Cerca
Investigació

Els catalans amb més poder a Madrid més enllà del 20-D

Qui són els catalans amb més poder i influència a Madrid? Pocs dies abans de les eleccions espanyoles del 20-D, CRÍTIC radiografia el rastre del poder polític, econòmic, judicial, cultural i mediàtic català a la capital de l'Estat espanyol. Cognoms de catalans com Moragas, Ayllón, Chacón, Fainé, Bonet, Creuheras, Roca, Daurella, Brufau, Piqué, Gaspart, Samaranch fill o Marhuenda són alguns dels que apareixen en la llista dels 60 homes i dones que més manen al Madrid dels ministeris, a l'Ibex-35 i a l''establishment' cultural.

09/12/2015 | 00:30

Jorge Fernandez Diaz
Jorge Fernández Díaz

Madrid és el gran centre de poder de l’Estat espanyol. Del poder polític. Del poder financer. Del poder empresarial. I aquest Madrid —que no té res a veure amb el Madrid popular i contestatari, que també existeix— exerceix de pol d’atracció de persones d’altres punts de l’Estat. Els catalans no en són una excepció i històricament hi han tingut una presència important, en alguns casos per fer-hi carrera política o per ocupar-hi destacats càrrecs corporatius. CRÍTIC fa un retrat dels catalans de la capital estatal, entesa també com a seu de bona part dels principals ‘lobbies’ econòmics de l’Estat, a través d’un recorregut pel Madrid del poder, dels ministeris i de l’Ibex 35.

La fotografia comença a La Moncloa i al carrer Gènova, on hi ha la seu del PP. En aquests moments, el català que ocupa un càrrec institucional més elevat a l’Estat és Jorge Fernández Díaz, ministre de l’Interior. Persona de la màxima confiança del cap de l’Executiu, Mariano Rajoy, fa 26 anys que és diputat al Congrés i n’acumularà uns quants més, ja que encapçala la llista del PP a Barcelona per a les eleccions del 20 de desembre. Fernández Díaz, que també ha presidit el PP de Catalunya i se’l veu, encara avui, com l’autèntic home fort de la delegació del partit al Principat, no és l’únic català de Rajoy, però sí el que té una major presència mediàtica.

Jorge Moragas i José Luis Ayllón estan més apartats del focus, però són claus en l’actual engranatge del PP espanyol. El primer, nascut a Barcelona el 1965, és el cap de gabinet de Rajoy i el cap de la campanya electoral per al 20-D. El segon, que és de Castelldefels i té 45 anys, és el secretari d’Estat de Relacions amb les Corts. Moragas, que ocupa el segon lloc a la llista del PP a Barcelona per al 20-D, és diplomàtic de formació, va treballar a l’Administració d’Aznar i ha estat responsable de Relacions Internacionals del PP. Se’l considera l’ombra de Rajoy i fa uns tres mesos ‘La Vanguardia’ el definia com “un dels catalans amb més poder i capacitat d’influència a l’Espanya d’avui”. Aquesta influència es demostra, entre altres qüestions, amb la decisió de Rajoy de donar-li el comandament de la campanya dels conservadors per a les estatals, després de la retirada del sociòleg Pedro Arriola. Com Moragas, José Luis Ayllón ha fet fonamentalment la seva carrera política a Madrid, fins al punt que de cara al 20-D forma part de la llista del PP per aquest territori —com a número set— i no per Barcelona. Aquest antic president de Noves Generacions a Catalunya —les joventuts del partit— va ser assessor d’Aznar i és un diputat ja veterà, amb un seient al Congrés des del 2001. Se l’assenyala com la mà dreta de la vicepresidenta espanyola, Soraya Saénz de Santamaría.

Andrea Levy
Andrea Levy

Per completar els catalans amb pes al PP estatal, cal citar tres dones: Andrea Levy, Dolors Montserrat i Alícia Sánchez-Camacho. Levy (Barcelona, 1984) va ascendir a la cúpula de la formació conservadora el passat 18 de juny, quan va ser nomenada vicesecretària general d’Estudis i Programes. Des d’aleshores ja li han dedicat llargs perfils periodístics i ha protagonitzat alguna polèmica al seu grup al Parlament. Sánchez-Camacho encara es manté com a presidenta del PP català i és membre de l’executiva del partit a escala estatal. És la número tres de la formació a Barcelona en la candidatura per al 20-D. I just darrere seu hi figura Dolors Montserrat Montserrat. Vicepresidenta tercera del Congrés, és diputada des del 2008 i figura a la direcció del partit a Catalunya des del 2004. A més a més, és filla de Dolors Montserrat Culleré, diputada al Parlament del 1988 al 2015.

Deixem enrere Gènova i anem fins al carrer Ferraz, on dues catalanes tenen pes a la sala de màquines del PSOE. Són Meritxell Batet i, òbviament, Carme Chacón. Batet, fins no fa gaire desconeguda pel gran públic, va de número dos a Madrid en la llista del partit per a les generals, només per darrere del candidat a la presidència del Govern espanyol, Pedro Sánchez. Diputada al Congrés des del 2004, des del juliol de l’any passat és la secretària d’Estudis i Programes del PSOE. Chacón també figura a la direcció del partit, com a secretària de Relacions Internacionals. Molt més mediàtica, la cap de llista dels socialistes a Catalunya va ser ministra d’Habitatge i de Defensa durant els governs de Zapatero.

Per culminar el retrat dels partits polítics, també cal apropar-se a l’exclusiu Paseo de Recoletos, on Ciutadans hi té la seu madrilenya. I és que ja es pot citar Albert Rivera com a català influent a Madrid, tenint en compte els bons resultats que les enquestes preveuen per al seu partit el 20-D i que li poden donar un paper clau en la governabilitat de l’Estat. Rivera encapçala, precisament, la llista per Madrid i en el seu particular aterratge al Congrés també l’acompanyen dos dels seus homes de màxima confiança al partit: Juan Carlos Girauta, número u per Barcelona, i José Manuel Villegas, vicesecretari general dels taronja.

Un apunt a part mereix Josep Antoni Duran i Lleida, durant dècades l’home de CiU a Madrid i en la legislatura passada president de la comissió d’Exteriors del Congrés. Després de la ruptura de CiU, Duran viu el 20-D com l’última oportunitat per allargar la seva vida política, ja que, si com assenyalen les enquestes, Unió no obté representació, ja ha anunciat que es retirarà. En tot cas, si aconsegueix un escó, que seria per a ell mateix, ja ha afirmat que estaria disposat a entrar en un Govern del PP.

L’omnipresència de Fainé

Isidre_Fainé_2014_(cropped)
Isidre Fainé

Madrid concentra els principals ‘lobbies’ de l’Estat, però hi ha un grup de pressió especialment significatiu i influent que reuneix grans empresaris i alts directius de grans companyies de Barcelona i de la capital espanyola que reparteix les seves trobades entre les dues ciutats. És el Fòrum Pont Aeri, que bàsicament celebra reunions a porta tancada —habitualment a casa d’un dels seus membres— entre aquesta elit corporativa i algun polític destacat. Rajoy, el ministre d’Economia, Luis de Guindos, o Albert Rivera són alguns dels darrers polítics que s’han trobat amb el ‘lobby’. Els seus integrants catalans òbviament tenen una gran influència estatal per la dimensió de les seves companyies i alguns d’ells són els ‘caçatalents’ Luis Conde (Seeliger y Conde), Isidre Fainé o algun altre representant de CaixaBank, Josep Oliu (Banc Sabadell), Salvador Alemany (Abertis), Salvador Gabarró (Gas Natural Fenosa), Javier Godó (Grup Godó), Àngel Simón (Agbar), Antoni Brufau (Repsol), Juan Rosell (CEOE) i algun directiu de Planeta, actualment Josep Creuheras. Bona part d’ells tenen, a més, càrrecs en organitzacions empresarials o econòmiques.

Tot i residir al Principat, és impossible parlar dels catalans que manen a Madrid sense citar Isidre Fainé. El president de CaixaBank, l’entitat financera més gran a l’Estat —el Santander i el BBVA la superen globalment gràcies als seus negocis internacionals—, acumula posicions de direcció en grans companyies i entitats. És president de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA), la patronal que, juntament amb l’Associació Espanyola de Banca (AEB), va emetre, en plena campanya del 27-S, el comunicat en el qual el poder financer amenaçava de deixar Catalunya si hi havia una declaració unilateral d’independència. Fainé forma part de les direccions de la Cambra de Comerç d’Espanya i del Consell Espanyol per a la Competitivitat, i és vicepresident de Repsol —que té CaixaBank com a primer accionista— i de Telefónica, en què també participa l’entitat financera.

Antoni Brufau
Antoni Brufau

Tant la petroliera com la companyia de telecomunicacions tenen l’origen en antics monopolis públics que van culminar la privatització en el primer Govern d’Aznar, que pretenia impulsar la creació dels anomenats ‘campions nacionals’, grans grups corporatius capaços de competir a escala global. Des del 2004, el president de Repsol és Antoni Brufau (Mollerussa, 1948), que havia estat director general de La Caixa. Al consell d’administració també hi figura Artur Carulla, president del gegant de l’alimentació Agrolimen. Al màxim òrgan directiu de Telefónica hi ha un segon català, Antoni Massanell (Vilafranca del Penedès, 1954), un altre home de La Caixa.

Patronals i grans grups de pressió

Més enllà de l’omnipresència d’Isidre Fainé, conseqüència directa dels inacabables tentacles de La Caixa que va retratar CRÍTIC, l’organització empresarial per antonomàsia de la capital espanyola és la CEOE, la gran patronal estatal. Per conèixer-la, cal anar al carrer Diego de León, a l’exclusiu barri de Salamanca. La Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials va ser fundada per un català, Carlos Ferrer i Salat, i actualment la presideix un altre, Juan Rosell. L’exmàxim dirigent de Foment del Treball, per cert, també té càrrecs a l’imperi de CaixaBank, ja que ocupa un seient al consell d’administració tant de l’entitat financera com de Gas Natural Fenosa, que té el banc de l’estrella blava de primer accionista. El president del Consell de Turisme de la CEOE és Joan Gaspart, el fins fa poc magnat del grup hoteler HUSA, que després d’una greu crisi ha passat a estar controlat per un fons d’inversió britànic. Gaspart, que és vicepresident del Gremi d’Hotels de Barcelona i membre de la junta de Foment del Treball, encara és vicepresident de la Federació Espanyola de Futbol, que té un pressupost anual de més de 120 milions d’euros. El càrrec és una reminiscència dels seus 25 anys a la directiva de l’FC Barcelona.

Nascut al febrer de 2011, el Consell Empresarial per a la Competitivitat (CEC) reuneix 15 grans empreses —el Santander, ACS, Acciona, el BBVA, El Corte Inglés, Ferrovial, Planeta, Iberdrola, Inditex, La Caixa, Mango, Mapfre, Mercadona, Repsol i Telefónica— que representen una “facturació equivalent al 35% del PIB espanyol”. En aquest ‘lobby’ del gran poder corporatiu, també hi ha l’Institut d’Empresa Familiar i a la junta hi apareixen el factòtum de Mango, Isak Andic —el català més ric, amb un patrimoni de 4.500 milions, segons ‘Forbes’—, Antoni Brufau i Josep Creuheras, el president de Planeta. L’Institut de l’Empresa Familiar agrupa un centenar d'”empreses líders” en els seus sectors i té una doble seu, a Barcelona i a Madrid. A la junta hi ha els catalans Marc Puig, del grup perfumer del mateix cognom; Javier Godó, del hòlding mediàtic; José Maria Serra, de Catalana Occidente; Joaquim Uriach, del grup farmacèutic, i, novament, Artur Carulla, d’Agrolimen.

José Luis Bonet
José Luis Bonet

El barri de Salamanca és una parada imprescindible en qualsevol recorregut pel Madrid del poder i també hi té la seu el Foro de Marcas Renombradas Españolas, que es presenta com una “aliança estratègica publicoprivada” de les “principals empreses espanyoles amb marques líders” i les administracions públiques. El president del fòrum és José Luis Bonet, també president del grup Freixenet. Bonet, un dels empresaris que més s’han mullat contra la independència de Catalunya, encapçala, a més a més, la Cambra de Comerç d’Espanya. A l’organisme també hi són Isidre Fainé, Antoni Brufau, Josep Creuheras (Planeta), Jorge Gallardo (d’Almirall), Miquel Valls (Cambra de Comerç de Barcelona) i Joaquim Gay de Montellà, el president de Foment del Treball, la patronal catalana.

L’altra gran patronal financera és l’Associació Espanyola de Banca, que té a la junta el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, un altre dels habituals del Fòrum Pont Aeri. També en forma part Jaume Guardiola, conseller delegat del Sabadell. El ‘lobby’ elèctric Unesa té dos catalans a la directiva: Salvador Gabarró i Rafael Villaseca. Gabarró és el president de Gas Natural Fenosa, la principal gasista de l’Estat i un dels gegants elèctrics, mentre que Villaseca és el conseller delegat de la companyia.

Exministres amb càrrecs

Sol Daurella
Sol Daurella

En una llista com aquesta no hi pot faltar Sol Daurella, la segona catalana més rica, amb un patrimoni de 3.700 milions d’euros. El procés de fusions engegat per Cobega l’han situada com una de les persones més influents de Coca-Coca a escala mundial. Primer, l’empresa catalana va fusionar-se amb altres embotelladores estatals de la popular beguda, que va culminar amb la creació de Coca-Cola Iberian Partners. Cobega controla la nova societat i Daurella la presideix. Però és que fa pocs mesos hi ha hagut un nou procés de fusió, en aquest cas a escala continental i la coneguda com a Coca-Cola European Partners també està presidida per Daurella. A més a més, l’empresària figura al consell d’administració del Banc Santander, un dels principals bancs d’Europa.

La Plaza de la Lealtad simbolitza el poder econòmic, ja que hi té la seu la borsa de Madrid, on es concentra la major part de l’Ibex 35. Una de les empreses que cotitzen al selectiu és Enagas, la principal companyia de transport de gas natural de l’Estat. La presideix el català Antoni Llardén. Aquest empresari proper al PSC va ser sotssecretari del Ministeri d’Obres Públiques quan al capdavant hi havia Josep Borrell i va cobrar 323.000 euros en dietes de l’antiga Caixa Catalunya entre el 2004 i el 2011, segons va revelar CRÍTIC. El seu antic cap al ministeri, Josep Borrell, també manté una influència important a Madrid. Més enllà dels seus càrrecs polítics —ministre del 1991 al 1996, diputat al Congrés fins al 2004, president del Parlament Europeu del 2004 al 2007—, també ha tingut càrrecs corporatius i actualment és vocal del consell d’administració d’Abengoa. El grup, especialitzat en energia, medi ambient i transport, passa un moment molt complicat, camí de protagonitzar la major fallida empresarial de la història espanyola. De moment, Abengoa ja ha caigut de l’Ibex.

La Torre Espacio, seu d'OHL
La Torre Espacio, seu d’OHL

Deixem enrere la Plaza de la Lealtad, per anar fins al Paseo de la Castellana, on al número 259 s’alça la Torre Espacio, la seu social de la constructora OHL. Aquí hi mana, i molt, un exministre d’Aznar: el català Josep Piqué, que n’és el conseller delegat. Piqué va formar part dels governs d’Aznar entre el 1996 i el 2003, com a titular successiu d’Indústria, Afers Exteriors i Ciència i Tecnologia. Fora de la política, va presidir l’aerolínia Vueling entre el 2007 i el 2013. Al districte de Chamartín, a l’avinguda Pío XII, hi té la seu la gran constructora espanyola: el grup ACS. La companyia presidida per Florentino Pérez és un gegant global i té dos catalans al consell d’administració. Un és Joan-David Grimà, que va ser director general del Banc Santander i és patró de la fundació Pluralismo y Justícia, que depèn del Ministeri de Justícia. L’altre és molt més conegut, respon al nom de Miquel Roca Junyent i mereix un capítol a part.

Diputat al Congrés per CiU durant 18 anys (1977-1995), Roca és un dels ‘pares’ de l’actual Constitució espanyola i va liderar, juntament amb Florentino Pérez, la fallida Operació Reformista el 1986, un intent de reformar Espanya des de Catalunya. El 1996 va fundar el bufet d’advocats Roca Junyent, un dels més grans de l’Estat. I fa dos anys va ser contractat per la casa reial espanyola per defensar la infanta Cristina en el ‘cas Nóos’. Acumula nombrosos càrrecs empresarials i, per exemple, figura als consells d’administració d’ACS, de l’elèctrica Endesa, del Banc Sabadell, d’Abertis i de Societat General d’Aigües de Barcelona.

Vocals als principals òrgans judicials

Seu del Constitucional
Seu del Constitucional

Al barri de Vallehermoso, que forma part del districte de Chamberí, hi té la seu una de les institucions de l’Estat que més han acaparat l’atenció dels mitjans i els polítics catalans la darrera dècada. És el Tribunal Constitucional, que s’ubica al carrer de Domenico Scarlatti. Dos dels seus magistrats són catalans: Encarna Roca, que en forma part des del 2012 —a proposta del PSOE i amb el suport de CiU— i abans havia estat set anys al Tribunal Suprem, i Juan Antonio Xiol, que després de nou anys al Suprem va unir-se al TC el 2013, també a proposta dels socialistes. Al carrer Marqués de la Ensenada, força prop de la seu del PP, hi ha el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). L’òrgan de govern dels jutges té també dos catalans com a vocals. Són Roser Bach Fabregó, que és casada amb el conseller de Justícia en funcions de la Generalitat, Germà Gordó, i José María Macías, que a principis de 2015 va substituir Mercè Pigem, que va dimitir després que se la sorprengués a la frontera amb Andorra amb una gran quantitat de diners en efectiu.

Planeta, el gran actor mediàtic

En el panorama mediàtic estatal hi ha diversos catalans que tenen un paper molt destacat. Sens dubte, el preponderant és Josep Creuheras, com a president del Grup Planeta després de la mort, el 31 de gener, de José Manuel Lara. Planeta controla Atresmedia —que té els canals Antena 3 i La Sexta, entre d’altres— i Creuheras també encapçala el grup televisiu. A més a més, Planeta és el propietari del diari ‘La Razón’, que dirigeix el català Francesc Marhuenda. Un altre gran grup mediàtic, encara que més adreçat a la producció de continguts, cinema i televisió, és Mediapro, fundat i presidit pel barceloní Jaume Roures.

En un nivell molt diferent, destaquen els noms d’alguns periodistes que han triomfat i tenen influència sobre l’opinió pública espanyola. Es podrien citar noms de periodistes com Carles Francino, director de ‘La ventana’, a la SER; Gemma Nierga, que codirigeix ‘Hoy por hoy’ a la mateixa emissora; Àngels Barceló, al capdavant d”Hora 25′, també a la SER; Susanna Griso, a Antena 3, o el periodista esportiu Josep Pedrerol, conductor del polèmic ‘El Chiringuito de Jugones’, de La Sexta. Fins i tot, la llista es pot ampliar amb noms com Jordi Évole, director i presentador de ‘Salvados’, i Andreu Buenafuente, president de la productora El Terrat. Tots dos treballen i tenen les seves productores a Barcelona, però la seva feina té una gran influència arreu de l’Estat. Amb l’excepció de Marhuenda, actualment no hi ha cap director de diari català a Madrid.

El Teatro Real
El Teatro Real

Al centre de la ciutat, a la Plaza de Oriente, comencem una breu ruta pel sector cultural. Molts actors —de cinema o de teatre—, músics, escriptors i artistes treballen sovint a Madrid, però no n’hi ha tants en les estructures de poder de l’alta cultura. Un repàs en forma de tastet ens permet trobar el productor Edmon Roch com a vicepresident segon de l’Acadèmia del Cinema, mentre que Judith Colell és vocal de la junta; i a la Real Academia Española (RAE) hi apareixen quatre acadèmics catalans: els escriptors Luis Goytisolo, Carme Riera, Pere Gimferrer i Félix de Azúa. Destaca, des de fa anys a Madrid, la presència del dramaturg Albert Boadella, que segueix sent el director del centre d’arts escèniques Teatros del Canal nomenat per la Comunitat de Madrid. Finalment, descobrim novament la presència d’Isidre Fainé, en aquest cas com a vocal del Teatro Real. En el passat hi ha hagut presència de catalans a les altes institucions culturals espanyoles, però actualment la seva posició és menor. Un exemple va ser l’escriptora Rosa Regàs, que havia arribat a ser directora de la Biblioteca Nacional d’Espanya entre el 2004 i el 2007 durant el primer mandat de Zapatero, però actualment ho és l’aragonesa Ana Santos Aramburo.

El retrat del Madrid del poder finalitza en el món esportiu en salons allunyats del centre de la ciutat. Al carrer Arequipa, al barri d’Hortaleza, hi ha la seu del Comitè Olímpic Espanyol (COE), que té a la direcció Juan Antonio Samaranch Salisachs, fill de l’exalt càrrec franquista i antic president del Comitè Olímpic Internacional (COI). Precisament, Samaranch Salisachs és un dels actuals representants d’Espanya al COI. Fora de la capital hi ha la seu de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), que se situa a la Ciudad del Futbol, a Las Rozas. A banda de la ja esmentada vicepresidència de Joan Gaspart, entre els vocals hi ha els presidents del Futbol Club Barcelona, Josep Maria Bartomeu, i de l’Espanyol, Joan Collet.

Aquests només són alguns dels moltíssims cognoms que CRÍTIC ha destacat en el nostre particular recorregut pels nuclis que decideixen —i molt— a la capital de l’Estat. Si ens falten noms importants, ajudeu-nos a confeccionar la llista i afegiu-los als comentaris d’aquest reportatge.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies