Crític Cerca
Investigació

Càtedres d’universitats públiques catalanes pagades per les grans energètiques

'Academic washing': com les empreses energètiques espanyoles han entrat a la universitat pública i financen estudis científics de prestigi

29/10/2021 | 06:00

Il·lustració: XAVI ISERN / LA MAREA

Adaptació i resum amb els casos catalans més destacats de la
investigació de ‘La Marea’, que podeu llegir aquí en castellà i íntegrament.

Les grans empreses energètiques espanyoles financen tot tipus de càtedres universitàries i investigacions acadèmiques relacionades amb les noves fonts d’energia o la transició ecològica a les grans universitats públiques catalanes i espanyoles. Els casos més cridaners a Catalunya es troben a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Rovira i Virgili i a la Universitat Politècnica de Catalunya. Una investigació recent de la revista La Marea, sota el títol Academic Washing, posa sobre la taula com Endesa, Naturgy, Repsol o Iberdrola paguen amb els seus diners els treballs de professors i d’investigadors en centres públics. Organitzacions socials i ecologistes i investigadors crítics posen en dubte la neutralitat dels estudis i informes que surten d’aquestes càtedres.

L’entrada de capital de les grans empreses privades a la universitat pública, que ve de lluny, és sempre polèmica i té detractors i defensors. Òbviament, la precarietat d’investigadors i de professors a l’acadèmia, és el caldo de cultiu perfecte per a l’aparició de finançadors privats. En el període comprès entre el 2010 i el 2017, la universitat pública ha deixat de percebre gairebé 10.000 milions d’euros, la qual cosa ha passat de representar el 2,15% de la despesa pública a pràcticament la meitat: l’1,6%. El descens continu de recursos públics ha abocat algunes institucions universitàries a llançar-se als braços de les grans empreses elèctriques. “Espanya està per sota dels nivells europeus en finançament per a la investigació, i això el que ha provocat és que s’hagin obert les portes de bat a bat a totes les empreses que portin. Es posen un antifaç, abaixen el llistó i permeten que hi entrin les companyies privades. Els és igual que siguin empreses contaminants”, es queixen des del col·lectiu UniversidadxClima.

Es tracta d’un model importat des dels Estats Units i, segons el col·lectiu universitari ecologista, primer “va començar amb les farmacèutiques” a partir de l’auge de les tesis neoliberals i de la privatització dels serveis públics. Mario Sánchez-Herrero, professor d’Economia a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i fundador d’Ecooo Revolución Solar, tampoc no creu que sigui un fenomen nou: “Jo porto veient el Banc Santander a la universitat des que estudiava als anys noranta. Obrien un compte a cada estudiant i ja tenien clients captius que en el futur podrien tenir ingressos importants. Si a això hi sumes la visibilització com a empresa que dona suport al coneixement i a la universitat, és una estratègia molt bona”, reconeix el professor de la UCM.

Des d’Enginyeria sense Fronteres (ESF) es remunten al 2007, l’any de la implementació del pla Bolonya, una reforma universitària que, denuncien, “ha suposat un avanç cap a la privatització i la mercantilització de la universitat”. Destaquen que, entre altres mesures, el pla Bolonya apostava per “responsabilitzar les universitats de la seva pròpia sostenibilitat financera, proposant la captació de fons d’empreses privades per augmentar el seu pressupost”. Això, sumat a les retallades en la inversió pública, s’ha convertit en la tempesta perfecta per a l’entrada de les grans companyies de l’Ibex-35 i, en concret, de les grans empreses energètiques en les institucions universitàries per fer investigació i, a més, rentar la seva imatge, sovint associada a la contaminació.

Universitat de Barcelona

Endesa, Naturgy, Repsol, ACS, Enagás, Cepsa i Red Eléctrica, entre d’altres, són les impulsores de la Fundació per a la Sostenibilitat Energètica i Mediambiental (FUNSEAM), que compta a la Universitat de Barcelona amb una Càtedra de Sostenibilitat Energètica, un exemple paradigmàtic de la convergència entre públic i privat, ja que hi participen dues empreses semipúbliques: Enagás i Red Eléctrica. Des de la mateixa Càtedra subratllen que han rebut el reconeixement de la Generalitat de Catalunya com a Grup de Recerca Emergent en Sostenibilitat els anys 2014 i 2017 i com a Grup de Recerca Preconsolidat el 2017.

Al capdavant se situa la catedràtica d’Economia María Teresa Costa-Campi, exdiputada al Congrés pel PSC entre el 2000 i el 2004, i que també va ser secretària d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya entre el 2004 i el 2005. Posteriorment ha estat consellera de diverses empreses com Abertis, EDP ​​i Red Eléctrica (en aquesta última a proposta del Govern espanyol), a més de la primera dona que va dirigir la Comissió Nacional d’Energia (2005-2011) i una de les persones de confiança de l’actual ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera.

El 2019, en el marc de la Càtedra de Sostenibilitat Energètica de la Universitat de Barcelona, ​​la fundació de l’elèctrica Naturgy (antiga Gas Natural) va editar l’estudi La pobresa energètica a Espanya. Aproximació des d’una perspectiva d’ingressos. El document està signat, entre d’altres, per la catedràtica María Teresa Costa-Campi, directora de la Càtedra esmentada. L’estudi va ser possible gràcies a un conveni amb la Fundació per a la Sostenibilitat Energètica i Mediambiental.

Maria Campuzano, portaveu de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), defensa que el que es busca a través d’aquest tipus de càtedres i d’investigacions és donar cobertura al discurs que sosté Naturgy: “Diuen si fa no fa que el problema de la pobresa energètica és una qüestió de manca de recursos i que és l’Estat qui s’ha de fer càrrec de solucionar-ho. Però no diuen res del model de mercat que els beneficia a ells”. Per a Campuzano, l’informe “només busca justificar aquest discurs d’elusió de responsabilitats i diu si fa no fa que ni el model de gestió d’aquests serveis bàsics ni les empreses que els gestionen no tenen res a veure amb l’assumpte”.

Repsol va crear el 2019 la Càtedra de Transició Energètica en quatre centres diferents: a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Politècnica de Madrid, a la Universitat Pontifícia de Comillas i a la Universitat de Navarra. El 2020, Repsol va ser la companyia que més emissions de gasos d’efecte d’hivernacle va generar a Espanya, segons l’Observatori de Sostenibilitat.

Des de la Universitat de Barcelona defensen la col·laboració activa “amb l’entorn econòmic, empresarial i de la societat civil” per així “augmentar la producció, la difusió i l’impacte” de les investigacions portades a terme. Davant d’això, consideren que el patrocini de càtedres “és un aspecte clau per a la innovació i per al desenvolupament”.

Naturgy i Repsol no han respost a les preguntes de La Marea.

Universitat Politècnica de Catalunya

L’especialització tècnica de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) l’ha convertit en un atractiu per a empreses del sector de les infraestructures, energètic i industrial. Així, hi trobem la Càtedra Abertis de Gestió d’Infraestructures de Transport, la Càtedra Endesa Xarxa d’Innovació Energètica o l’Aula Mecalux-UPC d’Automatismes i Innovació per a la Logística.

Repsol va llançar al maig passat el Màster en Tecnologies de l’Hidrogen en col·laboració amb Mondragon Unibertsitatea, la Universitat del País Basc, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de Saragossa.

Alfons Pérez, enginyer tècnic en electricitat i investigador de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), explica que “l’hidrogen ja formava part del debat energètic, però no de la manera com ho fa ara”. Considera que gràcies a aquest tipus de formacions “poden controlar la part acadèmica” i la producció de coneixement al voltant d’aquest combustible ara tan de moda: “I ja sabem que la mà de Repsol no serà innòcua sent qui paga. No cal ni que marqui les línies vermelles perquè l’investigador sap qui està pagant la seva càtedra”, explica.

Universitat Rovira i Virgili

Un dels pols econòmics de Tarragona és el complex petroquímic. Així que no sorprèn que en l’actual context d’entrada del sector privat a les universitats públiques hi hagi hagut en els últims anys diverses càtedres a la Universitat Rovira i Virgili (URV) finançades per companyies petrolieres, bàsicament Repsol, però també de químiques o elèctriques: Càtedra URV-Dow Chemical de Desenvolupament Sostenible, Càtedra Internacional URV-Repsol d’Excel·lència en Comunicació, Càtedra Tarragona Smart Mediterranean City (finançada per Repsol i Sorea), Càtedra d’Inclusió Social de la Fundació Endesa. Cada una d’aquestes càtedres que ha funcionat amb èxit els últims anys promou la recerca en els àmbits corresponents i, d’aquestes càtedres, se’n fa difusió a través de canals molt diversos, segons explica la mateixa URV.

A més del màster sobre hidrogen compartit amb la UB, a la Universitat Rovira i Virgili la companyia Repsol finança una Càtedra Internacional d’Excel·lència en Comunicació. Res a veure, tèoricament, amb la qüestió energètica.

El cas de l’expert en petroli Mariano Marzo: entre la UB i Repsol

Un dels casos de possible conflicte d’interessos entre acadèmia i empresa privada és el de Mariano Marzo Carpio, catedràtic d’Estratigrafia a la Universitat de Barcelona i director de la Càtedra de Transició Energètica de Repsol a la Universitat de Barcelona. Marzo, de fet, seu al Consell d’Administració de la petroliera, un lloc que ocupa des del 2017 per dur a terme funcions de conseller extern independent. El 2019, l’any que va ser escollit titular de la Càtedra de Repsol, va percebre una remuneració per la seva tasca com a conseller de 256.000 euros, 13.000 euros més que l’any anterior.

En resposta a les preguntes enviades per La Marea, des de la Universitat de Barcelona no creuen que la doble ocupació del professor Marzo Carpio suposi un problema d’independència: “La universitat es nodreix dels millors investigadors/ores i formadors/ores per a les seves activitats sense que això suposi condicionar el desenvolupament professional propi”. Així mateix, subratllen que les investigacions es difonen a través d’articles científics que passen per processos de selecció “molt estrictes” que garanteixen “la qualitat de les investigacions desenvolupades”.

Domingo Jiménez, enginyer industrial per l’ESTII de la Politècnica de Madrid i el primer director executiu de l’Agència Europea de Medi Ambient, reconeix que aquest tipus de situacions “en què s’utilitza un doble barret, es presten al dubte”. No obstant això, subratlla la “important trajectòria acadèmica” de Mariano Marzo i defensa que “si algú pot separar ambdós càrrecs, és ell”. No obstant això, sosté que a Espanya no hi ha una relació regulada i transparent entre la universitat i l’empresa, cosa que sí que succeeix en altres països del nostre entorn.

El professor d’Economia a la Complutense Mario Sánchez-Herrero explica que, “sense posar en risc el teu propi prestigi científic, es pot incidir amb més o menys intensitat” en valoracions que qüestionin el model de negoci de l’empresa que paga la càtedra: “Tots els que hem fet recerca o hem fet articles científics podem ser més durs o menys durs en determinades afirmacions. Depenent del to que utilitzes, pots tensar la teva relació amb el teu finançador o no fer-ho”, explica.

Estudis independents o pagats?

Per a Fernando Prieto, coordinador de l’Observatori de la Sostenibilitat i membre d’Extinction Rebellion, “no és ètic ni estètic” que les empreses més contaminants del país financin grups de recerca a la universitat, ja que l’interès principal d’aquestes companyies és “maximitzar els seus beneficis”. De la mateixa manera, defensa que les mateixes universitats tampoc no haurien de permetre situacions “que només contribueixen a rentar la imatge” d’aquestes multinacionals. L’especialista en sostenibilitat creu que el problema al voltant d’això és la impossibilitat de saber “on acaba el criteri científic i on comencen els interessos de les empreses”: “La universitat hauria de ser independent, i l’autoritat, acadèmica”, subratlla.

Des d’Enginyeria sense Fronteres Tarragona, Andrea Vides de Dios assegura que aquests convenis de col·laboració entre universitat i empresa “comporten l’expulsió o la limitació de línies d’investigació que no són compatibles amb l’interès econòmic” de les companyies patrocinadores. Davant d’això, denuncia, “la independència i transparència en la producció i transferència de coneixement des de les universitats queda compromesa”. Per Vides de Dios, la societat queda a mercè d’unes propostes investigadores i de transferència de tecnologia que només obeeixen a la lògica del benefici econòmic empresarial: “Davant el reconegut estat d’emergència climàtica actual, cap d’aquestes càtedres no apostarà per plans de decreixement, ni per la justícia global ni, en definitiva, per l’objectiu principal que hauria d’assumir una institució pública: el benefici de la societat”, opina.

Adaptació i resum amb els casos catalans més destacats de la
investigació de ‘La Marea’, que podeu llegir aquí en castellà i íntegrament.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies