Crític Cerca
Entrevistes

Víctor Lenore “Hauríem de començar a dir cultura a ocupar un edifici abandonat, militar a la PAH o muntar un sindicat”

Són els ‘hipsters’, moderns, culturetes o ‘ullerapasta’ realment una cultura dominant? Aquesta és la pregunta que el periodista cultural i musical Víctor Lenore (Sòria, 1972) ha intentat resoldre en el seu darrer llibre, ‘Indies, hipsters y gafapastas’ (Capitan Swing, 2014), que ja va per la segona edició. Escrit gairebé com un llibre de redempció personal, Lenore intenta explicar-hi com la forma de vida i d’estètica d’aquesta suposada minoria contracultural, entesa com a evolució dels ‘indies’ dels anys noranta, és en el fons una nova manera de consumisme amb un vernís d’excel·lència. Lenore ens repta, en aquesta entrevista i en els seves publicacions actuals, a pensar en les implicacions polítiques que tenen els nostres gustos culturals.

26/02/2015 | 07:00

Des que es va publicar ‘Indies, hipsters y gafapastas‘ no has parat de fer entrevistes als mitjans de comunicació. Quines conclusions extreus de l’interès que ha generat el llibre?

La sensació que em queda és que, tant si ha agradat més o menys, el pamflet tracta de conflictes que interessen molta gent i que fins ara no s’havien abordat aquí. Tota aquesta intersecció entre qüestions culturals i mecanismes de poder no s’ha tractat prou a Espanya. En general, tenim una premsa cultural que és un aparador de la indústria. Algunes revistes són com una botiga gurmet, o presumptament gurmet, però segueixen essent més a prop dels catàlegs de consum que de l’espai de debat.

Sembla que la paraula “polèmica” t’està acompanyant els últims mesos.

Cada vegada estic més convençut que anomenem “polèmica” els debats que ens fan sentir incòmodes.

Teòricament, els ‘hipsters’ i els ‘ullerapasta’ són una minoria dins de la societat. Deu ser que hi ha més gent de la que sembla que s’hi ha sentit al·ludida?

Els ‘hipsters’ militants són una minoria, però la seva estètica és molt influent i va des dels processos de gentrificació d’alguns barris fins a la indústria de la publicitat o de la moda. Tenen molt de poder simbòlic i cultural, tal com es pot comprovar escoltant la programació de Radio 3, llegint les seccions de cultura o comprant roba a l’H&M, on des del fil musical fins als models de roba són clarament ‘hipster’. La darrera vegada que vaig veure ‘Deportes Cuatro’, la banda sonora semblava el cartell del Primavera Sound!

Foto: Mario Cranks
Foto: Mario Cranks

“Durant bastants anys vaig ser una de les persones més ‘indies’, ‘hipster’ i ‘ullerapasta’ d’Espanya”

El llibre està escrit des del punt de vista d’un penedit. Tan cultureta et consideraves per fer un text gairebé de redempció?

Sí. Durant bastants anys vaig ser una de les persones més ‘indies’, ‘hipster’ i ‘ullerapasta’ d’Espanya. També feia algunes coses que sortien una mica del guió, com a anar a concerts de Negu Gorriak, Sepultura o Paco Ibáñez, però era un ‘hipster’ de llibre. No crec que sigui tant un llibre de redempció, que suposo que també, sinó de reconèixer i explicar uns anys d’alienació. M’agradaria que aquest llibre convidi a debatre les implicacions polítiques dels nostres gustos culturals.

Al llibre ataques de soca-rel la manera d’entendre la cultura de molts dels que als anys noranta vam créixer amb la música independent i que després ens hem volgut dedicar professionalment a la cultura o al periodisme cultural.

Això de ser ‘hipster’ és una posada al dia del ‘yuppie’ i del ‘pijo’. A més, ara ja ni tan sols fa falta que tinguem diners perquè ja ens sentim satisfets de creure’ns que tenim una superioritat estètica. Els que ens dediquem a la cultura ens ho prenem com una cosa personal perquè la nostra presumpta superioritat estètica és l’únic que tenim. El més dolent del ‘hipsterisme’ és que, d’una banda, menysprea l’alta cultura tradicional, és a dir, com que ja llegim Jonathan Franzen o David Foster Wallace, ens pensem que no fa falta llegir Flaubert o Miguel Hernández. I, d’altra banda, es menysprea tot allò popular, que identifiquem com “la massa”. I això ens espanta. M’agrada molt una frase de Raymond Williams que diu: “No existeixen masses, només persones que miren els altres com a massa”. I així som nosaltres, que des de jovenets tenim tendència a creure’ns ‘cool’ o ‘guais’, com es diu ara.

“La cultura no ens fa especialment més lliures. En la majoria dels casos ens fa més pedants”

Però… no és a través del consum cultural que aconseguim ser més cultes i lliures?

La cultura no ens fa especialment més lliures. El que he vist és que en la majoria dels casos ens fa més pedants. A més, tinc els meus dubtes a anomenar com a “cultura” un disc de Anthony & The Johnsons, un llibre d’Agustín Fernández Mallo o una pel·lícula de Wes Anderson. Per mi tenen més a veure amb la decoració, la cuina d’autor o coses semblants. Potser hauríem de començar a dir “cultura” a ocupar un edifici abandonat, militar en la PAH o muntar un sindicat. A mi em sembla un avançament cultural usar l’espai públic de les nostres ciutats amb la mateixa intensitat i imaginació amb la qual ho fan els immigrants.

Em poses un exemple?

Recordo una vegada com uns llatins usaven una furgoneta de MRW com a ‘soundsystem’ cada diumenge en un parc de Legazpi, un barri de Madrid. Òbviament no estic dient que no s’hagi de llegir. Si he escrit un llibre, és perquè confio en aquesta forma de transmissió de coneixement. Però no només és important la quantitat llegida, ni tan sols el que llegeixes, sinó la forma com utilitzes aquests coneixements.

T’atreviries a definir què és la cultura popular?

La cultura popular és allò que surt des de sota: tan lluny de la cultura ‘hipster’ com de la música que proposa la indústria. No m’atreviria a fer una definició, però puc dir que l’avantatge de la música és que no s’ha de ser gaire culte per apreciar les versions més sofisticades. Per exemple, persones gairebé analfabetes han estat les que han impulsat innovacions sonores a Jamaica. Un altre exemple més proper: milers de joves paletes, reposadors de supermercat i mecànics són capaços d’apreciar el ‘techno’, que és la música més avançada del segle XX.

El ‘hipster’ o modern espanyol se sent molt atret per la cultura britànica i nord-americana i menysprea el seu context més pròxim. Per què?

Bàsicament és perquè som uns ‘paletos’. És cert que, per culpa del conflicte a Gibraltar, Franco va menysprear molt la cultura britànica, fins al punt que l’anglofília va acabar sent atractiva. També hi veig restes de mentalitat colonial en els nostres consums culturals. I en la música s’aprecia molt clarament: per què adorem Johnny Cash mentre ignorem Víctor Jara? Per què ens molesta que Julieta Venegas toqui al FIB de Benicàssim? Per què li tenim tanta al·lèrgia a Manu Chao? Tenim tendència a mirar l’Amèrica Llatina com un abocador, quan en realitat està sent l’avantguarda de la lluita contra el neoliberalisme. Això ho van saber veure els dirigents de Podem i no els ha anat malament.

En el teu llibre parles del 15-M com un punt de despertar personal. Com el vas viure?

Recordo que, uns quants mesos abans del 15-M, un diari econòmic tipus ‘The Wall Street Journal’ va publicar un article titulat “Se avecina un mayo del 68 en España”. La seva tesi era que, quan se supera el 50% d’atur juvenil, sempre hi ha algun tipus de protesta massiva. Recordo que alguns amics i jo ens en rèiem i dèiem: “Que poc que coneixen aquest país!”. Però, evidentment, la premsa econòmica de dretes tenia raó. El 15-M va demostrar que la població té un límit de tolerància davant del saqueig. Per mi va ser un ‘subidón’ ser a la Puerta del Sol i veure la gent amb esperança en lloc de por. Encara me n’alegro més ara quan tres anys després un 72% de la població segueix pensant que els manifestants tenien raó. Potser el percentatge ha pujat…

Foto: Mario Cranks
Foto: Mario Cranks

“El que proposen Podem i Guanyem és una transició cap a la democràcia”

Com valores la irrupció de Podem i de Barcelona en Comú (abans Guanyem) en el panorama polític?

El que proposen Podem i Guanyem és una transició cap a la democràcia. El que vam tenir el 1978 va ser una transició cap a un sistema parlamentari. Aquestes són les dues primeres formacions que tenen realment clar que, per ser lliures políticament, cal tenir les necessitats materials cobertes. Per avançar, cal recuperar la sanitat, l’educació i controlar les grans empreses, començant pels bancs.

Fins a quin punt l’Estat del benestar i l’arribada de la classe mitjana a Espanya tenen la culpa de com entenem i consumim la cultura?

No crec que aquest benestar sigui tan clar. Espanya gairebé no ha tingut classe mitjana, excepte a Barcelona, Euskadi i Madrid, tot i que aquí, a la capital, té la seva forma més ‘paleta’. Vam tenir una sensació de classe mitjana basada en les expectatives de plusvàlua per la venda de pisos, però el problema és que la bombolla es va punxar i van començar els problemes. Després del franquisme, la societat de consum va entrar com una piconadora i gairebé no hi va haver resistència. Les expectatives laborals es van traduir en pensaments del tipus: “El meu futur laboral està assegurat, així que no m’interessa la lluita política, que és una cosa antiga i de pobles”.

“Als anys noranta podies passar la teva joventut sense escoltar paraules com militància, sindicat o feminisme”

Això connecta amb el que comenta el cantant i compositor Nacho Vegas en la introducció del teu llibre: “El indie estaba formado por jóvenes blancos de clase trabajadora pero poco a poco fue tomando forma en torno a una clase media con escasa conciencia política”, que són els ‘hipsters’.

Si parlo del meu cas, el meu procés de politització va ser tardà i bastant de rebot, però a favor de la meva generació puc dir que era molt complicat polititzar-se als anys noranta fins que no va arribar el moviment antiglobalització. Podies passar la teva joventut sense escoltar paraules com militància, sindicat o feminisme. Els noranta van ser anys de derrota, de neoliberalisme rampant i del mercat colonitzant cada aspecte de les nostres vides, des de les empreses de treball temporal fins als màsters de periodisme a un milió de pessetes la matrícula.

Actualment hi ha iniciatives musicals col·lectives més crítiques com Fundación Robo, on estàs implicat. Alguna cosa està canviant?

Tinc una amiga que em diu que la importància de Fundación Robo és similar a la de la Comissió d’Espiritualitat de Sol, un dels projectes més friquis sorgits durant el 15-M. Li hem de donar la raó, però almenys és un intent de ser més políticament conscients en els nostres enfocaments culturals. Em sembla obvi que hi ha una politització creixent en ambients ‘hipsters’ i això em dóna molta esperança. Només cal veure la feina del periodista Javier Gallego, del programa de ràdio ‘Carne cruda’, l’evolució de les lletres de Nacho Vegas o una part dels continguts de la revista ‘Playground’. Aquests són tres exemples, però n’hi ha molts més.

Vas publicar un article a ‘El País’ on preguntaves a músics sobre les seves opinions polítiques arran de les declaracions de Russian Red en què suggeria que era de dretes i votava el PP. Ens falta cultura política per acceptar el debat?

Cal dir que Russian Red va ser valenta amb aquell qüestionari. Però declarar-se de dretes en plena onada de desnonaments, retallades i centres d’internament d’estrangers és provocació. S’ha imposat la idea que som intolerants cap a la dreta, quan en realitat vivim en una mena de ‘rave’ neoliberal en la qual fan el que els surt dels nassos 365 dies l’any. No em sembla desitjable tolerar projectes polítics dissenyats per destruir la sanitat i el nostre dret a l’educació i a l’habitatge.

Foto: Mario Cranks
Foto: Mario Cranks

“A Catalunya la despolitització de la cultura ha estat més forta que en altres llocs”

Segueixes bastant de prop l’actualitat catalana, on unir política i cultura sol tenir altres connotacions, properes a l’independentisme.

Sí, bé, però crec que a Catalunya la despolitització de la cultura ha estat més forta que en altres llocs.

Ah, explica-ho.

Barcelona és una ciutat que exhibeix tolerància, però la repressió que hi va haver a la plaça de Catalunya contra els ‘indignats’ va ser molt més dura que qualsevol altra cosa que hagi fet la delegada del Govern espanyol a Madrid, Cristina Cifuentes. També podríem parlar de l’enderrocament de Can Vies, de l’operació ‘Carcelona’ prèvia als Jocs Olímpics i de la violència dels processos de gentrificació. I si parlem de figures emblemàtiques catalanes… Joan Manuel Serrat encara no ha dit res sobre les retallades, els acomiadaments i els desnonaments. L’última causa política que li va interessar va ser la reelecció de Zapatero, perquè li va prometre més duresa amb la pirateria. A més, se’n va a tocar a Israel sense cap problema moral. La meva percepció des de fora és que rojos veterans com Guillem Martínez o Gregorio Morán han estat massa temps sols. L’activisme ha estat molt deslligat del ‘mundillo’ cultural i és estrany que una revista de cine o música de Barcelona inclogui una secció d’assaig polític i de moviments socials. Per sort, tot això està canviant des del 15-M i això és bo per a tots. I t’ho dic sense superioritat, que Madrid és la ciutat més feixista d’Espanya, i d’això en som molt conscients.

“A Barcelona la millor escena musical és la rumbera mestissa. No puc parar d’escoltar la Troba Kung-Fú”

Als mitjans de comunicació catalans, moltes vegades els grups musicals més reivindicatius són els que menys presència tenen.

Crec que a Barcelona la millor escena musical és la rumbera mestissa. No puc parar d’escoltar la Troba Kung-Fú mentre em costa molt suportar la permanent exhibició d’ingeni de grups com Hidrogenesse.

Dius que a Barcelona “la fusió entre la cultura ‘hipster’ i les elits” és més evident que en cap altre lloc. Et refereixes a la “marca Barcelona”.

Tots intuïm què és quan ens cobren quatre euros per una canya en un barri gentrificat o quan l’hostal més econòmic que trobem costa 80 ‘pavos’ o quan anem a un concert de Youssou N’Dour al Grec i veiem que els senegalesos es queden a la porta perquè les entrades valen 28 euros. També ho deixen clar els directors del Sònar quan diuen que ells prefereixen no posicionar-se respecte a la repressió a la plaça de Catalunya o la demolició de Can Vies, però després arriben els Massive Attack i se solidaritzen amb aquest centre social i demostren que els preocupa més Barcelona que als directors del festival més ‘cool’ de la ciutat. Podríem parlar dels càstings per tocar al carrer o de com Estrella Damm converteix molts actes culturals en ‘photocalls’ publicitaris. Tot això no és part de la marca Barcelona?

“No hi ha res de més democràtic que cent persones ballant dient que allò que sona els crida a moure’s a la pista de ball”

Potser caldria que el periodisme cultural tornés a tenir més capacitat crítica, generar corrents d’opinió i no ser tan prescriptiu. Però com?

No crec que el periodisme hagi de trobar grans principis, sinó més aviat negociar dia a dia amb els conflictes culturals amb què ens anem topant. El primer pas, per mi, seria reconèixer que la majoria dels que ens anomenem crítics tenim un nivell cultural molt per sota del que exigeix aquesta feina. Fa temps que vaig deixar de fer ressenyes de discos o de concerts per centrar-me en les entrevistes i els reportatges. Crec que haig d’aprendre molt més del que puc ensenyar. Va arribar un punt en què em vaig cansar d’escriure sobre el que és ‘cool’ i el que no ho és i ara em sembla que avorreixo menys la majoria dels lectors.

Com a periodista musical, com ha anat evolucionant la teva concepció del que és bona música o música de qualitat?

Ara mateix, la qualitat i l’autenticitat m’importen més aviat poc. M’interessa més gaudir. La funció de la música és la de lubricar les relacions socials i, quan això passa, la qualitat ve sola perquè no hi ha res de més democràtic que cent persones ballant dient que allò que sona  els crida a moure’s a la pista de ball. O nou generacions diferents filtrant de forma natural quines cançons ‘folk’ volen que sobrevisquin. Hem de deixar de pensar en la música com un producte i començar a considerar-la en el seu context social. El sociomusicòleg Simon Frith ja ho explicava molt bé: “Els suposats especialistes en música estem massa centrats en els discos i gairebé res en els llocs de trobada i de relació”. Tant el ‘rock’ com altres músiques populars estan fetes per ser viscudes en moviment, i és un intent idiota de legitimació cultural intentar gaudir-les assegut i en solitari. Així que menys qualitat i més passar-ho bé.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació