Crític Cerca
Foto: ÁLVARO MINGUITO
Entrevistes

Santiago Alba Rico “Ningú no ens ha ensenyat a morir: és l’assignatura pendent d’Occident”

Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) és una de les veus més valentes, assossegades i brillants de l’esquerra espanyola. Filòsof i escriptor, és autor d’una quinzena de llibres —l’últim, ‘Ser o no ser (un cuerpo)’— i col·laborador de nombrosos mitjans de comunicació, amb una assiduïtat especial des que la pandèmia ha posat els filòsofs de moda. “Molt malament han d’estar les coses perquè ens cridin”, ironitza. Viu des de fa gairebé dues dècades a Tunísia, on ha desenvolupat una gran part de la seva obra, però la pandèmia el va sorprendre amb la seva família a Àvila, on roman confinat des de l’inici de la quarantena. En aquesta entrevista mantinguda per videoconferència (les fotografies són de fa alguns anys), Alba Rico repassa les múltiples derivacions d’una crisi que conjuga la doble condició de ser tan vella com l’ésser humà i, alhora, desconcertantment nova per a una generació que es creia immune al dolor, al sofriment i a la mort. Aquesta entrevista es va publicar originalment a ‘La Marea’ i la podeu llegir en castellà aquí

26/05/2020 | 06:00

Molts crèiem que el sistema capitalista sofriria un col·lapse en forma de guerra. Ha acabat sent un virus el que ens ha paralitzat de la mateixa forma, encara que sense la violència i la incertesa que genera un conflicte armat, però ens ha revelat que som vulnerables. Creu que aquesta bufetada de realitat es traduirà en més humilitat o que s’oblidarà tan aviat com hi hagi una vacuna?

Tinc molts dubtes sobre aquest tema. A Occident hem viscut durant dècades molt protegits de la realitat, en una il·lusió d’invulnerabilitat i d’immortalitat que ens ha impedit identificar-nos amb el dolor dels altres o ni tan sols reconèixer-lo. Com explicava en un article, negar la mortalitat és indissociable de l’existència mateixa: no podem estar tot el temps pensant en la mort, però durant moltes dècades a Occident hem estat envoltats de cadàvers que vèiem a través de muralles transparents, com són la televisió o les xarxes, que ens permeten assistir a les coses, però no viure-les…

Aquesta crisi, sobretot a aquesta banda del món, és una garrotada molt profunda, relacionada amb allò antropològic i allò metafísic. Com hem estat sempre molt protegits, hem tingut una existència aèria, desproveïda de cos, convençuts que els cossos els tenien els altres: els immigrants, els refugiats, aquells que quedaven atrapats a les fronteres, els terroristes. I de sobte hem descobert que tenim cos, i que és vulnerable, i la seva vulnerabilitat es posa de manifest no per la mala voluntat de qui gestiona la crisi, sinó per una contingència. Teníem la convicció a Occident d’haver suprimit les contingències, després de dècades no ja sense guerres —amb l’excepció dels Balcans—, sinó desinfectades de tota amenaça. Aquest descobriment de la vulnerabilitat ens deixa desarmats, a la intempèrie.

És difícil saber què en sortirà d’aquí. Hi ha hagut una convicció emocionant d’humanitat comuna, sobretot en els primers dies o setmanes, alguna cosa que passa en guerres i en revolucions. Són els canvis dels marcs de la sensibilitat col·lectiva que sorgeixen quan molta gent comparteix al mateix temps una cosa real, sigui favorable o desfavorable. Aquesta convicció d’humanitat comuna ha deixat pas, per usar el símil de les revolucions, a una burocratització de la realitat comuna a mesura que es prolonga el confinament. Ens cansem i hi intervé tot allò que inicialment havia quedat fora i que té a veure amb la política, amb la manera com els uns i els altres usen la política a favor seu en una situació de crisi, i amb conseqüències econòmiques i socials molt difícils de mesurar perquè no solament hi ha una primera divisió entre els confinats i els que no poden estar-ho perquè han de treballar; també hi ha una diferència en la primera categoria, entre els qui poden confinar-se en cases amb jardí o sense, amb balcó o sense, en un poble o en una ciutat, en situacions familiars difícils, matrimonis mal avinguts, solituds…

Tot és una fragmentació d’aquesta humanitat comuna que en aquests moments està unida per la via tecnològica, la qual cosa em preocupa una mica. Crec que cal mesurar les conseqüències del confinament en termes tecnològics perquè ja veníem d’una temptació de confinament tecnològic, sobretot per a les noves generacions que han crescut modelades pel món de les xarxes i de les noves tecnologies. El fet que aquesta humanitat fragmentada estigui vivint alguna cosa, tota ella al mateix temps, a través de les noves tecnologies farà difícil la desescalada en termes antropològics. D’una banda, i aquesta és la paradoxa, hem recuperat el cos en confinament, connectat amb altres cossos per vies tecnològiques que d’alguna manera ens ‘descossitzen’, i caldrà recuperar el cos i totes les realitats que hem deixat fora, i que tenen a veure amb les desigualtats, amb les guerres, amb els refugiats… A mi m’ha desconcertat tot una mica, perquè pensàvem que una crisi capitalista es resoldria mitjançant la guerra, i ens trobem amb un horitzó de catàstrofe estructural. Per això no sé si recuperarem mai la normalitat.

Foto: ÁLVARO MINGUITO

“Hem d’aprofitar aquest buit per impedir que la màquina es torni a posar en marxa”

Em xoca l’obstinació dels polítics a tornar a la normalitat, atès que aquesta normalitat augmenta la nostra vulnerabilitat al virus, i també la percepció que ens trobem davant d’alguna cosa sense precedents, tot i que les pandèmies han acompanyat l’ésser humà al llarg de la història i han delmat, moltes d’aquestes pandèmies, un percentatge important de la població mundial. Yayo Herrero escrivia sobre els monstres de la normalitat –les retallades, les residències, el clergat que rebutja drets bàsics– i l’oportunitat d’or que tenim per ser conscients que aquests monstres ens envolten. Rebutjarem l’anormalitat en la qual vivíem o ens resistirem a evolucionar, per por del canvi?

La normalitat era una realitat monstruosa que tots havíem assumit amb més o menys mansuetud, resignació o fins i tot alguns amb molt d’entusiasme. Sempre ens lamentem des dels sectors progressistes de la falta d’un projecte col·lectiu comú que servís per transformar aquesta monstruositat que anomenàvem normalitat. Però no estem ara en millors condicions per construir-lo. En confinament, caldria aprofitar aquest buit, l’alentiment de la vida en general i dels cicles econòmics amb les conseqüències col·laterals que coneixem, per fer-ho. La qüestió és si tenim els mitjans, en termes d’organització política, per fer-ho. Els qui tenen els mitjans són els qui sempre els han tingut. Més aviat pensaria en com utilitzar les divisions que produeix en les mateixes classes dirigents qualsevol situació de crisi. No crec que estiguem en avantatge, fins i tot si hi ha una sensibilització o una consciència més gran de la vulnerabilitat i de la responsabilitat humana i estructural en la pandèmia. No estic segur que tinguem els recursos organitzatius ni col·lectius per introduir una nova normalitat.

El que sí que crec és que podem aprofitar aquestes divisions entre les classes dirigents, a escala estatal i internacional, fins i tot dins dels gestors del sistema econòmic mundial, per fer entendre a escala global que l’interès de tots, no només de les víctimes de sempre, sinó fins i tot dels beneficiaris del sistema, rau en el fet que el model és insostenible. Crec que estem atrapats: això que defineix tan bé la frase de Kafka que “el capitalisme és un estat del món i un estat de l’ànima”. És una situació en la qual el món i l’ànima es queden una mica nus, a la intempèrie, però no tenim recursos perquè canviï. Cal pensar en com aprofitar aquest buit per impedir que la màquina es torni a posar en marxa, o almenys no a la velocitat a la qual anava funcionant.

Potser seria tan fàcil com observar. Assenyalava en un article la disminució d’ictus que estan registrant els metges i que només es pot atribuir a una disminució de l’estrès, de l’ansietat que ens produeix tot allò quotidià, la cursa contra el temps, el treball… No hauríem de deduir que el sistema és nociu per a la salut física i mental?

Sens dubte. Estem descobrint que, si s’alenteix aquesta màquina, els nostres cossos i el medi ambient pateixen menys, però què podem fer per no fer engranar de nou en aquesta maquinària? No ens costarà treball reconèixer fins i tot que el confinament, per a molts, ha estat una font de salut? Ens ha posat en contacte amb els fills, i hem descobert fins a quin punt l’escola pública és essencial, hem descobert aquesta vida desmedicalitzada de la qual parlava en el meu article, que em sembla fonamental, i la necessitat de córrer riscos, de fer sacrificis i no ser sacrificats pel sistema. Però no estic segur que la simple consciència de la salut, la neteja o la renovació climàtica siguin prou per evitar que els qui tenen els mitjans imposin una nova normalitat, com diu Sánchez, la qual cosa és un oxímoron perquè, si és nova, no és normal, però que serà nova en la mesura en la qual comportarà d’entrada un agreujament de les desigualtats i també una temptació doble de confinament polític a escala estatal i, d’altra banda, d’autoritarisme, d’utilitzar l’aplicació eficaç de mesures sanitàries d’emergència com a pretext per prolongar l’emergència, no dic a Espanya, que té menys possibilitats que passi que en altres països, però sí en general. Com a discurs global, s’hi aprecien les dues temptacions, la politicoeconòmica del confinament en la sobirania nacional més que en la cooperació institucional internacional com demostra el cas de la UE i, d’altra banda, la temptació de l’identitarisme i de l’autoritarisme.

Foto: ÁLVARO MINGUITO

“Ens crèiem que havíem controlat i vençut la natura: això explica les teories conspiratòries”

Tanta evolució científica, tants viatges espacials, tants diners invertits en armes… i resulta que és una pandèmia la que ens doblega, i l’únic mètode eficaç per combatre-la és el mateix que s’empra des de l’antiguitat, el confinament. Per descomptat, la mortalitat es veu rebaixada dràsticament gràcies al sistema sanitari, a la ciència, al sistema de benestar social de què gaudim a Europa, però… no és un cop de puny contra el nostre orgull eurocentrista i supremacista el fet que els nostres diners i la nostra tecnologia no ens impedeixin morir de coronavirus igual que es mor a Àfrica?

No en tinguis cap dubte. El primer article que vaig escriure sobre aquesta crisi, quan va començar a Wuhan, versava precisament sobre com la pandèmia ens descobreix l’antiguitat del nostre món, el nostre parentiu amb els avantpassats més remots i la continuïtat entre el paleolític i nosaltres. Per a un món com el nostre, que viu de la novetat constant, que rumia i evacua permanentment i oblida el nostre passat més recent, això implica una humiliació. Crec que això explica d’alguna manera les teories conspiratòries, una cosa molt antiga que ha acompanyat altres pandèmies. Una situació d’amenaça i d’inseguretat activa la necessitat de buscar culpables, un enemic concret, i, per tant, de llançar faules conspiratòries sobre la responsabilitat.

Però hi ha una altra font que té a veure amb la convicció dels occidentals que havíem controlat i vençut de manera definitiva la natura. No ens podem creure que sorgeixi un virus que ni tan sols l’OMS coneix bé, que es comporta de manera estranya, que no es pot combatre de manera immediata i eficaç. Aquesta convicció il·lusòria d’haver vençut definitivament la natura ens fa incapaços de creure que la natura ens amenaci amb un virus que no podem controlar. Preferim creure que, si hi ha una cosa sorprenent, ha estat produïda per l’ésser humà. Crec que té a veure amb la negació il·lusòria de la corporalitat, del dret adquirit i inqüestionable que tenim els occidentals de trobar una solució ‘hollywoodiana’ als nostres problemes, un ‘deus ex machina’, una pròtesi, una solució mèdica o tecnològica. En aquesta ocasió, n’hi ha, però requereixen temps i, a més, depenen de moltes decisions d’experts i de polítics que es poden equivocar. D’altra banda, té una conseqüència política: en una situació de desconfiança institucional com la que es viu a tot Europa, aquesta inseguretat és manipulable fàcilment per aquells que volen afeblir encara més les institucions.

En aquesta recerca de l’enemic hem passat de responsabilitzar els xinesos a culpar la ‘bestiola’ [el ‘bicho’, en castellà]. Em xoca que es qualifiqui un virus de manera pejorativa, com si fos irrellevant i menyspreable quan no és cap de les dues coses atesa la seva taxa de contagi. És un mecanisme psicològic?

Hi ha diversos elements encreuats. Un té a veure amb la incapacitat humana de representar una abstracció: el nostre cervell necessita manipular coses concretes. Parafrasejant Gaston Bachelard, pensem contra el cervell. El cervell és binari, dicotòmic, maneja objectes i els distribueix en l’espai. Quan pensem més enllà, d’alguna manera ho fem contra el cervell. Crec que té a veure amb la condició humana i amb l’antropologia. Necessitem configurar-nos identitàriament enfront d’un antagonista que ha d’assemblar-se a nosaltres per poder convertir-se en el contrari a nosaltres. Ha de ser humà per després ser desplaçat fora d’allò humà, com fem a través dels mecanismes racistes. Per aquí llisquen també els discursos d’ordre militar i bel·licista, que considero molt equívocs i perillosos. I després s’hi afegeix l’element racista i xenòfob. Sempre hem usat metàfores sanitàries per destruir els altres –els nazis deien xinxes o insectes als jueus– i ara nosaltres volem convertir els virus en humans prosopopeics mitjançant metàfores bèl·liques.

Foto: ÁLVARO MINGUITO

“Els primers dies hi havia una convicció emocionant d’humanitat comuna: això només passa en guerres i en revolucions”

Després hi ha les contradiccions del món científic, molt lògiques tenint en compte que s’investiga la malaltia a mesura que es tracta, perquè és nova i impossible d’anticipar. Tenia l’esperança que la pandèmia revalorés els experts, tan estigmatitzats per una societat que només té certeses basades en missatges descontextualitzats, no en informació, i que valorava fins ara l’èxit efímer i l’exaltació molt més que l’experiència i l’assossec. Aquesta situació generarà més o menys confiança en els científics?

Dependrà de quant trigui a resoldre’s i en quina mesura es tracti d’una solució definitiva. D’una banda, veig necessitat d’autoritat científica, i, de l’altra, per aquests motius atàvics, antropològics i molt occidentals, hi ha d’altres que estan buscant culpables. M’agradaria pensar que tant els qui apreciem com els qui odien Fernando Simón ho féssim amb fonament científic, a partir de l’acceptació o el qüestionament raonat del seu discurs científic, i em temo que ni els uns ni els altres no ho fem. Els qui l’apreciem ho fem perquè infon serenitat, perquè té autoritat moral, i els altres l’odien perquè forma part d’un Govern que odien i que consideren culpable de la crisi. Em fa por que hi hagi una relació inversament proporcional entre la confiança cega prèvia en el poder omnipotent de la medicina i aquesta decepció que tots sentim veient com un virus pot amenaçar les nostres vides com no ho havia fet mai abans un tanc

Hem passat d’un xoc inicial, d’una o dues setmanes, en què no ens atrevíem a opinar sobre el fenomen, a ser tots experts capaços de qüestionar científics o biòlegs i epidemiòlegs sense eines per avaluar perquè el virus és nou. Idees tan forassenyades com la guerra biològica estan calant. Què ens porta a evadir la recerca de la veritat per confirmar les nostres opinions?

Penso que és fonamentalment la por. Conec gent molt afí, d’una sensatesa enorme que, de sobte, prefereix creure i buscar proves per poder creure que això ha estat elaborat per la Xina en un laboratori. No ja que es tracti de la possibilitat remota que se’ls hagués escapat un virus natural, sinó que ha estat fabricat. Crec que és per por, perquè necessitem que hi hagi una voluntat, perquè les voluntats són persuasibles, combatibles, vencibles. Preferim sempre que darrere d’una amenaça hi hagi una mala voluntat al fet que hi hagi una contingència que no podem controlar.

Aquesta reacció patriòtica en resposta a una malaltia, les banderes, el retorn a la tribu que sempre s’imposa quan les coses es torcen i ens sentim amenaçats com a col·lectiu, està sent exacerbat pel discurs polític? I la por de l’invisible, està sent explotada pels polítics, sobretot per l’oposició?

A mi em sembla evident. Crec que és molt criticable el discurs i el desplegament militar que ha fet el Govern espanyol, encara que interpreto que també ho fa en el marc de la lluita ideològica per no donar una basa a l’oposició, a la dreta més bel·ligerant, per apropiar-se simbòlicament alguna cosa que sempre han volgut apropiar-se, fins i tot materialment, les dretes. Però crec que no hi deu haver gaires països on, en el context de la pandèmia, s’estigui desenvolupant una política d’enderrocament tan conscienciosa que passa per la difusió de ‘fakes’ i de boles. Parlàvem dels atavismes, i de la convicció de l’omnipotència decebuda, però al costat d’aquestes dues fonts de teories conspiratòries se suma aquesta altra, la de les boles, que crec que és una estratègia premeditada d’enderrocament d’un Govern enfront del qual cal reservar-se el dret a la crítica, però que no sembla que estigui fent-ho gaire pitjor del que demana l’OMS al món.

Foto: ÁLVARO MINGUITO

“Hi ha una estratègia de la dreta per afeblir les institucions democràtiques aprofitant la pandèmia”

Em preocupa que hi ha una ideologització d’una tragèdia que no és responsabilitat de ningú, encara que caldrà buscar responsabilitats anteriors que tenen a veure amb el desmantellament del sistema de salut pública a Espanya, però ideologitzar una tragèdia en la qual han mort 20.000 persones i que ha establert una situació d’excepció en la qual els fills no poden acomiadar-se dels pares és miserable i deplorable. I també molt inquietant, perquè no sé quin tipus de normalitat es restablirà, però caldrà continuar fent política a Espanya, seguir l’activitat parlamentària, pactar pressupostos, i celebrar tard o d’hora eleccions. Tot, en el context d’una Europa molt fragmentada en la qual els neofeixismes i els ‘destrepopulismes’ estan fent grans avanços. No hem d’oblidar-nos d’això. I més quan, en el marc de la pandèmia, veiem una estratègia de la dreta per afeblir les institucions democràtiques.

Es lloen molt la resiliència en aquestes circumstàncies, la bona voluntat, el treball ben fet; es qualifica d’herois professionals que es limiten a fer el seu treball tan bé com saben, que és en definitiva l’objectiu últim que ens hauria de moure a tots. Ens sorprèn i causa admiració l’eficàcia. Què ens diu això de la societat?

Crec que s’explica perquè necessitem herois, i a això s’hi suma una gran dificultat per entendre el concepte de responsabilitat, que crec que està relacionada amb un dèficit de cultura democràtica. Entenem millor el concepte de culpabilitat i ens resulta molt fàcil llançar la culpa a d’altres, i per això busquem culpables i herois, perquè són dos extrems de la mateixa lògica. Entendre el concepte de responsabilitat és més complicat: jo aplaudeixo per agrair el sentit de la responsabilitat ciutadana dels metges, però és cert que l’única manera d’agrair-ho és amb més recursos econòmics per garantir una sanitat pública capaç de protegir tothom. Entre la culpa i la santedat, cal recordar el concepte de responsabilitat.

Lloar aquesta bondat, buscar els gestos més generosos de la societat –herois, aplaudiments–, és un intent de no enfrontar-nos a la part més negativa? Si la majoria de gent fos, com indiquen els mitjans, tan generosa i positiva, no s’hauria documentat un augment de la violència masclista durant el confinament que l’ONU calcula en un 20% a escala mundial.

La dada il·lumina molt bé aquesta contradicció. Admirem els herois dels hospitals mentre peguem a les nostres dones, la qual cosa és bastant descoratjadora. La situació de confinament ha hagut de generar tragèdies de les quals en sabem molt poc. Però és molt important recordar que els qui estan fent el seu treball, els metges, les caixeres, els transportistes, no ho fan com el Quixot o Ignasi de Loiola, per una decisió mística de sacrifici o per abnegació, sinó perquè és el seu treball i, en molts casos, l’única manera que tenen d’alimentar-se. En el cas dels metges, cal esperar un element de vocació, però sobretot hi ha una assumpció de la responsabilitat que comporta el compromís amb el treball que hom està fent. No està malament recordar que salven vides, i que sofreixen, perquè el que més em crida l’atenció és el sofriment de la major part dels sanitaris no ja per temor de contagiar-se, sinó pel fet de no poder salvar totes les vides i veure patir altres persones.

Valdrà la pena que se’ns expliqui, quan passi tot, quins canvis ha introduït la pandèmia en la percepció de la pràctica clínica entre els sanitaris, i espero que porti a qüestionar el sistema del qual veníem perquè, d’una banda, afeblia clarament la sanitat pública privant-la de recursos i, de l’altra, havia generat un sistema tecnològic protocol·litzat en el qual s’anava a la consulta sense cos, amb òrgans, però sense cos, un sistema en el qual ningú reconeix la nostra fragilitat, flaquesa o vulnerabilitat. Se’ns fan proves que es consulten en ordinadors i s’apliquen protocols. Crec que aquesta experiència del sofriment pot servir perquè els metges es replantegin la seva pròpia pràctica mèdica.

Foto: ÁLVARO MINGUITO

“Hem viscut una il·lusió d’immortalitat permanent alimentada per la publicitat i per una medicina omnipotent”

Em xoca la por de morir i el tabú de la mort, que data ja de diverses dècades. Hem confeccionat una societat asèptica a la qual li costa veure imatges dels nostres morts; qualifiquem de carronyers periodistes i fotògrafs, però ens resulten indiferents els morts d’altres nacionalitats. És hipocresia o feblesa social? Ens fa això menys resilients en bloc, com a societat?

Gairebé preferiria que fos hipocresia, però crec que té a veure amb el fet que hem viscut en una il·lusió d’immortalitat permanentment alimentada per l’accés a mercaderies barates, per la publicitat, per pràctiques higièniques i esportives, per la cirurgia estètica i per una medicina omnipotent que cada vegada progressava més. Hem viscut en una bombolla molt ben blindada dins de la qual ni davant dels cadàvers vistos a través de les muralles transparents dels mitjans de comunicació ens sentíem interpel·lats per la mort. Crec que no podríem sobreviure si fóssim sempre conscients de la nostra mortalitat, però si que crec que cal recordar que en la història de la humanitat les pandèmies han estat part de la normalitat. Quan sí que es tenia la sensació de vulnerabilitat física i la longevitat era més baixa, quan a Europa la gent naixia i moria a casa seva, crec que hi havia una consciència de la fragilitat del cos i de la mort que hem perdut. Es pot criticar el cristianisme des de molts punts de vista, però el món cristià medieval estava molt pendent de la mort, no per evitar que a través del pecat fóssim condemnats a l’infern, sinó de com s’entrellaçaven la vida i la mort en les vides quotidianes dels europeus. Calia aprendre a morir i la vida consistia també en un aprenentatge de les lletres, dels afectes, de la cultura, de la ciència i també de la mort. Hem après lletres, afectes, ciència i cultura, però ningú no ens ha ensenyat a morir, i crec que aquesta és una assignatura pendent d’Occident.

També sorprèn la reivindicació dels drets dels nens en aquestes situacions. Em temo que són els qui millor ho porten, ja que són resilients per naturalesa i tenen molt menys marge de comparació que els adults. Aquest sobreproteccionisme, no els afebleix?

Tots hem volgut evitar als nostres fills els petits problemes que hem tingut nosaltres, i això els ha portat a estar hiperprotegits. No sé si s’ha gestionat bé la pandèmia amb els nens, perquè veníem d’un món en el qual s’idolatra la infància, però que oculta un desistiment de responsabilitat molt gran, unes vegades per raons laborals i d’altres antropològiques. S’ha abandonat els nens en mans de multinacionals de l’entreteniment, o de ‘gadgets’ tecnològics, i ens hem ocupat poc d’ells alhora que els idolatràvem. El que em preocupa de la pandèmia és que crec que és molt insostenible que nens petits visquin confinats amb els seus pares més de 15 dies, perquè el que al principi és un privilegi al final es converteix en un malson per als pares i per als fills, i perquè aquests pares confinats continuen treballant però al mateix temps són professors interins, policies interins, pares interins…

Totes les mares volem protegir els nostres fills de tot mal; però, si som incapaços de protegir-nos nosaltres mateixos, com els protegirem a ells? Aquesta percepció genera molta angoixa, i aquesta angoixa en un món molt tecnològic ha generat una hiperprotecció distant, sense temps, sense afecte immediat i sense totes aquelles coses que mai van tenir els nens fins a mitjan segle passat, però que no els estem donant per motius molt diferents. Abans, als nens els robaven la infància la fam, la misèria i la desgràcia, i ara els la roben Disney o els dispositius electrònics.

Fa mig segle, la pandèmia hauria estat explicada com la ira dels déus. Avui, excepte algun cas, les esglésies guarden un silenci escrupolós i ho deixen en mans de la ciència. Creu que erosionarà la seva credibilitat, o seran compatibles totes dues en el futur?

A mi també m’ha sorprès el laïcisme amb el qual s’ha afrontat la crisi des de l’Església. Vull creure que té a veure amb el pontificat del papa Francesc, potser una de les veus polítiques més assenyades i compromeses del món, amb una batalla molt dura al Vaticà i entre els catòlics d’Itàlia. El fet que la pandèmia hagi ocorregut durant el seu pontificat garanteix d’alguna manera que l’Església no exploti aquesta vegada el sofriment dels éssers humans a favor seu. El papa Francesc està donant instruccions perquè l’Església no hi intervingui, mentre que en altres llocs, com a l’Amèrica Llatina, els evangelistes en canvi sí que estan fent-se eco de discursos de pandèmies anteriors, atribuint als pecats la pandèmia i confiant la curació a l’expiació dels pecats.

Foto: ÁLVARO MINGUITO

“Hauríem de sentir-nos molt interpel·lats per aquesta hecatombe a les residències de la gent gran”

El 70% de les víctimes han mort en residències per a la gent gran. Sembla que la societat intuïa les condicions en els centres, però no s’hi pensava perquè és més fàcil aparcar els nostres avis per centrar-nos en les nostres prioritats, l’individualisme, el benefici immediat, l’hedonisme… Però no hem caigut en el fet que, alimentant aquest sistema decadent, ens condemnem quan envellim a ser víctimes d’aquesta mateixa política.

És el que més m’ha impressionat d’aquesta crisi, la mort de milers d’ancians en residències. En termes etimològics, és un holocaust, per descomptat eliminant qualsevol referència a l’extermini jueu. En termes històrics i religiosos, holocaust té a veure amb la idea de sacrificar un determinat conjunt de la població, aquesta idea de sacrifici amb ganivet, i em quedo amb la sensació que hem assassinat amb ganivet milers d’ancians. I això obliga a una reflexió molt més complexa i molt difícil des del punt de vista ètic. D’alguna manera, hem abandonat els avis en residències perquè la nostra vida discorre per àmbits en els quals no hi cap la cura dels cossos, i, d’altra banda, té a veure amb la medicalització de la vida. La prolongació de les vides a Occident fa que hi hagi cada vegada més persones amb Alzheimer que han de ser cuidades. Cal pensar com plantegem la nostra relació amb la mort i amb vides cada vegada més longeves. També crec que cal atorgar als avis el dret a viure només el temps que vulguin, no més enllà del que voldrien viure, i aquesta és una qüestió molt complicada que val la pena pensar.

La prolongació de la vida, que és un privilegi, planteja problemes de cures que no es poden resoldre com es feia abans, injustament a través de germanes, mares o ties. No té una solució fàcil, però crec que en les últimes dues dècades hem dipositat la cura dels nostres avis en altres mans, que no són ni les dels metges ni les del patriarcat clàssic, les nostres ties o germanes o mares, sinó les ties, germanes i mares de persones que viuen a l’Amèrica Llatina o a Àsia i que vénen als nostres països per mantenir els seus fills mitjançant la cura de la nostra gent gran. I això és una acusació greu contra tots nosaltres. Més enllà de les responsabilitats polítiques i econòmiques, que tenen a veure amb la privatització de les cures, hi ha la nostra pròpia responsabilitat. Hauríem de sentir-nos molt interpel·lats per aquesta hecatombe, perquè és com si haguéssim degollat amb les nostres pròpies mans milers d’ancians.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies