Crític Cerca
Reportatges

Les complicitats de Joan Carles I amb el 23-F

Quaranta anys després del cop d'Estat, CRÍTIC reconstrueix l'actuació del rei emèrit durant les hores més crítiques del seu regnat

23/02/2021 | 07:00

La història oficial assegura que el 23 de febrer de 1981 Joan Carles I va aturar un cop d’Estat involucionista. Amb el Govern i els diputats segrestats i els militars alçats, el rei va salvar la democràcia i va assegurar el canvi polític, i es va guanyar el prestigi que va fer incontestable la seva figura fins fa ben poc. Quaranta anys després, i amb el rei emèrit fugat a Abu Dhabi després que es revelés una part de les seves vergonyes financeres i dels negocis més foscos, el seu paper aquell dia continua sent el principal argument de pes al qual s’aferren els seus defensors.

El cert, però, és que el paper del rei en el cop del 23-F continua envoltat de misteri. Un rol, si més no, ambigu i ple de complicitats amb alguns dels caps colpistes. Diversos autors que han investigat a fons l’episodi han posat llum en aquest comportament, lluny del relat hagiogràfic que periodistes, historiadors i polítics han fet d’aquest moment funcional de l’anomenat règim del 78. No ho ha fet només Rebeca Quintáns al seu Un rei cop per cop (2000), actualitzat com a Juan Carlos I. La biografía sin silencios (2016). També han posat en qüestió el relat oficial la periodista Pilar Urbano, testimoni dels fets del 23-F des de la tribuna de premsa, amb volums com Con la venia… Yo indagué el 23F (1982) i La gran desmemoria (2014). O Jesús Palacios, que va seguir el desenvolupament del cop com a membre dels serveis informatius de Radio Intercontinental, amb 23-F: el golpe del CESID (2001) i Operación De Gaulle (2001), aquests darrers publicats en editorials tan sistèmiques com Planeta.

L’any 2014, la publicació del darrer llibre d’Urbano, subtitulat “Lo que Suárez olvidó y el Rei prefiere olvidar”, va aixecar polseguera en coincidir amb l’abdicació del rei emèrit. L’autora va rebre desqualificacions per part del Palau de La Zarzuela, de la dreta a l’esquerra parlamentària i del mateix fill de l’expresident, l’actual diputat del PP Adolfo Suárez Illana. Però, més enllà dels atacs contra Urbano, el llibre, centrat en la relació entre el rei i el llavors president del Govern espanyol Adolfo Suárez, posava el focus en una idea: el paper del monarca en l’impuls d’uns fets que havien de portar a la constitució d’un Govern d’unitat nacional encapçalat pel seu antic preceptor i ajudant, el general Alfonso Armada Comyn.

Armada acabaria condemnat juntament amb el general Jaime Milans del Bosch, capità general de la III Regió Militar que va treure els carros de combat als carrers de València, i Antonio Tejero Molina, el tinent coronel de la Guàrdia Civil que va entrar pistola en mà a l’hemicicle durant la sessió d’investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern. Però què va passar realment aquells mesos? Què passava entre les bambolines de la política espanyola?

A partir del que figura en les principals investigacions i recerques sobre el tema, CRÍTIC ha resseguit la cronologia del 23-F des del punt de vista del rei, amb l’objectiu de concretar la seva responsabilitat en la gestació, l’impuls i el silenci d’un episodi històric decisiu, també per a la seva pròpia biografia.

Adolfo Suárez durant la seva investidura al Congrés dels Diputats el 1979. Foto: Arxiu del Govern espanyol
L'entrevista de Suárez amb Iàssir Arafat va generar una gran tensió amb el rei. Foto: 'La gran desmemoria'.
Anterior Següent

El final de l’idil·li entre el rei i Suárez: cop de timó i soroll de sabres

Madrid, 12 de setembre de 1979. El president del Govern espanyol Adolfo Suárez rep a Madrid amb honors de cap d’Estat Iàssir Arafat, líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). La visita causa un enrenou enorme, ja que es tracta del primer país europeu que rep d’aquella manera el rais palestí, considerat per mig món un terrorista, anticipant-se uns quants lustres al reconeixement internacional que assoliria amb els Acords d’Oslo. En aquell moment, Espanya no tenia relacions diplomàtiques amb Israel, ni formava part encara de l’OTAN i, en canvi, mantenia una estreta amistat amb els països àrabs, d’on també van arribar protestes per aquella fotografia històrica entre el carismàtic líder àrab i el president espanyol. Un president que l’any abans havia viatjat a l’Havana per convidar el líder comunista Fidel Castro a visitar el país dels seus ancestres i que havia enviat emissaris oficials a la IV Cimera de Països No Alineats, tot prefigurant una política exterior pròpia i allunyada de la dependència nord-americana.

Com recorda Urbano, aquell gest va ser un dels molts que van desconcertar Joan Carles I, refugiat a Mallorca durant la visita polèmica. Suárez començava a anar a la seva i a crear-se massa enemics. Quedaven lluny els anys en què aquell jove exgovernador civil i exdirector d’RTVE havia estat nomenat ministre secretari general del Movimiento en el primer Govern de la monarquia, presidit per Carlos Arias Navarro, l’home triat pel rei i per Torcuato Fernández-Miranda per portar a terme el pas del règim franquista a la democràcia, “anant de la llei a la llei”. En un context marcat per la crisi econòmica, el desenvolupament de l’autonomia al País Basc i a Catalunya i els continus atemptats d’ETA, dels GRAPO i dels grups d’ultradreta, la situació estava al límit.

Suárez ho tenia gairebé tot en contra: l’Exèrcit, els poders econòmics, el PSOE, el seu propi partit i també el rei

Suárez tenia en contra una bona part de l’Exèrcit, profundament franquista, irritat per la legalització del PCE i per la política d’ascensos i de promocions pilotada pel seu vicepresident i ministre de Defensa, Manuel Gutiérrez Mellado, que havia dut el general José Gabeiras al capdavant de la Junta de Caps d’Estat Major, saltant-se l’antiguitat i l’escalafó de personatges com Milans del Bosch. També tenia en contra l’oposició encapçalada per Felipe González i el PSOE, que li va presentar una moció de censura, i d’importants sectors econòmics i empresarials. Per acabar-ho d’adobar, una bona part del seu partit, la Unión de Centro Democrático (UCD), el veia com un home desprestigiat i acabat, i conspirava per fer-lo caure.

Com recorda Pilar Urbano, al llarg dels anys 1979 i 1980, el rei va començar a fer un ús desproporcionat d’un poder d’audiència, considerat per l’autora de La gran desmemoria “anòmal” i “perillós”, per trobar-se amb tot tipus d’interlocutors. Com escriu al mateix llibre, “los indignados, los quejosos, los promotores de ‘golpes de timón’, de ‘golpes de bisturí’, de ‘golpes a la turca’, de ‘gobiernos de hierro presididos por un independiente’, los salvapatrias, salían [de l’audiència] convencidos de que el Rey estaba de su parte y les había dado la razón”. L’expressió “cop de timó”, posada en circulació pel president de la Generalitat restaurada Josep Tarradellas, es va fer habitual en un entrar i sortir de palau que incloïa, a més de l’expolític republicà, militars, dirigents empresarials com Carles Ferrer Salat o el banquer Alfonso Escámez, dirigents de partits com Felipe González, Manuel Fraga o Santiago Carrillo o membres de la mateixa UCD enemistats amb Suárez.

La mateixa forma d’actuar, sense registre ni control, la feien servir també alguns dels protagonistes dels negocis tèrbols del monarca, com Manuel Prado y Colón de Carvajal, Javier de la Rosa o José María Ruiz-Mateos. El cap d’Estat no solament els escoltava, sinó que sovint s’afegia de manera entusiasta a les crítiques contra qui havia estat el seu còmplice i amic. Per a Joan Carles, Suárez estava amortitzat i li era una nosa que volia treure’s de sobre, patint perquè en la seva caiguda no l’arrossegués a ell.

Els generals Alfonso Armada (esquerra) i Jaime Milans del Bosch (dreta), protagonistes militars del cop d'Estat. Foto: Arxiu Diario Región / EFE

Operació De Gaulle: el pla del CESID per apartar Suárez

Mentre els diaris parlaven del cop d’Estat militar a Turquia, encapçalat pel general Kenan Evren sense ni un tret ni una gota de sang, i del ja urgent “cop de timó” que posés ordre al desplegament autonòmic, al descontentament militar i a la crisi, en l’opinió pública més conservadora començava a prendre forma la teoria del Govern presidit per un militar com a solució dels mals d’Espanya. I per a aquesta funció hi havia un nom que apareixia en totes les travesses: l’antic instructor militar, conseller i home de confiança del monarca, com a secretari general de la Casa del Rei, el general Alfonso Armada. Relegat a Lleida per allunyar-lo de Madrid i del mateix Palau, Armada i el rei es trobaven sovint aprofitant les estades a Baqueira, on el militar desplegava tot un ventall de greuges contra Suárez i la situació “catastròfica” del país.

Suárez desconfiava d’Armada i la seva influència sobre el rei, i havia aconseguit apartar-lo de palau aprofitant, com recull Urbano, que abans de les eleccions del 15 de juny de 1977 s’havia extralimitat com a secretari del monarca, enviant cartes amb paper de la Casa Reial per demanar el vot per Alianza Popular, partit que incloïa un dels seus fills com a candidat. Segons el desaparegut periodista José Oneto, després d’una conversa amb el militar, Suárez va traslladar al rei el seu convenciment que Armada era un colpista en potència. Però, malgrat tot, el rei no hi va trencar pas, i Armada, traslladat com a governador militar a la remota –des del quilòmetre zero– província de Lleida, tenia, com havien fet alguns dels protagonistes del cop del 1936, temps i distància per conspirar. Per conspirar i per deixar-se estimar per militars i polítics, com a home clau al capdavant de l’anomenada “Solució Armada”.

L’objectiu dels serveis secrets era “introduir un correctiu al sistema des del mateix sistema”

Però, com explica Jesús Palacios, aquesta Solució Armada no era sinó la posada en pràctica de l’anomenada “Operació De Gaulle”, un pla concebut i dissenyat pel CESID. Elaborat uns quants anys abans pels serveis secrets, aquest dossier contenia una anàlisi sobre la possibilitat d’un escenari semblant al que l’any 1958, en plena crisi colonial i política de la IV República i sota amenaça militar, havia portat el general De Gaulle a la presidència de la República Francesa. Es tractava, en definitiva, d’un estudi teòric sobre les possibilitats d'”introduir un correctiu al sistema des del mateix sistema”. En aquest cas, treure el president del Govern elegit democràticament, mitjançant una intervenció militar incruenta, i substituir-lo al càrrec per un president no sortit de les urnes. Per això calia un “pretext”, un “supuesto anticonstitucional máximo“, perquè tot es volia fer, segons es deia, dins els marges de la legalitat establerta. L’objectiu era treure Suárez de la presidència usant la coacció de l’Exèrcit per fingir una situació de perill que només podia resoldre el mateix Exèrcit. Si el perill no existia, calia fabricar-lo com fos.

El dinar de Lleida entre Armada i la plana major del PSC

El cap d’Operacions Especials del CESID José Luis Cortina, bon amic i confident del rei amb una sòlida fidelitat a Armada, va ser l’encarregat de presentar el pla al monarca a la primavera del 1980. El rei i la seva mà dreta, el general Sabino Fernández Campo, van acollir-lo amb satisfacció. Així ho va explicar el també general José Ramón Pardo de Santayana, que es va reunir amb aquest darrer el 5 de juliol d’aquell any, en una entrevista a Diario de Mallorca. Es pot dir que llavors ja estava en marxa l’Operació De Gaulle. Una operació per a la qual calia crear el caliu adequat, a través d’articles a la premsa escrits per militars d’alta graduació o de periodistes influents com Emilio Romero, però també amb els acords necessaris amb les forces polítiques per assegurar l’elecció d’Armada. Dins la UCD s’anaven sumant adhesions entre els enemics de Suárez, i fora d’aquesta, Manuel Fraga i la patronal CEOE també s’hi afegien, en l’espera d’aconseguir la complicitat del principal partit de l’oposició.

Fernández Campo va sondejar Pujol sobre la substitució de Suárez per “un militar de mentalitat democràtica”

Fins a quin punt els socialistes estaven al cas de l’operació? Diversos llibres, com El virrei, de l’avui director d’El Nacional José Antich, han explicat la trobada que es va produir a Lleida el 22 d’octubre de 1980 entre el general Armada i diversos dirigents del PSC i del PSOE. La trobada va consistir en un dinar organitzat pel llavors alcalde socialista lleidatà, Antoni Siurana, i hi van assistir, a més d’Armada, el llavors president de la Comissió de Defensa del Congrés Enrique Múgica, acompanyat del primer secretari del PSC Joan Reventós. Prèviament, Múgica havia acompanyat Felipe González i Gregorio Peces-Barba en una entrevista amb Sabino Fernández Campo, que els havia posat al dia de l’operació, i també s’havia reunit a finals d’estiu amb Jordi Pujol, que a les seves memòries fa esment de com el dirigent socialista l’havia sondejat per saber “com veuríem que es forcés la dimissió del president del Govern i la seva substitució per un militar de mentalitat democràtica”.

Pujol, segons recorda, li va manifestar el seu desacord total, i havia pogut prendre nota de la pressa dels socialistes per arribar al poder. Tot i que al seu diari Armada assegurava que en aquell dinar “improvisat” havien parlat de qüestions militars, el general gallec va explicar en alguna ocasió que li va semblar que l’estaven examinant. Per contra, per als socialistes, era Armada qui els estava posant a prova per al seu projecte de “Govern de coalició”. Múgica va redactar un informe sobre la trobada que mai no s’ha fet públic. Mort recentment a conseqüència de la Covid-19, sempre va mantenir un silenci espès sobre aquest episodi.

Adolfo Suárez amb el vicepresident primer i d'Afers de Defensa, Gutiérrez Mellado. Foto: Moncloa

“En nom del rei”

Com escriu Palacios, “el 23F no fue ninguna chapuza o una operación alocada protagonizada por unos militares rancios anclados en el pasado franquista con añoranza de los pronunciamientos del siglo XX. ¿Hay hoy quien se crea todavía que los militares más firmemente monárquicos del Ejército español, el teniente general Jaime Milans del Bosch y el general de división Alfonso Armada Comyn, se iban a enredar y lanzarse en una aventura golpista que nunca dejó de presentarse como absurda y descabellada?”.

De fet, com recorda el mateix periodista i reafirma Urbano, una bona part de la feina de Cortina i del CESID va ser crear un ambient prebèl·lic, on les notícies sobre la imminència d’un cop o pronunciament militar s’anaven succeint diàriament, mentre s’alimentava la ira dels militars, amb altaveus com El Alcázar o El Imparcial i signatures com el Colectivo Almendros, que amagava generals d’alt rang. Però la possibilitat que un militar presidís un Govern de coalició era un tema recurrent en rotatius com Abc o El País. Fins i tot, de nou, Tarradellas, assegurava al setmanari O Tempo Português que una intervenció militar a Espanya era “inevitable”.

Per acabar-ho d’adobar, al missatge de Nadal d’aquell 1980 Joan Carles I adreçava una admonició especial als polítics, i acabava demanant “un esfuerzo de dimensiones gigantes en una hora que necesita precisamente de gigantescos esfuerzos colectivos”. El dia de Reis, durant el discurs de la Pasqua Militar, va dirigir-se als militars per demanar-los que romanguessin units, respectuosos amb la Constitució i amb fe i confiança als seus caps i a ell com a cap suprem de les Forces Armades: “Conseguiremos juntos superar las dificultades inherentes a todo periodo de transición y alcanzar esa España mejor en la que todos ciframos nuestra felicidad”.

Milans del Bosch era descendent d’una nissaga de militars catalans implicats en un cop d’Estat en pràcticament cada generació

Entretant, Armada continuava en contacte estret amb el rei. Aviat aconseguiria imposar-se i tornar a Madrid, com a segon del cap de l’Estat Major, José Gabeiras. Abans, havia d’aconseguir sumar a l’operació un militar de provada fidelitat monàrquica i d’un gran ascendent sobre l’Exèrcit, el tinent general Jaime Milans del Bosch. Milans era un home d’acció, veterà de la División Azul i descendent d’una nissaga de militars catalans implicats en un cop d’Estat en pràcticament cada generació.

El 10 de gener de 1981, a València, reunits al voltant d’una paella, Armada i el seu company d’armes van posar-se d’acord que ells eren els homes per reconduir la situació. El primer necessitava la influència del segon per neutralitzar o poder usar a favor d’aquesta el furor colpista de personatges com el tinent coronel Tejero, implicat anys abans en la Operación Galaxia, o el general Luis Torres Rojas, destinat a Galícia després de ser destituït com a cap de la Divisió Cuirassada Brunete, que preparaven pel seu compte un cop d’Estat per al 2 de maig de l’any següent. Armada sempre deixava entreveure que parlava en nom del rei, però va ocultar a Milans l’operació política que feia temps que anava teixint.

D’aquesta manera, Milans, més partidari d’un Govern militar que no pas d’un executiu d’unitat nacional amb presència dels partits polítics, seria l’enllaç amb els encarregats de portar a terme el “supuesto anticonstitucional máximo”. Com resumeix Quintáns, aquest consistiria en l’entrada de Tejero al Congrés amb tot el Parlament i el Govern a dins, seguida de la declaració de l’estat de guerra a València per part de Milans i d’una ronda de consultes amb la resta de les capitanies militars a fi que es mantinguessin en l’espera i a la disposició del rei. Finalment, Armada faria la seva entrada al Congrés, acompanyat d’una columna motoritzada de la Brunete amb Ricardo Pardo Zancada al capdavant, i Tejero es retiraria, deixant en mans del primer la resolució de la situació, amb la seva elecció com a cap de Govern.

Suárez va suggerir el nom de Leopoldo Calvo-Sotelo (esquerra) per succeir-li. Foto: 'La gran desmemoria'

El trencament definitiu de Suárez amb el monarca

El 26 de gener de 1981, Adolfo Suárez ja no pot més. Pocs dies abans, el trencament amb el rei havia estat definitiu. No solament havien discutit per la insistència de Joan Carles de visitar el País Basc contra el consell del president, sinó que, de nou, les intrigues d’Armada i la insistència del monarca de portar-lo a Madrid els havien fet arribar als crits. El rei es va sortir amb la seva, aprofitant que Suárez era fora de Madrid, i l’endemà ho va aprofitar per parar-li una trampa al Palau de La Zarzuela, on s’havien reunit diversos generals, com Milans del Bosch, Campano López o Merry Gordon. Segons Urbano, tots ells li van exigir la dimissió i, fins i tot, quan Suárez els va exigir una raó per a l’ultimàtum, el darrer va treure’s una pistola Star 9 mm de la butxaca de la guerrera preguntant si amb això en tenia prou.

La dimissió de Suárez va estar a punt de posar fi a tot plegat, ja que tota l’operació tenia com a objectiu desallotjar-lo del poder. En un missatge televisat, assegurava: “Me voy sin que nadie me lo haya pedido” perquè “no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España”. Entre línies deixava entendre que amb aquella dimissió sorpresa volia evitar, in extremis, una operació que, malgrat tot, ja estava en marxa i no es podia aturar.

Armada es va reunir amb el rei a Baqueira pocs dies abans del 23-F: mai no va explicar què havien acordat a la trobada

Feta efectiva la dimissió i després de les consultes amb els diferents partits, el rei va proposar Leopoldo Calvo-Sotelo com a nou president. Es tractava d’un polític gris però benvist pels sectors dretans per la seva vinculació familiar amb l’exministre de Primo de Rivera José Calvo-Sotelo, assassinat poc abans de la Guerra Civil i considerat “el protomàrtir de la Cruzada”. Com recorda Antich, el dia 9 de febrer, en un sopar de comiat ofert pel president de la Generalitat al ja exgovernador militar de Lleida, Marta Ferrusola comenta aquesta notícia al seu convidat d’honor. Armada, amb un gest seriós, assegura a l’amfitriona que dubta molt que Calvo-Sotelo arribi a ser escollit.

Pocs dies abans, després de la cèlebre visita dels reis al País Basc on van ser rebuts pels diputats d’Herri Batasuna amb el cant de l'”Eusko Gudariak”, Armada s’havia reunit amb el rei a Baqueira. Tot i que durant el judici pels fets del 23-F Armada va arribar a demanar permís al rei per revelar el contingut d’aquella i d’altres trobades posteriors, el general va callar com un mort sobre què havien acordat. Tot estava a punt: Armada era el cap de l’operació, des de València; Milans del Bosch exercia de cap militar, i Tejero en seria l’executor. L’acció es duria a terme no el dia 20 de febrer, en la primera sessió d’investidura de Leopoldo Calvo- Sotelo sinó el 23-F, quan es tornaria a reunir el Congrés per a una segona i definitiva votació d’investidura.

El tinent coronel Tejero el 23-F. Foto: Arxiu Región / EFE

Les hores més llargues fins al discurs del rei

23 de febrer de 1981. Sis i vint-i-dos minuts de la tarda. L’entrada al Congrés d’Antonio Tejero amb els seus 288 homes, mentre el diputat Núñez Encabo votava en contra de la investidura del candidat a president, va sorprendre el rei en xandall, preparat per a un partit d’esquaix. Milans havia declarat l’estat de guerra a València, on els tancs sortirien al carrer, i la Brunete es dirigia a RTVE. Es tractava d’allò que Quintáns, basant-se en els treballs d’Urbano i de Palacios, entre d’altres, defineix com “la puesta en escena para el verdadero golpe de Estado, que se produciría –según los planes– cuando el general Armada, en nombre del rey, abortando el alzamiento militar, formando un gobierno de ‘salvación nacional’ encabezado por él mismo”. De fet, per a Urbano, “Tejero tenía que poner en jaque al poder ejecutivo y al poder legislativo para que, sobre ese alfombrado de diputados y ministros besando el suelo, apareciese el general Armada y salvara la patria. Eso era todo”.

Però la gran pregunta és: realment el que estava passant era una sorpresa per al rei? Quintáns recorda que Joan Carles havia alertat que passaria alguna cosa a una de les seves amigues entranyables de l’època, la vedet Bárbara Rey, i les infantes i el príncep no havien anat a escola, tot i ser dia feiner. El palau era ple d’amics, de consellers i de parents, molts dels quals simpatitzants del cop, que seguien els fets com si es tractés d’una final esportiva. Per a Urbano, la sorpresa va ser l’escenografia casernària del “¡Se sienten coño!“, els trets, els intents de fer caure el vicepresident Gutiérrez Mellado, les amenaces a la premsa…

La reacció dels diputats de la UCD en el moment de l'entrada de Tejero al Congrés. Foto: 'La gran desmemoria'
El vicepresident Gutiérrez Mellado s'enfronta als guàrdies que van assaltar el Congrés. Foto: RTVE
Anterior Següent

Diversos telefilms, com 23-F: la película, dirigida per Chema de la Peña, o 23-F: El día más difícil del Rey, de Sílvia Quer, han centrat la trama en el que va passar a La Zarzuela aquelles hores. El relat esdevé una història trepidant, sobre la qual se sosté el mite de Joan Carles com a salvador de la democràcia, amb una actuació ferma i decisiva, en la qual va tenir un paper decisiu Sabino Fernández Campo, evitant la presència d’Armada a palau, fet que hauria desencadenat la manca d’adhesió al cop de la resta dels capitans generals. De fet, Sabino, que va ser una de les goles profundes d’Urbano, coneixia i havia animat la Solució Armada. Però potser va ser llavors quan es va adonar de la gravetat de la situació i del perill que corria la mateixa monarquia, que fins en aquell moment havia jugat frívolament amb la idea que sustentava la “intentona“. De fet, va haver de ser ell qui fes veure al rei el que estava passant, especialment les escenes desagradables que es vivien al Congrés i l’ús del nom del rei per animar-les.

Armada no va arribar a palau, malgrat que la seva presència no hauria estat insòlita, i el rei va començar a posar-se en contacte amb els 11 capitans generals i caps de les regions marítimes. Es tractava d’anar-los calmant amb missatges ambigus i tranquil·litzadors, assegurant-se’n la fidelitat. Però no eren les úniques trucades. Aquell “tranquil, Jordi, tranquil” al president de la Generalitat va fer fortuna. De fet, com ha recollit Pilar Urbano, Joan Carles seguia el consell del seu cunyat Constantí de Grècia: no fer com ell amb els Coronels i esperar els esdeveniments, no precipitant-se en cap sentit. Per això, els periodistes Pedro Erquicia i Jesús Picatoste, acompanyats dels tècnics desplaçats a palau des dels estudis de Televisió Espanyola per gravar el missatge del rei, esperen i esperen per gravar una al·locució històrica. Finalment s’acaba enregistrant passada la mitjanit i no s’emetrà fins a la 1 i 23 minuts de la nit.

En el missatge Joan Carles, recordem-ho, assegurava que havia ordenat a la Junta de Caps d’Estat Major “que tomen todas las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente”. “La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la patria, no puede tolerar en forma alguna acciones o actitudes de personas que pretendan interrumpir por la fuerza el proceso democrático que la Constitución votada por el pueblo español determinó en su día a través de referéndum”.

Alfonso Armada, mentrestant, s’anava fent imprescindible com a negociador per resoldre el segrest de la cambra que feia hores que durava, sense revelar públicament que n’era el promotor principal. Armada estava preparat per dirigir-se al Congrés, a títol personal però amb l’autorització de La Zarzuela i del seu superior Gabeiras. Allà, una vegada dita la contrasenya –”Duque de Ahumada”, pel fundador del cos armat que ocupava el Palau de la Carrera de San Jerónimo–, podria accedir a la Sala de Plens, on, exercint com a “autoridad competente, militar por supuesto” i d’acord amb la situació creada i els acords a què havia arribat al llarg dels mesos anteriors, seria investit nou president pels diputats que havien passat hores segrestats.

A la llista de l’hipotètic Govern d’Armada hi haurien figurat Felipe González, Fraga o Ramón Tamames, del PCE

Però qui va fer fracassar l’Operació De Gaulle o la Solució Armada va ser el mateix Antonio Tejero. El coronel era partidari d’una Junta Militar a l’estil argentí, que hauria fet saltar les alarmes dels Estats Units i dels països de l’OTAN. Sentint-se traït pels qui l’havien utilitzat per acabar fent Govern amb socialistes i comunistes, va impedir l’entrada del general Armada a l’hemicicle. A la llista de l’hipotètic Govern d’Armada, transcrita per una doctora del Congrés militant de la UCD, hi haurien figurat el líder de PSOE Felipe González com a vicepresident per a Afers Polítics; el banquer José María López de Letona, vicepresident per a Afers Econòmics; l’exministre José María de Areilza, nou responsable d’Exteriors; el líder d’AP Manuel Fraga, ministre de Defensa; el socialista Gregorio Peces-Barba, ministre de Justícia, o el comunista Ramón Tamames, ministre d’Economia, a més d’alguns militars i independents de tots els colors excepte els nacionalistes.

Armada (amb guants i girat cap a la càmera) va cap al Congrés el 24-F. Foto: 'La gran desmemoria'

L’endemà: la creació d’un mite

D’aquella jornada en van quedar molts dubtes i pactes de silenci, i, com sempre que això passa, apareixen misteris i hi ha teories més o menys estrambòtiques. Un d’aquests dubtes és la identitat de l’anomenat “Elefante Blanco“, al qual es referien els implicats en el cop com a contrasenya o paraula talismà per assenyalar el líder últim del cop. Per a Pilar Urbano, citant una vegada més Sabino Fernández Campo, aquest paquiderm només pot ser una persona: el mateix rei Joan Carles I. Un rei que, segons el seu home de confiança, va acabar la nit plorant, confós i abatut, patint pel futur de la Corona que ell havia aconseguit restaurar com a successor de Franco. Quan els diputats van començar a sortir, Sabino i el rei es van abraçar i el monarca, segons diverses fonts, li va dir: “¡Lo hemos conseguido! ¡Hemos ganado! ¡Hemos ganado”, i hi va afegir tot seguit i ja sense eufòria: “Sabino, espero que no te hayas equivocado con Armada”.

Alliberat d’un captiveri del qual podia haver sortit amb un tret, Suárez va intentar tirar enrere la seva dimissió i tornar a formar Govern. Va ser llavors quan es va produir la disputa definitiva amb el rei, a qui el dimitit primer ministre li hauria retret totes les ambigüitats i complicitats amb el cop. Una llarga conversa que Urbano transcriu a partir de diversos testimonis que la van escoltar per boca del difunt expresident, que, com una mena de joc del destí, va passar els últims anys havent perdut completament la memòria, afectat com estava del mal d’Alzheimer.

L’altra escena clau de l’endemà dels fets és la reunió de la Junta de Defensa Nacional, on l’encara president, el rei i els caps militars van poder escoltar les gravacions que incriminaven Armada com a impulsor i artífex principal del cop. Diuen les diverses versions que el rei no va poder contenir les llàgrimes.

Reunió de la Junta de Defensa Nacional presidida pel rei, l'endemà del cop d'Estat. Foto: 'La gran desmemoria'.

Les investigacions i el judici no van anar a fons i es van obeir les ordres de no fer cap mena de caça de bruixes ni depuració en un Exèrcit molt majoritàriament escorat cap a l’extrema dreta i la fidelitat al franquisme. Pilar Urbano la considera un exemple del que no s’hauria d’haver fet i de tot menys exemplar. No es van investigar les implicacions i responsabilitats del CESID, ni de les forces polítiques, empresarials i mitjans de comunicació, ni encara menys del rei. Alfonso Armada, Jaime Milans del Bosch i Antonio Tejero serien ser els únics condemnats a més de 12 anys de presó d’una molt restrictiva llista d’encausats, la majoria dels quals van rebre penes menors.

Armada seria indultat pel Govern de Felipe González i sempre assegurà que havia actuat amb lleialtat al rei

El general que aspirava a emular Charles de Gaulle seria indultat pel Govern de Felipe González i, abans de morir l’any 2013, cada aniversari del 23-F seria objecte d’entrevistes on asseguraria haver actuat sempre amb lleialtat al rei. El comandant Cortina, considerat per Palacios i Quintáns el cervell del cop, va ser investigat i absolt. Diuen que en una pausa de l’interrogatori va fer una trucada que va canviar totalment el fiscal, i que el van sentir dir que explicaria el que sabia de l’atemptat contra Carrero. Va acabar ascendint fins a coronel d’Estat Major.

El relat oficial i l’extraoficial asseguren que el cop d’Estat va resoldre’s gràcies al missatge del rei i l’adhesió monàrquica, no pas constitucional, que els caps militars van mostrar, seguint fermament el manament de Franco de ser fidels a Joan Carles de Borbó com ho havien estat a ell. Però, va fracassar el 23-F?

Com recordava Jordi Pujol, l’endemà del cop el monarca va rebre els líders de les diferents forces polítiques, excepte els nacionalistes catalans i bascos. Serien els prolegòmens del retrocés autonòmic encarnat en la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOAPA), per tal de posar fre a unes nacionalitats que s’havien passat de la ratlla, a parer de molts dels autors intel·lectuals del clima anterior al 23-F. Espanya ingressaria a l’OTAN i el disseny del règim del 78 s’acabaria de tancar, donant pas a l’alternança política amb l’arribada al Govern dels socialistes l’any següent.

Fallit o no, el 23-F va comportar la glorificació del rei Borbó. Ben greixat pels partits polítics i creadors d’opinió –especialment els d’esquerres–, naixia el joancarlisme, la llegenda de l’home que tot sol havia salvat la democràcia, i el tabú que l’acompanyaria fins fa ben poc, vinculat a la seva inviolabilitat i manca absoluta de responsabilitats. Com escriu, una vegada més, Urbano: “Le vino bien al Rey, porque el pueblo lo quiso, convertirse en el héroe de una noche. Y algo más importante: en patrimonio de todos los partidos del espectro político. Gracias al golpe de Estado, el Borbón consiguió lo que siempre había deseado: nacionalizar la Monarquía, hacer de ella un ‘bien común socialmente protegible'”. El 23-F va ser per a la Corona “un beneficio colateral: a partir de esa noche, por exigencias del guion más que por idiosincrasia genética, el Rey de Franco se convirtió en el Rey de la democracia. El Rey que en diecisiete horas ganó su propia guerra civil contra los militares sublevados y sublevables. Y… ‘no investiguemos más'”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre 'En flames', de Naomi Klein, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies