Cerca
Foto: JORDI BORRÀS
Entrevistes

Txarango “Si hem de fer passos cap a la desobediència, comencem per acollir refugiats”

Txarango és un dels grups més populars de la música en català. Convertits en fenomen intergeneracional, omplen concerts, rebenten festivals i acumulen ‘clics’ a YouTube. Ara presenten el seu nou disc, ‘El cor de la terra’, marcat per les experiències viscudes a Palestina, a l’Àfrica i als camps de refugiats de Grècia. Convertits en cooperativa de músics i implicats a fons en la campanya “Casa nostra, casa vostra”, Txarango no es tallen a l’hora d’expressar les seves idees. CRÍTIC ofereix en primícia per als seus subscriptors i subscriptores una entrevista audiovisual i escrita amb un dels grups catalans més rellevants del moment.

23/03/2017 | 19:52

Les cançons de Txarango arriben cada cop més lluny i tenen més impacte. El seu primer disc, ‘Benvinguts al llarg viatge’ (2012), anava contra corrent d’un panorama llavors dominat pel ‘pop’. El grup, però, va decidir treballar una frontera d’estils festius que uneix els ritmes llatins i caribenys amb el ‘rock’, el ‘pop’ i la cançó d’autor, entre els aires de l’Orient i la Festa Major de les places mediterrànies. El concepte de la frontera és també molt present en el seu últim disc, ‘El cor de la terra‘, en què moltes de les cançons tenen com a teló de fons la crisi dels refugiats i les mobilitzacions contra l’Europa fortalesa. En aquesta entrevista, amb la qual CRÍTIC inaugura una nova sèrie de converses en format audiovisual, el cantant Alguer Miquel i el teclista Sergi Carbonell expliquen les claus del seu nou disc i els seus plantejaments i objectius vitals.

Vivim un moment de tancament global. Donald Trump és el nou president dels EUA, Marine Le Pen pot guanyar les eleccions a França… I vosaltres comenceu el disc amb ‘Obriu les portes’, una cançó contra les fronteres. No és l’única d’aquest tercer treball. Heu fet un disc contracíclic, contra corrent dels temps que corren?

Alguer Miquel [A. M.]: És cert que el món va cap a una altra banda. Potser sí que anem contra corrent de la tendència global: quan el món està tancant portes i aixecant murs, nosaltres volem obrir-les. Però és que, si no canvien les coses, és clar que això acabarà esclatant-nos a les mans. Europa és una bombolla que hem interioritzat i assumit. Hi ha gent en molts llocs del món que pateix situacions de les quals  som responsables com a ciutadans del Nord. Nosaltres hem fet un disc cavalcant tot allò que hem viscut l’últim any, un temps en què hem crescut molt i precisament hem après què suposa la nostra vida aquí amb relació a la vida de molta altra gent en altres llocs del món. Més que anar contra corrent, el disc recull la veu de sempre del grup: intentar celebrar la vida, que, malgrat tot això, és un regal.

Sergi Carbonell [S. C.]: És veritat que els primers discos miren molt cap endavant perquè tot està per construir. El nou disc també ho fa, però en algunes cançons parlem dels camins que hem recorregut a través de la música. Potser ens hem fet una mica més grans, però mentalment som adolescents. Encara estem començant, si pensem en la vida que té el grup. Però sí que és veritat que hem viscut moltes coses i ja fa molts anys que fem molta carretera. I això es nota d’alguna manera. Tenim una mirada més madura i menys innocent.

Foto: JORDI BORRÀS
Foto: JORDI BORRÀS

El grup parla en un llenguatge universal. Volem arribar a molta gent i no acabar fent festes de convençuts

Grups com Calle 13 han anat impregnant-se de compromís polític a partir de les seves gires i la seva trajectòria musical. A vosaltres us ha passat quelcom de similar?

A. M.: Nosaltres ens hem entès sempre com un grup profundament polititzat. Però no hem basat aquesta politització ni en la queixa ni en la protesta i, fins a cert punt, tampoc en el discurs o les lletres del grup. El grup parla en un llenguatge universal i pot connectar amb tothom. Creiem que això és important, perquè fa que la música de Txarango arribi a molta gent i no es quedi en l’entorn dels qui ja ens coneixem i ideològicament pensem igual. Al final acabem fent festes de convençuts. Treballem molt allò que diem però també allò que som i fem. Ens hem polititzat sempre des de la participació en uns fets i una realitat concreta. Per exemple, ara com a formació ja som una cooperativa, la qual cosa ja implica una manera particular de funcionar. També hem fet una aposta per arrelar al nostre territori, per dinamitzar-lo culturalment, i per això hem impulsat espais com el festival Clòwnia a la nostra comarca, el Ripollès. Els últims mesos hem estat obsessionats per com hem de fer-ho perquè les samarretes del grup puguin estar produïdes a Catalunya amb el mínim quilometratge al darrere… I ha resultat molt difícil! Volem que el que estem venent sigui ple del que som i volem fer. El grup és per nosaltres un projecte vital. Per això fem coses com trencar una gira per anar a Palestina. L’últim any pràcticament hem fet una universitat en fronteres. Hem estat a Grècia, a la frontera sud a Melilla…

Des del punt de vista musical, explicàveu en una entrevista a ‘Enderrock’ que havíeu cuinat el disc a foc lent, que havíeu sigut més polits amb el so de cada instrument. Us heu tornat perfeccionistes amb el pas dels anys?

S. C.: És el disc que hem tingut més temps de preparar, perquè l’últim concert el vam fer a finals de novembre del 2015. Hem passat molt de temps a l’estudi. Musicalment és la continuació natural del que ha estat fins ara Txarango, perquè tampoc ens hem plantejat cap gran canvi. En tot cas, recollim algunes referències dels viatges que hem fet. Hi ha sonoritats africanes o del Pròxim Orient. Hem anat filtrant allò que ens agradava.

_MG_6291
Foto: JORDI BORRÀS

Tots som molt crítics des del sofà, però el que cal és gent que faci coses. Hi ha dos graons: la protesta i la proposta

A la primera cançó, “Obriu les portes”, la veu Joan Crosas afirma que al món fa falta gent que “prometi menys i resolgui més”. És una clara referència a la classe política. Des de la música es pot fer allò que la política no sap o no vol fer?

És una referència a la classe política, però també d’una manera implícita parlem d’una actitud molt estesa: tothom es queixa molt des de casa, i tots som molt crítics des del sofà, però fa falta gent que tingui ganes de treballar. Fer, fer i fer. I, si avui no ho fem, ho farem demà. Però s’avança fent, no només criticant i destruint. Hi ha dos graons: el de la protesta i el de la proposta. El primer és dir “Això no m’agrada” o “Això no funciona”. I sí, és necessari. Però, quan caus a terra, has de saber com aixecar-te. Amb Txarango sempre intentem ser propositius. Quin és el pas següent? Vivim en un món en què tothom crida molt i tothom està molt irritat, però al final els canvis arriben quan hi ha algú que es planta i fa que passin coses.

Al concert dels refugiats Évole va ser molt criticat pel fet de dir que no era qüestió de competències, sinó d’incompetències… El Govern català o l’Ajuntament podrien fer més del que estan fent per acollir refugiats? 

Els polítics d’aquest país van arribar a estar molt lluny de la gent. Al 15-M es va fer popular el crit de “No ens representen”. Però alguns, llavors, van fer una maniobra magistral: partits que no havien estat mai clarament independentistes de cop van aixecar una estelada, i la gent va trobar un canal d’empatia. Així han aconseguit aproximar-se a molta gent i que tinguem menys present tot allò que en el seu dia ens en va distanciar. Però al mateix temps veiem que passen moltes coses i aquí ningú fa els deures. Som un país que fa molt de temps que demana canvis que no acaben de concretar-se. La política catalana sovint s’escuda en el fet de no tenir un Estat. I amb qüestions com la dels refugiats t’adones, quan ho vius de prop, que hi ha moltes coses que es podrien fer i no es fan. Nosaltres ho sabem perquè ho vam viure de primera mà.

_MG_6305
Foto: JORDI BORRÀS

La política catalana s’escuda en el fet de no tenir un Estat, però amb els refugiats es podrien fer moltes coses i no es fan

Però les competències d’asil són exclusives de l’Estat espanyol. Poc s’hi pot fer.

A. M.: Amb la qüestió dels refugiats, els nostres polítics tenen l’oportunitat única de fer el primer pas real cap a la desconnexió de la qual tant es parla. Si s’ha de practicar la desobediència, potser podríem començar amb els refugiats. Què hi ha de millor que desobeir facilitant que vinguin refugiats i que esdevinguin els primers ciutadans de la nova República Catalana? No hem ni forçat que el Govern espanyol impedeixi que portem aquestes 4.500 persones que el Parlament català ha dit que estàvem disposats a acollir. Però, si no volen fer-ho perquè la tramitació de l’asil és una competència estatal, es poden fer moltes altres coses. Es podrien destinar recursos a construir infraestructures a Grècia per treure la gent dels entorns militars dels camps. Es podria crear un barri de Catalunya a Grècia!

S. C.: Tot el dia s’omplen la boca amb la desobediència pel procés i amb la desconnexió. Doncs comencem per aquí, pels refugiats. Estem parlant de drets humans i de vides. Aquesta és una crisi que ens posa davant d’un mirall. Europa és un projecte de bombolla i fortalesa des dels temps del colonialisme. La nostra és una història terrible que fa vergonya.

La cultura s’ha mobilitzat molt pel tema dels refugiats. Ha estat una cosa bastant inèdita, perquè de mobilització social gairebé no n’hi havia i això ho ha empès. Fins i tot s’hi han implicat artistes no gaire ‘compromesos’. Per què creieu que ha passat?

A. M.: Ha costat que s’hi impliquessin més persones. Quan nosaltres i molta altra gent vam anar els camps per primer cop, no hi havien anat ni els periodistes. Quan vam tornar del primer viatge, fa pràcticament un any, estàvem sols. A l’Acampada davant de la Comissió Europea hi havia 15 persones. De mica en mica hem anat construint entre tots un engranatge a partir de la campanya “Casa nostra, casa vostra”, que ha unit moltes sensibilitats diferents. Trobar un punt en comú no ha estat fàcil. La cultura ha respost perquè ho ha tingut fàcil, sobretot amb el concert al Sant Jordi i amb la complicitat de molts mitjans. També és cert que la gent més polititzada ja hi era. Molts s’hi han apropat per empatia. Els artistes més compromesos enteníem que no era només una qüestió de solidaritat. Estem parlant del dret d’asil, de la lliure circulació de persones i dels drets humans. Estem defensant també els nostres drets, perquè ells som nosaltres.

S. C.: Que la campanya fos transversal ha estat un encert, però s’ha parlat poc que no es tracta només de voler acollir, sinó de reclamar que la gent es pugui moure lliurement igual que ho fem nosaltres.

Foto: JORDI BORRÀS
Foto: JORDI BORRÀS

El 50% dels drets que generen les cançons de l’últim disc van a entitats socials com la PAH o Tanquem els CIE

El disc anterior era ‘Som riu’ i l’aigua era un element molt present. Ara aneu a ‘El cor de la terra’. Segueix sent un disc elemental. Què hi ha al cor de la terra?

A. M.: La idea matriu del disc neix a l’Àfrica, arran del nostre primer viatge a la Casamance. Arribem a un lloc que ens capgira totalment i que des del punt de vista cultural és brutal. És una terra que ens ensenya moltes coses. L’Àfrica és la terra mare de totes les músiques que nosaltres fem. És el bressol de la nostra espècie. En els últims viatges hem entès que la música és una llengua de pau entre els pobles. Ens hem trobat en un camp de refugiats amb gent amb qui no ens entenem parlant però sí que ens entenem ballant i tocant. Al mateix temps, aquest és un disc coral, que recull moltes veus. Ens agrada pensar que el nostre poble forma part d’una comunitat de vida global, que no comença i acaba en el tros de terra on hem nascut.

S. C.: També és coral perquè és compartit. Cadascuna de les 14 cançons del disc està associada a un col·lectiu amb qui ens sentim identificats per la feina que fa o amb qui hem tingut relació, amb un doble objectiu: que l’altaveu de Txarango pugui servir per amplificar la seva lluita, a partir d’una d’implicació directa. Per això, el 50% dels drets que generen cadascuna de les cançons va a parar a aquest col·lectiu. Hi ha un transvasament econòmic directe dels drets que genera Txarango que suposarà la meitat dels diners del disc. Els diners van a parar a col·lectius com l’Obra Social de la PAH o Tanquem els CIE.

“Com una lluna a l’aigua” és una petita incursió de Txarango al ‘reggaeton’…

A. M.: Sí! És un ‘reggaeton’ amb un bombo i una caixa electrònica! Nosaltres ja n’havíem fet: és el fons de moltes bateries de cançons nostres, com, per exemple, “El meu poble”, on hi ha aquest ritme.

S. C.: Hi ha coses que sonen molt de la música comercial que ens han fet ballar molt els últims anys. Volíem que el disc tingués aquesta descàrrega llatina, i al final hem fet un ‘reggaeton’ molt d’estiu en català.

Us fa res que us diguin que sou un grup comercial?

A. M.: La paraula ‘comercial’ té una connotació dolenta perquè ubica la música com a producte de consum; és un llenguatge de mercat. Txarango no es basa en aquesta idea perquè és un projecte de vida. Som un projecte artesanal, d’un grup d’amics que ens ho fem tot nosaltres, i les cançons es cuinen en una habitació de casa o al local d’assaig. Si el resultat de tot això és comercial, no és que ens sigui igual: és que és millor que sigui així! Volem arribar a com més gent millor. No volem un públic selecte; volem gent a qui li agradi el projecte i se l’estimi sense prejudicis de cap mena. Que sigui comercial no és un problema. Però no és un producte comercial. No hi ha ningú que hagi dit: “Agafem aquests nois, que facin això i ho petarà”. Fem les cançons que ens agraden i, si són comercials, doncs són comercials.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies