-li si podia fer maletes de dobles fons. El meu avi s’hi va negar. Però al meu pare i el meu ‘tiet’ els va quedar molt clara aquella història. Quan va esclatar tot allò de Banca Catalana, ells van lligar caps: “Ara ho entenc tot!”.
Vas créixer, però, en una família molt científica i cultural… Més que no pas industrials.
Sí, sí. Tant els pares com els ‘tiets’. La meva mare va tenir moltes feines, però durant una època va treballar al món del cinema. La germana de la meva mare és actriu, l’Eulàlia Ramon, i el seu marit és el director de cinema Carlos Saura. La meva germana és càmera de cinema. I el meu oncle és el científic Jorge Wagensberg. Potser per això vaig intentar dedicar-me al món de la música.
Vas fundar una discogràfica, The Indian Runners, de música ‘indie’ i ‘rock’ alternatiu.
A part de ‘currar’ de monitor de menjador o de cambrer… vam intentar tirar endavant una discogràfica. Vaig estudiar piano, bateria… i després vaig acabar deixant enginyeria de so. Publicàvem vinils, bandes fora del circuit comercial; era tot molt romàntic, però la discogràfica no va acabar funcionant econòmicament. Vivim en un país on la gent gasta molt poc en cultura, i menys a comprar discos.
I… fins ara que entres de diputat has estat fent de professor a l’escola Súnion de Barcelona.
Vaig estudiar els últims anys a Súnion i, tot i que érem una família bastant humil, van fer un esforç per anar-hi. Alguns diran que és una escola d’elit, però també és molt progressista i catalanista. Ens diuen ‘pijoprogres’. Tenen un model educatiu espectacular amb grups petits, canviant horaris i generant espais pedagògics molt interessants. El problema és que jo era una mica mal estudiant! Jo pensava que no faria res en la vida…; però, quan estava fora, m’interessaven moltes coses. El que no podia era estar 8 hores al dia assegut en una cadira rebent informació sense fer res. Per això, parlant-ho amb els professors de Súnion, vam crear una assignatura per a projectes per fer coses. Al final vam descobrir que això ja existia: s’anomena “aprenentatge i servei”, on aprens fent un servei a la comunitat. A això m’he dedicat jo.
“A l’independentisme hi trobes de tot: pots trobar-hi gent liberal, gent racista… i també gent d’esquerres”
Hi ha un article de Cristian Segura a ‘El País’ sobre tu molt crític en què et defineix com a “model del nacionalisme ‘indie’ i progre barceloní que es mou entre la CUP i els sectors més antisistema dels comuns”.
He de dir que, quan vaig llegir l’article, vaig pensar: “La clava bastant”. [Riu.] La meva mare em va trucar i em va dir: “He llegit un article molt bo sobre tu”. De fet, tota la informació que diu és correcta. Tot i que em considero zero nacionalista, i tampoc sé si hi ha un prototip comú de “nacionalisme ‘indie’ i progre barceloní”.
Però, més enllà de la crítica, creus que hi ha un intent de l’independentisme de modernitzar-se i buscar nous referents. És a dir, simplificant barroerament, menys sardana i Pi de les Tres Branques, i més ‘indepes’ al Primavera Sound i caps de setmana a Berlín.
Això ha canviat bastant des de fa anys. Potser fa 15 anys, si eres un jove independentista, havies d’acabar segur a l’Acampada Jove o al Rebrot. El prototip del ‘Lopes’ de ‘Plats bruts’. Ara, en canvi, tot és molt més barrejat. He vist grups de música al Primavera Sound traient l’estelada a l’escenari i com el públic aplaudia. He vist com la sala Apolo de Barcelona tancava els dies de les vagues del 20 de setembre i del 3 d’octubre, i com la gent hi reaccionava a favor al Facebook. A l’independentisme hi trobes de tot: pots trobar-hi gent liberal, de dretes i, fins i tot, malauradament algun racista. Però també moltíssima gent d’esquerres. Hi ha gent de poble i urbanites de ciutat. Gent jove i avis jubilats.
Tu creus que el nacionalisme català ja ha fet el pas de modernitzar-se.
Sí, però ha d’arribar a més gent. El Jordi Cuixart ho explicava molt bé: sempre deia que hem de sumar-nos, coordinar-nos i compartir amb més gent. Sumar espais vol dir que un espai i un altre sumen, i creen una cosa nova. Eixamplar no m’agrada gens perquè significa que et convenço i t’incorporo a la meva base o al meu grup. No podem ni volem que tothom pensi com nosaltres exactament. El Cuixart va fer una gran feina amb la campanya de l’1-O per la democràcia o la de les “Lluites compartides”. Això és sumar espais. Molts catalans, més enllà de l’independentisme, compartim un 90% del trajecte: molta gent que no es considera independentista voldria viure en una república; molts estan a favor de fer un procés constituent… tot i que potser ara mateix diferim en l’estratègia per arribar-hi o si el nou Estat ha de ser independent, federal o confederal.
“Vaig marxar d’una ‘mani’ independentista perquè la gent no parava de cridar ‘premsa espanyola, manipuladora'”
Però no creus que l’independentisme, després de 10 anys de campanyes i manifestacions, està estancat en barris castellanoparlants de les àrees metropolitanes de Barcelona, Tarragona, Lleida o, fins i tot, algunes zones de Girona on el que ha triomfat és el discurs de Ciutadans?
Tot depèn de la perspectiva des d’on es miri: el 2010, hi devia haver un 10% o un 15% d’independentistes, i, només set anys després, som un 47%. Però sí que és veritat que en molts barris de Catalunya no hi arriba o no hi ha arribat amb la mateixa força.
Per què no s’hi arriba? Què li falta?
A vegades, l’independentisme es mostra molt identitari. A mi em costa veure’m en algunes manifestacions independentistes plenes de banderes. Recordo una foto que va córrer molt després de l’1-O amb una parella fent-se un petó mentre ell portava una bandera espanyola i ella una estelada. La gent n’estava contentíssima. A mi em feia molta pena. Aquí hem arribat? Ens sembla supermaco que un noi amb una bandera i una noia amb una altra bandera es facin un petó? Per mi, era una derrota. Això no va de banderes. Per mi, la cosa no és que som de dos bàndols diferents i ens podem estimar malgrat tot. L’origen de les banderes és un origen bèl·lic per diferenciar-se entre dos bàndols. Entenc l’estelada com a símbol reivindicatiu i, de fet, l’he tingut durant molt de temps penjada al balcó.
No et sents còmode amb aquest tipus de reivindicació quan és més nacionalista?
Un dia, en aquella manifestació dels llums dels mòbils al carrer Marina, vaig acabar marxant perquè els crits d’alguna gent em van posar realment incòmode. Jo era prop dels càmeres de televisions espanyoles i la gent no parava de cridar “premsa espanyola, manipuladora”. Com si no hi hagués premsa catalana que manipuli també!… No em va fer sentir còmode que ataquéssim uns periodistes joves catalans que segurament no tenien res a veure amb les direccions dels seus mitjans. Vam anar a parlar amb ells per convèncer-los de no fer crits a la contra sinó crits en positiu, però no van parar, i jo vaig marxar.
“S’ha de fer una reflexió estratègica. Segurament s’han comès molt errors. Però no podem quedar-nos esperant”
Després del 21-D, dins l’independentisme hi ha un debat de fons sobre si es pot implementar ja la República, si cal anar més lents, si ja són prou amb un 47% del vot o si encara cal sumar-hi més gent. De fet, l’ERC d’Oriol Junqueras sembla que vulgui frenar la via unilateral i la desobediència. Tu com ho veus: què hauria de fer el proper Govern?
Sumar més gent sempre és important. El que és clar és que hi ha un conflicte a Catalunya que afecta a tothom: els ‘indepes’, els no ‘indepes’, o la gent a qui no interessa gens el tema nacional. I els únics que han intentat resoldre-ho per una via democràtica han sigut els independentistes. Es va intentar el 9-N, es va votar en les plebiscitàries del 27-S, es va fer el referèndum de l’1-O, es va votar novament el 21-D… i hem anat 18 vegades al Congrés dels Diputats a demanar el dret a decidir. Pots esperar que et donin el permís o pots tirar endavant legítimament. Em plantejo que mai cap revolució s’ha fet amb més d’un 50% de la gent a favor. Per mi, el marc mental de la República catalana ja està proclamat.
Però, ostres, és una República molt rara, no? Junqueras, el vicepresident, és en una presó a Madrid, i Puigdemont, el president, va marxar dos dies després de la DUI a Brussel·les…
La República no està ni feta efectiva, ni materialitzada. A les duanes hi ha agents de la Guàrdia Civil. Però ara es tracta d’intentar tirar-la endavant. No paro de pensar en la gent que va posar el cos o el noi que va perdre un ull l’1-O. El nostre Govern va dir: votarem, defensem les urnes i, aleshores, el resultat serà vinculant. I a aquesta gent quina resposta li donem?
Hi ha una part de l’independentisme, però, que ja està dient: vam lluitar i vam provocar un enfrontament total amb l’Estat, però la correlació de forces actual no va permetre crear un Estat nou a Catalunya. Davant de la derrota de la via de la DUI i unilateral, ara pensen a presentar batalla d’una altra manera.
Òbviament s’ha de fer una reflexió estratègica. Segurament s’han comès molt errors. Però és clar que el Govern ho va intentar: no crec que ningú vulgui anar-se’n anys a la presó o a l’exili només per preparar una millor campanya electoral per a les eleccions següents. Jo crec que no podem seguir esperant anys i anys.
Tu ets independentista de tota la vida o t’han fet fer-te independentista.
Jo sempre m’he considerat independentista, sí.
“El 21-D vam intentar fer una llista de les esquerres amb ERC, la CUP, el Procés Constituent o Albano-Dante”
Com va anar la teva entrada en política institucional? Per què i com ERC et proposa fer el pas a ser diputat al Parlament venint de lluites socials?
Quan es van plantejar les eleccions del 21-D, un grup de gent independent vam intentar tirar endavant una llista unitària de les esquerres que inclogués ERC, la CUP, gent del Procés Constituent o el grup impulsat per Albano-Dante. Vam fer diverses trobades a casa meva. Vam estar treballant molts dies. Allà vaig conèixer la gent d’ERC. Tot i això, al final, tots van optar per anar amb les seves pròpies llistes de partit. Aleshores, ERC va proposar-me anar a llistes. Tot i que a vegades em segueix entrant vertigen de ser dins del Parlament, en primera línia política.
Què és el que et preocupa del pas a la política institucional?
Jo, l’últim any, m’havia dedicat a fiscalitzar la feina del Govern de Junts pel Sí i, en concret, la conselleria de Bassa i la Secretaria General de Migracions d’Oriol Amorós, que són d’ERC. Amb ells em porto molt bé, però també havíem discutit moltíssim i teníem moltes diferències ideològiques. Però… crec que és un moment excepcional. ERC és un partit que té presos polítics i els té per responsabilitat col·lectiva. Això va ser un motiu més que suficient. Tinc l’obligació d’ajudar si un partit com ERC creu que els puc ajudar.
“Estic completament d’acord amb el que va dir Jordi Évole al concert pels refugiats”
Va ser un dels impulsors i portaveus de la campanya “Casa nostra, casa vostra” per l’acollida de refugiats. Es pot realment fer alguna cosa des de la Generalitat per portar i acollir més refugiats?
Sí, sí. Es pot fer molt!
Però ERC deia que el Govern català no podia fer més del que ja feia.
S’ha de matisar. Hi ha, bàsicament, dos vessants en la qüestió dels refugiats. Primer, portar-los fins aquí i acollir-los amb l’estatut de refugiats: en això l’únic que té la clau és l’Estat espanyol i, per tant, el Govern del PP, que és qui ha de signar l’asil, i Catalunya no hi té cap competència. Ara bé, la Generalitat pot fer-hi més? Sí. Com? Primer, pressionant més el Govern espanyol al Congrés i als mitjans de comunicació. Al juny, el Parlament va aprovar una moció per instar el Govern català a finançar un corredor humanitari, i això es podria reactivar ja. I, segon, hi ha la qüestió de l’acollida a Catalunya dels que ja hi han arribat: aquí, la Generalitat i els ajuntaments tenen molt camp per recórrer encara. Els refugiats necessiten un habitatge per poder sortir dels centres d’acollida, necessiten ajuda per estudiar català i castellà o una empenta per integrar-se. Mentre hi hagi un sol adolescent pels carrers del Raval, sol i ‘esnifant’ cola, hi ha molta feina per fer. Els recursos econòmics hi són; és una qüestió de prioritats.
Va agradar o no la campanya “Volem acollir” als despatxos de la Generalitat?
Quan vam anar a presentar la campanya al Govern català, els vam dir que no era una campanya contra ells, sinó una campanya de conscienciació col·lectiva. En aquella reunió ens va caure una esbroncada antològica dient-nos de tot d’Àngel Miret, de Convergència, i que va ser el coordinador del comitè operatiu d’ajut als refugiats de la Generalitat. Això no ho vam explicar en el seu moment per no fer sang. Nosaltres només demanàvem que la Generalitat fes el que pogués davant d’una situació d’emergència brutal.
De fet, l’aleshores Govern de Convergència i ERC es va enfadar molt amb aquell discurs de Jordi Évole en què també criticava el Govern: “Dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències”.
Estic completament d’acord amb el que va dir Jordi Évole. Fins i tot l’he hagut de defensar ara quan algú de Convergència em critica el discurs que va fer. Potser se’n podria matisar que la Generalitat no té competències d’asil per als refugiats, però sí que hi ha hagut moltes incompetències en general dels governs. Jo recomanaria a la gent que preguntés a una persona migrada a Catalunya com va ser el seu procés d’integració.
“Podríem fer més amb un Estat propi. Però els que ara estan en situació d’emergència necessiten solucions ja”
Què pot fer un activista social d’esquerres en un Parlament autonòmic amb l’amenaça del 155 i el TC vetant lleis socials progressistes? Hi ha alguna cosa a fer o no hi ha res a fer?
No hi ha res a fer quan es deixa d’intentar canviar les coses. Segur que podríem fer més coses amb un Estat independent. Però la persona que ara mateix està en una situació d’emergència social necessita solucions avui mateix. No podem esperar. Cal treballar en tots els temes al mateix temps. Jo, com a diputat, intentaré treballar amb una mirada dominant sobre qüestions socials i, en concret, els problemes dels migrants i dels refugiats.
Però, què faràs? Amb què et pots comprometre?
Intentaré treballar perquè la Generalitat financi un corredor humanitari per als refugiats perquè crec que hi ha possibilitats de tirar-ho endavant. Stop Mare Mortum va demanar durant la campanya electoral que els partits es comprometessin amb els refugiats. Quan anàvem al Parlament per pressionar i buscar solucions, els partits sempre ens deien que tot era molt complicat. Vull veure ara si era real o una excusa.
“El meu pacte de Govern ideal no és amb Puigdemont. Però s’ha d’entendre que és una situació excepcional”
Aquestes promeses d’esquerres que fas es poden fer amb un pacte amb una llista d’un partit liberal i de centredreta com el PDECat?
S’ha de dir, però, que mentre que l’antiga Convergència fa alguns anys era un partit amb uns posicionaments molt a la dreta i molt liberals, ara el nou PDECat ha virat una mica cap a un partit socialdemòcrata. Crec que els estem portant una mica cap a nosaltres. Ara acostumen a parlar de temes socials ni que sigui com a bandera.
Tu et sents còmode pactant un Govern amb la dreta i amb els hereus de la Convergència condemnada pel ‘cas Palau’ i el 3%?
No és el meu pacte ideal. Tenen una part de raó els que ho critiquen. Però tot això és més complicat enmig del procés independentista. Ningú pot entendre que un partit d’esquerra anticapitalista com la CUP doni suport a un Govern presidit per Puigdemont si no entén que estem en una situació excepcional. Ens hem de posar d’acord gent d’ideologies molt diferents. He vist actituds en la dreta catalana que jo considero més revolucionàries que les que han tingut partits que es consideren d’esquerres com Catalunya en Comú. L’actitud del PDECat i del Govern de Puigdemont durant l’1-O va ser un inici d’actitud revolucionària. Van desobeir l’Estat. Van plantejar un combat amb les institucions del règim.
Com vas veure el primer intent d’investidura fallit de Puigdemont?
Va ser una decisió intel·ligent del president del Parlament, Roger Torrent, però segurament molt poc llaminera i amb un cert cost polític. La ciutadania va demanar que expliquéssim coses tal com són, per no fer jocs, ni trucs. La gent d’ERC ho vam fer així i crec que és com s’havia de fer. Era evident que un cop més no hi havia cap resposta política preparada per a l’endemà d’una investidura de Puigdemont. Hem de ser conscients de les forces que tenim. Tots estem disposats a anar a la presó, però no crec que sigui bo fer salts al buit. De fet, demanaria calma amb tot això. S’ha magnificat molt. De moment, Torrent només ha ajornat la investidura per fer-la amb garanties. S’ha dit clar: el nostre candidat només l’ha d’escollir el Parlament i hem d’aconseguir que la investidura sigui efectiva per sortir del 155.
Han sorgit, però, les primeres diferències importants entre ERC i Puigdemont?
De diferències n’hi ha, entre grups parlamentaris i també dins dels mateixos grups parlamentaris. Que hi hagi diferències crec que és saludable: són més visions i més pluralitat. El que ha fallat ara ha estat la gestió d’aquestes diferències. M’explico: tots estem d’acord a investir Puigdemont i també que és molt complicat investir-lo perquè hi tenim l’Estat en contra. L’estratègia per investir-lo hauria de ser conjunta entre ERC, JxCat i la CUP per aconseguir l’objectiu realment i alhora, perquè, si no s’aconsegueix, en pagarem les conseqüències tots junts.
L’article d”El Periódico’ on anuncies la teva candidatura destacava per fer una crida a “teixir complicitats” amb totes les forces que volen “construir poder popular i república”. Veus els Comuns com a aliats o com a adversaris?
Inevitablement hem de ser aliats. Els sento com a aliats malgrat les discrepàncies que puguem tenir ara mateix.
Ho dic perquè el diputat d’ERC Gabriel Rufián va dir que Podem era “el principal adversari de l’independentisme”.
Jo tinc més discrepàncies amb Junts per Catalunya que amb els Comuns. Milions de discrepàncies més! Jo crec que amb els Comuns podem estar d’acord en un 90% de les coses. I, a més, crec que en aquesta legislatura Catalunya en Comú tindrà un grup humà i polític millor que en la legislatura passada amb Catalunya Sí Que Es Pot. Serà més fàcil trobar punts en comú amb ells durant aquests propers mesos. Des del meu punt de vista, crec que ells han comès alguns errors, però òbviament ho dic des del meu punt de vista. A mi m’agradaria construir una República al seu costat.
El diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà, al contrari del que deia Rufián, va arribar a dir en una entrevista a CRÍTIC: “ERC hauria de governar els primers 15 anys de la República amb els Comuns i la CUP”.
Tant de bo! Seria una gran notícia poder tenir un Govern d’esquerres a Catalunya. Seria una manera de posar el focus sobre totes les qüestions socials pendents de millorar. I, a més, seria un tripartit sense el PSC.
Ara, però, veig molt i molt complicat un pacte entre ERC i la CUP amb els Comuns. Hi ha molta tensió, molta mala maror i diferències insalvables, no?
La qüestió nacional ho determina tot. No ens hem tractat bé mútuament. El que ha passat a les xarxes socials entre independentistes i Comuns no ha sigut bo per a ningú. Fins que no es resolgui la qüestió nacional no podrem avançar per aquest camí. Hem de resoldre una vegada per totes la qüestió nacional perquè cadascú pugui proposar aleshores el seu projecte de país.