Qui són els amos de la plaça de Catalunya?

“El Consejo de Administración de El Corte Inglés, en su necesario afán de expansión, fijó sus anelos en la industriosa y comercial Barcelona, preciado florón de nuestra Patria, […] todo ello de cara al engrandecimiento de España“. Amb aquestes paraules l’empresari Ramón Areces inaugurava la primera seu dels grans magatzems fora de la capital espanyola. Era el 20 de setembre de 1962 i el lloc triat fou la cèntrica plaça de Catalunya. Un desembarcament que no seria gaire ben rebut per part del comerç local perquè hi veia un enemic difícil a batre. Les suspicàcies s’apaivagaren, en part, arran del desplegament d’una gran senyera a la façana de l’edifici amb motiu d’una mostra de ceràmica catalana; una fita excepcional en aquella època que va comptar amb el vistiplau pertinent de les autoritats franquistes.

El negoci anava d’allò més bé per als nouvinguts empresaris, fins al punt d’ampliar successivament la superfície de venda en un procés que culminava el 1994 de la mà de l’arquitecte Oriol Bohigas. El que molts desconeixen encara avui dia és que el gegantí edifici d’El Corte Inglés no pertany completament a la firma madrilenya. Dels més de 63.000 m² que té, aproximadament 14.500 m² (els corresponents a la cantonada de la ronda de Sant Pere) són propietat de l’empresari barceloní Luis Ignacio Pons Casademunt, que rep puntualment les quotes del lloguer un cop El Corte Inglés va aconseguir el dret de superfície sobre l’antiga finca, però no pas el del sòl. Pons Casademunt vehicula aquest negoci a través de la societat Patrimonial Hefer, amb uns actius que superaven els 27 milions d’euros el 2017. Seus són també els terrenys de l’elitista Real Club de Polo de Barcelona, situat a l’avinguda del Doctor Marañón i que també li paga el lloguer preceptiu.

La plaça de Catalunya es troba en un encreuament amb el Portal de l’Àngel (amb els lloguers comercials més cars de l’Estat) i el passeig de Gràcia (un dels més prestigiosos i exclusius d’Europa)

Aquest és només un dels molts secrets econòmics que amaga la plaça urbanitzada més gran de l’Estat. CRÍTIC ha tingut accés a les dades que consten al Registre de la Propietat sobre qui són els propietaris dels immobles més rellevants de la Plaça Catalunya. Fons d’inversió alemanys i francesos, fortunes com Amancio Ortega o constructores com Núñez i Navarro es reparteixen el pastís immobiliari del centre neuràlgic de la capital catalana.

No obstant això, els orígens de la Plaça Catalunya van ser força accidentats. De fet, era un espai abandonat que feia de frontissa entre l’Eixample i la Barcelona vella. Era ple de barraques de fira provisionals, teatres o cafès de fusta fins que l’alcalde Josep Rius i Badia va tirar pel dret i el va deixar buit ja l’any 1895. Així, la projectada com a illa número 39 per l’enginyer Ildefons Cerdà començava a fer-se un lloc en les agendes d’empresaris i comerciants a l’hora d’obrir un negoci. L’Exposició Internacional del 1929 hi va fer la resta. Les escultures o els coloms característics que la poblen hi arribarien llavors, quan el cap de la Guàrdia Urbana Manuel Ribé decidia traslladar-ne uns quants des de la zona de la Ciutadella: un ingredient amb el qual donar-hi un toc que recordés les típiques places italianes.

No en va, la plaça de Catalunya es troba en un encreuament de camins on conflueixen el Portal de l’Àngel (el carrer amb els lloguers comercials més cars de l’Estat) i el passeig de Gràcia (un dels més prestigiosos i exclusius d’Europa). A més, vies properes com el carrer de Pelai, el carrer de la Portaferrissa —o el mateix Portal de l’Àngel— es posicionen entre els més transitats de tot el continent, segons el darrer estudi de l’empresa TC Group Solutions.

A partir de les dades del Registre de la Propietat a les quals ha tingut accés CRÍTIC, tracem la radiografia de com, des de la Transició fins ara, els empresaris s’han quedat amb els edificis de la plaça de Catalunya.

El Corte Inglés, fins aquí hem arribat

Però, tornant a El Corte Inglés, la necessitat d’anar augmentant l’espai de venda faria que els magatzems adquirissin una finca al carrer de Fontanella, número 9. Van pagar 17 milions d’euros al seu propietari, el Banc Sabadell. Hi havia, però, un petit inconvenient. La successiva al negoci era la corresponent al número 7, en mans de Catalunya Caixa. Malgrat els esforços dels magatzems per fer-se-la seva, fou la plataforma d’inversió Caboel qui guanyaria la partida. Darrere d’aquest family office s’amaguen els fundadors dels supermercats Caprabo que, en vendre’s el negoci a la cooperativa basca Eroski, invertirien una part dels guanys en el totxo. L’expansió, doncs, quedava truncada en blocar aquesta darrera l’ampliació prevista per El Corte Inglés.

El número 7 l’ocupa ara un hotel de la cadena Room Mate de l’inversor Kike Sarasola, fill del polèmic empresari Enrique Sarasola

El número 9 de la plaça de Catalunya, que finalment passava a les mans d’inversors russos en desfer-se’n els grans magatzems, restava en un estat lamentable un cop signada la transacció. Això sí, fins fa pocs mesos. El grup inversor català Lutx Corporació posava sobre la taula 20 milions d’euros amb la intenció d’obrir un nou establiment de la seva cadena Hotels Centre Ciutat (HCC): una aposta arriscada en l’espera de l’aixecament de la moratòria hotelera aprovada pel consistori que encapçala l’alcaldessa Ada Colau. La situació d’abandó viscuda fins ara és similar a la que pateixen molts edificis ubicats en centres urbans i que resten buits a conseqüència de la forta pressió immobiliària (origen de la gentrificació) fruit d’un mer interès especulatiu. Al centre de Nova York, per exemple, abunden cada cop més aquesta mena d’edificis fantasma.

Val a dir, però, que la propietat situada al número 7 del carrer de Fontanella —i adquirida per Caboel— es va avançar a la moratòria. Trobava, ràpidament, llogater: un hotel de la cadena Room Mate, pertanyent a l’empresari Kike Sarasola. Aquest inversor és fill del polèmic Enrique Sarasola Lerchundi, mort el 2002 i que formà part del sector negocis del PSOE —altrament conegut per beautiful people— en l’època de l’expresident Felipe González. El seu fill Kike Sarasola ha arribat a un acord amb el fons voltor Blackstone per expandir la seva cadena hotelera en zones de platja. Les pràctiques agressives que duu a terme aquest gegant inversor envers llogaters i hipotecats han estat denunciades a través del darrer Informe Blackstone publicat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Es dóna la circumstància que el negoci hoteler d’aquest fons voltor nord-americà s’anomena HIP (Hotel Investment Partners). L’any 2017, després d’abonar més de 600 milions d’euros al seu propietari anterior, el Banc Sabadell, HIP va comprar el negoci.

Tres clàssics: Telefónica, Núñez i Navarro i el ‘cas Palau’

Si continuem aquest viatge particular al voltant de la plaça de Catalunya, molt prop d’El Corte Inglés hi trobem la representativa seu de Telefónica. L’edifici ha estat protagonista d’episodis clau en la història de Catalunya, com ara els enfrontaments entre les forces d’esquerres durant la Guerra Civil Espanyola, coneguts per Fets de Maig del 1937. La construcció és una obra de l’arquitecte Francesc de Paula Nebot (curiosament, l’encarregat de reformar la plaça de Catalunya durant la dictadura del general Primo de Rivera) i ha estat un gran aparador de la multinacional de telefonia durant les darreres edicions del Mobile World Congress (MWC). Conscient del seu valor, Telefónica el va posar en venda per reduir el deute de la companyia (un procés semblant a l’empès per El Corte Inglés amb actius immobiliaris com ara el situat a l’altra banda de la plaça de Catalunya, a la cantonada amb la Rambla). Al mes de març passat demanava per aquest edifici 110 milions d’euros i, al novembre, hi trobava comprador per 100 milions.

El nou amo no era pas un altre que l’empresari basc, resident a Suïssa, Daniel Maté a través de la societat Baech Bienes Inmuebles SL. Es calcula que la seva fortuna voreja els 1.600 milions d’euros. No s’ha escapat, però, de la polèmica; sobretot, pel fet de ser un dels màxims accionistes de la multinacional especialitzada en matèries primeres o commodities Glencore. Una firma que apareixia als anomenats Paradise Papers com a evasora d’impostos mitjançant la creació de societats radicades en paradisos fiscals. Daniel Maté és al capdavant de la secció encarregada de gestionar els negocis del coure i del zinc d’aquest gegant helvètic. Una secció que s’ha vist esquitxada pel fet de dur a terme negocis tèrbols en diferents mines africanes, com ara algunes de la República Democràtica del Congo.

El número 19 és l’edifici de l’hotel Olivia Plaza, de l’empresari Manuel Valderrama, un dels promotors relacionats amb el ‘cas Palau’

La seu que no es ven, però sí que es reformarà, és la del Banc d’Espanya a Barcelona, situada just davant de l’edifici de Telefónica. Unes obres que s’enfilaran fins als 32 milions d’euros en un procés que és previst que conclogui el 2022. Els encarregats del rentat de cara són els mateixos arquitectes que ampliaran el Camp Nou.

Si continuem en direcció a la Rambla, ensopegarem amb més sorpreses. En aquesta banda de la plaça de Catalunya es troba l’hotel Olivia Plaza, corresponent al número 19. El propietari de la cadena Olivia Hotels és l’empresari Manuel Valderrama. Abonava 26 milions d’euros a Servihabitat (el negoci immobiliari de CaixaBank) per aconseguir aquest actiu cèntric. El nom de Valderrama ha estat relacionat amb el conegut cas Palau pel fet de ser el promotor del polèmic establiment que es volia enlairar al costat de l’auditori modernista. Se l’acusava d’haver pagat una comissió a Fèlix Millet i Jordi Montull per aconseguir tirar-lo endavant. Finalment, seria absolt pel Tribunal Suprem. Entre els empresaris hotelers que han estat més vehements a l’hora de revertir la moratòria hotelera del 2015 —o el nou Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT) del 2017, aprovat per l’equip de l’alcaldessa Ada Colau— es troba precisament Manuel Valderrama. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya esmenava parcialment o total ambdues iniciatives del consistori al mes de juliol passat.

El número 20 era l’antiga seu del banc francès Société Générale i pertany a la constructora Núñez i Navarro

Just al costat de l’hotel Olivia, al número 20, hi trobem la que havia estat l’oficina central del banc francès Société Générale. Va ser un dels primers a apostar per la plaça l’any 1919. A finals de la dècada dels setanta del segle passat n’encarregava una de nova en el mateix solar. L’actual propietari de l’immoble, de gairebé 10.000 m², no és pas un altre que la constructora Núñez i Navarro. L’afegia, així, a la seva extensa cartera després de pagar gairebé 18 milions d’euros l’any 2000. Aconseguia una de les seves fites: tenir una propietat en el lloc més cèntric de la ciutat. El fundador de l’empresa i expresident del Barça, Josep Lluís Núñez Clemente, va ingressar a la presó —en companyia del seu fill— a finals del 2014. Tots dos serien acusats pels delictes de suborn i falsedat documental arran del conegut cas Hisenda.

Els únics habitatges de la plaça, sobre el Hard Rock Cafe

La finca següent també és un bon exemple de com la pressió immobiliària ha fet augmentar el preu de les propietats de manera exponencial en els darrers anys. De fet, el número 21 pot presumir de tenir els únics habitatges que hi ha en tota la plaça. Va ser l’antiga seu del Banc de Biscaia, enlairada seguint l’estil arquitectònic conegut per Escola de Chicago. Els nous propietaris de l’edifici, després d’una reforma profunda, van llançar una promoció de 18 pisos de luxe l’any 1998. Es van vendre en només 15 dies. Anaven dels 50 als 150 m² (tret d’un de força especial que té 324 m²). Els preus oscil·laven aleshores entre els 93.000 i els 215.000 euros: unes xifres que ara sorprenen. També es van adaptar les quatre plantes inferiors per acollir-hi oficines. Al local obria el conegut restaurant Hard Rock Cafe. L’accés a la finca, però, es fa pel carrer de Rivadeneyra. Al número 6, en l’edifici del costat, es trobava la seu de la Direcció General de Relacions Institucionals de la Generalitat, en un edifici que encara és propietat de l’Arxidiòcesi de Barcelona. El contracte de lloguer que la institució pública va signar amb l’entitat religiosa aixecaria polèmica per un possible tracte de favor, tal com va descobrir una investigació de CRÍTIC l’any 2016.

El venedor de la finca on es troba el Hard Rock Cafe va ser el BBVA (llavors BBV, perquè la venda fou l’any 1991, abans de la fusió amb Argentaria). No trobaria comprador fins al 1996, quan les immobiliàries Parje i Preco s’associaven per aconseguir-la i, posteriorment, iniciar-ne la reforma. Parje SL és un cas curiós. Aquest family office català té locals i edificis molt ben situats a la ciutat de Barcelona. No obstant això, ha aconseguit passar totalment inadvertit quan parlem de grans tenidors d’actius. Entre els seus administradors hi ha Mercedes Huguet Rovira o Pere Figuereo Baulenas (consellers alhora de la Inmobiliaria Hucart SA).

Colonialisme 2.0 (o per què no saps qui és Pierre Castel)

L’elegant edifici que fa cantonada amb la Rambla és una obra de l’arquitecte Enric Sagnier. Situat al número 23, fou un encàrrec de la ja desapareguda Banca Arnús. Més endavant allotjaria el Banc Central, que patiria un dels atracaments més sorprenents que s’han viscut mai a la ciutat. No podia ser pas d’una altra manera en tenir-hi lloc poques setmanes després del cop d’Estat del 23-F, el 1981. L’edifici acabaria en mans dels magatzems britànics Marks & Spencer, que obririen el seu vaixell insígnia a l’Estat. Posteriorment, El Corte Inglés l’adquiria per acabar-lo venent a la socimi o societat de capital immobiliari Zambal Spain (pertanyent alhora a la francesa IBA Capital Partners). L’any 2013 pagaven 100 milions d’euros als grans magatzems. Ara ha obert una macrobotiga de la marca de roba britànica Primark.

El número 23 pertany a la societat de capital immobiliari Zambal Spain, que l’alhora és propietat de la francesa IBA Capital Partners

Però, qui s’amaga darrere d’IBA Capital? El fons és un clar exemple de com funcionen les finances internacionals. El màxim accionista de Zambal Spain s’anomena Altaya i es troba domiciliat a Singapur (tots dos, alhora, apareixen sota el paraigua de la matriu Investment Beverage Business Fund o IBBF, també registrada en aquesta república asiàtica). Al capdavant d’IBA trobem el francès Thierry Julienne i l’espanyol Jesús Valderrama. Malgrat tot, l’amo veritable rere aquests vehicles inversors és el multimilionari francès Pierre Castel, un nonagenari el pare del qual va emigrar de Catalunya per acabar establint-se a la regió de Bordeus.

Els orígens de la fortuna provenen de l’exportació de vi, així com de la producció de sucre i la fabricació de cervesa al continent africà. Per aconseguir-ho, no va tenir cap problema a l’hora de fer-hi tractes amb els dictadors Omar Bongo, de Gabon; José Eduardo dos Santos, d’Angola, Blaise Compaoré, de Burkina Faso, o Alassane Ouattara, de la Costa d’Ivori. Dels negocis de Castel en pengen més de 240 filials, la majoria radicades a Gibraltar, a Luxemburg, a Malta, a Suïssa o a les illes Maurici.

Amancio Ortega i l’edifici dels 100 milions d’euros

A pocs metres de la nova seu de Primark, hi trobem un dels centres comercials urbans més rendibles de la ciutat: El Triangle. Fou inaugurat el 1998 i va arribar a superar els 12 milions de visitants l’any 2018. La seva facturació s’enfilava llavors fins als 76 milions d’euros. Dels comerços en sobresurt el mític cafè Zurich. Just un segle abans, el 1918, era previst que en aquest punt s’hi enlairés el que hauria estat el gratacel més alt d’Europa, amb 130 metres d’alçària i 30 plantes (poc menys que l’actual Torre Agbar o Glòries). Una idea del promotor català Ramon Selles Miró, que ja havia contactat amb l’arquitecte estatunidenc John Mead Howells (creador de la seu del diari Chicago Tribune). La promotora d’aquest centre comercial, aixecat en un solar conegut per l’illa de la vergonya pels anys que va estar abandonat, va ser la companyia asseguradora AXA. L’any 2001 es desfeia de l’actiu mitjançant una curiosa operació, atès que una part del solar era propietat de l’Ajuntament de Barcelona.

El nou amo és el fons alemany Deka Immobilien. Abonava, així, prop de 95 milions d’euros a l’asseguradora i gairebé 20 milions al consistori. Aquests inversors alemanys han sabut aprofitar força bé la crisi immobiliària que esclatà el 2008 i han aconseguit importants actius a Barcelona. Entre les operacions amb les quals es van donar a conèixer destaca la venda del gratacel situat a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Gran Via, on Inditex té una botiga de la firma insígnia del grup: Zara. Tot el gratacel l’acabaria comprant Amancio Ortega per fer-hi apartaments de luxe. Continua sent el propietari del local. Però el més curiós és que la icònica seu del BBVA situada a la plaça de Catalunya just a tocar d’El Triangle (i coronada amb el rellotge característic) també la comprava Deka Immobilien el 2006. Va abonar 82 milions al banc espanyol. Doncs bé, l’empresari gallec —nascut a Lleó— posava l’ull en aquest immoble l’any 2013. Els alemanys li van demanar 100 milions d’euros. Ha acabat obrint un altre gran Zara als baixos.

L’antiga seu del BBVA a la plaça de Catalunya va ser adquirida per l’empresari Amancio Ortega, que també s’ha quedat l’antiga seu de Banesto

Val a dir que tots aquests actius Amancio Ortega els vehicula a través de la societat Pontegadea. Una de les seves darreres adquisicions ha estat un edifici d’oficines a la ciutat de Washington. Aquest passat mes d’agost pagava 208 milions d’euros a Blackstone per comprar-lo. En tot cas, l’antiga seu del BBVA no és l’única propietat que té a la plaça de Catalunya. A tocar del Zara, al número 7, hi ha l’hotel H10 Catalunya Plaza. Aquesta cadena d’establiments és propietat de l’empresari tarragoní Josep Espelt Civit, una de les majors fortunes del país. Sense anar més lluny, a principis d’any repatriava un conjunt de societats patrimonials radicades a Holanda amb un capital de 330 milions d’euros. L’edifici de la plaça de Catalunya, però, no és propietat seva. Pertany als hereus del poeta gironí Carles Fages de Climent, un dels escriptors preferits del president Carles Puigdemont. De fet, la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona està dirigida per la catedràtica de Filologia Mariàngela Vilallonga, nomenada consellera de Cultura al mes de març passat en substitució de Laura Borràs.

Una guerra Desigual: Apple i Huawei

Abans d’acabar aquest viatge particular per la plaça, tot prenent com a fil conductor el vessant financer i comercial, ens aturarem a la façana nord. És allà on es troba la finca corresponent al número 9 que fa cantonada amb la Rambla de Catalunya. S’anomena Casa Pich i Pon, nom d’un antic alcalde barceloní que va encarregar l’obra a l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch. Durant molts anys es va associar a Caja Madrid, en situar-hi als baixos la seva fundació cultural. Un cop superats els maldecaps derivats del rescat de Bankia, aquest actiu ha estat un dels més preuats de la seva cartera immobiliària.

L’entitat optava per segregar-lo i treure’n, així, un major rendiment. Venia la part del xamfrà a la societat d’inversió valenciana Medcap Real Estate Partners, darrere la qual es troben els De Andrés Puyol. Amb aquesta societat, la família ha adquirit locals en zones prime barcelonines al llarg dels últims anys. Un cop en possessió de l’espai cèntric a la plaça, el llogaven a la firma de moda catalana Desigual (que s’avançava a la japonesa Uniqlo). L’altra part del pastís de Bankia ha acabat en mans del fons canadenc BMO Real Estate Partners després de pagar 28 milions d’euros. Trobaria ràpidament un llogater: la xinesa Huawei.

A l’antiga seu del Banco Español de Crédito hi ha una botiga d’Apple, i a la de Caja Madrid, una de Desigual

La finca a tocar de la Casa Pich i Pon, l’antiga seu de Banesto, també ha estat una de les més desitjades pels grans inversors. Ja té amo, però. Pontegadea o, el que és el mateix, Amancio Ortega. El 2012 aconseguia el local per 86 milions d’euros. Un xifra que aniria a parar als seus propietaris anteriors, ni més ni menys que els valencians De Andrés Puyol (o Medcap Real Estate). De fet, Apple va signar el primer contracte de lloguer amb ells. La resta de la finca viuria una història força moguda després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Va passar per diferents promotors que o bé van fer fallida o bé van acabar en suspensió de pagaments. Així fins a arribar a la SAREB (Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària). El 2014 tornava a aparèixer la mà salvífica d’Amancio Ortega, que posava sobre la taula 44 milions. Un hotel de la cadena Iberostar és qui gestiona l’espai.

Com hem vist, la plaça de Catalunya fa temps que es troba en el punt de mira d’inversors locals, però també —i sobretot— d’internacionals. Les xifres que es mouen produeixen vertigen. Les grans firmes de moda i les multinacionals tecnològiques han descobert el seu atractiu. Per això han establert aquí els grans punts de venda o flagship stores. Alhora, els bancs tradicionals han tret rèdit al seu patrimoni immobiliari. Unes operacions que han obert la porta a uns fons d’inversió que s’intercanvien les propietats a cop de talonari esperonant, encara més, la febre especulativa que pateix la ciutat. Si bé no s’han acomplert les amenaces de l’eixelebrat militar franquista José Millán-Astray, que proposava “arrasar Barcelona y plantar patatas en la plaza de Cataluña“, sí, en canvi “ha triomfat plenament com a centre d’atracció“, segons albirava l’escriptor Josep Maria Espinàs. Val a dir que no solament d’atracció de visitants, sinó també de capital inversor.