Txarango “El dinosaure de la indústria musical és carnívor i violent”

Tots els discos de Txarango són una gran defensa del viatge, però en el darrer hi és més present, tant en les sonoritats com en les referències poètiques i polítiques. Què us ha aportat el viatge?

Alguer Miquel: El viatge per a Txarango ha estat la metàfora de la vida i una oportunitat de créixer. Viatjar ens ha servit per prendre consciència de com de privilegiats som d’haver nascut on hem nascut. Al principi, quan vam muntar el grup, recórrer món era un somni: volíem tocar i voltar, i no pensàvem gaire més enllà. Però a partir d’un cert moment els viatges ens van fer esclatar com a persones i moltes coses van canviar dins nostre. Ens vam adonar que el que marca la diferència no són les coses que fas, sinó el lloc des d’on les fas. Hem conegut l’Europa de les cunetes i els refugiats, les comunitats indígenes del Brasil, l’Índia… Vivim en un món desigual: nosaltres podem anar amunt i avall i altra gent no té garantit el dret a la lliure circulació. Ser conscients d’aquest privilegi ens ha canviat com a persones.

En aquest procés de presa de consciència bona part del negoci de la música no us ha agradat. Heu aplicat un model propi, creant una cooperativa i impulsant projectes d’economia social i solidària. Fins a quin punt és factible en un món competitiu?

A.M.: Des que vam començar hem trobat gent que parlava el nostre llenguatge i que ens ha ajudat a créixer. Però amb el pas del temps ens hem sentit més incòmodes amb tot el que envolta la indústria de la música. Txarango ens sentim orfes dins el sector musical: no tenim casa. Parlem un altre llenguatge. No sentim, per exemple, que hi hagi espais on poder tocar que vagin en direcció a una economia del bé comú, de posar la vida al centre de tot.

La música és un món bonic i alhora molt cabró…

A.M.: Tothom hi entra per il·lusió i per amor. En aquest país no hi ha ningú que no hagi entrat en un estudi de gravació amb la idea de ser feliç compartint les cançons. Però llavors és quan arriba el dinosaure de la indústria, que és carnívor i violent, t’agafa i et devora i pot jugar amb la il·lusió i els somnis. En un primer moment l’únic que vols és gravar un disc i treure’l, i tot et sembla bé. Però de cop ja ets dins la roda.

Sergi Carbonell, ‘Hipi’: De mica en mica hem anat prenent consciència de les pròpies contradiccions. Potser eren coses que abans ens semblaven normals, i en aquest procés de creixement les hem començat a detectar. I a partir d’aquí hem començat a treballar per tenir-ne el mínim possible. Aquesta era la idea per tancar el nostre viatge musical creant una sèrie d’eines que quedessin més enllà de nosaltres. Així, si algú entra en aquest món com va fer Txarango quan teníem 20 anys, molt il·lusionats però il·lusos, es pot trobar unes estructures que a nosaltres ens hauria agradat utilitzar i que hem trigat molt a aprendre que eren importants.

‘De vent i ales’ és un disc molt llarg, amb setze cançons… Potser això en si ja és una declaració d’intencions, en un moment en què tothom prioritza publicar senzills i es diu que els discos ja no tenen sentit.

A.M.: Sí, és llarguíssim, per què negar-ho! [Riuen.] De fet, sempre hem tingut tendència a fer discos llargs! Una de les raons és que el procés creatiu del disc va començar després d’haver pres la decisió que seria l’últim que gravaríem. I això ja ens va donar una altra dimensió. El grup ha treballat de manera molt més implicada en tota la producció i hem volgut que hi fossin presents totes les idees.

“L’obra de Txarango la podem llegir com una saga de llibres i aquest és l’últim volum”

En l’aspecte sonor és una prolongació natural del món de Txarango. Quan l’has escoltat dos cops ja és com si l’haguessis escoltat sempre. És un disc volgudament continuista per culminar una única obra que en realitat són quatre discos?

S.C.: De propòsits i apriorismes no en solem tenir gaires en el moment en què comencem a compondre. L’únic propòsit és ser fidels al que hem estat sempre. Algunes vegades en iniciar la feina creativa visualitzem alguna idea o algun concepte, però en aquest cas no ha estat així. En realitat, no hem tingut un propòsit gaire marcat.

A.M.: Sí que quan escoltes mil referents et deixes portar per la música que s’està fent. Però nosaltres hem posat el fre de mà moltes vegades a l’estudi. No volem guanyar cap cursa ni ser els més moderns, no volem deixar-nos endur pel que funciona si no ens agrada. Per això, ‘De vent i ales’ és un capítol més de la nostra aventura i no trenca amb res del que hem estat. Ens hi volíem sentir còmodes. Si l’obra de Txarango la podem llegir com una saga de llibres, aquest és l’últim volum.

Musicalment és el disc on l’Àfrica té un paper més rellevant… Què aporta la sonoritat d’aquest continent a Txarango?

A.M.: Els nostres impactes musicals són els que té tothom: el que t’arriba, el que escoltes a la ràdio, els discos dels pares que has sentit a casa… I, en el nostre cas, també una forta influència de les vivències al llarg dels viatges. L’Àfrica ens va fer tornar a la rotllana, a la idea de la música en comunitat, que, en certa manera, ja havíem conegut al principi de tot a Barcelona, quan quedàvem al port amb altres músics per tocar fins a altes hores de la nit. En aquell temps, la música no era una feina sinó una eina central de la nostra manera de viure. I, de cop, després de molts anys, quan el grup ja estava inserit en la roda dels concerts i les gires, vam anar al Senegal i vam tornar a sentir la música com la sentíem abans. Al Senegal la gent viu la música en comunitat de manera central, des dels més joves fins als més grans. Aquí, en canvi, és un producte de consum, no vivim a través de la música, no la fem en família com sí que passa a altres llocs del món o com encara fan els gitanos. Aquesta manera de viure la música ens enamora i ens flipa.

El primer senzill i una peça representativa del disc, ‘A la deriva’, és una crida a deixar-se portar per la vida. Però… no és una visió determinista i poc transformadora?

A.M.: És un cant a fluir. A la vida pots obcecar-te per controlar molt les coses, i de vegades acabes encallant-te. En canvi, si acceptes el que ve pots trobar un nou camí. Amb les feines creatives passa el mateix. Les podem plantejar des de dos punts de vista diferents: viure la música com una cosa nostra, enfrontats al món o, per contra, prendre consciència que la vida ens ha dut a un lloc que ens ha permès fer música. I a nosaltres ens agrada viure-ho des d’aquest segon punt de vista. Si hem pogut enregistrar discos i fer gires arreu del món és perquè vam néixer en un lloc amb unes condicions en què hem pogut triar en més o menys mesura el que volíem fer amb les nostres vides.

No creieu que més aviat hauríem d’intentar ser amos dels propis destins?

A.M.: Hem nascut en una època on hem pogut escoltar les bandes sonores d’arreu del món. I, fins i tot abans que això, algú va construir una guitarra i algú altre va idear un mètode molt fàcil perquè una persona com jo, sense gaires coneixements, pogués aprendre a tocar-la a casa en quatre dies. Cada vegada que porto una nova composició al local, la cançó ja té tot això: des de la vida de qui va construir l’instrument fins a qui va desxifrar la música, i també totes les músiques del món que són dins nostre. I si després de tot plegat penso que la meva cançó és únicament meva… és que no hauria entès res de res.

En aquesta mateixa cançó citeu referents com Luther King, Che Guevara, Víctor Jara, Rosa Parks…, que són veus de la desobediència civil i de la resistència contra el poder. Què tenen en comú?

A.M.: La majoria de cançons que escrivim parlen de referents molt vitals, tot i que sovint no hi acabem buidant tot l’alt voltatge polític que hem viscut els últims anys. En el cas del tema ‘A la deriva’ vam voler fer un petit mapa amb els noms de persones de qui ens hem enamorat i que representen lluites contra el poder. N’hi ha quatre que citem explícitament però n’hi podria haver quaranta… Per exemple, també hi és implícitament Jordi Cuixart, amb la idea de les lluites compartides. Després de tot el que hem viscut, havíem de parlar de la desobediència civil, del llegat de tota aquella gent que al llarg de la història s’ha plantat davant el poder; un poder que moltes vegades ens ha passat per sobre. Volíem que aquestes veus fossin al nostre darrer disc.

“Sentim nostra l’Espanya republicana de García Lorca i Machado”

De desobediència civil se n’ha parlat molt a Catalunya els darrers temps. Txarango heu estat crítics amb cert discurs independentista però vau donar suport a l’1-O amb ‘Agafant l’horitzó’. Com s’entén?

A.M.: Sí, és una cançó que es va convertir en una banda sonora per al referèndum però que al segon vers ja diu: “Aquí no hem vingut a fer volar banderes”. [Riuen.] Els últims anys a Catalunya hem viscut un procés de politització col·lectiu molt fort, però la seva traducció ha estat nul·la i això és desesperant. I no em refereixo només al procés independentista, també ha passat amb altres moviments socials com la lluita pels drets dels refugiats. De tot això en parlem a ‘Cançons de llibertat’.

Quin és el significat d’aquest tema?

A.M.: Hi ha fragments que esmenten els exilis, tant els passats com els presents, des de les companyes que intenten entrar a Europa fins als republicans catalans i espanyols que van haver de fugir després de la Guerra Civil. A més hi hem inclòs un poema en castellà que és una carta d’amor a l’Espanya republicana, una Espanya que sentim nostra. Tant de bo visquéssim al país de Federico García Lorca i Antonio Machado, i no al de la cuneta i de la brossa política que hem de suportar. Amb aquesta idea volem traslladar el missatge que no ens sentim completament abraçats pel moviment sobiranista que actualment es viu a Catalunya. És evident que el veiem com una oportunitat i que també ens reconeixem en una sèrie de veus, però hi ha tot de coses que no ens agraden.

“Som als antípodes de la part identitària del procés”

Quines són les coses en les quals no encaixeu i com heu gestionat les contradiccions de ser, en certa manera, referencials dins aquest moviment?

S.C.: Per exemple, no ens sentim gens identificats amb la part identitària, ens fa sentir molt incòmodes des de sempre. Jo mateix em sento molt a disgust i molest amb tot el que impliqui generalitzar amb Espanya o els espanyols. Per a mi és racisme, i no m’hi vull sentir en absolut identificat. Clarament no tenim res a veure amb algunes de les persones que han intentat liderar aquest procés. Al final, si tota aquesta lluita no ens ha de servir per fer una revolució i canviar moltes coses, de què ens servirà?

A.M.: Contradiccions, moltes! El 3 d’octubre amb el Hipi vam marxar d’una manifestació a la plaça Major de Vic quan la gent va començar a cantar “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”… Som als antípodes de tot això. La lletra d’’Agafant l’horitzó’ està escrita des de l’ideari zapatista, que és un poble que tracta la terra com a mare i com una oportunitat de creació comunitària, de llibertat… Però aquí, molt sovint, quan diem ‘Visca la terra’ ho diem en una clau nacional, amb un component identitari de vincle romàntic que a nosaltres no ens encaixa. A ‘Cançons de llibertat’ cantem “Davant del fred hem calat foc a la bandera”, perquè una pàtria no és pàtria si no t’abriga. Si la tens foradada pertot arreu, si deixes que la teva gent es mori de fred, de què et serveix?

Heu dedicat una cançó a Barcelona, on vau començar com a grup. Ara, però, ja fa molt de temps que no hi viviu. És un cant a una ciutat que ja no existeix?

A.M.: Sembla que hàgim ficat aquí una cançó del primer disc… Sense Barcelona no hauríem creat el grup ni hauríem fet res del que ha estat la història de Txarango. La ciutat ens va donar impuls, ens va ensenyar a fer cançons i a compartir-les. Vam conèixer molta gent que feia el mateix i sentia la música en la mateixa dimensió. La cançó recull una sensació que sempre hem tingut que Barcelona ha estat un polvorí d’esperança en molts moments de la història, i és quan esclata que te n’enamores. Però al final són només petites espurnes. La cançó diu: “Busco alguna cosa que em recordi que ens en sortirem”. I encara busquem en aquesta Barcelona un mirall en el qual sentir-nos com a casa.

“Hem estat uns nens mimats, sempre ens ha sortit tot bé fins ara, que s’ha frustrat la gira de comiat”

Com heu viscut el confinament? Creieu que es pot extreure alguna cosa positiva d’aquests mesos d’aturada forçosa?

S.C.: Que en podrem extreure alguna cosa, segur. Ara, que siguem capaços de fer-ho com a societat ja és un altre tema… I, francament, no ho crec.

A.M.: Segurament hi ha moltes persones que deuen haver fet processos que portaran sempre dins. Nosaltres també. Al final Txarango érem uns nens mimats per la vida; totes les coses que ens havíem proposat fer amb el grup ens havien sortit bé. Ens proposàvem fer una cosa i passava. I ara, per primera vegada, hem topat amb un moment de la realitat que ha frustrat tots els nostres projectes i hem hagut de replantejar moltes coses.

Després de deu anys, us sentiu una mica desenganyats de tot?

A.M.: Amb Txarango sempre hem intentat escriure des de la proposta i mai des de la queixa. Però la veritat és que estem en un moment emocional difícil, perquè la proposta autoproduïda que volíem presentar, la nostra última gira El Gran Circ, no serà possible dur-la a terme per tota la crisi del coronavirus. Amb les mesures sanitàries actuals no és viable, per exemple, fer els concerts a la carpa de circ, perquè, si hem de limitar l’aforament a la meitat de la capacitat, no surten els números de cap manera. És totalment deficitari. Els concerts finals s’hauran de plantejar de manera totalment diferent.

“Txarango hem pogut fer un ERTO, som uns privilegiats dins del sector musical”

Fins a quin punt us ha impactat com a músics la crisi de la Covid-19?

A.M.: Txarango som formalment una cooperativa i ara som en un ERTO; d’aquí a uns mesos no existirem com a grup i haurem de buscar altres feines, fins que tornem a quedar per assajar i preparar la gira a principi de l’any vinent. Però és cert que som un cas minoritari dins del sector, perquè la majoria d’artistes són autònoms i no han pogut beneficiar-se d’aquesta mena de mesures. En un primer moment havíem pensat de traslladar la gira a la tardor però tampoc podíem assegurar que es pogués fer, perquè estem parlant de quinze festivals diferents, amb una setantena de persones relacionades amb tota la infraestructura i la producció. És un cost molt important i moure les dates sense tenir el cent per cent de garanties que es podria fer no era viable econòmicament. Hem tret al disc al juliol però no hi haurà concerts fins al maig o el juny de l’any vinent, que és quan creiem que hi pot haver les condicions més òptimes.

La gira El Gran Circ era un projecte que us vau creure molt, treballant conjuntament amb empreses cooperatives de cervesa, de venda d’entrades…

A.M.: Ha estat un procés frustrant, perquè feia més d’un any que ideàvem el projecte amb la implicació de molta gent. Després d’una dècada havíem arribat a un punt en què podíem plantejar un espectacle a la nostra mida i decidir com moure’l per tot el territori sense dependre d’altres condicionants externs. A més, vam voler fer-ho construint espais culturals lliures d’empreses amb les quals no volem tenir res a veure, i creant una xarxa cooperativa que funcionés de manera autogestionada en molts aspectes diferents, des de la gestió de la venda de cervesa a les barres fins a la venda d’entrades. Moltes d’aquestes iniciatives tiraran endavant encara que la gira no es faci tal com havíem previst, però altres no, perquè només tenien sentit de manera associada a la gira de concerts.

“Les coses s’han de saber acabar i és difícil acabar-les bé”

Per quin motiu s’acaba Txarango?

S.C.: Cada vegada que acabem una gira ens agafem un temps que serveix perquè cadascú reflexioni i pensi què li ve de gust fer. Vam acabar l’última gira molt cansats, amb un viatge al Brasil molt intens. Al cap d’uns mesos, quan vam tornar a reunir-nos per parlar, vam adonar-nos que ja havíem fet el camí que havíem de fer. Tot el que ha envoltat i hem viscut amb Txarango és fantàstic però no ens volem adormir, som molt intensos i ara és el moment de viure altres coses.

A.M.: Txarango ha durat deu anys, un terç de la nostra vida, i les coses s’han de saber acabar i és difícil saber-les acabar bé. Al principi anàvem tots molt coordinats però ara ens trobem en moments vitals molt diversos i cadascú viu Txarango amb una intensitat diferent. Hi ha qui vol conciliar més amb altres projectes, amb la família… En el món de la música moltes vegades entres en una roda que es va repetint: disc, gira, promoció, assajos… Ara ens fan més il·lusió altres projectes, i tenim la sensació que ja hem recorregut el terreny natural del grup, amb els festivals i les festes majors per Catalunya.

Com serà la vida dels músics integrants de Txarango un cop posin punt final al grup l’estiu del 2021?

A.M.: En una formació de deu persones, tothom té idees i reptes diferents. Al grup som deu persones i hi ha gent que és músic i s’hi vol continuar dedicant, i si no toca amb Txarango ja ho farà amb una altra banda. En canvi, jo personalment no sé què faré d’aquí a un any o dos. No m’ho vull plantejar. Estic fart d’aquesta forma de vida. Estic cansat de viure a Catalunya i de suportar tot el que implica la gestió del dia a dia del grup. Al final el meu objectiu és ser feliç. A mi, el que em fa vibrar més és quan agafem els trastos i ens plantem a Palestina a tocar, sense tota la infraestructura i els escenaris d’aquí. Jo amb això soc feliç. La música sempre hi ha estat i no deixarà de ser-hi. Ara estem conduint un tràiler molt gros i ja no ens queda espai per a res més. Em considero jove, si més no d’ànima, i tinc ganes de viure altres coses.

No hi ha en l’horitzó la idea que Txarango es transformi en un altre projecte?

A.M.: No sé si tornaré a fer música. La música ha estat un vehicle, no era la finalitat del grup. Ja era feliç fent de cambrer abans de Txarango! En un futur sí que em veuria amb ganes de seguir gravant i compartint nous temes, però no tant amb tota la ‘tralla’ que representa sostenir tot un grup.