Crític Cerca
Reportatges

La Crida: grandeses i febleses

Es compleixen 40 anys del primer gran moviment de masses de l’independentisme, que també va patir repressió i crisis de lideratges i va generar inquietud en els partits hegemònics

23/06/2021 | 06:00

El dia de Sant Joan de 1981, ara fa 40 anys, la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes omplia el Camp Nou amb el clam “Som una nació”. La Crida, nascuda en un moment en què començaven a sorgir temptatives centralitzadores i anticatalanistes, mentre s’establia l’hegemonia de CiU a la Generalitat i del PSC als ajuntaments principals, va destacar durant els anys vuitanta per l’audàcia de les seves campanyes de protesta no-violentes en favor de la llengua, l’autodeterminació, la pau i la solidaritat, va servir d’escola de nous lideratges polítics (Àngel Colom, Jordi Sànchez o Carles Riera) i es pot considerar l’embrió del moviment independentista actual. De tota manera, la Crida aviat va patir la repressió de les forces i els cossos de l’Estat, va generar inquietud entre la classe política i va patir crisis de lideratge, mentre alguns diaris vinculaven el seu finançament a la Generalitat presidida per Jordi Pujol. L’any 1993, s’autodissolia.

“Militar a la Crida a la Solidaritat va ser una de les millors decisions de la meva vida. Vaig dedicar una part de l’adolescència i joventut a ensobrar, penjar cartells, pintar pancartes, participar en accions reivindicatives, assistir a reunions de la comissió lingüística i provar de muntar un submoviment anomenat Joves Independentistes. A la Crida hi vaig trobar el primer nòvio i amb la Crida vaig rebre els primers cops de porra de part d’una policia desconcertada davant la nostra resistència pacífica. (No, no eren Mossos: llavors encara no s’havien desplegat.)”, assegurava Eva Piquer fa 10 anys, quan es va celebrar el 30è aniversari de la Crida, en un article a Nació Digital. Ara, 40 anys després, i amb un independentisme que, malgrat la ressaca del 2017, ha esdevingut central en la política catalana, la mirada enrere sobre la Crida i el que va representar sembla un exercici interessant de memòria històrica, per entendre les llums, però també algunes de les ombres, d’un moment que ha esdevingut mític per a l’esquerra independentista. A més de Colom, Sànchez i Riera, noms propis com Jordi Portabella, Joan Manuel Tresserras, Enric Marín, Marta Rovira Martínez o David Madí en formarien part.

Les grades del Camp Nou, plenes de gom a gom el 24 de juny de 1981, durant l'acte "Som una nació". Totes les fotografies d'aquest reportatge són extretes del documental 'La Crida, història d'una resposta", de Zeba Produccions / ZEBA

Una reacció indignada pel ‘Manifiesto de los 2.300

El 12 de març de 1981, només 17 dies després de l’intent de cop d’Estat del 23-F i encara amb la ressaca de tots els seus efectes immediats i els seus misteris, Diario 16 publicava un manifest titulat Por la igualdad de los derechos lingüísticos en Cataluña, més conegut pel Manifiesto de los 2.300. Al text, sotasignat pel catedràtic Amando de Miguel, el poeta Carlos Sahagún, l’escriptor i periodista Federico Jiménez Losantos —llavors professor en un institut de Santa Coloma de Gramenet—, l’escriptor Santiago Trancón, el professor José Luis Reinoso o el traductor Alberto Cardín, entre d’altres, inaugurava tot un gènere de manifestos i de declaracions anticatalanistes. El document alertava del risc per “un ambiente de libertad, tolerancia y respeto entre todos los ciudadanos de Cataluña” que suposava l’inici de la normalització lingüística, que, segons els seus promotors, posava en qüestió els drets dels castellanoparlants, que “la cultura en castellano empieza a carecer de medios económicos e institucionales no ya para desarrollarse, sino para sobrevivir” i avisava “que una desgraciada situación económica y social obligue a cientos de miles de familias a dejar su tierra, es ya lo bastante grave como para que, además, quiera acentuarse su despojo con la pérdida de la identidad cultural”.

Aquella denúncia primerenca de la suposada persecució del castellà per part d’uns autoanomenats intel·lectuals —la xifra de 2.300 signants sempre ha estat posada en dubte— va encendre amplis sectors socials, polítics i culturals del país, que van denunciar els interessos ocults, el desig d’enfrontament entre catalans i la falsedat del contingut d’aquella proclama, justament en un moment en què la situació del català, després de 40 anys de dictadura, continuava sent crítica. A més, diversos escriptors catalans en castellà, com Carlos Barral, Manuel Vázquez Montalbán o Jaime Gil de Biedma van escriure a la premsa respostes crítiques a les pretensions dels 2.300 autoanomenats intel·lectuals.

Assemblea constitutiva de la Crida a la Solidaritat, el 18 de març de 1981, al Paranimf de la Universitat de Barcelona / ZEBA

Intel·lectuals com Joan Oliver, Josep Maria Espinàs, Manuel de Pedrolo o Miquel Martí i Pol van signar el manifest fundacional

El dia 17 de març, només cinc dies després, el diari Avui publicava un contramanifest, impulsat pel Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), titulat Crida a la solidaritat, en què s’afirmava que “una vegada més podem comprovar que en la història de l’Estat espanyol un cop de força és utilitzat per atacar els diversos aspectes que defineixen la nació catalana: institucions, signes d’identitat —com la bandera—, cultura i, molt significativament, la llengua” i denunciava la maliciosa tergiversació de la realitat d’aquell manifest d'”intelectuales y professores que viven y trabajan en Cataluña”, que volien fer passar “per opressors els qui realment són víctimes de la discriminació lingüística”. El text, però, volia anar més enllà del document publicat a la premsa per Losantos i De Miguel, per posar de manifest aquella operació general contra les primeres passes de l’autonomia i de la normalització a Catalunya. “La situació és tan crítica i l’evolució previsible tan perillosa, que creiem que és el moment de reaccionar d’una manera pública i solidària”, s’afirmava en un escrit que servia també de convocatòria a un acte de “reflexió col·lectiva” per a l’endemà a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Signaven aquella resposta-convocatòria Joan Oliver (Pere Quart), Antoni Badia i Margarit, Enric Casassas Simó, Jordi Carbonell, Felip Solé Sabarís, Lluís Llach, Josep Maria Espinàs, Manuel de Pedrolo, Joan-Pere Viladecans, Magda Oranich, Miquel Martí i Pol, Fèlix Cucurull, Avel·lí Artís (Tísner), Sebastià Serrano, Jaume Fuster o Maria Antònia Oliver, al capdavant d’una llarga llista.

Tot i que la unitat de l’antifranquisme s’havia esquerdat amb la nova democràcia parlamentària i la societat vivia els anys de l’anomenat “desencanto”, el desencís de la Transició, aquella andanada contra el tímid procés normalitzador de la llengua, la cultura i la nació catalanes va provocar una onada d’indignació que va connectar amb diversos sectors cívics, culturals i associatius. La trobada a la UB, prevista com un acte, es va desbordar i l’antic secretari de l’abat Escarré Aureli Argemí va redactar a correcuita el manifest fundacional de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. En aquella demostració de força recordada com a caòtica, amb més de 2.000 persones que omplien el Paranimf, naixia un nou moviment popular que “davant el refús d’acceptar l’existència de la nostra nació”, es comprometia a favor de la llengua, la cultura i els drets nacionals de Catalunya.

Si els partits polítics veien amb recel i prudència aquell nou moviment de protesta que encara no havia fet les seves primeres passes —només tres forces extraparlamentàries van assistir a una reunió convocada per tirar endavant els objectius acordats a l’assemblea—, la resposta associativa va tenir un ampli ressò. La diada de Sant Jordi del 1981, i amb el lema “Som una nació”, seria la primera presència al carrer de la Crida, preàmbul del gran acte públic que va omplir el Camp Nou el dia 24 de juny de 1981.

El trencament amb els partits polítics i la primera gran crisi

Si l’acte del Camp Nou, en què van actuar Lluís Llach, La Trinca, Marina Rossell i Al Tall, va comptar amb el suport dels líders polítics dels diferents partits de tradició democràtica, excepte CC-UCD, a partir de la manifestació de la Diada de l’11 de setembre, marcada pel rebuig als intents de frenada i harmonització del desplegament de l’autonomia de Catalunya i de descentralització, es van començar a fer evidents les primeres diferències. La reivindicació de l’autodeterminació com a conseqüència de l’afirmació unitària “Som una nació” feia nosa i la Crida va haver d’anar a la cua d’una manifestació que va aplegar unes 100.000 persones. De tota manera, la distància es faria més evident amb la manifestació contra la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOAPA), aprovada l’any 1982. Aquella protesta va comportar el trencament amb el PSC —que seguia l’orientació del PSOE a favor de la Llei—, que fins llavors havia vist amb simpatia les activitats de la Crida, paral·lel a l’intent de capitalització per part de Convergència i Unió, en un context d’enfrontament electoral entre les dues forces. Ho resumia Jaume Masdexeixà en un reportatge publicat a la primavera del 1987 a Esprai, revista editada per la Crida i que dirigiria Joan Manuel Tresserras:

“Va venir la LOAPA i els sectors socialistes varen començar a condemnar el que abans-d’ahir veien amb bons ulls. La manifestació va consumar la ruptura amb el PSC i va obrir un dilatat període d’intercanvi d’acusacions de traïció. Contra les llistes cridaires de “diputats catalans que voten contra Catalunya”, la imputació de ser “el braç armat de Convergència al carrer”. L’enfrontament Crida-PSC és un exemple de com el nacionalisme convergent en el poder podia recollir en les urnes i en l’opinió pública els guanys d’una lluita aliena. En la manifestació anti-LOAPA, després de discutir amb CiU el lema de la marxa, alguns cridaires van ser agredits pel servei d’ordre de CDC quan van desplegar una pancarta que demanava l’autodeterminació per als Països Catalans.

Quatre instantànies de la manifestació contra la LOAPA, convocada per la Crida el 14 de març de 1982 a Barcelona / ZEBA

L’oposició a la LOAPA, impulsada pel Govern del PSOE, va suposar el trencament amb el PSC i l’inici de la tibantor amb el món convergent

El mateix president Jordi Pujol recordava al documental de Zeba Produccions, La Crida: història d’una resposta, emès amb motiu del trentè aniversari, que reclamar l’autodeterminació a la gran manifestació contra la LOAPA del 14 de març de 1982, i en la qual hi va tenir un paper determinant la coalició governant, era “complicar les coses”. A partir d’aquella primera tibantor política amb el món convergent i després d’una segona Diada en què la Crida no estava disposada a cedir la seva reivindicació de l’autodeterminació —i que va suposar el trencament definitiu amb CDC—, entitats que formaven part de la Crida com ara Òmnium Cultural, els Amics de la Ciutat o el Club Arnau de Vilanova van anar col·lidint amb el grup “assembleari” o “radical”.

La crisi interna, però, es farà evident després d’un dels pitjors moments dels primers anys de la Crida: el fracàs del Festival de les Nacions, un concert celebrat a la plaça de toros Monumental —el Barça no va cedir l’estadi— el 24 de juny de 1983, encapçalat pel músic grec Mikis Theodorakis, que arribava a Barcelona enfurismat pel poc èxit de la seva gira estatal, que va deixar un deute de 24 milions de pessetes. Però aquella “gran ensulsiada” també va provocar la retirada del grup crític, format pels representants de les 12 entitats principals que havien participat en la fundació de la Crida, situades a l’entorn de CiU, i l’emergència al lideratge d’Àngel Colom i de Jordi Sànchez, representants del sector assembleari. En aquest context, Sànchez, actual secretari general de Junts per Catalunya, recordava al documental del 2011 com, des de sectors propers a CiU, s’havia intentat aprofitar el forat econòmic per “comprar” la Crida, i rellevar els fins llavors membres del secretariat tècnic per una estructura d’entitats afins.

La Crida, acció directa no-violenta

L’actualment diputat de la CUP Carles Riera va entrar a la Crida l’any 1982, provinent del Casal de la Pau i de les lluites pacifistes, ecologistes, a favor de l’amnistia i l’objecció de consciència, i en va esdevenir una de les persones clau. Defineix avui la Crida com “un grup d’acció directa no-violenta” i recorda les accions que portaven a terme: accions en favor del que establia la nova i tímida Llei de normalització lingüística, i que s’exigia almenys el bilingüisme en empreses públiques i infraestructures estatals, com ara Telefónica, Correus, els aeroports o les estacions de Renfe, i grans empreses comercials, que no usaven el català. Riera té ben present una acció especialment memorable en què un grup de militants de la Crida va omplir fins al capdamunt carretons de la compra al supermercat d’El Corte Inglés de Diagonal, i, en rebre el compte en castellà, exigien l’atenció i l’ús del català, tot negant-se a pagar i organitzant un bon sarau. Es tractava de la campanya, “Volem comprar en català”. La Crida també va dedicar-se a pintar cabines telefòniques i bústies i va fer pintades reivindicatives a les estacions de França i de Sants i va omplir d’avions de paper l’aeroport del Prat.

Les cabines telefòniques varen rebre moltes accions de la Crida a favor del català / ZEBA
Pintades contra els rètols només en castellà de les andanes de l'Estació de França / ZEBA
Anterior Següent

Certs sectors de la premsa i de la política van voler criminalitzar la Crida, associant-la als grups que apostaven per la via armada

Riera recorda l’èxit d’aquell tipus d’accions “disruptives”, que servien per “descol·locar l’adversari”, i que van generar incomoditat i desconcert en la classe política catalana. Pujol, al documental del 2011, es queixava que “mentre al president de la Generalitat no li feien cas, a un grup de joves que feien pintades i trencaven algun vidre els feien més cas. No anàvem bé”.

Repressió i criminalització d’un moviment pacífic i pacifista

En aquell moment en què l’Estat espanyol vivia de renda de la modèlica Transició i en què qualsevol dissidència social, nacional o política era criminalitzada i aixafada, la Crida no es va escapar de la repressió. Cops de porra, detencions i judicis van esdevenir habituals en la vida dels militants de la Crida, coneguts entre la policia espanyola com “los lingüísticos”. Sovint, els membres de la Crida aprofitaven els processos per denunciar la manca del català en la justícia o irrompien amb el cant d”Els segadors’ en ple jutjat, fet que provocava nous processos per desacatament. A l’acció de l’aeroport del Prat, el 7 de setembre de 1985, per exemple, són detinguts 22 membres de la Crida.

A més, sectors de la premsa i la política —també de l’statu quo català— no van desaprofitar l’ocasió per intentar criminalitzar el moviment, associant-lo a la violència d’ETA o a grups independentistes que apostaven per la via armada, com ara Terra Lliure, que havia aprofitat l’acte del Camp Nou per donar-se a conèixer, o el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), i mirar de deslegitimar-los. En aquest sentit, un dels històrics de Terra Lliure, Jaume Fernández Calvet, ja va negar qualsevol vincle entre l’organització armada independentista i la Crida al documental emès l’any 2011. Però és que, a més, anys abans, el mateix Fernández, havia considerat la Crida com un “fre a l’independentisme” al servei de la Generalitat, en la línia del que també pensava l’MDT, que els havia anomenat “mur de contenció contra l’independentisme”. Un judici que continua viu entre alguns sectors independentistes de caràcter més grupusculars.

Tampoc no es pot oblidar que la Crida va ser objecte d’amenaces de l’extrema dreta i va patir l’atac a punta de pistola del grup Milícia Catalana, quan un militant d’aquest grup armat va fer pujar els cridaires presents al local al terrat i va col·locar un artefacte al pis, que quedà molt malmès. A banda d’aquests atacs, la Crida no s’escapava de la infiltració policial.

La Crida s’obre al món

L’acció de la Crida va tenir des dels inicis una voluntat internacional, amb iniciatives com el Tren de les Nacions, manifestacions davant institucions internacionals i europees i campanyes d’internacionalització de la qüestió catalana, però va ser a partir de la seva V Assemblea, l’any 1983, quan va incorporar al seu activisme qüestions provinents dels moviments socials emergents, com la lluita ecologista i antinuclear, o la solidaritat amb països en guerra i del Tercer Món, el combat contra el colonialisme, amb el rebuig de les celebracions del ‘V Centenario’ o del racisme i l’apartheid a Sud-àfrica, o l’antimilitarisme i la lluita antirepressiva. De mica en mica, el moviment es redefineix adoptant unes posicions més decantades cap a l’esquerra i l’alliberament nacional.

Activistes de la Crida pinten de rosa una fragata dels EUA atracada al port de Barcelona / ZEBA
El buc de la fragata 'USS Capodanno', després de l'acció de la Crida / ZEBA
Anterior Següent

Joan Manuel Tresserras creu que les accions de ‘guerrilla propagandística’ posaven en contradicció l’adversari

Carles Riera enumera en aquesta etapa dues de les operacions més audaces de la Crida, en aquest moment en què el moviment fa un pas cap a reivindicacions més polítiques, com van ser l’ocupació de la sala de control del reactor de la central nuclear de Vandellòs, fent-se passar per professors que preparaven una visita escolar, o amb l’acció consistent a pintar de color rosa —sembla que en principi havia de ser vermell— la fragata USS Capodanno, en protesta per la presència de la flota nord-americana a Barcelona i que va tenir un ampli ressò mediàtic. Per aquella acció van ser processats Colom, Sànchez i Riera, a més de Josep Maria Jansà, Lluís Garcia Petit, Andreu Camps i Pilar Vallugera.

L’exconseller de Cultura Joan Manuel Tresserras destaca l’encert mediàtic de la Crida i recorda que va ser sempre un moviment pacífic i pacifista, que, com recorda Riera, “feia les seves accions a cara descoberta”, fet el que el professor de Ciències de la Comunicació defineix com a “guerrilla propagandística”, que posava en contradicció l’adversari, amb accions espectaculars com les que, anys després, faria Greenpeace. Les accions de la Crida, a més, acaparen portades, titulars i minuts de televisió, fet que porta el diari El País a anomenar-los “comando publicitario”.

Àngel Colom i altres activistes, arrossegats per agents de la Policia Nacional, durant l'acció a l'aeroport de Barcelona del setembre del 1985 / ZEBA

L’ombra de la política

Malgrat el distanciament de la Crida respecte als partits polítics parlamentaris —que sovint havien participat en la criminalització de les accions de la Crida—, el debat sobre la conversió del moviment de pressió, conscienciació nacional i mobilització popular en un espai polític va fer-se evident. Àngel Colom, que havia estat una de les cares més visibles i carismàtiques de la Crida, va deixar-la per incorporar-se a ERC. Colom explicava en una entrevista al llibre Història de la Crida a la Solidaritat, d’Enric Monné i Lluïsa Selga, editat per La Campana l’any 1990 i una de les poques referències bibliogràfiques de què disposem, el debat intern al voltant d’aquesta possibilitat d’esdevenir un nou actor polític: “A l’hora d’analitzar la situació, es veia que CiU capitalitzava l’esforç del moviment i el fre a això havia de ser buscar una altra força interlocutora, de l’òrbita progressista, que assumís amb dignitat el treball que genera la Crida en el nivell de la prepolítica. […] Deixo, doncs, la Crida i dos mesos més tard vaig ingressar a ERC per intentar redreçar l’esquerra nacional i esdevenir l’interlocutor del treball generat per la Crida”. La revista Esprai escrivia l’any 1988:

“L’Àngel Colom va marxar adduint raons de reflexió personal, i la discreció d’uns i altres —els que van marxar amb ell i els que van agafar el relleu en l’organització— no ha permès conèixer gaires detalls sobre el com i el perquè. […] El creixement de la Crida i les veus que des de dins demanaven definició política pròpia podien ser incòmodes per algú acostumat a fer les coses a la seva manera. Hi ha qui diu també que Colom va marxar fugint dels qui presumptament volien convertir la Crida en un partit polític de tall més o menys clàssic. La posterior entrada de l’exlíder cridaire en una ERC comandada per Joan Hortalà tampoc no ha permès extreure conclusions gaire consistents, sobre les hipotètiques raons de lideratge ni sobre el possible rebuig de certes definicions polítiques”.

Àngel Colom abandona la Crida el 1987 per entrar a l’ERC de Joan Hortalà i poc després desbancar-lo com a líder

Tot i la crisi que va suposar l’abandonament de Colom —que no va marxar sol a ERC, sinó que ho va fer acompanyat, entre d’altres, de Xavier Bosch i Garcia—, Jordi Sànchez recordava l’any 2011, que “sense Colom la Crida no hauria estat possible; però, un cop creada, també hi va haver Crida sense Àngel Colom”. Sànchez i Riera esdevenen les noves cares visibles de la Crida, que aviat incorporarà nous sectors, mentre es continua usant la Crida per atacar la Generalitat de Catalunya, acusant la primera d’estar sotmesa a l’”oro de Pujol” i de ser-ne el braç armat i subvencionat.

L’any 1987, com dèiem, un fet aliè a la Crida provoca l’entrada d’un grup de nous militants provinents de sectors d’esquerres i independentistes. El 19 de juny de 1987, el comando Barcelona d’ETA col·loca un cotxe bomba a l’aparcament d’Hipercor, a la Meridiana, i la seva explosió produeix 21 morts i 45 ferits. Aquell salvatge atemptat provoca un seguit de reflexions entre l’esquerra independentista, que poc abans s’havia mobilitzat en favor d’Herri Batasuna en les eleccions al Parlament Europeu, com la que publiquen al setmanari El Temps el 27 de juliol, els professors universitaris Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, i que demanaven que el moviment independentista es definís “urgentment en termes inequívocs sobre el tema de la violència i la lluita armada”, fent-ho en contra sense ambigüitats, per tal de poder esdevenir “un moviment de masses ampli, unitari, radicalment democràtic i amb voluntat transformadora”. Aquella reflexió comporta l’entrada a la Crida d’un seguit de personalitats, com Tresserras i Marín, les germanes Eva i Blanca Serra, l’advocat August Gil Matamala o l’escriptor Julià de Jòdar.

Activistes de la Crida, entre els quals Carles Riera, a la dreta, lliuren la bandera espanyola sostreta del Palau uns quants dies abans, als Mossos d'Esquadra de la porta / ZEBA

El cas de les subvencions

La Crida obria una nova etapa de reorganització interna i ideològica, basada en la democràcia radical, el lligam entre la qüestió nacional i qüestions com l’ecologia, la transformació social i la ruptura amb l’Estat. Les seves reivindicacions també passen a tenir un component polític més acusat, ja fos pel català a Europa, a favor de l’autodeterminació o contra la monarquia espanyola. En aquest cas, és molt recordada l’acció de la Crida consistent a despenjar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, pocs dies abans de la visita del rei Joan Carles I per presidir els actes del Mil·lenari de Catalunya. La bandera es va tornar dins d’una capsa de sabates als Mossos d’Esquadra de Palau, per tal que el president la lliurés al rei i se l’endugués amb ell cap a Espanya. El boicot i la protesta antimonàrquica es repetirien en altres visites reials com van ser la inauguració de l’Estadi de Montjuïc, el 8 de setembre de 1989, o la visita oficial del llavors príncep Felip, a l’abril del 1990.

La campanya iniciada pel diari ‘El País’, acusant-la de finançar-se amb diners de la Generalitat, va desgastar molt l’organització

En aquest context, i poc abans de les eleccions al Parlament, el periodista Albert Montagut, llavors redactor d’El País, publicava el 14 de maig de 1988 una investigació sobre el finançament de la Crida, que semblava provar la vella acusació que la Crida era un instrument encobert i subvencionat de CiU, que Riera considera “una llegenda urbana”. Sota el títol, “Una subvención de la Generalitat fue “desviada” a la Crida unos días antes de la campaña contra el Rey‘, Montagut escrivia:

“Una subvención de 1.050.000 pesetas otorgada por el Departamento de Trabajo de la Generalitat el pasado 5 de abril a la Asociación Catalana de Vexilología (estudio de las banderas) para la creación de tres puestos de trabajo, fue a parar seis días después a las cuentas corrientes de tres dirigentes de la organización independentista Crida a la Solidaritat: Jordi Sánchez Picanyol, Núria Camps Vidal y Lluís García Petit, según reconoció ayer Jordi Sánchez. Fuentes oficiales sostienen que la organización independentista utilizó ese dinero para financiar la campaña antimonárquica organizada contra la visita del rey Juan Carlos a Barcelona con motivo del inicio de la conmemoración del Milenario de Cataluña, el pasado 22 de abril”.

Aquella acusació, enmig d’una campanya electoral en què el líder del PSC Raimon Obiols va usar la qüestió per desgastar el seu vell adversari Jordi Pujol, es va mantenir durant setmanes a les portades dels diaris. Com recorda Tresserras, fins i tot el dibuixant Jaume Perich va dedicar a la qüestió un dibuix “desafortunat”, que va doldre especialment a la gent de la Crida, on es veia un individu amb els ulls tapats, i que podia representar la Generalitat, que ficava un bitllet en una guardiola on hi posava “Crida”, de la qual sortia un fil laberíntic que conduïa a una bomba, i que semblava insinuar un vincle entre la Generalitat convergent, la Crida i Terra Lliure.

Fragment de la notícia publicada pel diari 'El País' sobre les suposades desviacions de subvencions cap a la Crida / ZEBA

Aquella campanya va desgastar la Crida, que es va defensar tant als tribunals, interposant sengles querelles per injúries i calúmnies i reclamant el dret a rèplica a El País, així com als mitjans, on es van desmentir les acusacions. En aquest sentit, la periodista Fúlvia Nicolàs va dedicar un extens article a El Temps sobre l’afer, en què recordava que les fonts “oficials” d’El País havien estat bàsicament policials —escoltes telefòniques, seguiments, etc.— i que els cridaires havien tingut només un parell d’hores per explicar-se de les acusacions de presumptes irregularitats. El Temps també assegurava que Albert Montagut havia confessat que la hipòtesi que els diners transferits haguessin anat a la campanya contra el rei era poc probable, però que li havia servit per “lligar” la història. El País va ser condemnat per no haver concedit el dret a rèplica a la Crida, en una sentència que va ser avalada pel Tribunal Constitucional. L’any 2011, al documental esmentat diverses vegades, Jordi Sànchez recordava que la Crida no havia estat finançada per la Generalitat directament, però que buscaven tota mena de recursos possibles per finançar un moviment que “mai va tenir personalitat jurídica”. Montagut, al mateix reportatge, explicava alguns detalls més de la investigació, originada en la recerca policial d’uns inexistents vincles entre la Crida i ETA.

Arriben els Jocs Olímpics

Els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 arriben en un moment que té aires de final d’etapa per a la Crida. De bon principi es planteja l’opció de boicot contra una celebració que jutgen com a espanyolitzadora, desnacionalitzadora i com una maniobra especulativa. En el passat, hi havia la protesta en la inauguració de l’Estadi o la campanya contra Mariscal per unes declaracions jutjades com a anticatalanistes del dibuixant valencià. Tresserras i Marín, després d’assistir a una conferència de l’antropòleg americà John MacAloon sobre les cerimònies olímpiques com a rituals sagrats, han de convèncer els seus companys d’aturar algunes “idees de bomber” per intervenir en la celebració dels Jocs, un espectacle mediàtic sense precedents. La Crida es va fer present amb pancartes, per exemple, a l’arribada de la flama olímpica, però els Jocs Olímpics es van desenvolupar sense incidents.

Un cridaire desplega una pancarta durant l'acte d'encesa de la torxa olímpica a Empúries / ZEBA
Guàrdies civils impedeixen que es desplegui una estelada darrere el president del COI, Joan Antoni Samaranch, mentre duia la torxa / ZEBA
Anterior Següent

Durant els Jocs Olímpics de Barcelona, les autoritats van negociar amb la Crida que les protestes no alteressin els actes oficials

En aquest sentit, com recorda Tresserras, l’acció de “guerrilla simbòlica”, però, va anar més en la línia de forçar la presència lingüística i dels símbols, creant espais disruptius, però que en cap cas posessin en qüestió la celebració dels actes oficials. Aquella decisió va ser fruit d’un debat i d’una reflexió, que també es va materialitzar en negociacions i acords amb les autoritats. “Recordo Jordi Sànchez parlant per telèfon amb Joan Antoni Samaranch o Pasqual Maragall”, fa memòria l’exconseller. La Crida esdevenia un interlocutor, que, segons Tresserras, “assumia els Jocs, aprofitant-los com a aparador per contactar amb la premsa internacional, però comprometent-se a no realitzar cap ‘bretolada’ en el seu desenvolupament”.

40 anys després

El 29 de juny de 1993, la Crida s’autodissolia al mateix Paranimf de la Universitat de Barcelona, després d’un festival celebrat en solidaritat amb el poble de Bòsnia en què Lluís Llach havia afirmat: “No sé si tenen raó quan diuen que ja no són necessaris”. Sànchez, però, recordava l’any 2011 que “el temps de la Crida havia arribat a la seva fi”. Al desgast personal i professional dels seus militants, s’hi afegien tot d’altres raons.

En aquest sentit, Tresserras també recorda la tensió entre aquells militants estrictes de la Crida, que es resistien a la dissolució, i els més vinculats a organitzacions polítiques i socials, que més aviat pretenien instrumentalitzar-la. “L’operació de radicalització de la Crida no acabava de funcionar”, admet Tresserras. Per a Tresserras, la qüestió era clau: “Si no dissolíem la Crida, ens arriscàvem que aparegués un artefacte semblant de sentit contrari, com ha estat el cas de Societat Civil Catalana aquests darrers anys”. A més, les relacions entre els seus portaveus principals també estaven tocades.

Jordi Sànchez intervé en l'acte de dissolució de la Crida, celebrat el 29 de juny de 1993, també al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Àngel Colom i Carles Riera ja havien abandonat l'organització / ZEBA

A més, es tenia la sensació que el context dels anys noranta no era el que havia estat, ni el que havia motivat el naixement de la Crida. Els temps eren lluny de la capacitat de mobilització que havia permès omplir el Camp Nou. De tota manera, per a Tresserras, la Crida va tenir la capacitat de mantenir el caliu d’un independentisme no rellevant electoralment, però sí influent. “Per passar els anys vuitanta va ser molt necessària, en un moment en què el discurs d’alguns parlava de la decadència de Barcelona, amb comparacions com la del Titanic, i que satiritzaven la cultura catalana com a carrinclona i provinciana”. No debades, fins i tot el mateix Pujol admetia al documental de fa 10 anys que la Crida “va sacsejar, va sensibilitzar, i això va ser útil”.

Les simpaties populars i la mobilització de base territorial van ser un dels factors de l’èxit de la Crida, així com la capacitat de convertir les seves accions en notícia. Ara bé, com recorda Carles Riera, això va acabar comportant una saturació mediàtica, que va fer que la Crida morís d’èxit. Cada vegada era necessària més espectacularitat per fer-se forat als mitjans.

Carles Riera creu que la Crida tenia una gran capacitat per arribar a sectors molt amplis que sovint no se sentien interpel·lats per la política

“La Crida va ser una injecció d’autoestima”, evoca Tresserras, a més d’“una escola de quadres i de debat polític” necessària per a la futura evolució de l’independentisme que es donaria a l’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira. En aquest sentit, i sense deixar de banda l’independentisme d’aquestes darreres dècades, l’actual president de la Fundació Josep Irla, el think tank d’ERC, admet que la Crida “va servir per plantejar que al voltant de la defensa de la cultura i la llengua, a més d’un debat públic, com havia estat el Congrés de Cultura Catalana, es podia plantejar l’acció directa, la lluita no-violenta i l’activisme, que actuava en el terreny simbòlic per posar en contradicció l’enemic”.

La Crida descol·locava l’adversari“, assegura Carles Riera, que també destaca el seu pòsit, especialment per la capacitat que tenia la Crida per arribar a sectors molt amplis que sovint no se sentien interpel·lats. En aquest sentit, la considera clau en la lluita independentista, i clau en la seva pròpia biografia: “Des d’aquell moment vaig tenir clar que continuaria militant en la independència dels Països Catalans, l’autodeterminació, l’autoorganització popular i la desobediència civil. La Crida ni estava sola ni va ser la primera, però la idea de l’autodeterminació per construir un país millor m’ha marcat tant que, després de la Crida i altres experiències intermèdies, vaig entrar a la CUP”.

Avui, 40 anys després, el qui va ser-ne portaveu, Jordi Sànchez, s’ha passat més de tres anys i mig a la presó, condemnat pel Tribunal Suprem pel delicte de sedició, tot i que en sortirà probablement avui per l’indult concedit pel Govern espanyol. Sànchez, al documental del 2011, recordava que “si la Crida no hagués existit, s’hauria d’haver inventat“. L’independentisme que va fer possible l’1-O, en el qual Sànchez i altres excridaires hi van tenir un paper cabdal, s’ha emmirallat sovint en l’acció de la Crida. El resultat ha estat, però, la realitat de topar de nou amb les mateixes limitacions, mancances i contradiccions dels anys vuitanta.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies