Xavier Domènech “Les eleccions generals a Catalunya han de ser un gran plebiscit sobre l’amnistia”

L’any 2015 fas el salt a la política institucional, liderant la campanya d’En Comú Podem en les eleccions generals del 2015. Per què prens aquesta decisió?

Hi havia molta consciència que el projecte de Catalunya Sí Que Es Pot no havia sortit bé i m’hi vaig implicar amb la idea que les generals no podien anar així. Però no tenia la vocació de presentar-m’hi, sinó de pensar com havia de ser l’espai. Llavors, quan ja estava tot muntat, diferents sectors de l’entorn de l’Ada i el Pablo em van dir que podia suposar un problema que no m’hi situés al davant. Aquesta és una de les virtuts i, alhora, el principal hàndicap que he tingut: fer d’amalgama de molts sectors i corrents; però, alhora, que se solucionés així, per un tema de “jo confio en tu”, també era una debilitat per a l’espai polític, una mostra d’immaduresa. Malgrat tot, el que va venir després va ser molt espectacular. A les negociacions d’En Comú Podem, la gran batalla era pel número 3 de la llista, perquè ningú confiava que traguéssim més de 3 diputats. I vam acabar guanyant les eleccions.

A què atribueixes aquests resultats?

Una campanya electoral la guanya qui respon millor a la pregunta de la campanya, i, en política, poques vegades deu passar –de fet, ja no ha tornat a passar– que ens situéssim tan bé en el vector central dels tres grans eixos de qüestió d’aquell moment: en primer lloc, hi havia la crisi de drets socials i, claríssimament, nosaltres representàvem això. Veníem de la impugnació de com s’havia gestionat la crisi, no hi havia ningú més que pogués tenir aquest rol. El segon vector era la crisi de la legitimitat del sistema, i nosaltres érem la nova política, la novetat, les mans netes, la frescor. I, en l’eix nacional, en aquells moments l’independentisme havia fet unes plebiscitàries i havia renunciat al referèndum. El seu discurs el 27-S era que havia guanyat, i, per tant, el referèndum ja no tenia sentit. Però, realment, l’única proposta que tenia sentit al Congrés dels Diputats era el referèndum; no n’hi havia cap altra. Per tant, en l’eix nacional, que era bàsicament l’eix de l’independentisme, s’havien fet un tret al peu i nosaltres teníem tot el camp del món.

Però les darreres eleccions, en clau autonòmica, municipal i general, per als comuns no han anat tan bé. Han perdut la capacitat de donar resposta a les preguntes de les campanyes?

Les millors eleccions van ser les generals del 2015, i les pitjors, les autonòmiques del 21-D. L’espai dels comuns feia d’àrbitre, intentava recosir, però s’havia quedat sense banderes de la ruptura. I n’hi havia dues de molt clares: la que representava el ‘puigdemontisme’, és a dir, votar perquè el president tornés i es generés així una situació de disrupció absoluta, i la de Ciutadans, que era la impugnació absoluta del procés i de l’independentisme. Nosaltres érem entremig. Després, les generals han anat prou bé. El Pablo va fer una molt bona campanya malgrat que tot estava pensat i dissenyat perquè Pedro Sánchez guanyés “a saco”. I, en el cas de les municipals, a Barcelona els resultats em semblen francament bons, encara que no es guanyés, però en termes de país les eleccions no van anar bé; és evident.

“Una gran victòria a Catalunya situaria la governabilitat d’Espanya en mans de l’amnistia”

Arranca un nou curs polític: quines són les fites, els reptes o els esdeveniments clau que marcaran l’agenda?

A llarg termini, el cicle que obre el 15-M s’ha acabat, i el cicle que obre el procés, també. I, si no ho assumim, viurem d’inèrcies, però no viurem de noves energies i capacitat d’enfrontar el futur. Aquests cicles són brutals: han canviat l’agenda política, però no s’ha aconseguit el que es buscava. La fortalesa brutal del sobiranisme a Catalunya, que sempre s’anava marcant objectius que s’havien de consumar en el futur i això el feia més o menys detallat –el 9-N, els 18 mesos, la DUI…–, s’ha acabat, i estaria bé que ho diguessin, perquè ara estem vivint en el ‘post’ d’això. Ara bé, s’han acabat els problemes que van obrir aquests dos cicles? No. La quantitat de gent que s’ha polititzat no ha desaparegut; per tant, el fet que siguem en un altre moment no vol dir que hàgim de marxar tots cap a casa. Però sí que hem de saber on som.

On som?

És un moment de metabolització de tots els canvis que hem viscut, de necessitat de producció de noves realitats estratègiques que no són immediates, i per això el Govern de la Generalitat i l’independentisme estan absolutament desorientats. El problema no és que no comparteixin estratègia, cosa que voldria dir que en tenen de diferents; la realitat és que no tenen estratègia més enllà d’intentar incrementar electoralment, d’aguantar. I és que no és fàcil construir nous cicles estratègics.

I a curt termini?

Hi ha una sentència que crec que serà duríssima i haurem de veure què implica, però la sensació ara mateix és que la reacció per part de l’independentisme serà la mobilització i les eleccions. És a dir, que quedarà tot pendent de solucionar. La sentència és de les més bèsties que haurà viscut aquest país, i crec que les mobilitzacions haurien de ser potents, però després, en termes polítics, s’hauria de tenir molt clar on ens trobem. En un conflicte tu pots defensar-te o atacar, però fer les dues coses a la vegada és complicat. I hi ha una altra cosa que no hem de perdre de vista: és probable que la sentència coincideixi amb el fet que no hi ha govern a Espanya i que hi ha noves eleccions al novembre.

Com s’haurien de plantejar aquestes eventuals eleccions generals a Catalunya?

Si no s’ha solucionat el tema de la governabilitat, les eleccions generals a Catalunya, i potser també a Espanya, aniran sobre la sentència. I, per mi, la demanda ha de ser l’amnistia. Aquestes eleccions haurien de ser el gran plebiscit sobre l’amnistia, que és un concepte amb un significat històricament important: durant l’antifranquisme, no es reclamava l’indult, sinó l’amnistia, que és el reconeixement que no hi havia delicte. Això es va convertir en el gran eix de mobilització de masses, perquè era una reivindicació defensiva però, alhora, la seva aprovació canviava el marc politicojurídic. Ara és el que uneix més el conjunt de la societat catalana, i, si hi ha una gran victòria a Catalunya, situa clarament la governabilitat d’Espanya en mans d’això. Crec que els primers que agafin aquesta bandera seran els que encertaran les eleccions.

“No era el moment per a un tipus de presidència com la de Torra. Però el que preocupa és la situació del Govern: no hi ha orientació”

És a dir, que els partits que donin suport al PSOE haurien de situar l’amnistia com a condició? En aquest marc hi veuries els comuns i Unidas Podemos?

El 2015-2016 vam entrar en la lògica que, perquè hi hagués un Govern del PSOE, hi havia d’haver un referèndum a Catalunya. Havíem guanyat les eleccions i jo ho reivindicava, però en realitat érem 12 diputats. I sí, era històric, però érem 12. Quan ara parlo d’una gran mobilització electoral per l’amnistia, em refereixo al fet que, si Catalunya té 47 diputats al Congrés, 41, imaginem, haurien de respondre a aquesta realitat perquè sigui inapel·lable, perquè es vegi que la majoria de Catalunya vol que la situació es resolgui. Ara hi ha gent a la presó i, en termes de capacitat de mobilització i de necessitat de solució immediata, això és molt més potent.

Però penses en una llista única que incorpori aquesta reivindicació?

Jo crec que hi ha un mínim, que és que hi hagi unes candidatures que ho assumeixin. Si després això pot madurar en aquestes fórmules, ja no ho sé.

Creus que la sentència també pot derivar en unes noves eleccions autonòmiques a Catalunya?

Sí, però quan es planteja que la resposta a la sentència han de ser unes noves eleccions catalanes… per a què? Què solucionen unes noves eleccions catalanes? Crec que s’han de fer, però no com a resposta a la sentència, sinó perquè no hi ha Govern i ni ells mateixos saben què han de fer. El que menys et pots permetre com a país en un moment com aquest és mostrar una institucionalitat tan dèbil. Crec que això és quelcom que comparteixen des de l’independentisme més radical fins a l’unionisme. El que necessitaríem ara és un Govern fort, amb lideratges forts, que sigui una certa referència per al país, i per això crec que hem d’anar a eleccions.

En una entrevista a ‘El Periódico’ deies que Quim Torra “és l’oposat al que és Catalunya”. Sempre t’has mostrat molt crític amb el personatge, un president historicista amb una visió del catalanisme que has titllat de “conservadora, exclusiva i excloent”, i que és diametralment oposada a la teva.

Per intentar ser justos, una cosa és la trajectòria que un té en l’àmbit personal, intel·lectual o com a agitador, i l’altra és quan arriba a la presidència de la Generalitat de Catalunya, que entenc que assumeixes que tu representes quelcom més que a tu mateix. Però és cert que la trajectòria de Quim Torra era d’un catalanisme dels anys trenta que ni tan sols era l’hegemònic. No era el moment per a aquest tipus de presidència; en necessitem una que representi els troncs centrals del catalanisme. Quan va haver-hi la investidura, no s’hauria d’haver entrat en un debat de tipus etnicista, en la consideració de què és ser català, i ell, independentment del que digués, ja va provocar aquest debat per tot el que havia escrit. Però, més enllà d’aquest tema, el que ha passat després és que no hi ha hagut orientació de Govern: ERC assumeix el discurs d’ampliar la base i JxCat fa un discurs simbòlic-rupturista, de ser molt simbòlic per subliminar com de poc rupturista és en realitat. Jo crec que el que preocupa és la situació del Govern, més que el personatge concret.

“El PSC vol ser al centre d’un front d’ordre que aglutini des del PP fins als comuns”

Entrevistat per Ricard Ustrell al programa ‘Quatre gats’, vas fer autocrítica sobre el paper dels comuns en el ple d’investidura de Jordi Turull. “No sé si en aquell moment tots vam saber estar a l’altura”, vas dir.

El que volia dir és que aquell escenari era brutal. La mateixa investidura del Turull era molt dura emocionalment per a ell mateix, i jo podia estar-hi molt en contra en termes programàtics o pel que representava políticament, però el que estava passant trencava qualsevol debat polític real. Jo crec que no hauríem d’haver arribat a aquella situació.

I què s’hauria d’haver fet?

Nosaltres vam proposar un Govern ampli format per independents, entenent que això hauria permès superar la lògica de partits i donar fortalesa al país en un moment en què ens havíem de preparar per a la sentència. Podem tenir opinions contraposades en algunes coses, però s’està produint un nivell de repressió i una minva de drets i de llibertats que no és tolerable. Fèiem la proposta en aquest sentit. Per mi, el que s’hauria d’haver fet en aquell moment era buscar els més amplis consensos possibles per sortir de la situació repressiva. Això volia dir que cada espai polític renunciés als seus objectius últims? No. Però sí que implicava que tothom s’havia de fer càrrec del moment en el qual era.

En aquest sentit, sempre has mostrat molta sintonia amb Joan Tardà, el qual, malgrat les diferències ideològiques, es refereix a tu com “un dels meus”. Creus que aquesta bona relació és extrapolable a ERC i els comuns?

Recordo que, just abans de les eleccions catalanes, li vaig dir al Joan que s’hi presentés, perquè hi ha vegades que les coses són més fàcils amb certes persones que amb d’altres. Abans pensava que les persones no importaven i que era més important la idea o el projecte polític, però d’aquesta experiència n’he après que les persones importen, i molt. I probablement amb el Joan hi havia coses que des dels comuns serien molt més fàcils. No sé si aquesta sintonia és extrapolable a les formacions. Nosaltres dos hi vam apostar, vam fer un llibre junts que volia ser una reflexió global, però hi havia algunes propostes concretes, com que hi hagués un pacte a l’Ajuntament de Barcelona. Diguem que hem fracassat; és públic i notori.

Amb quin objectiu fèieu aquesta aposta?

La idea que teníem des de perspectives diferents era que la situació que està vivint Catalunya passa pel reforçament del catalanisme popular, progressista i d’esquerres, i que els espais polítics que ho representaven millor eren aquests dos i la CUP. La situació ara és d’una competència molt ferotge en termes electorals i així es plantejarà en les pròximes eleccions catalanes. A més, hi haurà una pulsió molt forta per constituir un front d’ordre. Es nota molt amb l’actitud del PSC i, sincerament, no sé quin paper hi voldran tenir els comuns. Ara mateix, la visió dels socialistes sobre com desllorigar la situació a Catalunya no és ni la negociació, ni el diàleg; pensen en una situació en la qual puguin governar a Catalunya. De fet, en aquests moments, el portaveu de Societat Civil Catalana té més propostes per seduir l’independentisme que els federalistes d’esquerres. És molt bèstia.

Un front d’ordre? Però amb quins suports creus que es constituiria?

El PSC ha fet números i no surten. Perquè hi hagi una victòria electoral, el PSC ha de ser al centre d’un nou front d’ordre que aglutini des del PP, i convèncer els comuns per posar-los aquí dintre. Aquesta és l’estratègia dels socialistes, presentar-se a la candidatura de la Generalitat amb un resultat electoral que li ho permeti i aspirar al fet que els partits no independentistes li donin els seus vots.

“L’alternativa a un front d’ordre passa per una trobada entre les forces sobiranistes d’esquerres“

Els comuns hi estarien disposats?

Jo crec que no. Seria un suïcidi polític, i crec que no ho faran. Però que hi haurà pressió perquè això sigui així, segur.

I quina alternativa es pot plantejar a aquest escenari?

Jo crec que l’alternativa passa per una trobada entre les forces sobiranistes d’esquerres.

Però no sumen…

El PSC tampoc, i aspira a governar.

En aquest sentit, Tardà, com Junqueras, aposta per una convocatòria electoral després que es faci pública la sentència del judici de l’1-O i proposa que, en cas que ERC guanyi les eleccions, lideri un Govern que també incorpori els comuns i JxCat. Com valores aquesta proposta?

I amb el suport extern del PSC! Jo vaig defensar en el seu moment que el PSC no és un aliat per a la Generalitat de Catalunya i no ho és en la mesura que no està pensant en solucions per a Catalunya. Per mi, el cor central hauria de passar pels comuns, ERC i també la CUP, tot i que ara mateix està en un procés de reflexió i no acabo de saber exactament cap on va.

I JxCat, com plantejava Tardà?

Jo crec que ha de ser una orientació del sobiranisme d’esquerres. JxCat és un tipus de moviment populista, i no ho dic de manera pejorativa, que tampoc sabem exactament què és més enllà d’un moviment entorn de Puigdemont. Per tant, crec que el que expressa una tradició que sí que és descodificable per la població catalana és el sobiranisme d’esquerres i el catalanisme popular. Em sembla que és clar, nítid, i que aquests actors fan una lectura bastant comuna de l’1-O, del que ha estat el procés, dels èxits i dels dèficits. També és cert que ERC és cada vegada més un partit ‘atrapa-ho tot’, que inclou sectors que voregen el neoliberalisme i sectors anticapitalistes. Imagino que en algun moment haurà de fer una clarificació ideològica. Dit això, la configuració del pròxim Govern de la Generalitat de Catalunya és important en termes de país, de com enfronta una situació que serà duríssima i de com dona sortida als anhels de la població, però també hi ha un altre element clau, que és una més que probable nova crisi econòmica. El nou Govern hauria d’impulsar una política econòmica extremament valenta, perquè la situació que pot venir és duríssima i necessitem governs forts en termes nacionals però també en termes socials.

De fet, ni tan sols hem acabat de superar mai la crisi del 2008…

I ens van venir a dir que no s’hi podia fer res. Hi va haver una invitació a la resignació, però la gent no es va quedar a casa. Uns van començar a fer consultes populars per Catalunya, altres es van dedicar a ocupar places, hi havia qui feia les dues coses a la vegada… i es van moure unes plaques tectòniques brutals. El que passa a partir d’aquell moment –ens carreguem el bipartidisme, fem el 9-N, l’1-O, el 15-M– és brutal, però ara això incorre en el perill de desaparèixer i que hi hagi una reconstitució sistèmica. Ja està passant, perquè hi ha una ofensiva molt potent des dels espais de generació d’opinió i des dels mitjans de masses, i, per mi, s’ha de confrontar amb la creació d’espais de reflexió sobre tot el que s’ha produït en aquest període.

“Al PSC li interessa donar centralitat a Batlle, un ‘Torrente’ a la catalana. Però que els comuns ho acceptin és preocupant”

Aterrant-ho a BCN, tant tu com Tardà plantejàveu que el pacte natural havia de ser entre forces progressistes i sobiranistes. La impossibilitat d’entesa entre els comuns i ERC pot dificultar que es consolidi aquesta alternativa al ‘front d’ordre’ del PSC que plantejaves?

Segur que no hi ajuda, però en política hi ha coses que passen en un espai i en un altre passa tot el contrari. De tota manera, la majoria dels votants dels comuns volia un pacte amb ERC. Després, molt per sota, un pacte amb el PSC, i encara molt menys un tripartit. I es va fer el procediment contrari, a la inversa del que semblava que demanava l’electorat. Però bé, aquí hi ha diverses consideracions, com el paper que havia tingut ERC fins llavors, o el manteniment de l’alcaldia. En tot cas, el que hem viscut aquest estiu és que la política comunicativa de l’Ajuntament l’ha portat un nou batlle, que, per no ser, no és ni tan sols socialista.

Albert Batlle.

Albert Batlle és un dels hereus de Duran i Lleida i, si s’hagués presentat sol amb Units per Avançar, no seria ni regidor. El PSC està construint aquest front d’ordre i li interessa donar relleu a una persona que ens explica que els MENA han de ser retornats ­–que és el mateix que demanava Vox a Madrid–; que ens mostra que hi ha un nou ‘Torrente’ a la catalana, que ve amb 100 cotxes de policia i que ja mana a Barcelona. I que, a més, convoca la premsa i diu que hi ha una crisi de seguretat a la ciutat, perquè ara es veu que per Barcelona no hi podem ni caminar. Doncs que a aquest tipus de personatge se li doni centralitat des del PSC ho puc entendre, perquè no és un partit fiable en termes de dreta-esquerra –de fet, fa anys que no diu que vulgui una majoria d’esquerres en cap convocatòria electoral–, però que els comuns ho acceptin és molt preocupant. No és que el PSC compri el marc de la dreta: és que és de dretes, i aquí s’ha trencat un tabú en posar de tinent d’alcalde un hereu directe de l’antiga Convergència i Unió sense gaires problemes. Encara més: ocupa el principal, per no dir l’únic, càrrec rellevant que té Units per Avançar en aquests moments a Catalunya. Per tant, és evident que es dedicarà a crear una agenda ‘securitària’ pròpia per donar relleu a la seva figura durant tot el mandat. Tu pots tenir un problema de seguretat i dir que el solucionaràs, o dir que hi ha una crisi de seguretat generant una onada amb efectes evidents sobre la ciutat i a escala internacional. Jo crec que aquest senyor hauria d’estar desautoritzat.

Desautoritzat per l’alcaldia?

Em costa entendre com una persona que genera una situació d’alarma social fent populisme punitiu per treure no sé quin tipus de rèdit, que és manifestament contrari a les polítiques que s’han seguit des de Barcelona en Comú pel que fa al tractament de la diversitat, al tema dels ‘manters’ o al tema de la migració, doncs sembla que sigui la que ha portat la política aquest estiu a l’Ajuntament de Barcelona. Crec que els comuns n’haurien de dir alguna cosa.

Quines implicacions creus que té la manera com es va desencallar la investidura a Barcelona, el pacte de govern dels comuns amb els socialistes, i el suport de Valls?

És evident que de la política de seguretat practicada pel senyor Batlle n’estan molt contents Ciutadans, Valls i el PP. Ara bé, queden quatre anys; s’ha de veure com evoluciona tot, però costaria entendre que al final s’orientés cap aquí. I, sobre la investidura, crec que es podria haver intentat conservar l’alcaldia sense passar per Valls, amb un pacte de repartiment de l’alcaldia. Això va sortir.

“Menystenim la intel·ligència de la dreta espanyola, però els seus quadres polítics són molt millors que els del PSOE“

Així com a Barcelona vertebrar l’espai dels comuns ha estat relativament còmode i és un projecte molt estable des de l’inici, perquè en l’àmbit català costa tan articular aquest espai?

Catalunya Sí Que Es Pot era una coalició electoral, no era la creació de l’espai polític. Barcelona en Comú mateix no va apostar-hi, i, per tant, en va quedar fora un dels actors principals: el que definia l’espai dels comuns. És veritat que, a nivell d’Estat i local, el projecte ha funcionat; però, en canvi, a Catalunya, les eleccions passades van ser les pitjors possibles. Ara bé, la construcció d’un projecte polític a Catalunya té una complexitat molt més alta que la d’un projecte local o una proposta electoral per a les generals. Catalunya són moltes realitats; no hi ha una sola Catalunya, ni Catalunya és Barcelona. I, després, perquè s’ha de fer un treball molt específic sobre l’eix nacional, que no només és el referèndum; ha de ser més complex. De tota manera, els comuns emergeixen el 2015. Hi ha pocs espais polítics que acumulin tantes victòries en tan poc temps i enmig del procés polític que estem vivint. Vull dir que el repte era enorme, i que no s’arribés a aconseguir tot allò que ens proposàvem fins a cert punt té certa lògica.

Saltant a la política espanyola, tu has estat diputat al Congrés durant dos anys. El teu pas per Madrid i el fet d’estar en contacte amb l’aparell de l’Estat va influir d’alguna manera en les teves aspiracions en clau nacional?  

L’experiència de la política a l’Estat és un canvi radical de perspectiva. Les lectures polítiques jo sempre les feia en termes catalans; però, quan vaig anar al Congrés, vaig trobar-me una realitat política radicalment diferent de la de Catalunya. I és normal; per això són dos països diferents, però crec que aquí hi ha coses que entenem poc i malament, i acostumem a menystenir-les. Per exemple, tendim a menystenir la intel·ligència de la dreta espanyola: la veiem com una cosa molt plana, però els seus quadres polítics són molt millors que els que té l’esquerra del PSOE. I, després, l’Estat i la seva potència, la monarquia, el poder judicial…; tot això et fa canviar la percepció sobre la correlació de forces, la capacitat, tot. Jo crec que l’independentisme, i el sobiranisme en termes amplis, és la gran utopia disponible de la societat catalana, i pot ser que ara sigui en un atzucac, i fins i tot derrotat, però segueix essent allà i marcarà la història futura del país. Però, en la mesura que penso això, també veig molt difícil una transformació de la realitat catalana que no interactuï d’alguna manera amb les transformacions de l’Estat.

Utopia disponible?

No dic utopia en sentit negatiu: és una utopia, i, per tant, és realitzable. És a dir, que és una utopia compartida. A Catalunya hi ha un projecte polític que et permet pensar una realitat diferent. Ara bé, per a la realització de la república catalana necessites, en primer lloc, una majoria de la població. Aquest és el tema central, però l’altre gran tema és l’Estat. I la idea que de l’Estat pots marxar perquè així ho has decidit, crec que això sí que s’ha demostrat una utopia en el mal ús de la paraula.

Llavors la realització de la república catalana només és plantejable per mitjà d’un acord amb l’Estat?

No dic que sigui en acord; dic que tu has d’interactuar amb les transformacions que es puguin produir a l’Estat. No parlo d’un acord directe amb l’Estat… tot i que també. Sempre se simplifica dient que, o ets unilateralista i llavors fas alguna cosa, que no sé quina, o estàs pel referèndum acordat. Jo crec que hi ha una major complexitat: la transformació de l’Estat, la desobediència en certs moments… no és una sola realitat.

“Sánchez no vol la coalició amb Podemos perquè seria un escenari disruptiu per al poder econòmic i per al PSOE”

Aquest estiu hem assistit a un estira-i-arronsa intermitent entre el PSOE i Unidas Podemos per la configuració del nou Govern. Com valores el fet que Unidas Podemos, una força que en els seus inicis era molt crítica amb l’’establishment’ que també representa el Partit Socialista, hagi naturalitzat el pacte amb el PSOE?

I el més paradoxal d’això és que, llavors, el PSOE no vol el pacte! Hem passat fases molt bèsties: el 2015 impugnem el conjunt del sistema polític; el 2016 es produeix l’esperança que hi hagi un ‘sorpasso’ al PSOE, i, després, entrem en una lògica de coalició. Si un pensa en el que desitjàvem el 2015 i el que està succeint ara, hi ha una rebaixa d’expectatives molt notòria, però l’actitud del PSOE d’intentar que no hi hagi un Govern de coalició amb Unidas Podemos a l’Estat indica fins a quin punt per als socialistes, i per a un conjunt d’interessos econòmics, això és disruptiu. L’existència d’Unidas Podemos a l’Estat segueix sent el principal factor de disrupció en aquests moments.

Què creus que hauria de fer Unidas Podemos respecte a això?

Pedro Sánchez arriba a la presidència del Govern gràcies a Pablo Iglesias amb la moció de censura, i aquí hi ha un discurs que no crea Unidas Podemos, que és creat pel mateix PSOE, que és que en un futur breu hi haurà un Govern de coalició. Els màxims dirigents socialistes repeteixen constantment el “gobernaremos juntos”, i això obre un escenari que fa reorientar Unidas Podemos cap a una estratègia en la campanya del 28-A basada en el Govern de coalició amb el PSOE. Un cop es produeix el resultat electoral, Sánchez vira i diu que no el vol. La meva posició davant d’això: inicialment, jo no creia que hi hagués d’haver un Govern de coalició, ja que pensava que Unidas Podemos hi podia quedar atrapat. Per mi, li hauria de donar la investidura al PSOE amb cinc condicions molt potents i, després, negociar cada llei i cada mesura durant la legislatura. Ara, l’actitud del PSOE em sembla intolerable i que no té res a veure amb el fet de cercar una majoria progressista, ni d’obrir un escenari de diàleg real amb Catalunya.

Algunes de les tesis que vertebraven l’espai polític dels comuns quan es va constituir impugnaven els partits polítics dirigistes i verticals; però, així i tot, en el món dels comuns hi ha lideratges fortíssims, com el d’Ada Colau, que fa la sensació que té un paper cabdal en la presa de les decisions. Les dinàmiques que impregnen vells partits també afecten aquest espai?

I jo mateix, no? Jo ocupava una quantitat brutal de càrrecs en la meva persona, però és explicable en un moment de fallida de la representativitat política, en el qual es busca la confiança en els lideratges, i això fins i tot arriba a vertebrar moviments polítics: el cas de Podemos i el Pablo, o el cas dels comuns i l’Ada. Si es manté en el temps, és un problema. S’han de poder vertebrar tant lideratges plurals com una identitat col·lectiva que vagi més enllà dels lideratges.

“He intentat representar el conjunt de l’espai polític, però això et porta a no saber què penses tu”

Seria interessant que Ada Colau tingués un rol polític a Catalunya o a l’Estat?

Crec que ara necessitem una nova definició dels espais, més que nous lideratges. És evident que, sense la figura del Pablo en l’última campanya electoral, el resultat d’Unidas Podemos no sé quin hauria estat, perquè era un moment dur. Però també crec que Unidas Podemos i els espais de transformació necessiten la formació d’un espai ideològic més o menys clar per perviure en el temps i per poder ser una eina de transformació. I tinc la sensació que, ara mateix, una retirada del Pablo no se soluciona amb una arribada de l’Ada. L’altra cosa és que ella vulgui tenir un paper polític a l’Estat, i evidentment pot tenir-lo allà, a Catalunya i on ella cregui. Pot tenir un paper rellevant on vulgui.

Al setembre del 2018 vas anunciar que abandonaves la política activa. Què et va portar a prendre aquesta decisió?

Hi va haver un tema de cansament personal que també es dona per una situació política. També, no només. Jo he exercit molt el paper de persona de consens i d’intentar representar el conjunt de l’espai polític, però hi ha un moment en què això et porta a aixecar-te al matí i no saber què penses tu. I és greu, per mi ho era, perquè no acabes pensant en els objectius últims del teu espai, que és la transformació, sinó en el fet que els diferents sectors estiguin còmodes. Quan fa massa temps que tens aquesta sensació, crec que el més raonable és deixar-ho.

El futur polític de Xavier Domènech està lligat a la política institucional? En l’espai dels comuns? En algun altre espai polític?

No. Ara mateix hi ha algunes coses en les quals sí que hi vull ser, però no en la política institucional. Jo defenso molt la política dels moviments socials i del carrer; però, paradoxalment, la política parlamentària m’agradava. Però crec que per ser-hi has de tenir respostes més clares, i jo no les tinc ara mateix. A banda, crec que ja he fet el meu cicle i ara m’interessa més implicar-me en espais de reflexió i de formació. Crec que els darrers anys hem perdut moltes coses en el camí, i no sé si es poden recuperar, però s’han de tornar a plantejar. Amb algunes persones amb qui hem estat juntes en aquest procés, les diferències, que llavors eren petites, s’han eixamplat, però crec que podem tornar a recuperar els espais de trobada i construir-ne de nous. Això és el més important.