Crític Cerca
Investigació

La Diputació de Lleida: opacitat, clientelisme i falses dedicacions exclusives

La Diputació de Lleida disposa d'un pressupost de més de 100 milions d'euros i és un dels grans nuclis de poder polític de les comarques de Ponent i l'Alt Pirineu. Des del 2011 torna a estar en mans de CiU, la tradicional força hegemònica d'una institució en la qual encara avui el clientelisme no és un fenomen aliè, segons totes les fonts consultades per CRÍTIC. Més enllà de la seva evident tasca de suport tècnic i econòmic als ajuntaments de la demarcació, també és molt útil als partits polítics per col·locar-hi càrrecs orgànics o municipals amb un molt bon sou.

12/07/2016 | 00:05

Amb un pressupost consolidat de 103 milions d’euros —només superat a la demarcació pel de la Paeria de la capital provincial—, la Diputació de Lleida és, sense cap mena de dubte, un dels grans nuclis de poder institucional de les comarques de Ponent i l’Alt Pirineu. Tradicionalment controlada per CiU, té cinc organismes autònoms, com l’Institut d’Estudis Ilerdencs o el Patronat de Turisme ‘Terres de Lleida’, i una plantilla d’unes 500 persones. La seva funció primordial és el suport tècnic i econòmic als municipis de la demarcació, en molts casos imprescindible per als pobles més petits. Però les històriques acusacions d’opacitat i de clientelisme es mantenen en una institució que, segons la majoria de les fonts consultades per CRÍTIC, avui és molt “presidencialista” i encara rep amb justícia l’etiqueta de “repartidora” de subvencions i de càrrecs.

La Diputació és una institució d’elecció indirecta, de manera que els ciutadans no voten els diputats provincials, sinó que aquests s’escullen d’entre els alcaldes i regidors de cada partit judicial en funció de la representació de cada formació. Al seu portal assegura que “té la raó de ser en els ajuntaments” i l’acció de govern “se centra en el desplegament de polítiques en favor del desenvolupament integral del territori”. Així mateix, afirma que destina “més d’una tercera part del pressupost, prop de 40 milions d’euros, a ajuts directes al món local per tal de garantir que els lleidatans rebin en el seu municipi serveis de qualitat i des de la proximitat”. Per fer un retrat a fons de la institució, CRÍTIC ha parlat amb treballadors, càrrecs electes, persones que hi han tingut càrrecs de confiança i periodistes. La veu que no ha estat possible recollir és la del govern provincial, malgrat els diversos intents d’aquest mitjà per aconseguir la seva visió sobre diverses qüestions. L’única resposta rebuda ha estat el silenci.

La seu de la Diputació / DIPUTACIÓ DE LLEIDA
La seu de la Diputació / DIPUTACIÓ DE LLEIDA

L’actual ple provincial té 12 representants de CiU, que a les diputacions i a la majoria de municipis encara subsisteix amb aquest nom oficial de l’antiga federació entre Unió i CDC; sis d’ERC, tres del PSC, mentre que la CUP, el PP, Ciutadans i Unitat d’Aran en tenen un cadascun. CiU va perdre la majoria absoluta que tenia en la legislatura passada, però manté el govern de la institució i Joan Reñé viu el seu segon mandat com a president. Reñé va ser investit amb els vots dels diputats del seu grup, d’ERC i del PSC. Tot i que CiU ha estat, amb molta diferència, la formació hegemònica a la demarcació, no sempre ha governat la Diputació, que va estar presidida del 1979 al 1983 per Jaume Culleré (UCD), del 1983 al 1987 pel socialista Ramon Vilalta i del 2007 al 2011 pel republicà Jaume Gilabert, en el seu cas gràcies a l’acord d’ERC amb el PSC. Reñé és alcalde de Fondarella, un municipi de menys de 800 habitants del Pla d’Urgell. La comarca, que no arriba als 40.000 habitants, és un dels focus de poder econòmic de la demarcació —sobretot gràcies a la indústria agroalimentària—, cosa que li ha donat també una gran influència política. Resultat? Fins a quatre presidents provincials han estat del Pla d’Urgell: Vilalta, Ramon Companys (1987-1990), Josep Grau (1990-1999) i Reñe. En total, sumen 21 anys de presidència dels últims 37.

Estanis Fons, que va ser cap de Presidència de la Diputació durant dos anys (2009-2011) en el mandat de Jaume Gilabert, subratlla que “aquestes estructures com a ens de servei al món local són necessàries. Si no, s’haurien de crear consorcis o estructures mancomunades per poder portar a terme determinats serveis”. En aquest sentit, explica que “vaig veure unes relacions molt properes a la ciutadania a través dels alcaldes que et venien i et comentaven. La Diputació té atribucions i pressupost i ajuda força a millorar els pobles”. L’antic càrrec de confiança matisa, però, que les institucions de segon nivell “haurien de perdre càrrega política i dedicar-se més a qüestions de gestió”. Fons hi afegeix que “per a mi el debat més polític s’hauria de deixar més per a les institucions de primer nivell, on el ciutadà participa directament en l’elecció dels representants i és més fàcil que retin comptes”.

La durada dels plens s’ha multiplicat aquest mandat, bàsicament per l’entrada a l’ens de la CUP i de Ciutadans, que hi fan més oposició

Un periodista que segueix l’actualitat política diària de la demarcació opina, però, que històricament “no hi ha hagut massa oposició política” a la Diputació i, per exemple, en la legislatura passada els diferents grups “només s’enganxaven en mocions de temes nacionals”. El periodista hi afegeix que en el mandat actual “sí que hi ha una mica més d’oposició” per qüestions de gestió de l’ens, bàsicament per “l’entrada tant de la CUP com de Ciutadans”. El diputat de la CUP Joel Jové ho resumeix de la manera següent: “Hi ha dos blocs, els que se senten còmodes amb les dinàmiques de funcionament i amb el sentit de ser de la Diputació, i aquells que no i la voldrien veure abolida i substituïda per unes vegueries creades sota una lògica absolutament diferent”. I, en aquest segon bloc, Jové només hi situa la formació anticapitalista.

El diputat recorda que en el mandat passat els plens no s’allargaven més de 45 minuts, mentre que ara poden durar “dues hores i mitja, tres o quatre”. Ara bé, afirma que “els molesta que els qüestionis i les discrepàncies no li agraden al René, que està molt poc acostumat al debat polític”. Que la institució ha estat tradicionalment una bassa d’oli ho exemplifica la votació dels pressupostos d’enguany, que van ser aprovats per CiU, per ERC, pel PSC i per Unitat d’Aran, mentre que el PP i Ciutadans s’hi van abstenir i només la CUP s’hi va oposar. El vot contrari de l’esquerra independentista era el primer als comptes en quatre anys.

Sous i privilegis al servei dels partits

“Ser diputat [provincial] comporta un seguit de privilegis, com ara tenir un molt bon sou i, en canvi, pràcticament no haver de retre comptes”, apunta un dels periodistes consultats. De fet, com passa a les altres institucions provincials, són molts els diputats —16— que declaren dedicació exclusiva a l’ens, malgrat que alhora són alcaldes o regidors als seus municipis. La raó fonamental és que els càrrecs electes només poden rebre un únic sou públic i, en la majoria de casos, escullen el més elevat. A Lleida hi ha exemples bastant extrems, ja que la majoria dels representants provincials —15 de 25— provenen de municipis de menys de 5.000 habitants. Un fet, d’altra banda, en certa manera comprensible en una demarcació on només cinc poblacions superen els 10.000 habitants: Lleida, Tàrrega, Balaguer, Mollerussa i la Seu d’Urgell.

Els sous, però, són més baixos que fa alguns anys, bàsicament per l’entrada en funcionament de la Llei de reforma local, que estableix uns topalls per evitar els excessos del passat. El 2007, per exemple, Isidre Gavín cobrava 108.220 euros com a president provincial, la mateixa xifra que va rebre el seu successor, Jaume Gilabert, encara avui diputat a l’ens i alcalde de Montgai, un municipi de menys de 700 habitants de la Noguera. El president actual, Joan Reñé, cobra 75.000 euros, una quantitat molt superior a la que tindria com a alcalde de Fondarella.

També declaren dedicació exclusiva i se situen per damunt dels 60.000 euros anuals la vicepresidenta segona, Maria Rosa Pujol, alcaldessa d’Aitona (2.500 habitants); el vicepresident tercer, Gerard Sabarich, alcalde de Rialp (670 habitants); el vicepresident quart, Jordi Latorre, alcalde de Torrefarrera (4.500 habitants), i els portaveus dels grups d’ERC, del PSC i de Ciutadans, Jaume Gilabert, Enric Colom (alcalde de Torre-serona, menys de 400 habitants), i Ángeles Ribes, regidora a Lleida, respectivament. A més a més, entre altres privilegis, els diputats i els assessors reben una cobertura sanitària privada amb la mútua Asisa, que paga la Diputació. El diputat de la CUP va renunciar-hi.

Tot i que no està vinculada a la Diputació, sobre les retribucions cal afegir-hi que Maria Rosa Pujol va cobrar 138.000 euros en dietes entre el 2009 i el 2013 com a membre de la Comissió de Control de La Caixa. L’alcaldessa d’Anglesola (1.360 habitants) i també diputada provincial, Rosa Maria Mora, va rebre, a més, 111.000 euros en dietes de l’entitat financera com a integrant del seu consell d’administració.
[responsive]taula_dipu_lleida.xlsx[/responsive]

A banda dels càrrecs electes, cada grup polític rep 1.300 euros mensuals, als quals se n’hi han de sumar 130 més per cada diputat que tingui. En total, la Diputació destina enguany més de 148.000 euros a subvencionar els grups polítics. Als càrrecs electes s’hi han d’afegir els assessors o càrrecs de confiança, que permeten col·locar amb un bon sou persones estretament lligades als partits. En principi, com a màxim se’n poden nomenar 27, per fer tasques exclusivament d’assessorament a la presidència o als grups polítics; però, segons la CUP i el sindicat CGT, en té 31, aspecte negat per l’ens. El sindicat CGT ha denunciat diverses irregularitats en aquest àmbit. Nati Gonzàlez, delegada de l’organització i treballadora de la Diputació des de fa diverses dècades, explica a CRÍTIC que “s’han nomenat directius d’organismes autònoms com si fossin càrrecs de confiança”. “A la pràctica aquests directius actuen com a caps de serveis, que són llocs propis de funcionaris i no de personal eventual”, hi afegeix.

Entre els càrrecs de confiança hi ha dues persones que formen part de la “guàrdia pretoriana” de Joan Reñé. Són Marlen Minguell i Maricel Pujol

Un informe de l’Oficina Antifrau (OAC) també qüestiona aquests nomenaments i considera que poden ser un “frau de llei”. L’informe, revelat per l’‘Anuari Media.cat’, conclou que els eventuals no estan contractats com a assessors de grups, sinó com a directors de gestió i d’organismes autònoms, quelcom de prohibit per l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP). L’informe de l’OAC fa referència al mandat anterior, però en l’actual encara es mantenen quatre casos presumptament irregulars. Són el director del Patronat de Turisme, Juli Alegre; la de la Fundació Institut d’Estudis Ilerdencs, Montse Macià; el del Patronat de Promoció Econòmica, Joan Buchaca, i el de l’Organisme Autònom de Recaptació de Tributs, Xavier Monné.

Entre els càrrecs de confiança destaquen dues de les persones que formen part de la “guàrdia pretoriana” de Joan Reñé, en expressió d’un periodista local. Són la coordinadora general, Marlen Minguell, i la cap del gabinet de Comunicació, Maricel Pujol. Ambdues provenen del Consell Comarcal del Pla d’Urgell, que entre el 2003 i el 2011 va presidir Reñé. Altres casos són el director de Planificació i Cooperació Municipal, Josep Gabarró, que és membre del comitè executiu de la Federació de Lleida de CDC; el director de Recursos Humans, Alexis Guallar, que va ser regidor de CiU a l’Ajuntament de Lleida; el responsable de les relacions amb el món local, Joan Eroles, alcalde de Puigverd d’Agramunt; el de Relacions amb Entitats i Associacions, Antoni Fo, que és exalcalde de Torrefarrera; el de Patrimoni Corporatiu, Ramon Lleonart, exalcalde de Torregrossa, el de Projecte d’Innovació Tecnològica, Gerard Serra, exalcalde d’Alcarràs, i la d’Arts Gràfiques, Margarita Torres, que és tinent d’alcaldia a l’Ajuntament de Fondarella, el poble de Reñé.

Transparència qüestionable

“A la Diputació hi ha molta opacitat i costa molt treure temes que no estiguin controlats per ells [els membres del govern]. Hi ha com un mur, un teló d’acer que no pots passar. Bàsicament són persones que desconfien de la seva ombra i només pots treure temes que algú et filtra, però després costa molt contrastar perquè [des de la institució] no t’ajuden absolutament en res”, explica un periodista que cobreix diàriament la informació política de la demarcació. Estanis Fons, excap de Presidència de la institució, hi afegeix que la Diputació hauria de canviar “el tema de murs resclosits” que generen un “ambient opac” i una falta de transparència.

Ciutadans va demanar que els plens provincials s’emetessin en directe, però no es va acceptar. Es dóna la circumstància que, en canvi, la Paeria de Lleida sí que els emet en directe i que el grup de CiU va votar a favor de la mesura. Un dels regidors que va fer-ho va ser Francesc Josep Cerdà, que paradoxalment a la Diputació va votar el contrari. Com a contrapartida a l’opacitat destaca l‘enorme partida pressupostària que l’ens destina a la publicitat institucional. Al juny passat, la Diputació va adjudicar un contracte de més de 3,1 milions per als pròxims dos anys a l’agència Carat España. La tasca encarregada és la prestació de “serveis de planificació, negociació i inserció de publicitat en els mitjans de comunicació de les campanyes de turisme i institucionals de la Diputació de Lleida i els seus organismes autònoms”.

Joan Reñé, el president provincial / DIPUTACIÓ DE LLEIDA
Joan Reñé, el president provincial / DIPUTACIÓ DE LLEIDA

L’ombra del clientelisme

Les diverses fonts consultades no tenen una opinió especialment positiva de Joan Reñé i consideren que durant la seva presidència s’han fet passos enrere en qüestions com la transparència o el clientelisme, que s’hauria tornat a accentuar. “Les diputacions són un tema de poder. Tenen una capacitat de moure amb certa facilitat molt de pressupost”, apunta una font anònima que coneix la Diputació des de dins. Aquesta font defineix Reñé com un “cacic”. “És una persona molt seca, desconfiada i d’un caràcter dictatorial. La sensació és que la seva gran aspiració era ser conseller de la Generalitat, però això ja no arribarà perquè està atacat per l’ombra dels tribunals i forma part d’una generació que ja no entra en la refundació de Convergència”, apunta un periodista. La Fiscalia va obrir diligències per aclarir si Reñé hauria cobrat comissions quan era president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell, un fet denunciat, entre d’altres, per la CGT i rebatut pel màxim dirigent provincial.

“Si ets alcalde i has d’acabar el poliesportiu, has d’estar bé amb el president” provincial, afirma un periodista

Un altre periodista, en aquest cas redactor d’un mitjà nacional, hi afegeix que a la Diputació encara s’hi manté una “manera molt clientelar d’entendre la política”. Segons ell, una part del poder de Joan Reñé és que “ha teixit complicitats amb la gent del territori i, a sobre, té la dispensadora. Si ets alcalde i necessites acabar el poliesportiu, has d’estar bé amb ell”, afirma. Estanis Fons, que va ser alt càrrec durant l’etapa de Gilabert al capdavant de l’ens, admet que la “gent que està al ple de la Diputació sempre tindrà més facilitats” per aconseguir recursos. “Tots els presidents han intentat tenir contents els que estan allà”, però hi afegeix que alhora es tracta de “buscar un cert equilibri i tenir l’honradesa de vetllar pels interessos de molta més gent”. Sobre aquest punt, Fons destaca que en aquell mandat van introduir canvis metodològics en la concessió de subvencions per augmentar les de concurrència pública en detriment de les que es donaven a dit.

La font anònima que coneix la Diputació internament coincideix amb aquesta visió i assegura que, en ser un govern de coalició, els partits “es marcaven entre ells” i la transparència i l’objectivitat a l’hora de donar ajudes van augmentar. “Amb el Reñé això ha baixat i, tot i que es fan convocatòries públiques per donar subvencions, no sempre tenen el mateix rigor”, opina. “Quan estàs a dintre, et trobes que s’han col·locat persones properes a partits que després guanyen una plaça de funcionari, i això fa baixar el nivell tècnic de la institució”, hi afegeix aquesta font, que també coincideix que els diputats provincials “tenen avantatge” a l’hora d’obtenir ajudes, pel simple fet de tenir accés abans a la informació. El diputat cupaire Joel Jové insisteix en les pràctiques “clientelars” de la institució, afavorides per una disponibilitat econòmica molt superior a la dels ajuntaments que, en certa manera, en depenen.

“Els recursos del pla d’obres es reparteixen d’una manera més o menys correcta i amb uns criteris més o menys objectius, però després hi ha la ‘xequera’, que són les partides de Presidència que permeten fer coses”, resumeix la font anònima, que veu justificada encara avui l’etiqueta d’institució clientelar que té la Diputació. Entre alguns exemples històrics, cita que les “carreteres de la Segarra estaven impecables” quan el responsable de l’àrea era Salvador Bordes, que alhora era alcalde de Cervera, i tradicionalment hi ha hagut obres importants al Pla d’Urgell, com en el seu dia el Teatre de l’Amistat, de Mollerussa, en gran part finançat per l’ens provincial.

La inauguració del bus de la Salut / DIPUTACIÓ DE LLEIDA
La inauguració del Bus de la Salut / DIPUTACIÓ DE LLEIDA

Els polèmics fons per a la sanitat

El sindicat CGT ha impugnat els pressupostos de la Diputació de Lleida dels anys 2014 i 2015. La raó està vinculada als diners que l’Administració de l’Estat transfereix a l’ens provincial destinats al manteniment de centres sanitaris. El sindicat llibertari subratlla que els fons haurien d’anar al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, com a titular de la competència. Segons la normativa, la Diputació s’hauria d’encarregar, mitjançant un conveni amb l’Administració autonòmica, de la “prestació del servei de manteniment i neteja dels consultoris mèdics en els municipis inferiors a 5.000 habitants”. Però, segons denuncia la CGT, el conveni no existeix. La llei dels pressupostos generals de l’Estat també estableix —articles 99 i 100— que en el cas català la participació al Fons d’Aportació a l’Assistència Sanitària hauria d’anar a la Generalitat, que és de qui depenen les instal·lacions mèdiques.

La realitat, però, és que la Diputació de Lleida ha rebut enguany més de 17,2 milions d’euros de l’Estat per assistència sanitària, una quantitat molt superior a la de les diputacions de Girona i de Tarragona i que s’apropa als 110 milions d’euros des del 2010. “La Generalitat no ha reclamat aquests diners, que, a més a més, són finalistes i en part es gasten en coses que no tenen a veure amb la sanitat”, afirma Nati Gonzàlez, de la CGT. Al seu portal, la Diputació explica que contribueix a “garantir l’eficiència del sistema sanitari” per la “situació econòmica i financera de la Generalitat”. Tenint en compte l’elevat volum de recursos que rep —equivalents a una sisena part del seu pressupost total—, l’Administració provincial participa en “projectes d’obres, adquisició tecnològica i creació de nous equipaments, com ara ampliacions de consultoris locals”.

Sobre aquest tema, un antic càrrec de la Diputació recorda que fins al 2009 es “pagava mes a mes una transferència a la Generalitat, però a partir d’aleshores es van començar a gestionar els fons des de la Diputació, en connivència amb l’Institut Català de la Salut”. “A l’època de [Jaume] Gilabert ja es veia que no hi havia capacitat per gastar-ho tot i es deixava com a romanent una part dels diners. A partir del 2011, ja amb el [Joan] Reñé, es munten més coses, com plans d’aigua, o s’intenta arreglar un mur d’un camí que va cap a un consultori mèdic”, hi afegeix.

Estanis Fons, per la seva banda, afirma que aquests fons s’invertien a través d’una entesa amb el Departament de Salut de la Generalitat i recorda que s’anava més enllà de la sanitat en un sentit estricte i es parlava del concepte de salut pública. “La part més important era ajudar els consultoris locals, però també es va ajudar a la construcció d’estructures que eren a la llista de Salut per a Lleida i que potser haurien hagut d’esperar per falta de disponibilitat pressupostària”, comenta. Un exemple és la millora de l’heliport de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, de Lleida. Un periodista de la demarcació és més prosaic i resumeix que a l’hora de finançar projectes “sempre hi ha els diners de la sanitat”.

Entre les qüestions que es financen amb aquests fons hi ha els socorristes de les piscines municipals (1,2 milions d’euros), ajuts als ajuntaments per promoure hàbits saludables (900.000 euros), ajuts a ajuntaments per a inversions en tanatoris, cementiris o sales de vetlla (800.000 euros) o els ajuts a entitats locals per a programes d’inversions de gestió d’aigua d’ús públic (un milió). A nivell més concret, l’any passat la Diputació va finançar amb mig milió d’euros un autobús equipat amb tecnologia mèdica per efectuar proves de detecció precoç de patologies cardiovasculars i renals. En el projecte també hi ha participat la Fundació Renal Jaume Arnó, vinculada a una de les grans constructores de la demarcació. La Fundació del Futbol Club Barcelona també ha rebut diners per desenvolupar el projecte FutbolNet.

Els diners de la sanitat també han servit per finançar completament la construcció del Centre de Recerca Biomèdica Avançada (CREBA). El centre, impulsat per l’ens provincial, per l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Lleida i pel Consorci del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida, va inaugurar-se l’any passat, està ubicat a Torrelameu i va costar 3 milions d’euros. Novament, la CGT s’ha mostrat molt crítica amb el procés administratiu que l’ha fet possible. Entre altres possibles irregularitats, l’organització llibertària denuncia que la Diputació va cedir gratuïtament els terrenys —prèviament propietat de l’Ajuntament de Torrelameu— i l’immoble a la Fundació privada IRB Lleida.

La raó, segons la documentació facilitada a CRÍTIC, és que s’hi portarà a terme “una activitat lucrativa de caràcter mercantil/empresarial, de naturalesa privada, finançada, a més a més, amb els fons que havien d’anar destinats al manteniment de centres sanitaris de caràcter públic”. I aquest caràcter lucratiu impediria la cessió gratuïta de la finca a la fundació IRB Lleida. A més a més, el sindicat reclama que la cessió dels terrenys es faci en favor del Departament de Salut de la Generalitat, perquè entén que, segons la llei, les instal·lacions que s’hi han construït són amb fons que haurien d’haver anat a parar a l’Administració autonòmica.

Aeroport Lleida - Alguaire / AJUNTAMENT DE LLEIDA
Aeroport de Lleida – Alguaire / AJUNTAMENT DE LLEIDA

Subvencions a l’aeroport… i a la Muntanya de Montserrat

La Diputació destina enguany 180.000 euros a l’aeroport d’Alguaire, 150.000 a raó del conveni per a la “gestió econòmica” de la infraestructura i 30.000 més com a “ajut per activitats”. Des de la seva inauguració, ha estat una de les administracions públiques que han abocat subvencions elevades a un equipament que mai no ha complert els seus objectius de rendibilitat social i econòmica. El 2010, per exemple, la Diputació i la Generalitat van subvencionar amb 1,6 milions d’euros les aerolínies Vueling i Ryanair perquè operessin a Alguaire, 700.000 dels quals corresponien a l’ens provincial. Quan el 2014 va inaugurar-se un vol a Tel-Aviv, la Diputació va destinar 60.000 euros a fer una campanya promocional de Lleida a Israel. L’organisme autònom que s’encarrega de la promoció turística és el Patronat de Turisme, que disposa d’un pressupost de més de 3,2 milions, gairebé íntegrament aportat per la Diputació. El seu president és el mateix Joan Reñé, mentre que el director és Juli Alegre.

Una part encara significativa dels recursos de la Diputació no es reparteixen a partir de criteris objectius de concurrència pública, sinó que es destinen a consorcis en els quals participa o s’atorguen mitjançant convenis. Entre els exemples més destacats hi ha els 339.000 euros que aporta al pavelló de la ciutat esportiva de Lleida, a través d’un conveni amb l’Ajuntament; o els 436.000 que van a parar al Centre Europeu d’Empreses i Innovació (CEEI) Lleida, una fundació de foment de l’emprenedoria empresarial en què participen institucions, cambres de comerç, patronals, sindicats —la UGT i CCOO— i La Caixa. La Diputació també destina 75.000 euros al Circuit de Motocròs de Catalunya, situat a Bellpuig (Urgell) i participat per la Generalitat (75%), l’Administració provincial (22%) i el consistori urgellenc. Criden més l’atenció els 68.000 euros que aporta al Patronat del Consorci de la Muntanya de Montserrat, en què, a banda de la Generalitat, hi participen les quatre diputacions del Principat, malgrat que l’espai s’ubica a Barcelona.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies