29/06/2022 | 06:00
Barcelona, nit del 28 de juny de 1992. Falta un mes per a la inauguració dels Jocs Olímpics. A l’altura del carrer de Sicília amb la Diagonal, la Guàrdia Civil deté un jove de 25 anys. Un grup d’agents de paisà se li llança al damunt i el fa caure de la moto. El jove es diu Joan Rocamora i és militant de Terra Lliure. Acaba de col·locar un artefacte explosiu fabricat amb una bombona de càmping gas i cloratita davant d’una sucursal de Banesto, el banc patrocinador oficial dels Jocs. És l’estratègia habitual de Terra Lliure: atemptar contra empreses o institucions que simbolitzin els interessos de l’Estat espanyol i del gran poder econòmic. En diuen “propaganda armada”.
Aquella bomba, però, no arribarà a esclatar. A Rocamora fa setmanes que li segueixen la pista. A ell, i a la majoria dels seus companys. És el primer detingut del que s’acabarà coneixent per Operació Garzón, la ràtzia més contundent que haurà patit fins llavors l’independentisme català. La mateixa nit són detingudes sis persones més entre Vic i Manresa. Un d’ells és Pep Musté, fundador del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a Osona. L’aturen a la carretera d’Olot i se l’emporten a Madrid. Igual que Rocamora, venia de col·locar dos artefactes explosius a Girona, que tampoc no van esclatar.
El degoteig serà constant els dies següents. La Guàrdia Civil actua en una quinzena de localitats de Catalunya i també al País Valencià. De Banyoles a Benicarló i de Montcada a Monòver. Entre el 29 de juny i el 14 de juliol passaran pels calabossos de la Guàrdia Civil 38 persones. Disset seran empresonades. La resta quedaran en llibertat amb càrrecs o sense.
Ben aviat queda clar que la investigació que instrueix el magistrat Baltasar Garzón va molt més enllà dels límits estrictes de Terra Lliure –en aquells moments en una fase decreixent– i el seu entorn polític. També cau gent d’ERC. Un metge del PCC. Un militant ecologista. L’alcalde independent d’un poble de 900 habitants. Dos periodistes. S’escorcollen les seus de l’MDT, però també d’Òmnium Cultural o la redacció de la revista El Temps. Una paraula estarà en boca de molts: tortura. La majoria dels detinguts denunciaran haver patit maltractaments dins dels calabossos de la Guàrdia Civil. En un fet poc habitual, les denúncies transcendeixen als mitjans de comunicació i generen alarma en l’oasi català dels noranta. L’Estat les negarà sempre. El 2003, en una sentència sense precedents, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg condemnarà Espanya per no haver investigat les denúncies dels independentistes del 92.
El retrobament, 30 anys més tard
Trenta anys després d’aquell mes de juliol, CRÍTIC ha tingut accés a l’informe forense de la mateixa Audiència Nacional inclòs al sumari del cas i que constata l’existència de lesions en 18 dels detinguts. La funcionària que el signa, la forense Leonor Ladrón de Guevara, el va elaborar per ordre del mateix Garzón. El document descarta les tortures, però deixa constància de contusions, edemes, erosions i hematomes. Tot el material consta en la causa i va estar a la disposició del jutge instructor. Però les denúncies per suposades tortures que es van presentar van ser arxivades de forma reiterada per la justícia espanyola entre els anys 1992 i 2000.
Per reconstruir la història, CRÍTIC també ha reunit 12 dels detinguts de l’Operació Garzón: Ramon Piqué, David Martínez, Jordi Bardina, Esteve Comellas, Teresa Mas, Toni Infante, Ramon López, Jaume Oliveras, Francesc Xavier Tolosana, Eduard López, Marcel Dalmau i Jeroni Salvador. També era prevista la participació de Pep Musté, que finalment no va poder assistir-hi per motius de salut. Tots han seguit camins polítics molt diversos, però han seguit vinculats a l’independentisme. En una trobada inèdita 30 anys després, expliquen com van viure aquells anys i com van digerir (o no) els fets.
CRÍTIC també ha parlat amb Ignasi Doñate, un dels advocats que van atendre els detinguts ja a la presó després de la incomunicació de cinc dies producte de la Llei antiterrorista i que van formar part de la defensa dels empresonats en el judici de 1995, que acabaria en una sentència condemnatòria per a 18 d’ells. El reportatge també recull la visió de Baltasar Garzón, que sempre ha negat la seva responsabilitat en la no investigació dels suposats maltractaments: “El Tribunal d’Estrasburg no fa el menor retret a la meva actuació”.
Causa 239/92: l’informe de la forense Leonor Ladrón de Guevara
Són 13 pàgines mecanografiades datades del 21 de juliol de 1992, transcrites en una plantilla amb la capçalera “Informe del médico forense”. El signa Leonor Ladrón de Guevara y Guerrero, una de les metges forenses de l’Audiència Nacional. L’informe forma part de la causa 239/92 del Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional espanyola. Fa referència directa a 29 detinguts, que la forense va visitar en repetides ocasions entre els dies 30 de juny i 14 de juliol. En 18 casos, al llarg de la seva exposició la pèrita constata hematomes, cops o erosions. Tot i això, en la segona pàgina afirma amb rotunditat que “queda descartada l’existència de maltractaments”.
Tot i aquesta conclusió, la lectura sistematitzada de cadascun dels casos revela detalls d’interès que van esdevenir cabdals en el procediment al TEDH. El primer cas ressenyat és el de Teresa Mas, que va ser alliberada sense càrrecs i que no presenta lesions. Però, a partir del segon cas, la cosa canvia. En l’informe sobre Jordi Bardina, de 24 anys, visitat en tres ocasions, Ladrón de Guevara fa constar una “petita ferida amb edema i inflamació al llavi esquerre, d’unes 24-48 hores d’evolució”. “No va referir maltractaments en cap moment”, diu el document. Bardina, igual que molts dels seus companys, va denunciar tortures amb posterioritat.
També va ser així en el cas de Joan Rocamora, el següent cas ressenyat. El primer dels detinguts va ser visitat per Ladrón de Guevara en quatre ocasions. La metgessa esmenta que Rocamora, “que diu ser asmàtic crònic”, ha tingut la medicació “a la seva disposició”. També diu que se li detecta “un petit hematoma a la cara posterior del braç dret, d’unes 36 hores, que podria ser degut a una subjecció”, i que “en l’exploració s’aprecien dues zones de fregament a les galtes que diu que han sigut produïdes per una manta que li van facilitar la primera nit”. “No refiere malos tratos”. Rocamora denunciaria tortures el 3 de juliol en passar a disposició judicial i ser atès per l’advocat August Gil Matamala.
La importància de l’adjectiu: “discret”, “superficial”, “lleuger”, “petit”
El redactat de Ladrón de Guevara no és asèptic. Sol valorar les lesions que detecta amb adjectius com “discret”, “superficial”, “lleuger” o “petit”, que apareixen de forma reiterada al llarg de tot el text. Així, en el cas de David Martínez, visitat en quatre ocasions, la forense fa constar un “discret hematoma de 4-5 dies d’evolució al braç dret”. També especula sobre el possible origen: “Podria ser de subjecció”. La metge també detecta durant l’exploració “dues cicatrius recents al braç esquerre i la marca de les manilles”.
David Martínez: “La tortura fa que et quedin molts calaixets sense tancar dins del cap. Mai he tornat a ser el mateix”
Vuit anys més tard, el procés d’Estrasburg per les tortures del 92 seria conegut formalment en seu judicial com la Demanda núm. 58438/00, Martínez Sala y otros contra el Reino de España. David Martínez rememora per a CRÍTIC aquells moments: “No he tornat a ser mai el mateix. Mai més. La tortura fa que hi hagi molts calaixets dins del cap que no estan tancats. I, quan hi ha una mica de moviment a la teva vida, es tornen a obrir”. Martínez tenia 22 anys quan va ser detingut. Va passar gairebé quatre anys a la presó. Avui segueix militant en l’esquerra independentista.
En el cas del vigatà Pep Musté, les paraules claus són “superficial”, “lleuger” i “petit”: “Hematomes superficials recents al costat esquerre de la legió lumbar i del colze esquerre”, a més d’una “lleugera conjuntivitis no traumàtica a l’ull”, seguida d’una “petita hemorràgia subconjuntival sense zona de lesió”. Musté seria acusat de ser el màxim responsable de l’aparell logístic de Terra Lliure durant la darrera etapa de l’organització. Tot i no estar acusat de cap delicte de sang, va ser condemnat a 140 anys de presó en diferents judicis, fet que el converteix en l’independentista amb la condemna més llarga de la història. Sortí en llibertat el 1996 beneficiat per un indult col·lectiu.
L’enumeració continua. Jaume Oliveras, militant de l’MDT que posteriorment seria vicesecretari de política municipal d’ERC i és l’actual alcalde del Masnou per aquesta formació, tenia un “petit i superficial hematoma al braç dret”. Vicent Conca, una “discreta sufusió conjuntival no traumàtica”. Ramon López, una “conjuntivitis no traumàtica a l’ull esquerre”. En el cas de Carles Bonaventura, constata una “petita zona envermellida a nivell dorsal” i una “zona envermellida de fregament en una tercera part externa del muscle dret”. En el cas de Josep Poveda, una “petita zona envermellida, èczema al tòrax i marca de les manilles”. A Francesc Puy i Artur Escutia també se’ls detecten erosions a les orelles i a la cara.
“Probablement és producte d’un cop amb una porta”
En alguns casos, l’informe forense també especula sobre el possible origen de les lesions. Eduard Pomar, per exemple, té un “petit hematoma a nivell de la parpella inferior que data de 24 hores per la seva coloració, i inflamació als dos pavellons auriculars”. Segons la forense, això darrer “probablement és postural o producte d’un cop amb una porta”. Pomar va explicar que l’havien emmordassat amb cinta americana. Ladrón de Guevara també li va detectar una “petita erosió al colze esquerre”.
En la primera exploració, Francesc Xavier Tolosana, detingut a Tarragona, tenia “dos discrets hematomes de 24-48 hores d’evolució al braç i l’espatlla esquerra”. L’endemà, en tornar-lo a visitar, detecta una “erosió recent (esgarrapada) a la cara anterior de l’espatlla esquerra”. També especula amb l’origen: “Podria ser de rascat o autoprovocada”. Trenta anys després, aquest exmilitant de Terra Lliure explica a CRÍTIC que considera les tortures “irreparables”. L’any 92, quan va ser detingut, Tolosana ja havia cessat les seves accions, seguint la consigna de la direcció de Terra Lliure, que l’any 1991 havia decretat la dissolució de l’organització (una directriu que no va ser seguida per tots els seus militants).
Esteve Comellas: “No he volgut ni pogut llegir mai cap dels relats de tortures dels meus companys”
En el cas d’Esteve Comellas, detingut a Manresa la primera nit, la forense ressenya “dues petites erosions a la regió frontal que diu haver-se produït ell mateix”. El mateix Comellas relata a CRÍTIC en primera persona 30 anys després la seva detenció: “Ens seguien des de feia dies. Em van fotre hòsties pertot arreu i als calabossos van jugar el que van saber i poder amb nosaltres. L’única paraula que ho pot descriure és tortura”. A data d’avui, encara no entra en detalls: “La tortura cadascú la viu de manera diferent. Jo no he volgut ni pogut llegir mai cap dels relats de tortures que han escrit els meus companys. No n’he estat capaç”.
L’intent de suïcidi de Marcel Dalmau: “Ningú resisteix a la tortura”
El cas del pintor i artista Marcel Dalmau va ser un dels que van tenir més repercussió. Va ser detingut el 5 de juliol a Girona juntament amb la seva companya, Carme Turró, i una amiga, la periodista Dolors Bellés del diari El Punt. Totes dues van quedar en llibertat poques hores després, però ell va acabar als calabossos de Madrid. Segons consta en la documentació del cas, la forense de l’Audiència el va reconèixer en tres ocasions: el dia 5 de juliol a la comandància, el dia 6 a l’hospital de La Concepción (on va ser ingressat després d’un intent de suïcidi) i el dia 7 a l’Audiència Nacional. En el primer reconeixement es fa constar “una petita contusió recent a nivell occipital, petites zones envermellides a les espatlles i al costat, així com contusions i erosions als genolls”.
El relat de Dalmau sobre la tortura, recuperat per primer cop en el dossier de l’època Aquí es tortura, inclou la bossa (“Em col·locaren les mans a l’esquena i una bossa de plàstic al cap que un o dos torturadors m’anaven estrenyent al voltant del coll”), cops de puny, puntades de peu i cops amb un llibre. “També m’obligaren a posar-me als testicles un fil elèctric amb tres terminacions, i em deien que torturarien la meva companya i jo ho sentiria amb so estèreo”.
Marcel Dalmau: “La resistència a la tortura està magnificada com un mite ridícul”
“Aquest va ser el moment en què em vaig trencar”, relata Dalmau a CRÍTIC 30 anys més tard. “La resistència a la tortura està magnificada com un mite ridícul. Ningú la resisteix. Tot és qüestió de temps”. L’informe de la forense sobre Dalmau parla d’“autolesions”, però ell ho defineix d’una altra manera: “Jo vaig tenir un intent de suïcidi. Estava sol a la cel·la, en un moment de descans. Em vaig llençar de cap contra la paret diverses vegades. Vaig caure a terra mig inconscient. Pensava que ja estava. Llavors van entrar uns quants, a crits, i em van voler fer aixecar a coces. “Tiene la cabeza abierta”, van cridar esverats. Em van agafar i em van dur cap a l’hospital”. Els reconeixements forenses posteriors van acreditar les lesions prèvies a més de “contusions cefàliques a nivell parietal”.
9 de juliol, Montcada i Reixac: “Ramon Piqué ja és a casa”
La revista La Veu de Montcada i Reixac de la segona quinzena de juliol de 1992 publica una foto d’un jove de 31 anys amb un gran hematoma a l’ull sota el titular “Ramon Piqué ja és a casa”. Piqué, llavors militant de l’MDT, treballava a l’Escola de Traductors i Intèrprets de la UAB i acabava de tornar d’un seminari celebrat a les Canàries quan va ser detingut el 6 de juliol. Va ser visitat per la pèrita forense els dies 7 i 8. “En l’exploració s’aprecia un hematoma palpebral esquerre que no afecta el globus ocular, d’unes 24 hores d’evolució, i un altre de similars característiques, petit a nivell pectoral dret, que poden ser causats per maniobres de subjecció, sobretot l’últim”.
Piqué acabaria sent un dels portaveus del procés d’Estrasburg i un dels principals impulsors de l’associació Memòria contra la Tortura, impulsada pels encausats del 92. “Busquen el límit en què et trenquen”, explica ara a CRÍTIC. “En el meu cas va ser quan em van posar uns cables a la mà. I durant algun temps no vaig explicar que m’ho havien fet, perquè considerava que no era tortura, ja que no els havien arribat a connectar”.
També va quedar en llibertat amb càrrecs Eduard López, llavors militant de l’MDT (i redactor del diari El Punt i de la revista Presència) i avui vicesecretari general d’Acció Política d’ERC. El seu informe forense només detecta una “petita erosió al genoll dret” i una “erosió a la cara anterior del genoll esquerre de cinc mil·límetres i de pronòstic molt lleu”. Però, en quedar en llibertat, López va ser visitat per un metge particular, amb la qual cosa disposa d’un informe mèdic datat de l’11 de juliol on s’aprecien “erosions i contusions diverses” als genolls, a la columna cervical, al crani i als turmells, amb un pronòstic “lleu amb reserves”.
Eduard López: “Em sento privilegiat perquè la nostra tortura ha estat reconeguda socialment”
López, que també va denunciar tortures davant de Garzón, se sent avui “privilegiat”, perquè “la nostra tortura ha estat reconeguda socialment”. “Conec molta gent que ha estat torturada i no s’ha incoat el més mínim procediment. Nosaltres érem militants que sabíem a què ens exposàvem. No vaig tenir cap dubte que em torturarien des del moment en què em van posar la mà a sobre”.
Denúncies arxivades en totes les instàncies espanyoles
L’any 1992, l’advocat Ignasi Doñate ja tenia una llarga experiència defensant catalans a l’Audiència Nacional. De fet, havia representat alguns presos davant del Tribunal de Orden Público (TOP) franquista, prèviament a la seva conversió en Audiència Nacional el 1977. “Dic conversió perquè va ser així: un dia hi havia el TOP i l’endemà l’Audiència Nacional. Sense ser conscients d’això no es pot entendre com funciona la repressió a l’Estat espanyol. L’Audiència Nacional és el braç executor del dret penal de l’enemic”, explica en conversa amb CRÍTIC.
Doñate té 74 anys, però conserva tota l’energia. Al llarg dels anys s’ha vinculat a ERC, ha estat regidor d’aquesta formació a Cornellà de Llobregat i director del Consell Català de l’Esport durant el Govern tripartit. Va ser un dels primers advocats que van intentar judicialitzar les tortures del 92. Ell i Josep Maria Loperena, que va morir el 2021, eren dos dels advocats de referència dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), l’organització antirepressiva de l’independentisme de l’època.
L’advocat va representar en un primer moment tres detinguts. “Els vaig veure per primer cop a la presó i el primer que vaig demanar és que fessin un manuscrit amb el tracte que havien rebut de la Guàrdia Civil, perquè no es perdés la memòria ni els detalls concrets”. Durant la preparació del judici, l’equip de Doñate va elaborar un quadre a partir de les declaracions de 18 dels processats on consten les diferents casuístiques relatades, i que avui reprodueix CRÍTIC.
L’advocat considera que els informes forenses de Leonor Ladrón de Guevara “evidenciaven detalls que haurien merescut una mínima investigació“. “No sé fins on hauríem pogut arribar. El següent pas hauria estat elaborar nous informes, prendre declaració als mateixos encausats, i mirar de trobar possibles contradiccions davant dels agents. Però això no es va arribar a fer mai”. El judici als detinguts de l’Operació Garzón serà l’any 1995, i hi haurà 18 condemnes i 7 absolts, tot i que la mateixa sentència en demana l’indult, que arribaria el 1996.
Ignasi Doñate: “Les tortures les va protagonitzar una nova generació de guàrdies civils joves que se sabien impunes”
Un dels fets que destaca Doñate és la sensació que “les tortures van ser protagonitzades per una nova generació de guàrdies civils joves. No eren els senyors Creix de 50 o 60 anys. Eren agents de 30 anys que, per la manera de comportar-se, se sentien impunes. Vaig entendre que hi havia una nova fornada de guàrdies civils preparats per fer això”.
Garzón: “El Tribunal d’Estrasburg no fa el menor retret a la meva actuació”
L’avui exjutge Baltasar Garzón sempre ha negat les acusacions de no haver investigat els fets per part de l’independentisme. Una de les últimes ocasions en què ho ha fet va ser arran de ser entrevistat al programa FAQS, de TV3, el 14 de novembre passat. Després d’una conversa enregistrada, en la tertúlia posterior la periodista de CRÍTIC Laura Aznar va esmentar l’Operació Garzón i les denúncies per tortures.
La intervenció d’Aznar i el posterior debat amb els periodistes Tian Riba, Òscar Fernández i Anna Grau van motivar una resposta de Garzón: “Les denúncies de tortures o de maltractaments presumptament patits durant la detenció, quan es tracta d’investigacions sobre delictes de terrorisme que arriben a l’Audiència Nacional, és preceptiu que es remetin al jutjat del lloc on es van produir els fets”. En altres paraules: “No em corresponia investigar les denúncies”.
Ignasi Doñate discrepa d’aquesta versió. “Hi ha sis declaracions dels detinguts que denuncien les tortures davant de Garzón. Aquell mateix dia, ell hauria d’haver deduït testimoni i enviar-ho als jutjats ordinaris. No ho va fer. Només quan Ramon Piqué va interposar la seva denúncia per tortures en el Jutjat núm. 22 de Madrid és quan aquest va requerir els atestats policials i la documentació a l’Audiència Nacional, i llavors encara va ser molt reticent a facilitar-ho. Només ho va arribar a fer en tercera instància.
Sobre les detencions del 92, Garzón també afirma que “als detinguts que van denunciar tortures físiques i psíquiques se’ls va reflectir a l’acta de declaració”. La mateixa sentència d’Estrasburg reconeix, segons el jutge, que ell va instar la forense “a examinar els demandants” i “presentar-li un informe”. En cap de les 42 pàgines de la sentència del TEDH no es fa el menor retret a la meva actuació en relació amb les denúncies de maltractaments”.
