27/03/2018 | 19:00
En algun tuit que feies i en algunes de les teves cançons es nota la importància que dónes a la classe social. Tu pertanys a una família de classe treballadora, ho has dit sovint. A mi m’agradaria saber com vius tu aquesta condició de classe.
La base de l’opressió de classe que patim és la manca d’oportunitats. Començant des de l’arrel: si ton pare o ta mare no tenen tal o qual, t’ho has de guanyar tot des de zero. Hem viscut la crisi econòmica. Jo precisament perquè no tinc ni pare ni mare vivia amb la meva germana. I amb 18 anys me’n vaig haver d’anar d’allà. Em vaig haver d’espavilar. Vaig deixar d’estudiar i vaig posar-me a treballar. Només tinc un grau mitjà d’informàtica, no he pogut anar a la universitat. He fet feina des que sóc major d’edat. Fins i tot en èpoques en què estava molt malament, he tingut tres feines a la vegada de mitja jornada cadascuna. Feia feina en un despatx d’advocats on gestionava una base de dades, feia de guàrdia de seguretat i també treballava en una pizzeria. La feina de seguretat i la de la pizzeria eren combinables perquè les feia als vespres i caps de setmana. I al despatx d’advocats hi treballava als matins.
Això des dels 18 fins als….
Fins als 20 anys. Després vaig trobar feina en una fruiteria i fins ara. Mai he pogut estalviar perquè he hagut de pagar un lloguer, m’he hagut de comprar un cotxe per poder anar a la feina… I no tinc estalvis.
“A la meva família, el primer que ha tingut consciència política he estat jo”
Les retallades et van afectar molt? Ets d’una generació que va ‘pillar’ els governs més durs de Mariano Rajoy, a l’Estat, i de José Ramón Bauzá, a les Balears. Com ho vares viure, tot això? D’on surt la teva politització? De casa?
A la meva família, el primer que ha tingut consciència política he estat jo. Ells s’hi han amotllat amb tot això que m’ha passat a mi. Segur que, si parles amb algú altre que ha patit repressió, la seva família també ha agafat consciència política a partir d’això. Jo vaig agafar consciència a partir d’un llibre d’Eduardo Galeano, ‘Las venas abiertas de América Latina‘.
Quants anys tenies quan el vares llegir?
Quinze anys. Jo llavors ja feia ‘rap’, però després de llegir el llibre vaig començar a fer un ‘rap’ més polític. I vaig llegir més. Llegir és cabdal per formar-se… I vaig interessar-me pel fil roig de referències de l’esquerra internacional. Figures com Thomas Sankara, el panafricanista i marxista, president de Burkina Faso…
El ‘Che africà’!
Sí! I també experiències insurreccionals diverses com la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig), el Baader-Meinhof. Llegia molta literatura russa i també textos de teòrics anarquistes com Kropotkin i Bakunin…. I després també he llegit molt novel·les policíaques d’en Boris Vian, Baudelaire, Charles Bukowski… Sempre m’ha agradat llegir molt.
“A mi m’és igual si t’agraden les meves cançons. Estam aquí perquè a tu també t’afecta!”
Les lletres que fas tenen moltes referències. Com és que tires pel ‘hip-hop’ per canalitzar les teves inquietuds?
Jo vaig començar amb el ‘hip-hop’ perquè amb el meu cercle d’amics n’escoltàvem i jugàvem a fer ximpleries i a inventar-nos lletres. Copiàvem el que feien altres, quan teníem 10 o 12 anys, i anàvem provant. A l’institut, un dia va venir un jove que tenia un estudi i havia gravat coses i, amb ell, ja ens hi vàrem ficar més seriosament. La meva sort, però, va ser que vaig conèixer en Mateu “Xurí”.
Xurí és un tipus important en la teva vida, i, de retruc, en la cultura popular mallorquina contemporània. El glosador més important de les darreres dècades, amb un gran reconeixement social. Ara també és un dirigent d’ERC a les Illes. M’interessa molt aquesta unió que vau fer del rotllo més tradicional mallorquí amb el ‘hip-hop’!
Per mi, conèixer en Mateu va ser un abans i un després. Ell va ser qui em va dir: “Prova-ho de fer en català”, i jo responia: “Això no té sortida”. Però ell em va dir: “Si tu ho fas en català, jo li donaré sortida”. Ho vaig provar i a la gent li agradava i començava a tenir concerts. Amb 16 anys! Pensa-ho, ‘tio’! Amb 16 anys fer concerts i que la gent et vingui a veure! I també arribàvem a gent de la tercera edat, imagina-t’ho. I llavors vam treure el disc de ‘Rap rural’ (2012).
Per treure aquest disc, qui et va ajudar? En Xurí?
No, ell em va donar la idea. Qui ens va ajudar a treure-lo van ser els de Joves per la Llengua, una organització popular de defensa del català entre el jovent, vinculada a l’Obra Cultural Balear.
Jo tinc un record d’aquell moment. Un amic meu, en David Pujol, em va trucar –jo ja vivia a Barcelona– i em va parlar de tu. Em digué: “Hi ha un noi que fa ‘rap’ en català i que l’has d’escoltar!”. Era molt nou que algú ho fes a Mallorca. Tu tens consciència d’algú altre que ho fes abans de la teva època?
No, no. El primer ‘rap’ en català que jo recordo és el del Tomeu Penya.
[Riem tots dos.]
“Al principi, molts festivals ens posaven al cartell de manera solidària, però no ens contractaven”
Vaig veure que feies un tuit sobre Amaia i Alfred, els cantants d”Operación Triunfo’ que aquest any representaran Espanya al Festival d’Eurovisió i que, per cert, et van donar suport, en què veies bé que defensessin posicions polítiques tot i les crítiques que han rebut. Què et sembla que aquesta gent més ‘mainstream’ faci reivindicacions feministes o a favor de la llibertat d’expressió, tu que véns d’un món més polititzat?
Primer, des d’allò ‘mainstream’ tiren molta merda sobre un tema i després, quan hi ha un suport popular, s’hi afegeixen per interessos. Això em recorda un poc el que va passar amb la vaga feminista. Ciutadans va dir que la manifestació feminista havia sigut un èxit i totes les dones hi havien de donar suport, quan feia dos mesos que hi tirava merda. Amb els partits polítics passa una mica el mateix. Primer érem uns boigs que defensàvem el terrorisme i ara que han vist que tenim suport popular i hem demostrat que la llibertat d’expressió és una cosa que preocupa la gent, ara es preocupen tots. Amb els grups de música passa el mateix. Molts grups han reivindicat la llibertat d’expressió i s’han queixat de la situació actual. Llavors els hem telefonat explicant el nostre cas i ens han dit: “No, jo estic a favor de la llibertat d’expressió, però el discurs d’en Valtonyc no el compartesc’. No has de fer un judici moral: has de defensar la llibertat d’expressió! A mi m’és igual si t’agraden les meves cançons o si comparteixes la meva ideologia. Estam aquí perquè a tu també t’afecta!
Al principi vas tenir un ‘boom’ de suports. Però molta d’aquesta gent, ara pens en promotors de concerts i grans festivals, que va solidaritzar-se amb tu i va posar el teu nom en cartells de concerts però després no t’ha arribat a contractar. Ho heu denunciat a les xarxes, també.
Sí. Al principi molts festivals ens posaven al cartell de manera solidària, però no ens contractaven com a músics.
Ha passat molt sovint?
Moltíssim. Però nosaltres li hem acabat donant la volta. Vam dir que, si aquests festivals només usaven el meu nom però no ens contractaven, faríem un comunicat explicant-ho. Quan parlàvem amb aquests festivals que havien usat el meu nom per dir-los que hi volíem anar a tocar, deien que d’acord, però que ens hauríem de pagar el bitllet, la benzina del cotxe, l’hotel, etc. És clar, nosaltres dèiem que això no podia ser i fins i tot vam arribar a amenaçar de denunciar-los. Vam parlar amb la revista ‘Enderrock’ i els ho vam explicar tot, perquè la majoria eren festivals catalans i ells hi tenen molta relació. Ens van dir que no passàssim pena i van parlar amb alguns festivals que, si no ens contractaven, ells farien un article denunciant-ho també. Es van portar molt bé, els d”Enderrock’.
I ho heu encarrilat?
Sí, amb tots. Només hi ha un parell que han dit que no, que no poden. Molt bé, doncs treu-nos del cartell!
Qui va ser que, des del primer moment, es va portar molt bé amb vosaltres?
Els de Clownia, el festival que fa Txarango. Ells van ser allà des del primer moment. El cantant, l’Alguer Miquel, també forma part de No Callarem, aquesta plataforma de gent de la cultura que s’ha muntat per reivindicar la llibertat d’expressió i que també ens donen suport.
“Hauríem de fer política per canviar coses, no per la poltrona. Si no, de què serveix estar allà?”
En l’àmbit polític, qui s’ha solidaritzat amb tu? Estàs decebut per l’actitud de Pablo Iglesias amb el tema? Tu has explicat que va ser ell qui et va demanar la cançó que vas cantar en un vídeo del seu programa.
Ell no ha donat senyals de vida, però tampoc ho esperava.
Com et va contactar ‘La Tuerka’, el programa d’Iglesias?
Cada setmana feien una cançó de ‘rap’ al seu programa lligada amb la temàtica de què parlaven. Aquella setmana era el 14 d’abril i em va dir si volia fer una cançó sobre els Borbons i jo vaig dir que sí.
I la gent de Podem a Mallorca t’han ajudat?
No. De fet, ara s’han posicionat en contra de la manifestació que es va fer a Palma el passat 24 de març en suport al meu cas. Hi ha excepcions, com els regidors Aligi Molina i Aurora Jhardi.
Com ha anat això?
A Palma vam fer organitzar una manifestació de suport. Quan vam fer la roda de premsa per anunciar-ho, van venir diversos partits polítics i van dir que ens donaven suport com a consistori –a Palma governen el PSIB, Més i Podem. Després va sortir la notícia que Ciutadans i el PP condemnaven que el govern municipal de Palma ens donés suport i s’han cagat i ara han dit que no ens donen suport institucional i que qui hi vulgui anar, que hi vagi a títol individual. Jo crec que, si fos polític, paralitzaria Cort [nom popular de l’Ajuntament de Palma]. Diria: “Tenim un jove que està a punt d’entrar a la presó per fer una cançó”. I, si després em fessin fora, doncs au! Hauríem de fer política per canviar coses, per transformar, no per la poltrona. Si no, de què serveix estar allà?
“L’Estat espanyol és una fàbrica d’independentistes; jo en sóc un bon exemple!”
Ningú de l’àmbit polític t’ha donat suport obertament?
La CUP és el partit que m’ha donat més suport. Com et deia abans, també persones de Més –coalició sobiranista i d’esquerres– i de Podem. La CUP s’ha portat molt bé. Es nota que tenen una sensibilitat especial davant el fet repressiu. Vaig anar al Parlament gràcies a ells [i amb el suport de CQSP i de Junts pel Sí], m’han telefonat per solidaritzar-se i m’han aconseguit concerts. Però, en general, les estructures dels partits són molt tancades. He rebut suports concrets d’altres persones de partits; però, en general, no de les direccions.
Tu políticament no havies estat mai proper a l’Esquerra Independentista, oi?
Des de fa un parell d’anys, sí. Amb tot el que ha passat… L’Estat espanyol és una fàbrica d’independentistes; jo en sóc un bon exemple! Jo no ho era com ho sóc ara, que ho sóc radicalment. M’he adonat que allò de canviar Espanya és impossible. La màquina repressora de l’Estat és implacable. Si volem canviar alguna cosa, ha de ser a partir de la independència de Catalunya. Independitzar Catalunya debilita molt la burgesia espanyola i l’Estat. Si no, no hi estarien tan en contra! Els hi va tot el sistema de domini que han muntat.
Ets mallorquí. I Mallorca, com la veus?
Mallorca ja és una altra història… Ara mateix no consider que pugui arribar, com a país, confederat amb la resta dels Països Catalans, a exercir la seva sobirania. Per ser un país, a part del vincle econòmic, cultural i històric, hi ha d’haver una psicologia col·lectiva que, ara per ara, a Mallorca no hi és. Si féssim un referèndum ara, ens enduríem una sorpresa de la poca gent que és sobiranista. Molta gent que pensem que és independentista, no ho és.
Quan estàvem buscant un bar per fer aquesta entrevista, una dona ha vingut a saludar-te i a donar-te suport. Com has viscut la solidaritat de la gent?
He rebut moltes mostres de suport, moltes. L’altre dia vaig anar a l’atur, a Inca, i, mentre m’atenien, la gent de l’oficina va venir allà i em van començar a aplaudir mentre m’encerclaven. Vaig quedar-me ‘flipant’. És important que vingui una persona i et digui: “Ànim, estic amb tu’, però també és ver que fa falta alguna cosa més. Fem cassolades i ens rentem la consciència.
“Només modificaria, de les meves lletres, les que no anaven en consonància amb el feminisme”
Has esdevingut gairebé una icona de la llibertat d’expressió. Per a què serveix, la paraula?
Ho explicava fa poc a Twitter: quan ma mare patia un càncer i vivíem amb menys de 500 euros mensuals, Esperanza Aguirre nomenava a tota la seva cúpula de corruptes i el Govern del PP aplicava unes retallades neoliberals que destrossaven les classes populars! Davant això, el mínim que pot fer-se és desitjar-li mala vida, que visqui entre rates, no?
No ho sé. Potser sí.
Jo crec que tenc dret a dir-ho. El ‘rap’ és això. Quan la comunitat afroamericana als Estats Units –per cert, parlem d’una comunitat ‘matxacadíssima’, amb 15 persones assassinades per la policia només amb el que duim d’any!– el crea per donar una sortida a la ràbia davant la injustícia. I això sempre és legítim. És el poder de la paraula davant el sistema. I és el que he fet. Només modificaria, de les meves lletres, les que no anaven en consonància amb l’aprenentatge feminista que he anat fent els darrers anys, com molts d’homes anticapitalistes.
Amb els advocats esteu fent gestions perquè la justícia internacional es pronunciï sobre el teu cas. Hi tens esperança?
Sí, però és molt lent, ‘tio’. Vuit, deu anys… Hi ha sentències que han estat positives i que marquen un camí per a nosaltres, però també és cert que Espanya ha estat condemnada per no exhumar les seves fosses comunes i l’Estat no ha fet res. Que Europa digui no sé què no implica que Espanya ho acati. De fet, crec que té més de 80 denúncies per no acatar lleis internacionals.
Quins passos jurídics us queden per fer, encara?
Ja ho hem fet tot. Ara només queda entrar a la presó. Vam fer una apel·lació final per retardar-ho, però no servirà de res. Perquè suspenguin l’entrada a la presó, has de demanar perdó pel que has fet i t’ho han d’acceptar. Nosaltres no hem demanat perdó. Només hem demanat que se suspengui la condemna perquè és injusta i perquè cap delicte per si mateix supera els dos anys. Però vaja, que si l’Audiència Nacional t’ha condemnat i el Suprem ho ha ratificat, no esper que el Constitucional ho anul·li…
Als EUA hi ha estudis que diuen que la major part de la població penitenciària són pobres i persones racialitzades –membres de minories ètniques–… Creus que també passa aquí?
Sí. Aniré a la presó per pobre. I per comunista. És allò d'”els pobres mai en surten i els rics mai hi entren”. La justícia és molt cara. T’has de pagar un advocat, t’has de pagar un procurador i, com que has perdut, has de pagar l’advocat de l’acusació –en el meu cas, en Jorge Campos–, has de pagar recursos i judicis… La gent no s’ho pot permetre. I al final penses: “Millor vaig a la presó o quedaré endeutat per a tota la vida”.
Tu com ho has afrontat?
Ho he anat pagant amb la nòmina i encara em queda molt per abonar. És cert que en advocats no m’he gastat ni un duro perquè ha estat per solidaritat, però tota la resta em costarà molts doblers. Tingues en compte que el procés va començar el 2012…