14/12/2020 | 06:00
Les investigacions al voltant de les activitats i els negocis suposadament irregulars de Joan Carles I ocupen des de fa dos anys les portades dels grans mitjans de comunicació. El qui va ser monarca espanyol durant quatre dècades té obertes tres causes per presumpta corrupció: la primera, per les comissions irregulars que, suposadament, hauria rebut per l’adjudicació a empreses espanyoles de les obres de l’AVE a la Meca. Probablement serà arxivada perquè es tracta d’uns delictes previs a la seva abdicació i, per tant, quan gaudia d’inviolabilitat, però el cas ha tret a la llum un entramat de fundacions a través de les quals Joan Carles hauria rebut milions d’euros. La segona, per l’ús de targetes opaques, una causa per la qual ha presentat una regularització davant la hisenda espanyola i ha abonat més de 678.000 euros. I, la tercera, per blanqueig de capitals a través de diverses empreses, després d’una alerta del Banc d’Espanya.
Però tot això no és nou. Les sospites sobre presumptes irregularitats han planat des de l’inici dels anys vuitanta sobre la figura de Joan Carles, per bé que, fins ara, no havien gaudit d’excessiva atenció mediàtica. Al llarg de quatre dècades de regnat, les activitats suposadament il·lícites del monarca han estat objecte d’investigacions periodístiques que, molt sovint, han topat amb l’opacitat i l’ostracisme oficials, o no han pogut acabar d’acreditar de manera completa les suposades irregularitats. Només investigacions com la de Rebeca Quintáns a l’històric llibre Un rei cop per cop (2000), que la periodista gallega ha actualitzat a Juan Carlos I: la biografía sin silencios (2016), s’havien atrevit a posar negre sobre blanc de manera explícita els suposats negocis foscos del rei.
CRÍTIC ressegueix en aquest reportatge totes les ombres sobre els negocis de Joan Carles, des de finals dels anys setanta fins a l’actualitat. Un recorregut a partir de l’obra de Quintáns i d’altres referències hemerogràfiques i bibliogràfiques, com els llibres La gran desmemoria i La pieza 25, de Pilar Urbano, o Una monarquía protegida por la censura, d’Iñaki Anasagasti. El resultat és un mosaic en què el rei emèrit és el protagonista principal, però on també apareixen altres figures clau del món polític i empresarial espanyol dels anys vuitanta i noranta, com el valido reial, Manuel Prado y Colón de Carvajal; el financer Javier de la Rosa, o els empresaris Mario Conde i José María Ruiz-Mateos. Una trajectòria plena de clarobscurs que comença a il·luminar-se durant la instrucció del cas Urdangarin, l’any 2006, i desemboca en els casos oberts en aquests moments, on destaquen l’amant del monarca, Corinna Larsen, i els “gestors de fons” Dante Canonica i Arturo Fasana.
La família Botín i els inicis d’una fortuna de 2.000 milions
Explica l’obra Juan Carlos I: la biografía sin silencios que el rei emèrit va arribar al tron “amb una mà davant i l’altra darrere”, i que els mateixos amics i nobles lleials a la monarquia que haurien ajudat el seu pare, Joan de Borbó, durant els anys que va passar fora d’Espanya, van sufragar els costos del seu viatge de nuvis. Tanmateix, després de la boda reial de Joan Carles i Sofia, el 1962, el banquer Luis Valls Taberner, president del Banc Popular del 1972 al 2004, va començar a administrar una “subscripció popular que aportaria liquiditat econòmica als noucasats”.
En aquesta subscripció hi participaven “altres banquers, nobles i empresaris del franquisme”, entre els quals hi destacaven figures com Emilio Botín-Sanz de Sautuola López, que va presidir el Banc Santander del 1950 al 1986, abans de cedir al seu fill, Emilio Botín, el control de l’entitat. El banquer li hauria regalat “un milió de pessetes de l’època a Joan Carles, perquè els nuvis poguessin finançar la volta al món que van emprendre com a viatge de noces”. També va obrir al monarca “una cartera d’inversions capaç de suportar el tren de vida de la parella”, explica Quintáns.
Segons ‘The New York Times’, la fortuna de Joan Carles s’elevaria fins als 2.000 milions d’euros
Al llarg de 39 anys de regnat, el monarca “va saber-se rodejar de bons col·laboradors” que l’haurien ajudat tant en els negocis com en els assumptes polítics. Quintáns també situa l’empresari Camilo Mira, president de La Unión y el Fénix, en l’òrbita del rei emèrit “des dels temps en què va ser designat successor de Franco”. Valls Taberner, Botín i Mira no van ser els únics. “La tradició de fer favors al rei va seguir durant dècades a càrrec de personatges com Mario Conde o Javier de la Rosa”, rebla la periodista.
Amb tot, conclou que el rei ha aconseguit anar amassant al llarg dels anys “una gens modesta fortuna personal” que ha tingut la previsió de situar en bancs estrangers: segons el càlcul realitzat per Forbes o The New York Times, els seus estalvis s’elevarien entre els 1.800 i els 2.000 milions d’euros, que guardaria en bancs suïssos i de Liechtenstein. I, això, malgrat que l’Estat es fa càrrec de quasi totes les despeses de la Casa Reial. El 2019, l’assignació directa dels pressupostos generals de l’Estat a la monarquia va ser de 9.339.150 euros, tot i que el volum de diners que reben els comptes reials a càrrec dels diversos ministeris espanyols –una quantitat que mai no s’ha fet pública– podria multiplicar per més de 40 el pressupost reconegut. La xifra és difícil de calcular, perquè les dades oficials no estan unificades.
Les “maletes Loewe” de Ruiz-Mateos
Una de les figures centrals de l’entorn de Joan Carles va ser, durant anys, l’empresari José María Ruiz-Mateos. Segons narra la biografia no autoritzada del rei emèrit, el fundador de Rumasa i de Nueva Rumasa “portava grans quantitats de diners en maletes de Loewe, directament a palau i les posava sobre la taula del despatx de Joan Carles”. No hi havia quantitat estipulada ni cap demanda concreta per part del rei, explica Quintáns, sinó que el monarca es limitava a trucar per telèfon i lamentar-se de “les penúries econòmiques” que estava passant.
En alguna ocasió, continua la periodista, l’empresari hauria fet transferències importants de diners des de Nova York, “i això sí que va preocupar la Casa Reial”. Després de l’expropiació de Rumasa per part del Govern espanyol del PSOE, Ruiz-Mateos, pròfug de la justícia i fugit a Londres, “va voler utilitzar-ho per pressionar i que el monarca no el deixés tirat”.
El diari El País, en un article del 26 de gener de 1984 titulat “Campanya de Ruiz-Mateos contra el rei Joan Carles“, publicava que l’empresari assegurava que l’any 1981 havia transferit 3 milions de dòlars des d’un banc suís a un compte del Banc de Nova York com a suborn per aconseguir la destitució del subgovernador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio. “El banquer assenyala públicament el rei com a implicat en el tema”, recollia el rotatiu, però matisava que els documents que va presentar Ruiz-Mateos al mitjà per acreditar la seva versió “no constitueixen cap prova de les seves acusacions”, que titllava de “grollera maniobra de difamació”. El diari hi afegia que l’empresari també hauria facilitat aquesta documentació a Justo Fernández, que llavors era líder sindical de Banca de la UGT.
“Però, quan Fernández volava de tornada a Madrid, ja estaven a l’aeroport esperant-lo persones mai identificades per explicar-li com eren les coses”, rebla la periodista Rebeca Quintáns a l’obra Juan Carlos I: la biografía sin silencios. “I quelcom de bastant fort li devien dir, perquè es va oblidar l’assumpte per a sempre”. L’any 1984, el fiscal general de l’Estat va acusar Ruiz-Mateos d’un delicte d’injúries al cap de l’Estat; però, preveient que el judici “es podria haver convertit en un circ”, el tema va acabar oblidat i la causa es va arxivar.
Les comissions del petroli de les dictadures àrabs
La biografia no autoritzada de Joan Carles I explica que una de les vies que va utilitzar el monarca per anar aconseguint un petit capital personal va ser el petroli. Segons explica la periodista Rebeca Quintáns al seu llibre, a finals dels setanta, el Govern d’Adolfo Suárez va subscriure un acord per tal que un petit percentatge de les transaccions comercials petrolíferes efectuades per Espanya amb altres monarquies del món es desviés cap al patrimoni privat dels Borbons. Aquestes transaccions comercials, afirma, eren gestionades per Manuel Prado y Colón de Carvajal, amic i testaferro principal del monarca.
Quintáns no és l’única font que relata aquesta suposada activitat: el periodista Jaime Peñafiel, cronista de societat que durant molts anys va seguir l’actualitat de la monarquia espanyola molt de prop, va confirmar aquesta tesi en un programa de Cuatro. No hi ha hagut mai, però, cap prova documental que certifiqui el cobrament de comissions, per bé que sí que hi ha hagut acusacions directes fetes per fonts coneixedores o implicades directament en el sector petrolier. Roberto Centeno, un exconseller de Campsa, també va denunciar que Joan Carles cobrava comissions del petroli àrab. “Hi ha un munt d’empreses constructores i tecnològiques treballant als Emirats i a l’Aràbia Saudita, i el 80% d’això li ho deuen a Joan Carles”, assegurava.
“Espanya pagava el petroli més car pel sobrecost de les comissions”, afirma Quintáns
Rebeca Quintáns explica al seu llibre que l’any 1979, durant la segona crisi del petroli, Centeno va rebre l’encàrrec del Consell de Ministres de resoldre el problema dels subministraments per a Espanya, i ho va aconseguir a través de Fernando Schwartz, llavors ambaixador d’Espanya a Kuwait. Tanmateix, el ministre d’Hisenda en aquell moment, Francisco Fernández Ordóñez, li va trucar perquè desfés el contracte de compra, argumentant que d’això se n’ocupava Manuel Prado, que “ja havia aconseguit, a través del rei, portar un seguit de subministraments de l’Aràbia Saudita i dels Emirats amb comissions”, afirma la periodista.
“Com a norma, Espanya pagava el petroli més car pel sobrecost de les comissions, que podien oscil·lar entre un i dos dòlars per barril de cru […], que es pagaven amb els diners dels espanyols, perquè, naturalment, això anava després al preu de la gasolina”, afirma Quintáns. Al marge d’això, en l’obra Juan Carlos I: la biografía sin silencios s’apunta la possibilitat que l’emèrit tingués altres negocis en el sector, ja que en diverses ocasions havia actuat també “com a mediador polític per ajudar a resoldre els problemes de l’Orient Mitjà”.
A l’ombra de negocis immobiliaris i d’especulació financera
Segons Rebeca Quintáns, les activitats econòmiques dels amics del rei, “que bàsicament es fonamentaven a gestionar milions”, abraçaven un ampli ventall de sectors, des de les operacions en borsa fins als fons d’inversió especulatius, passant per la gestió de crèdits. “Totes, activitats per a les quals és necessari comptar amb un capital, o, dit d’altra manera, que no són aptes per a pobres”, constata la periodista.
El modus operandi, explica la biografia no autoritzada de Joan Carles, consistia en el següent: com que l’emèrit, en principi, no tenia recursos per entrar en aquests negocis, el seu amic Manuel Prado es va dedicar a remetre un seguit de missives reials a altres monarques regnants, especialment del món àrab, per demanar-los diners en nom del rei d’Espanya. Després, “el mateix Prado invertia, especulava i gestionava aquells fons de la manera més convenient”.
Durant els primers anys del regnat, Prado és qui va fer l’enllaç entre Joan Carles i el traficant d’armes Adnan Khashoggi perquè fes de mitjancer i demanés ajuda financera al príncep Fahd de l’Aràbia. “Van aconseguir treure-li 100 milions de dòlars com a crèdit a retornar en 10 anys sense interessos”. Tanmateix, quan el període va expirar, la Casa Reial va dir que no tenia diners per retornar el crèdit. Khashoggi, que va arribar a ser considerat un dels homes més rics del món i un habitual de la jet set de Marbella, va morir l’any 2017.
Manuel Prado va invertir la suma com millor li va semblar. Era l’inici de la dècada dels vuitanta, “l’edat daurada” dels negocis especulatius i els anys en què el PSOE, sent Miguel Boyer ministre d’Economia i Hisenda i Mariano Rubio, governador del Banc d’Espanya, van posar les bases de la cultura del pelotazo. I el rei “tenia bons contactes en el món de la construcció”. Un dels seus bons amics, el constructor Joaquín Vázquez Alonso, va ser l’encarregat de remodelar el Palau de La Zarzuela, va fer diverses obres en el de La Moncloa i es va ocupar de la construcció de la finca Los Carrizos, de Mario Conde.
Explica Quintáns que Vázquez Alonso era també soci de Borja Prado (fill de l’íntim amic de Joan Carles, Manuel Prado) i de Jaime Cardenal Pombo a Spengler SA. “Aquesta immobiliària va aconseguir que li adjudiquessin la remodelació de les sucursals de Banesto”, llavors, i que Luis Roldán (exdirector general de la Guàrdia Civil) li adjudiqués la construcció d’“almenys dues cases de la caserna de La Benemérita”.
Segons consta a la biografia no autoritzada de l’emèrit, un altre dels negocis immobiliaris amb què es relaciona el Borbó va ser el de Castillo de los Garciagos, un projecte urbanístic faraònic a Jerez de la Frontera. L’hauria ideat també Manuel Prado per aprofitar el boom de l’Expo 92. Prado va comprar la finca a través de la seva empresa, Trebolquivir, i hi va voler construir xalets, un hotel i un camp de golf. Com que li feia falta finançament, es va associar amb Javier de la Rosa, firmant un acord amb ell a través de Prima Immobiliària (que formava part de KIO). En el judici per aquest cas, l’empresari català va dir que Prado “li havia demanat que li fes un favor ‘al Patró’ –amb referència a Joan Carles–, adquirint la finca de Jerez per 1.500 milions de pessetes (9 milions d’euros), un valor molt superior al del mercat”. El negoci de Castillo de los Garciagos va acabar esdevenint ruïnós.
Manuel Prado y Colón de Carvajal, testaferro en cap
“Cap dels amics amb els quals va comptar Joan Carles al llarg del seu regnat va arribar al nivell de Manuel Prado y Colón de Carvajal –El Chiquitín, com l’anomenava ell–”. Així ho considera la periodista Rebeca Quintáns. Descendent directe de Cristòfol Colom –segons assenyalen alguns apunts biogràfics–, Prado va conèixer l’emèrit quan la seva mare, “molt monàrquica”, el duia a veure el príncep durant la seva primera estada a Espanya, “en aquells besamans que els fidels a la corona li organitzaven a la finca de Las Jarillas [la primera residència de Joan Carles a l’Estat espanyol, quan va arribar amb 10 anys de Portugal]”. L’amistat, però, es consolidaria a partir d’un sopar organitzat pel duc de Calàbria, Carles de Borbó i Dues Sicílies, el 1961, on van coincidir. “La vetllada es va prolongar fins a la matinada i allà va néixer una amistat indestructible entre tots dos”, explica Quintáns.
Prado es defineix com a “intendent general de Joan Carles” o “administrador dels diners privats de Sa Majestat”
La relació, però, aniria més enllà. Segons consta a l’obra Juan Carlos I: la biografía sin silencios, Prado es definia a si mateix com a “intendent general de Joan Carles I”, o “administrador dels diners privats de Sa Majestat”. Per designació reial, va ser nomenat “Ambaixador at large”, és a dir, que no tenia ambaixada a cap país però disposava d’un passaport diplomàtic que li permetia viatjar amb més protecció oficial, a fi i efecte de “realitzar gestions a l’estranger en nom del monarca”. La periodista assegura que entre les diverses activitats de Prado hi destacava la seva faceta com a assessor d’empreses “a les quals facilitava els tràmits legals necessaris per funcionar a Espanya”, com va ser el cas de la Ford.
També actuava com a “secretari personal amb plena confiança de Joan Carles per a assumptes econòmics i polítics”, una feina que consistia, segons explica Quintáns, a redactar “cartes amb capçalera de la Casa Reial per demanar diners a entitats financeres o a governs estrangers, amb finalitats diverses”. Malgrat les dècades de relació, l’amistat entre el monarca i Prado acabaria tocada: el cas KIO marcaria el seu final.
El ‘cas KIO’, Javier de la Rosa i 100 milions de dòlars en comptes suïssos
Per la seva magnitud i pel relleu social i polític de les persones que s’hi van veure implicades, el cas KIO és un dels grans escàndols de corrupció dels últims 40 anys a l’Estat espanyol. El protagonista va ser el financer i empresari Javier de la Rosa, administrador a Espanya del grup Kuwait Investment Office (KIO), la societat d’inversions de l’emirat àrab de Kuwait. Durant els anys vuitanta, KIO va dur a terme nombroses inversions en múltiples sectors, aconseguint importants beneficis. De la Rosa va esdevenir un dels empresaris més ostentosos i rellevants del país.
Les coses van començar a anar mal dades a partir de l’any 1992, quan l’empresari català va ser acusat pels administradors àrabs del fons d’haver-se apropiat de manera irregular 500 milions de dòlars. Al seu torn, De la Rosa va defensar-se explicant que els fons de KIO havien servit per efectuar pagaments a personalitats del món polític i econòmic espanyol, amb l’objectiu de crear un clima d’opinió favorable a la intervenció nord-americana a la primera Guerra del Golf, després que l’Iraq de Saddam Hussein decidís envair Kuwait.
Els pagaments de KIO, segons De la Rosa, haurien garantit, entre altres qüestions, l’ús de les bases aèries de Rota i de Torrejón per part de l’exèrcit nord-americà durant la crisi del Golf. I, segons l’empresari, el rei Joan Carles hauria intervingut directament perquè fos així. Com a compensació, KIO hauria fet un pagament al monarca, que s’hauria vehiculat a través de l’empresari Manuel Prado y Colón de Carvajal, que hauria actuat de nou com a valido reial: el responsable dels negocis privats del monarca.
De la Rosa havia travat amistat amb el rei Joan Carles a través de Manuel Prado, que havia arribat a ser vicepresident de la societat Grand Tibidabo, el gran projecte de De la Rosa a Catalunya. Segons explica Rebeca Quintáns al llibre Biografía sin silencios, la investigació del cas va acabar demostrant que Prado va rebre un primer pagament de 80 milions de dòlars a l’octubre del 1990, i dos anys després, els 20 milions restants. Els diners van ser dipositats en dos comptes de la banca suïssa, on el diplomàtic i empresari tenia fixada la residència des dels anys vuitanta.
Manuel Prado va acabar ingressant a la presó per complir una pena de dos anys, però va guardar sempre un silenci ferri sobre la relació de Joan Carles amb els diners rebuts. De fet, durant l’interrogatori al qual va ser sotmès durant el judici, no va respondre cap de les preguntes que la defensa de De la Rosa va formular sobre la seva relació amb el monarca. Fins i tot en les seves memòries, publicades 10 anys després de la seva mort, fa una menció explícita dels fets: simplement diu que el rei no tenia “res a témer” durant la instrucció del cas KIO.
Urdangarin i el ‘cas Nóos’: correus comprometedors i l’ombra de Corinna
Tot i que la participació de Joan Carles en la trama que va dur a la presó Iñaki Urdangarin, marit de la infanta Cristina, no va quedar mai del tot acreditada judicialment, són nombroses les fonts que qüestionen el seu paper. L’estratègia judicial d’Urdangarin i de la infanta va passar sempre per exculpar Joan Carles, tal com relata Pilar Urbano al seu llibre La pieza 25, centrada en aquest cas de corrupció, el primer gran escàndol amb repercussions judicials de la monarquia borbònica des de la restauració del 1978.
Tingués o no coneixement Joan Carles de les activitats il·lícites del seu gendre, el cert és que el cas Nóos –o cas Urdangarin– va suposar l’inici del declivi de la seva imatge pública. El 2006, el jutge de Palma de Mallorca José Castro va descobrir transferències per un valor d’1,2 milions d’euros del Govern de les illes Balears a l’Institut Nóos, una organització teòricament sense ànim de lucre fundada per Urdangarin. Els diners corresponien al pagament de dos esdeveniments organitzats per la fundació el 2005, per una quantitat molt més gran de la que realment costava el muntatge.
La investigació va revelar que l’entitat havia desviat uns 6,2 milions d’euros públics dels governs de les Illes i del País Valencià a través d’estratègies similars. Cristina i Urdangarin van ser imputats i jutjats, ella per la seva implicació en dos delictes de frau vinculats a l’empresa pantalla Aizoon, de la qual era propietària amb el seu marit. La infanta va ser absolta, però Urdangarin va ser condemnat a sis anys de presó.
Urdangarin va demanar la mediació de l’emèrit per a un dels esdeveniments fraudulents organitzats per Nóos
Fins a quin punt Joan Carles estava assabentat dels negocis del seu gendre? Durant la instrucció del cas va quedar acreditat a través de correus electrònics que Urdangarin havia demanat al seu sogre la mediació per aconseguir patrocinadors per al Valencia Summit de vela, un dels esdeveniments fraudulents organitzats per Nóos. A més a més, també va sortir a la llum per primer cop el paper de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, amant del rei i aconseguidora, a l’hora de donar suport als negocis d’Urdangarin. En aquell moment, Corinna i Joan Carles ja mantenen una estreta relació, tot i que no va ser fins a l’abril del 2012 que Corinna va convertir-se en un personatge públic, arran de descobrir-se que acompanyava el rei a Botswana durant una cacera d’elefants accidentada.
També cal tenir en compte que alts funcionaris de la Casa Reial estaven al corrent de les activitats de Nóos. Segons la declaració d’Urdangarin, Carlos García Revenga, secretari de les infantes, estava al cas de tot i a Nóos no es feia cap pas sense el seu consentiment. I José Manuel Romero, advocat personal de Joan Carles, supervisava els temes jurídics de la fundació. El fiscal del cas, Pedro Horrach, va afirmar en una entrevista a El Mundo després de la seva jubilació que Joan Carles hauria estat citat a declarar en cas que no hagués gaudit d’immunitat en aquell moment.
El ‘Corinnagate’: fundacions instrumentals i targetes ‘black’
La caiguda en desgràcia de Joan Carles es produeix després de la seva abdicació l’any 2014. La seva figura ja estava políticament molt tocada després de l’accident de Botswana l’any 2012 i del cas Urdangarin. L’abdicació va ser un intent de salvar la monarquia de la crisi institucional, segons van llegir alguns analistes com José Antonio Zarzalejos. El context polític: l’emergència de Podemos, que havia entrat al Parlament europeu al maig d’aquell any, i el procés sobiranista català.
No va ser fins a quatre anys després, però, que la Fiscalia suïssa obre una investigació després de la publicació d’uns àudios en què l’examant del rei emèrit Corinna Larsen li atribueix l’ús de testaferros per ocultar una suposada fortuna en aquest país. La conversa hauria tingut lloc a Londres amb el comissari jubilat José Villarejo, actualment en presó provisional per múltiples delictes, i el president de Telefónica Juan Villalonga.
L’inici de la investigació va comportar donar llum a una xarxa de testaferros gestionada per l’advocat Dante Canonica i el gestor de fons Arturo Fasana. La investigació va revelar que Fasana havia ingressat a l’agost del 2008 en un compte de la banca privada Mirabaud a nom d’una fundació panamenya 100 milions de dòlars procedents del Ministeri de Finances de l’Aràbia Saudita. El 2012, el monarca emèrit hauria transferit aquests diners a Larsen. Segons la Fiscalia suïssa, aquests recursos són fruit d’una comissió il·legal per la intervenció del monarca per aconseguir que les empreses espanyoles fessin una rebaixa substanciosa en l’obra de l’AVE.
Això només va ser l’inici d’una sèrie d’escàndols. Al mes de març passat, El País va publicar que el rei emèrit figura com a tercer beneficiari d’una fundació a Liechtenstein que li va pagar durant 11 anys milions en vols amb avions privats. El diari britànic The Telegraph va assegurar que el rei Felip VI era el segon beneficiari d’una altra fundació panamenya que va rebre 100 milions de dòlars el 2008 provinents de la Casa Reial saudita. Les dues fundacions, Zagatka i Lucum, tenien comptes en bancs suïssos. Arran d’aquestes informacions, la Casa Reial va retirar l’aportació econòmica al rei emèrit. A aquesta causa s’hi ha afegit posteriorment la investigació per l’ús de targetes black per part de Joan Carles i una part de la família reial, i una trama de blanqueig de capitals.
