Crític Cerca
Investigació

Els catalans dels cables de Wikileaks

En els cables de la plataforma liderada per Julian Assange hi apareixen alguns dels noms que han marcat els últims 40 anys de Catalunya: de Xirinacs a Cuatrecasas; de Pujol a Clos; de Caprabo a Grífols

07/09/2020 | 06:00

El judici per extradir el ‘hacker’ i activista Julian Assange als Estats Units ha començat. Contra ell, pesen 17 càrrecs per suposada “conspiració” i “violació de la Llei d’espionatge” per haver revelat públicament, a través de la plataforma Wikileaks, més de 10 milions de cables amb informació rellevant sobre quins han estat els interessos dels EUA al llarg del darrer mig segle. Els cables són un viatge al món de la diplomàcia i als jocs de poder on també hi apareix Catalunya i el paper que té per als EUA des del punt de vista polític, econòmic i geoestratègic. Als cables hi figuren des d’empreses com Caprabo, Freixenet, CIRSA o el Banc de Sabadell fins a casos relacionats amb el tràfic d’armes al port de Barcelona, la central nuclear de Vandellòs o la fortuna de l’exalcalde franquista Josep Maria de Porcioles. Sense oblidar qui eren dos dels “contactes clau” que informaven el consolat durant la Transició: el polític convergent Ramon Trias Fargas o el coronel de la Guàrdia Civil Isabelino Cáceres Ruiz.

CRÍTIC s’ha capbussat en els milers de cables filtrats per Wikileaks i ofereix una selecció de les informacions més destacades que apareixen sobre Catalunya. Les dades trobades formen un apassionant relat dels darrers 40 anys de la nostra història.

Gràfic: HELENA OLCINA

Bagdad, 12 de juliol de 2007. “Els dispararé. A tots […]. Endavant, obriu foc!!! […] Perfecte! [Rialles.] Els has ben tocat!!! […] Fixa’t en aquests fills de puta morts […]. Preciós“. Aquesta era una part de la conversa que acompanyava la gravació del tiroteig sobre població iraquiana dut a terme per un helicòpter de l’exèrcit nord-americà. El resultat: 12 morts, entre els quals dos periodistes de l’agència Reuters. Les imatges del vídeo, que van ser emeses per Wikileaks el 5 d’abril de 2010, van fer la volta al món i van situar el mitjà, creat per Julian Assange, com el principal filtrador de documents secrets. L’activista, que ha viscut gairebé set anys sota l’empara de l’ambaixada equatoriana a Londres, fou detingut per la policia britànica a l’abril del 2019 i té pendent un judici que podria comportar-li una condemna de 175 anys de presó.

En cas de ser extradit als EUA, Julian Assange podria ser condemnat a 175 anys de presó

Des de l’aparició del vídeo enregistrat per l’exèrcit nord-americà, Wikileaks ha marcat l’agenda política i mediàtica amb successives filtracions de documents militars i cables d’ambaixades. Les informacions mostren, en brut i sense filtres, la relació dels EUA amb la majoria dels països del món. La cascada de filtracions, però, no s’aturaria amb aquella emissió. La seguirien els anomenats Registres de la Guerra de l’Afganistan (juliol del 2010), els Arxius de Guantánamo (abril del 2011), els Arxius de Síria (juliol del 2012) o els Arxius Kissinger (abril del 2013). I així successivament fins a la darrera, que va tenir lloc al mes de desembre del 2018 i està relacionada amb les compres o provisions que fan les ambaixades nord-americanes. Als documents, també s’hi parla de Catalunya i s’hi troben molts noms que han marcat la seva història en les darreres dècades.

Gràfic: HELENA OLCINA

De Xirinacs a Carme Chacón (passant per Jordi Pujol)

El consolat dels Estats Units a Barcelona i, per descomptat, l’ambaixada nord-americana a Madrid, són unes plataformes clau que han estat sempre en contacte directe amb Washington. En l’apartat polític, les legacions diplomàtiques nord-americanes restaren força amatents durant el període de la Transició.

Així, entre les manifestacions i aldarulls que van tenir lloc a principis del 1976, el consolat seguia de prop les protagonitzades per “joves [molts dels quals, estudiants], però no pas obrers” (“involving young people [including many students], not workers”). I en destacaven el paper d’un dels manifestants arrestats: “Un conegut capellà, el pare [Lluís M.] Xirinacs” (“a well-known priest, father Xirinacs”). Dos anys més tard, arran de l’aprovació del text de la Constitució espanyola al Congrés dels Diputats, tornen a esmentar-lo davant el seu vot negatiu, però ara el descriuen com “the catalan radical Xirinacs”. Un consolat que assegurava tenir, en tot moment, fil directe amb el Governador Civil de Barcelona: Salvador Sánchez-Terán.

El consolat va demanar una “reunió privada” amb el director de Banca Catalana després de la compra d’accions del banc per part de La Caixa

Entremig, el 26 de juliol 1977, enviaven a Washington un cable amb les reaccions que havien tingut diferents forces polítiques després del discurs del rei Joan Carles I. Paraven especial atenció a Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri, ‘La Pasionaria’, ambdós del Partit Comunista d’Espanya (PCE): “Un discurs positiu i molt bo”, segons el primer, i “Vaig aplaudir molt perquè m’agraden moltes de les coses que ha dit”, la segona. A banda de Joan Reventós,del PSC (“un discurs purament protocol·lari”), o el “catalan centrist” Jordi Pujol (“molt vague”).

Un Pujol, per cert, que protagonitzaria un dels episodis més delicats de la seva carrera política amb el ‘cas Banca Catalana’. No obstant això, l’interès per l’entitat ja el tenien els Estats Units abans que esclatés l’escàndol. Trobem un cable datat el 7 de desembre de 1979 on el consolat informa Washington del vistiplau donat pel Banc d’Espanya (BdE) a una operació de compra d’accions de Banca Catalana per part de La Caixa (llavors Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears). Incidien en la seva singularitat en tractar-se de la primera transacció d’aquestes característiques aprovada pel BdE. És a dir, entre una caixa d’estalvis i un banc comercial. L’operació de milers de milions de pessetes va provocar que membres del consolat demanessin una “reunió privada” amb el llavors president de Banca Catalana, Ramon Carrasco i Azemar (fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, directiu del Barça i fill de l’històric polític Manuel Carrasco i Formiguera). Segons els membres de la legació diplomàtica, Carrasco justificava així l’operació: “És una transacció simbòlica, però alhora pensant en diferents sectors de negocis, atès que Catalunya ha de tenir una institució financera forta amb la capacitat d’injectar el capital necessari per al desenvolupament econòmic de la regió”.

Tampoc no hi falta el seguiment informatiu d’un altre expresident, Josep Tarradellas, i les seves reunions amb el president del Govern Adolfo Suárez o amb el rei Joan Carles I. Cables on destaquen el suport amb el qual comptava per part de la majoria dels dirigents polítics catalans en el seu intent de recuperar la històrica institució de la Generalitat.

I, arran de les eleccions municipals del mes d’abril del 1979, el consolat s’encarrega de fer i reportar una exhaustiva anàlisi dels resultats. Així, en destaquen la victòria del que anomenen l’esquerra marxista (“the marxist left”) en sumar els vots del PSC i del PSUC (“comunists”). Un triomf ocorregut a les grans ciutats catalanes, mentre que les poblacions més petites donaven el vot majoritàriament a la coalició CiU. En uns dels cables, i davant una possible cooperació de la coalició amb el PSUC, el consolat contacta amb el convergent Ramon Trias Fargas, que els informa de com “lluitaria amb totes les seves forces per evitar qualsevol intent de coalició entre CiU (CDC/UCD) i els comunistes”. Trias apareix ressenyat com un contacte clau (“key contact”) de la legació, com també ho era el llavors coronel Isabelino Cáceres Ruiz, cap de la IV Zona de la Guàrdia Civil (Barcelona) conegut per la persecució a guerrillers antifranquistes “els maquis” o a membres de la insurgència basca, segons recullen en un altre cable.

L’exsecretari de la CNT Enric Marco va enviar un contacte al consolat perquè negués qualsevol relació amb l’atemptat de la sala de festes Scala

Altres conteses electorals que durant la Transició també seguien de prop (“with particular interest”) eren les sindicals, especialment per conèixer els resultats en empreses de capital nord-americà radicades a Catalunya: Foster Wheeler, Armco Steel i Borden (llavors sòcia de Gallina Blanca). S’hi van imposar els sindicats UGT i CCOO, mentre que la històrica CNT (Confederació Nacional del Treball) hi obtenia menys d’un 1% dels vots, en part perquè havien decidit boicotejar-les. Una organització anarquista que s’apuntava com a responsable de l’atemptat ocorregut a la sala de festes Scala de Barcelona, on van morir quatre treballadors el 15 de gener de 1978 (10 dies abans de l’atemptat que va posar fi a la vida de l’alcalde Joaquim Viola Sauret, aquest cop a les mans de l’organització independentista EPOCA o Exèrcit Popular Català). Tots dos actes serien profusament descrits i reportats pel consolat barcelonès amb una particularitat, però. En el cas de la CNT, el sindicat enviaria a la seu diplomàtica un membre de l’organització: l’Agustín Oset Naches. Volien deixar ben clar que eren un grup pacífic i que no tenien res a veure amb l’atemptat de la Scala. L’enviat hi assistia autoritzat pel llavors secretari general, Enric Marco (o Enrique Marco[s], al cable), que arribà a ser president de l’Amical Mauthausen l’any 2000. De fet, s’acabaria presentant com a supervivent dels camps nazis, un episodi que posteriorment es demostraria fals.

Val a dir que els informes van passar d’esmentar polítics com Jordi Pujol, Xirinacs i Trias Fargas a d’altres com els socialistes Celestino Corbacho (de qui recordaven que era “casat i sense fills”) o Carme Chacón (sobre qui anotaven el seu matrimoni amb Miguel Barroso, “a Zapatero insider”, la seva imminent paternitat o el seu domini de l’anglès).

ETA, Terra Lliure, les màfies russes i el bufet Cuatrecasas

Entre les informacions que reporten de manera habitual les legacions diplomàtiques sobresurten les relacionades amb qüestions de seguretat. I, en concret, el seguiment a grups terroristes. L’ambaixada elabora cada any un informe respecte a això. Durant molt de temps es parlava majoritàriament d’ETA i, en menor grau, dels GRAPO.

En un dels cables fan referència a l’organització parapolicial GAL; en concret, s’hi esmenta l’obtenció d’immunitat diplomàtica per part de Francisco Paesa en passar a ser representant de la república de São Tomé i Príncipe. De l’espia, que hauria col·laborat amb els serveis secrets espanyols, n’anotaven que “se sospitava que havia estat relacionat amb els GAL”. Just després s’hi esmenten altres grups terroristes més petits, però encara actius, com ara Terra Lliure (“a catalan separatist group”). Deixaven constància de la probabilitat d’atemptats durant els Jocs Olímpics del 1992, tot i que en un altre cable de finals del 1991 la qualifiquen d'”afeblida” (“weaked”) i de probable protagonista d’alguna protesta mentre durés l’esdeveniment esportiu, però de caràcter “non-violent”.

El fiscal Grinda preguntava a una delegació dels EUA especialitzada en crim organitzat per què el bufet Cuatrecasas defensa “de manera reiterada” la màfia russa

En un altre cable datat al febrer del 2010 parlaven de la proposta de celebrar uns Jocs d’Hivern a Barcelona. Era l’època de l’alcalde Jordi Hereu i en el mateix enviament s’hi afegia la visita del president francès Nicolas Sarkozy a Andorra o l’anunci del president del Futbol Club Barcelona de presentar-se a les eleccions per a la presidència de la Generalitat. Un Joan Laporta a qui descrivien com “is a Catalan nationalist strongly in favour of Catalan independence”.

Un altre apartat sensible que seguien amb atenció les seus diplomàtiques és el crim organitzat i el pes que Catalunya té per a determinades màfies a causa de la seva situació geogràfica. Uns cables que compartien amb la CIA i d’altres agències d’intel·ligència nord-americanes. La preocupació a finals del 2009 era la zona de la Costa Brava i com s’havia convertit en un refugi per a les màfies russes, així com un destacat centre internacional de rentada de diners, una situació que perjudicava “la inversió d’empresaris eurasiàtics amb negocis totalment legítims”. En la informació es reporta un viatge fet per membres de l’FBI a Barcelona el 13 de novembre d’aquell 2009 amb l’objectiu de reunir-se amb el fiscal anticorrupció espanyol Fernando Bermejo i tractar d’aquests assumptes. Una reunió on va sortir el nom del subdelegat del Govern a Catalunya, Eduard Planells, de qui esmenten com hauria facilitat permisos de residència a alguns membres de la màfia. Els assistents nord-americans van quedar sorpresos en confessar-los el fiscal “l’alt nivell de complicitat [de Planells] amb el Cos Nacional de Policia” i, encara més, quan els recordà que això era informació “sensible”. Tant, que per la seva “pròpia seguretat” seria millor que no la comentessin en les reunions posteriors amb el Ministeri de l’Interior (o amb altres institucions governamentals espanyoles).

Un advertiment semblant al d’un altre fiscal, José “Pepe” Grinda González, que els informà del control estratègic que la màfia russa tenia en el sector de l’alumini als Estats Units amb inversions que haurien fet a la General Motors via el Canadà, segons un cable emès el 8 de febrer de 2010. I hi afegia, novament per a sorpresa dels assistents nord-americans, una pregunta “retòrica” sobre la dificultat de lluitar contra el crim organitzat si alguns dels bufets més prestigiosos del país seguien defensant els seus membres. I n’assenyalava només un, curiosament català: “Per què Cuatrecasas defensa de manera reiterada membres de la màfia russa?“.

L’exmajor dels Mossos d’Esquadra Joan Unió apareixia als cables com “un contacte extremament útil per al consolat”

Uns quants mesos abans, al març del 2009, el cònsol de Barcelona reportava sobre la violència que havien fet servir els Mossos d’Esquadra durant les protestes dels universitaris davant la imminent aplicació de l’anomenat ‘pla Bolonya’. I com el llavors conseller d’Interior, Joan Saura (“a green party membre”), havia estat posat en qüestió. De fet, ja en un cable anterior, recordaven el cas de Joan Unió, major dels Mossos d’Esquadra provinent del Cos Nacional de Policia, que abandonaria el càrrec en arribar Saura a la conselleria. D’ell, en comenten: “Unió ha estat un contacte extremament útil per al consolat […]. Ha abandonat el càrrec a la recerca de noves oportunitats en el sector privat”. Efectivament, temps després passaria a treballar per a Caixa Penedès. Una entitat ja desapareguda com també ho va ser Caixa Laietana, que anomenen en un altre cable del 2008 i de la qual recordaven la valoració feta per part de l’agència de qualificació Fitch Ratings situant-la a dos passos del bo porqueria.

Gràfic: HELENA OLCINA

El pes estratègic de Vandellòs i del port de Tarragona

El sector energètic també va ser clau per a la política estatunidenca. D’aquí ve que mostressin un gran interès en les plantes nuclears de Vandellòs, al Camp de Tarragona, davant la possibilitat de bastir amb tecnologia americana les noves instal·lacions (i així arraconar la proposta rival francoalemanya). En els cables enviats a l’ambaixada de Madrid (i de París) els dies 6 i 9 de setembre de 1975 reconeixien que eren “qüestions delicades” i que calia, doncs, “discreció sobre la millor manera d’obtenir la informació reclamada”. L’objectiu no era pas un altre que afavorir la multinacional Westinghouse Electric en detriment de l’alemanya Siemens (que ja els havia avançat en la central nuclear de Trillo, a Guadalajara, fent-los “perdre 100 milions de dòlars”). Sempre, això sí, amb l’Eximbank, l’agència de crèdits per exportacions dels Estats Units, com a supervisor dels acords per finançar l’obra (“fet que permetrà a Westinghouse continuar sent competitiva”). A continuació esmenten algunes empreses estatals pertanyents a l’INI (Institut Nacional d’Indústria) com Enher, Enusa i Endesa. Asseguren que Enher es mostrava favorable a l’oferta de França i d’Alemanya, mentre que Endesa era propera als interessos nord-americans. Un negoci en què estaven en joc 600 milions de dòlars.

Curiosament, el dia de l’enviament d’aquest darrer cable els ministres espanyols de Comerç i d’Hisenda, Rafael Cabello de Alba i José Luis Cerón Ayuso, es trobaven de viatge als Estats Units. Davant els seus homòlegs nord-americans es van queixar dels impediments que posaven les autoritats del país a l’hora de permetre l’entrada de productes espanyols. Cabello i Cerón també van aprofitar l’estada per reunir-se amb el llavors president del Banc Mundial, Robert McNamara, amb la intenció de demanar un préstec.

L’ambaixada hauria pressionat perquè la multinacional Westinghouse aconseguís contractes a la central nuclear de Vandellòs

Val a dir que Tarragona tornava a aparèixer a mitjan 2008 en la llista d’interessos americans, segons va reportar l’ambaixador Eduardo Aguirre. Era pocs dies abans de la seva trobada amb el representant de l’Africom (o Comandament Àfrica dels Estats Units). Entre els temes de què tractar amb les autoritats espanyoles figurava la possibilitat que vaixells de propulsió nuclear fessin servir el port de Tarragona o el de Las Palmas. Davant la resistència prevista recomanaven “procedir amb molta cura”.

Una manera d’operar habitual dins el món de la diplomàcia, sigui amb dictadures o bé amb democràcies. Així ho veu l’historiador i diplomàtic Ángel Viñas, exfuncionari del Fons Monetari Internacional (FMI), que comenta a CRÍTIC des de Bèlgica el paper que van tenir els EUA durant la Transició. “La relació entre tots dos països és absolutament, i vull que subratlli això absolutament, asimètrica. Però no pas per raons òbvies, sinó per la importància geoestratègica i militar, en especial per les bases que tenien en territori espanyol”, assegura Viñas. Un interès que anava més enllà de la Transició i arriba fins avui dia, amb el pes de les màfies russes a la Costa Brava o les pressions perquè al port de Tarragona hi puguin atracar vaixells de propulsió nuclear. “El cas de Tarragona no el conec, però et puc assegurar que el cas de Rota, a Cadis, va ser molt important ja des d’abans de la Transició. Tot i que perdria pes quan els submarins van disposar de la tecnologia suficient per poder llançar míssils des d’alta mar”, i insisteix que “la Transició va ser qualsevol cosa menys una ‘xorrada’, com diuen alguns”.

En relació amb la filtració de Wikileaks, i les pressions que exercien els EUA a través de l’ambaixada de Madrid o del consolat de Barcelona, Ángel Viñas no se’n sorprèn pas: “És el pa i la sal de la diplomàcia, per descomptat”, i conclou, “sobretot entre els anys 1974 i 1988, quan l’ambaixada americana de Madrid parava molta atenció a aquests detalls. És d’allò més normal”. Unes relacions bilaterals que, recorda, va explicar amb profusió de detalls al seu llibre En las garras del águila. Los pactos con Estados Unidos, de Francisco Franco a Felipe González (1945-1995).

La pela és la pela (o ‘business as usual’)

Durant la Transició, la majoria de les comunicacions i les notes informatives que s’envien des del consolat de Barcelona o l’ambaixada de Madrid fan referència tant als principals actors polítics d’aquell període com als interessos econòmics que per als Estats Units tenia un país que podia obrir-se encara més a l’economia de mercat (sobretot, en sectors estratègics com l’energètic o el farmacèutic).

El consolat dels EUA de Barcelona va demanar informació sobre Josep Puigneró, el primer empresari condemnat per delictes contra el medi ambient

Així, sorprèn com al mes de novembre del 1976 (mentre les Corts aprovaven el projecte de reforma política impulsat per Adolfo Suárez) els Estats Units demanaven informació al consolat sobre la situació econòmica de l’industrial Josep Puigneró Sargatal i la seva fàbrica de “San Bartolomé de Gragral [sic]”, amb referència a la població osonenca de Sant Bartomeu del Grau (prop de Vic). Tot plegat, arran de la proposta de l’empresari de comprar maquinària i poder obtenir un aval de l’Eximbank: “El Banc Comercial […] apreciaria qualsevol informació que el consolat americà pugui facilitar en relació amb el finançament i el crèdit del senyor Puigneró“. Un empresari que seria acusat de frau a la Seguretat Social l’any 1983 i el primer empresari a ingressar a la presó per delictes contra el medi ambient el 1995.

La fortuna de l’alcalde Porcioles

No era, però, la primera vegada que l’Eximbank demanava referències a través del cos consular. Segons un altre cable datat el 14 de juliol de 1973, l’empresa tèxtil Impacsa (Industrial del Papel y de la Celulosa) superava la prova dels nord-americans pel que fa a la seva salut financera. A la nota hi consta el nom del seu president, que havia estat alcalde de Barcelona fins tres mesos abans de l’enviament del cable: Josep Maria de Porcioles. Li atribueixen una fortuna personal de 750 milions de pessetes (“la riquesa personal del president de l’empresa […] es calcula en més de 750 milions […] i encara compta amb una destacada influència en cercles econòmics i polítics”). La fàbrica, situada a Balaguer, va acabar en mans d’inversors irlandesos, i va esdevenir European Paper Packaging & Investment Corporation (EPPIC). Una venda feta pel Grup Torras, llavors sota les ordres del polèmic empresari Javier de la Rosa. Contra tots dos s’acabarien querellant tant la paperera com el fons d’inversió kuwaitià KIO.

L’exalcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, hauria acumulat una fortuna de 750 milions de pessetes, segons el consolat americà

Al mes de juny del 1978, mentre els reis d’Espanya feien un viatge oficial a l’Iran, a l’Iraq i a la Xina o Adolfo Suárez n’anunciava un altre al Marroc, la Food and Drug Administration o FDA (organisme encarregat de vetllar i regular en aquest sector) enviava un parell d’inspectors a Espanya: “El Sr. Wayne i el Sr. Tetzlaff visitaran sis empreses farmacèutiques per determinar si […] compleixen les regulacions actuals […] i notificaran qualsevol incompliment […] sobre la seguretat i/o eficàcia de fàrmacs que s’estiguin important als Estats Units”.

Entre les visites anotades a l’agenda apareixien les plantes d’Antibióticos SA, de Lleó, i la seu catalana de Montedison, una farmacèutica italiana que acabaria comprant precisament Antibióticos SA (llavors en mans dels empresaris Juan Abelló i Mario Conde). Una venda gràcies a la qual van poder entrar en l’accionariat del banc Banesto, plantant així la llavor del que seria un dels escàndols financers més importants dels anys noranta i que durien Conde a la presó.

Patents, impostos, Caprabo i Grífols

El Departament d’Estat nord-americà (l’equivalent al Ministeri d’Afers Estrangers d’altres països) avisava a l’octubre del 1979 sobre el perjudici que podia provocar per a les empreses del seu país establertes a Europa l’aplicació d’una nova legislació relacionada amb patents i marques: “oposant-se al registre per part de governs estrangers de marques comercials que són noms genèrics. Si aquestes marques s’acaben registrant amb èxit, impediran la importació de productes que continguin el mateix nom a l’etiqueta”. Als cables hi posen com a exemple de productes nord-americans a protegir algunes de les firmes Libby’s (propietat en l’actualitat de la multinacional suïssa Nestlé) o Del Monte. I assenyalen en concret els que elabora la catalana Arbora & Ausonia a la seva fàbrica de Sant Joan Despí, llavors en mans de l’empresa Agrolimen de la família Carulla (abans de passar finalment a la nord-americana Procter & Gamble).

Anys més tard, una altra de les empreses catalanes esmentades als cables de Wikileaks seria la cadena de supermercats Caprabo, arran dels problemes econòmics als quals havia de fer front l’any 2007 en haver de competir amb Mercadona, definit en un altre cable com un “spanish low-cost equivalent of Wal-Mart”.

En una reunió amb l’exministre d’Indústria Joan Clos, els nord-americans es van mostrar molestos davant un possible augment d’impostos a les seves empreses

Patents, possibles competidors i, també, impostos. Així, l’ambaixador americà a Madrid i l’American Business Council (ABC) es reunien el 2007 amb el ministre d’Indústria, Turisme i Comerç, el català Joan Clos (exalcalde de Barcelona). Entre els assumptes que es van posar sobre la taula constava la queixa de molts inversors nord-americans respecte al canvi de política fiscal aplicada a les seves empreses. Si bé amb el Govern anterior del PP gaudien d’una legislació favorable en poder agrupar les filials multinacionals en hòlding, la nova llei els era menys avantatjosa i patien pels seus efectes retroactius (“is seeking retroactive payments”).

El sector farmacèutic i de la salut és clau al llarg dels anys. Així, destacats membres de l’FDA tornaven a Barcelona al mes de juny del 2004, aquest cop per visitar les instal·lacions de l’Institut Grífols (especialitzat en la producció de derivats del plasma) i assegurar-se del compliment de les regulacions imposades per aquesta institució nord-americana. De fet, en una nota enviada pel Departament d’Estat a tots els diplomàtics al febrer del 2009 adjuntaven una llista amb les infraestructures més estratègiques de tot el món. D’Espanya n’esmentaven l’estret de Gibraltar, el gasoducte d’Algèria i la catalana Grífols (sota el concepte “immunoglobulina intravenosa”, un producte derivat del plasma que elabora l’empresa). Una relació que s’ha vist reforçada amb la pandèmia de la Covid-19 a través d’un acord entre la farmacèutica i el Govern nord-americà.

L’interès per la Península, ja el deixaven ben clar els Estats Units a principis dels anys setanta, quan el president Richard Nixon envià a Espanya l’agregat militar de l’ambaixada de París (i posterior director adjunt de la CIA) Vernon Walters. La seva missió era reunir-se amb el dictador Francisco Franco. Fet que confirma l’historiador Santiago Mata, autor del llibre El sueño de la Transición. Los militares y los servicios de inteligencia que la hicieron posible, que en declaracions a CRÍTIC puntualitza: “Franco va dir a Walters que l’ordre social estava assegurat en haver posat les bases d’una classe mitjana, així com la continuació del seu projecte polític a través del príncep Joan Carles. O això, com a mínim, és el que em va confessar a mi el general Manuel Fernández-Monzón”. Tot un guió preestablert que no sempre va sortir com era previst. De fet, Mata recorda: “La legalització del Partit Comunista no formava part d’aquest guió”.

Unes tesis similars a les desenvolupades pel periodista Alfredo Grimaldos al seu llibre La CIA en España. Espionaje, intrigas y política al servicio de Washington. Hi remarca els contactes fluids que hi havia entre l’ambaixada de Madrid i el consolat de Barcelona. També, com els funcionaris s’encarregaven de “coordinar i organitzar” els treballs que duia a terme l’agència nord-americana en el territori espanyol. I no s’oblida tampoc d’esmentar Vernon Walters, que presumia de tenir “excel·lents contactes amb l’exèrcit espanyol”.

De Baqueira Beret a Saddam Hussein

El 7 d’octubre de 1975, un mes després del sucós negoci de la multinacional Westinghouse a Vandellòs, arribava a Madrid un cable confidencial des de l’ambaixada de Moscou sota l’epígraf: “Executions, Governments Reactions, Press Comments, Terrorists”. S’hi posavaenen còpia les legacions de Washington, de Bucarest, de Leningrad (l’actual Sant Petersburg), de Lisboa, de París, de Roma i la seu dels Estats Units de l’OTAN. El cable feia referència a diferents articles publicats a la premsa soviètica per Juan Cobo (“Kobo” al text), un dels anomenats ‘nens de la Guerra Civil espanyola’. Un article on aquest fill d’exiliat analitzava els possibles escenaris de futur un cop acabada la Transició. Al cable es feia al·lusió a uns teletips que conservaven els americans amb una entrevista que se li havia fet a Baqueira Beret durant un Congrés Internacional de Clubs d’Esquí. Hi destaquen la manca de llibertat de la premsa soviètica i les evidents retallades de paràgrafs i la censura d’alguns dels articles publicats per l’espanyol. Afirmaven que tenien molt en compte les seves opinions, que sovint eren contràries a la línia oficialista. Juan Cobo va fer d’amfitrió a Moscou d’escriptors com el poeta José Agustín Goytisolo o Manuel Vázquez Montalbán i assegurava que el seu pare havia presenciat l’assassinat d’Andreu Nin, el polític trotskista fundador del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista).

El port de Barcelona va emmagatzemar durant tres mesos 55 contenidors plens de munició destinats a la República de Sud-àfrica

Un altre assumpte delicat que hi apareix és la venda d’armes. Gràcies a un altre cable sabem com el port de Barcelona va ser protagonista d’una descàrrega de 55 contenidors plens de munició destinats a la República de Sud-àfrica. Acabarien emmagatzemats al port durant tres mesos, fins que van continuar el trajecte el 12 de juny de 1978 (tal com deixava constància l’agent marítim Julián Calvo). L’enviament l’hauria fet l’empresa Space Research Corporation (SRC), creada amb el suport econòmic dels governs canadenc i nord-americà. Al capdavant es trobava l’enginyer Gerald Bull, que va morir en estranyes circumstàncies tirotejat a Brussel·les. Segons apuntaven alguns mitjans, els responsables de l’assassinat haurien estat membres dels serveis secrets israelians (el Mossad) en assabentar-se dels tractes que estava duent a terme l’enginyer amb Saddam Hussein. L’objectiu era dotar l’Iraq de sofisticades armes amb capacitat per atacar els països veïns.

Agbar, Freixenet i CIRSA, sota la lupa dels EUA

Les legacions consulars nord-americanes també han estat pendents de les inversions catalanes en països on era recomanable no apropar-s’hi: Cuba i l’Iran, principalment. Així, el 22 de novembre de 2005 detallaven algunes empreses espanyoles amb interessos a l’illa, entre les quals, Aguas de Barcelona (Agbar), que havia fet una inversió de 5 milions d’euros el 2002, i Freixenet, amb 200.000 euros destinats al desenvolupament de la indústria vinícola local.

A principis del 2005 també es feien ressò de com alguns líders polítics de la zona de Guayaquil (Equador) volien donar visibilitat a les demandes de més autonomia. Per fer-ho, la Cambra de Comerç havia convidat alguns experts en aquest tema com el bolivià Rubén Costas o el català Jordi Pujol, que era entrevistat a la secció ‘El Gran Guayaquil’ del diari El Universo el 27 d’abril de 2005. A la pregunta sobre si la corrupció, un “antivalor”, pot condicionar l’entorn polític, Pujol hi responia: “No me corresponde hablar de si hay o no corrupción, y suponiendo que la hubiese, elementos de corrupción hay en todas partes. Evidentemente, la corrupción es un cáncer para el país”.

I una mica més al nord de l’Equador es troba la República de Panamà, país sobre el qual consta algun cable interessant datat del mes de setembre del 2006 i relacionat amb el negoci dels casinos. En concret, el paper de la catalana CIRSA, propietat llavors de l’empresari Manuel Lao. Hi esmenten, a més, una font propera a l’ambaixada panamenya i com els hauria informat que entre els accionistes de l’empresa catalana s’hi trobava Ernesto Pérez Balladares, expresident del país.

Repsol i el Banc de Sabadell a l’Iran: ‘Go home!’

Al febrer del 2001, aquest cop des de Trípoli (Líbia), arribava un altre cable a l’ambaixada de Madrid on es detallava la primera visita d’un cap d’Estat espanyol al país nord-africà: el rei Joan Carles I. En el text subratllaven el veritable interès del monarca: “molt centrat en les relacions econòmiques i comercials entre Espanya i Líbia”. També paraven atenció al grup de 16 empresaris que l’acompanyaven i com intentaven treure informació sobre la possible nacionalització d’empreses que operaven en el país, tal com havia afirmat que faria el coronel Al-Gaddafi. Curiosament, el cable recorda com en un apart ja lluny del líder, el ministre d’Afers Estrangers libi, Mohammed Siala, els assegurava que això era “improbable”. Entre els acompanyants del rei només esmenten el català Antoni Brufau, president de Repsol.

De fet, la petroliera apareix en força informes filtrats per Wikileaks i ha estat seguida de prop pel cos diplomàtic estatunidenc en relació amb l’Iran. En un altre cable presumeixen d’haver fet “entendre” a Repsol que important era allunyar-se del país persa a l’hora de fer negocis: “La decisió de retirar-se del jaciment de gas natural de South Pars és un bon exemple de com Espanya ha entès que hi ha altres alternatives a l’aplicació limitada de les sancions de les Nacions Unides”.

Unes pressions que han tingut alts i baixos al llarg dels últims anys. Segons declaracions a CRÍTIC del periodista Mikel Ayestaran, especialitzat en l’Orient Mitjà i establert a Jerusalem, hi va haver una política comuna dels EUA i de la Unió Europea amb l’Iran arran de l’acord nuclear signat per l’expresident Barack Obama. Una política comuna de contenció i col·laboració que s’ha trencat amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. “Moltes empreses han de fer front a sancions econòmiques i, si compten amb interessos als EUA, opten per abandonar l’Iran, com podria ser el cas d’aquestes empreses catalanes”, diu Ayestaran.

El Banc de Sabadell va abandonar els negocis que tenia a l’Iran per la pressió dels EUA

Repsol no és l’única a qui els americans volien fer fora de l’Iran. El Banc de Sabadell també va ser objecte de les seves pressions. Així, el Ministeri d’Hisenda (o Department of the Treasury) havia enviat una carta al mes de març del 2008 al president de l’entitat catalana, Josep Oliu, amb informació sobre els bancs que operaven en territori iranià, incloent-hi el seu des del novembre del 1999. Pocs dies després, Oliu deixava ben clar en un escrit enviat a l’ambaixada americana de Madrid que “suspenia qualsevol de les activitats de representació amb les quals comptava el banc a l’Iran”. La missiva del president finalitzava amb un “resto al seu servei”, en al·lusió a Robert Kimmitt, llavors vicesecretari del Tresor (i des del mes de març passat director independent de Facebook).

Entre les relacions que el banc vallesà afirmava haver bloquejat el 2007 figuraven les del Bank Melli i el Bank Mellat. Oliu no esmentava, en canvi, el Bank Refah o l’Export Development Bank of Iran, com sí que recordava l’ambaixada de Madrid en un altre cable. Unes pressions derivades de les relacions que aquestes entitats iranianes tindrien amb els Cossos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (o IRGC per la sigla en anglès). Alemanya, en canvi, encara permet operar a alguns d’aquests bancs al seu territori. Fet que confirmen les declaracions del periodista Ayestaran, segons les quals, amb l’arribada de Trump al poder i el trencament de la col·laboració entre la Unió Europea i els EUA, cada país “pren decisions unilaterals en funció de la seva capacitat de resistir les pressions de comerciar amb l’Iran”.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies