Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Pilar Eyre “La supervivència de la monarquia passa per tallar el cap al pare”

Una vida esguerrada entre dos trets, una ànima turmentada, una infantesa trista. Qui és, en realitat, Joan Carles de Borbó? Pilar Eyre (Barcelona, 1951) intenta respondre la pregunta. Escriptora i periodista de llarg recorregut, experta en la Casa Reial, Eyre ha publicat ‘Yo, el Rey‘ (La Esfera de los Libros), un retrat íntim que desmunta la imatge superficial de l’emèrit per descobrir i comprendre la personalitat del pare de Felip VI. Ja va per la quarta edició. A patir d’una investigació i amb tota la força de la literatura, l’autora elabora una panoràmica de la vida del monarca. Com si espiéssim pel forat del pany, contemplem tots els figurants d’una existència adolorida: l’infant descuidat pels progenitors, el nen captiu entre el seu pare, Joan de Borbó, i Franco; el germà gran que mata d’un tret el germà petit; el jove ferit per la sospita, per la culpa i pel dolor; l’amant enamoradís i l’espòs promiscu. I, finalment, el cap d’Estat, l’home que esdevé una peça clau de la Transició i del règim del 78. Llegint aquest retrat de Joan Carles, la sèrie The Crown es queda curta.

19/01/2021 | 06:00

El teu llibre sobre Joan Carles de Borbó mostra les teves dues facetes: l’escriptura i el periodisme. Ja va per la quarta edició. Només amb els recursos de la literatura, es podria comprendre l’ànima torturada del rei emèrit?

Sí, però el llibre està fonamentat en una documentació rigorosa: informacions periodístiques sobre Joan Carles recopilades al llarg del temps, lectures atentes de milers d’articles i de textos, etcètera. Tota una investigació i una recerca abocada després al llibre.

Quan comences a interessar-te per la figura del rei emèrit?

A mi sempre m’ha agradat la història, però també va ser una mica per casualitat. Quan treballava a Interviú, jo era gairebé l’única dona de la redacció, i tot això de la monarquia es considerava més una cosa de dones que no pas d’homes. Jo era joveneta, i el meu cap m’ordena que cobreixi l’acte del rei Joan Carles a Barcelona. De fet, els caps de redacció et marquen una mica el teu camí professional. Aleshores, d’ençà que sortia un tema sobre la monarquia, m’enviaven a mi. I, finalment, m’hi vaig anar especialitzant.

Abans de parlar de la figura de Joan Carles, et vull preguntar, tu que la coneixes prou bé, en quin moment es troba ara la Casa Reial, després dels casos de corrupció que assetgen l’emèrit.

A veure, hi ha una trama d’interessos molt més complicada del que ens imaginem. Fa poc, jo he escoltat Pedro Sánchez defensant la monarquia com a institució. I penso que a Sánchez li va molt bé defensar-la, perquè així es desmarca dels seus socis de Govern, i ell queda davant de tothom com el moderat, en contrast amb “els extremistes” de Podem. Per tant, Sánchez apareix com el garant de la Constitució. I, al mateix temps, això li dona marge estratègic per aconseguir els seus objectius.

La Casa Reial com una peça del tauler polític?

Sí. Joan Carles ha fet coses que enfosqueixen absolutament tot allò de bo que hagi pogut fer al llarg de la seva vida. I els fets hi són. Com tots els jocs polítics, aquests fets s’utilitzen segons els interessos propis, tant per part dels uns com per part dels altres. Potser, el més perjudicat és el seu fill Felip VI, perquè ha hagut de trencar amb el pare totalment, i per a un fill sempre és molt dolorosa aquesta ruptura. Felip VI sap que el seu pare no tornarà mai més, perquè qualsevol contacte amb Joan Carles seria nefast per a la institució. Des d’un punt de vista humà, ha pagat un preu molt alt per continuar sent rei.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“De petit, Joan Carles no vivia en l’abundància, i potser és la raó del seu desig de cobdícia pels diners”

Creus que, si cau la monarquia, cau el règim espanyol del 78? La monarquia és la baula més fràgil de la cadena?

Crec que cap dels partits polítics té la voluntat que s’acabi la monarquia. Ara mateix, hi ha propostes més importants dins el seu programa. Ara bé, és cert que existeixen unes forces republicanes que no volen la monarquia. Malgrat tot, no crec que cap d’elles posi tots els esforços a promoure un referèndum o un moviment republicà per canviar la monarquia.

En el llibre Yo, el Rey intentes comprendre l’ànima de Joan Carles, travessar la imatge pública del rei emèrit. No el justifiques, sinó que intentes explicar qui és l’home. Què n’has descobert?

La vida de l’emèrit s’explica molt per la seva infantesa. Per exemple, es va quedar sord amb 8 anys d’una pallissa que li van donar al col·legi. De nen, no va tenir l’estima de ningú, ni tampoc això que comprenem com “l’estima dels pares”. A més, sempre va viure amb persones alienes a la família, i de ben petit va ser una pilota entre Franco i Joan de Borbó, perquè Joan Carles, malgrat ser el fill de Joan de Borbó, era el rival del seu pare, que també volia ser rei d’Espanya.

Una infantesa terrible.

Sí, i amb necessitats econòmiques enormes. Joan Carles no vivia en l’abundància, i potser és la raó del seu desig de cobdícia pels diners.

És interessant, perquè et fixes en els traumes emocionals per poder explicar una conducta reprovable. Una ànima rosegada que explica, en part, la corrupció de l’emèrit.

Sí, en part, perquè ell va veure com el pare vivia de la caritat dels monàrquics, d’allò que en diem “els Grans d’Espanya”. Cal entendre, però, que faig referència a un món aristocràtic. Joan Carles estava espantat. Primer, tenia por que la dictadura dissolgués la monarquia a Espanya. I, segon, arrossegava una necessitat d’afecte enorme. De fet, aquesta és la raó que explica la seva promiscuïtat. Ell sempre buscava l’amor en totes les dones amb qui va estar, que han estat moltes.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Del relat massa dolç sobre el rei emèrit, tant la premsa de Madrid com la de Barcelona n’hem estat còmplices”

I, com a colofó d’aquesta infantesa crua de Joan Carles, el cop terrible de la mort del seu germà mentre jugaven tots dos amb una pistola. Ell va ser qui va disparar l’arma.

Sí, fet que incrementarà el dolor i fundarà el complex de culpa que arrossegarà durant tota la seva vida, i que marcarà el seu caràcter per a sempre.

Una realitat molt diferent de la imatge d’un rei simpàtic i amistós.

Sí, tenim la visió d’un rei emèrit trempat, afable i divertit. Però, en realitat, té un caràcter irascible. Té atacs d’ira. És capaç d’agafar un telèfon i llançar-lo contra el terra i fer-lo miques. En altres moments, però, se sent deprimit i sense ganes de veure ningú.

Creus que els mitjans han construït un relat massa dolç de Joan Carles des del principi de la democràcia?

Totalment. Tant la premsa de Madrid com la de Barcelona n’hem estat còmplices. En som culpables. Recordo una anècdota que explica en part això. Durant els Jocs Olímpics del 1992, en un espai reservat d’un restaurant, jo em vaig trobar el rei Joan Carles agafat de mans amb una senyoreta. Ells em van saludar tranquil·lament. Jo, aleshores, treballava a RTVE, i Joan Carles i la senyoreta sabien perfectament que allò que jo vaig veure no s’explicaria mai, ni sortiria en cap mitjà. Una mateixa no era una kamikaze i sabia fins on es podia arribar. De fet, després del 23-F, va haver-hi un pacte entre els directors de diaris per no parlar de la vida privada del rei Joan Carles. L’endemà del 23-F, el monarca va trucar a tots els líders polítics i els va dir que ell ja havia fet allò que tocava, i que, a partir d’aleshores, es limitaria a fer el seu paper constitucional. Ell volia fer la seva vida i prou. Felipe González, que va cuidar molt la imatge de l’emèrit, va parlar amb els directors principals de diaris per no tocar la vida privada del rei.

De fet, expliques la bona relació del rei Joan Carles amb Felipe González i els socialistes. En principi, sembla que la monarquia ha de sentir-se més còmoda amb la dreta.

Peces-Barba ja deia que la monarquia sempre se sentirà més còmoda amb les esquerres que no pas amb les dretes, perquè les esquerres ni se senten cortesans ni estan per intrigues de palau, ni volen títols ni pretenen rivalitzar amb la monarquia. En canvi, les dretes, s’interessen per totes aquestes frivolitats. D’altra banda, entre Joan Carles i Felipe González sempre va haver-hi química, i, quan l’emèrit ha necessitat consell d’algú important, sempre ha buscat Felipe.

A més, va ser Felipe qui el va convèncer d’abdicar.

Sí, va ser ell.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els empresaris catalans i espanyols volien aprofitar els contactes de Joan Carles per fer negocis. I en feien”

En el llibre comentes que Joan Carles també va tenir una relació excel·lent amb Jordi Pujol.

Sí, i molt bona. Jo recordo Pujol dient-nos als periodistes allò de “ressalteu les coses bones que fa el rei Joan Carles quan vingui a Catalunya, digueu totes les coses bones que fa per nosaltres”. A més, Pujol tenia un retrat del rei al seu despatx. De fet, per escriure el llibre, he recopilat declaracions de Pujol on deia que l’únic espanyol que coneixia i comprenia perfectament el fet català era Joan Carles. I cal recordar que l’any 92, a Catalunya, es va fer una enquesta per saber qui era el personatge més estimat pels catalans. Maragall va ser el primer.

I el segon? No m’ho diguis: Joan Carles?

Sí, el segon va ser Joan Carles.

A part de Jordi Pujol, a Catalunya, amb qui més tenia bona relació l’emèrit?

Amb els empresaris. Un president de la Generalitat, que no era Pujol, em va explicar que, quan els empresaris se n’anaven a l’Aràbia Saudita per a un viatge de negocis, tots volien que hi anés Joan Carles, perquè, si el rei hi anava, no només tindrien estora vermella, sinó que, a més, s’entrevistarien amb les persones més influents i els negocis sortirien. Deien que “amb el rei emèrit, tot flueix”.

Li vas preguntar si l’emèrit s’enduia comissió?

Sí, però em va dir que no li pagaven ni un duro, que potser els àrabs, sí. Ara bé, si cobrava comissions, no ho sabrem, perquè com era inviolable… És paper mullat. Ara bé, la cosa certa és que els empresaris catalans i espanyols volien aprofitar els contactes de Joan Carles per fer negocis. I en feien i n’han fet. Per exemple, si hi havia projectes amb condicions semblants, optaven pel projecte espanyol per la relació d’amistat amb el rei emèrit.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’any 73, l’emèrit cobrava una comissió per cada barril de Kuwait que entrava a Europa”

Has comentat que l’any 92 Joan Carles va ser el segon personatge més estimat pels catalans. A CRÍTIC vam fer una enquesta de la Casa Reial. La pitjor nota va per a Joan Carles I, que suspèn a Catalunya amb un 1,9. I Felip VI suspèn a Catalunya amb un 3,6 sobre 10. Per què Felip VI no obté l’èxit del seu pare?

Els partits que manen a Catalunya són republicans i independentistes, i els errors de la Casa Reial els van molt bé. Però encara et diré més: l’hostilitat cap a Felip VI creixerà. Només cal pensar en el discurs del 3 d’octubre.

Ell voldrà millorar la seva imatge a Catalunya, imagino.

Ell ho intenta. Les filles, per exemple, parlen català.

Letícia, diuen que també el parla.

Sí, i ell s’expressa bastant bé en català. Felip VI Intenta mantenir-se en un segon pla, no incórrer en cap mena de pronunciament. Quan acusen el rei d’estar callat, s’equivoquen. S’ha d’entendre que el rei no pot parlar, perquè, si el rei parlés, seria un escàndol. El rei és un rei constitucional, i no pot expressar-se lliurement. De fet, ell fa bé si no es posiciona. Ara bé, que cadascú interpreti els silencis com vulgui.

Com a experta en la Casa Reial, com valores el discurs del 3 d’octubre? Luis María Anson, monàrquic reconegut, en una entrevista amb Pablo Iglesias comenta que el discurs de Felip VI del 3 d’octubre va ser adequat. Iñaki Gabilondo, durant aquelles setmanes d’indignació, va assenyalar que no es podia imaginar un altre discurs possible.

Jo, com a catalana, penso que podia haver evitat frases feridores per a una part dels catalans. Ara bé, existeix una altra part que no ho va viure així. La resta, i també compten, com que no se sap què són… Però, més enllà de posicionaments polítics, molts monàrquics catalans reconeixen que aquell discurs va ser inadequat.

Has assenyalat que Joan Carles era una pilota entre Franco i Joan de Borbó. Però, com va ser la relació entre Joan Carles i Franco? L’emèrit era un nen quan el va conèixer.

Malgrat la diferència d’edat i de formació, es reconeixen a l’instant, perquè tots dos van viure, de petits, separats del nucli familiar. A més, tant Franco com Joan Carles deien frases similars quan es referien a la seva infantesa; com, per exemple, que havien d’assumir responsabilitats molt grans per a les seves edats respectives. I tinc una font privilegiada que em va explicar que, un cop Franco es va entrevistar amb Juanito, com li deia a Joan Carles, Franco, tenia l’expressió il·luminada, i no deixava de dir que calia acollir aquell nen desarrelat i descuidat.

I, quan mor Franco, aquell nen serà adult, “es depilarà l’entrecella” (com cites al llibre), i es posicionarà com el motor de la Transició. Aquí comença la corrupció de Joan Carles?

Abans de la mort de Franco, arran de la crisi del petroli del 73, sabem ja d’un primer cas. Joan Carles va parlar directament amb el xeic de Kuwait per començar un subministrament de barrils de petroli cap a Espanya. I l’emèrit cobrava una comissió per cada barril que entrava a Europa. Imagina’t els diners que haurien de ser en aquella època. A ningú li importava, però. De fet, era una època en què ningú cobrava impostos, ni tampoc era prohibit ni era il·legal cobrar comissions.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si Elionor és reina, farà el mateix amb Felip VI que aquest ha fet amb Joan Carles I: tallar-li el cap”

Tu coneixes bé la monarquia espanyola. És una monarquia al servei de Riad?

A Riad estan encantats de tenir un rei occidental que es considera germà d’ells. I el rei emèrit també ho està. Tots han fet negoci a costa d’això.

La monarquia sembla dissenyada per trair. Joan Carles traeix el seu pare, Joan de Borbó. Joan de Borbó traeix el seu pare, Alfons XIII. Felip VI, què farà? Tallarà el coll a Joan Carles? Josep Ramoneda diu que l’únic que legitima l’emèrit és el paper del bon traïdor. Hi estàs d’acord?

Felip VI farà exactament el mateix, perquè la supervivència de la monarquia es fa tallant el cap al pare. S’ha de tallar el cap al pare per trencar amb el passat. I, si Elionor és reina, farà el mateix amb Felip VI. De fet, perquè les noves generacions connectin amb les noves monarquies, cal apartar-se d’allò que representa el passat.

Creus que Felip VI tornarà a connectar amb les noves generacions?

En alguna conversa privada, el mateix Joan Carles ha dit que donava 10 anys de vida a la monarquia. Penso que, si Felip VI i Letícia no incorren en cap problema de corrupció i són austers dintre d’una monarquia, i si cap partit no manifesta una voluntat explícita per carregar-se-la, potser la monarquia es manté més de 10 anys. En tot cas, ara mateix és impossible no posar el focus en Joan Carles, perquè tots els casos de corrupció de l’emèrit són tan evidents, que la resta empal·lideix.

És curiós que Joan Carles i Jordi Pujol, dues peces clau del règim del 78, estiguin tan tocats.

Tots dos han fet coses malament. Tenim més perspectiva, i veiem amb ulls d’avui coses que tots dos feien en el passat. De fet, fa una estona, parlava amb una amiga periodista i comentàvem els regals del rei. I de sobte m’ha dit: “I dels regals que ens feien als periodistes, què?”. Avui seria impossible acceptar regals de la Casa Reial o de la Generalitat.

Regals als periodistes?

Sí, regals. Potser, una bossa, unes agendes de pell o unes estilogràfiques Montblanc. Aquests regals es feien. Jo em moriria de vergonya si ho fessin ara. Te’n recordes d’Isabel Presley?

Sí. Ella feia l’anunci de Porcelanosa, oi?

Sí. Doncs no saps la quantitat de periodistes que tenen el bany enrajolat gratis amb rajoles de Porcelanosa.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies