06/03/2023 | 06:00
Catalunya és la comunitat autònoma on els jutjats deneguen més ordres de protecció. L’any 2021, l’últim amb dades anuals disponibles, se’n van tramitar 5.112, però més de la meitat (2.633) van ser denegades. Aquesta tendència és una constant al llarg dels anys: des del 2011, el volum d’ordres de protecció que els jutges han atorgat a les víctimes de violència masclista només ha superat el 50% de les sol·licitades en dues ocasions, el 2018 (un 51%) i el 2019 (un 52%). A més, els darrers 10 anys, 5 partits judicials han denegat més del 70% d’aquestes mesures. Això vol dir que 7 de cada 10 dones que formalitzen una denúncia en aquests jutjats no reben la protecció sol·licitada.
Així es desprèn de les dades que fa públiques el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i que ha analitzat CRÍTIC. Tal com les defineix l’organisme, les ordres de protecció són resolucions judicials que ofereixen “l’estatus de protecció integral a les víctimes de violència domèstica, per mitjà de l’adopció de mesures cautelars penals i civils, així com altres mesures d’assistència social”. El criteri per atorgar-les, segons el CGPJ, es basa en el fet que existeixin “indicis fonamentats de comissió de delictes o faltes de violència domèstica”, així com una “situació objectiva de risc per a la víctima”.
En el global de l’Estat, el percentatge d’ordres atorgades se situa entre el 60% i el 70%; a Catalunya no arriba al 50%
Però sol·licitar una ordre de protecció no vol dir que la víctima l’acabi obtenint. A més, les diferències territorials són abismals: en l’última dècada, Catalunya s’ha situat sempre al capdavant de la llista de les comunitats autònomes on més ordres de protecció es deneguen, molt per sobre de la mitjana espanyola. En el global de l’Estat espanyol, el percentatge d’ordres atorgades ha vorejat sempre el 60%, tot i que des del 2019 se n’han atorgat cada any més del 70%. Per contra, a Catalunya, els jutjats han estat més reticents a l’hora de concedir aquesta mesura a les víctimes de violència masclista: des del 2011 n’han denegat més de la meitat gairebé tots els anys, i el 2014 van arribar a rebutjar-ne fins al 66%.
Granollers, Arenys de Mar i Barcelona són els partits judicials que deneguen més ordres
A Catalunya hi ha 49 partits judicials, que són les divisions territorials integrades per un o més municipis d’una mateixa província, on un jutjat de primera instància i d’instrucció hi té jurisdicció. També a Catalunya és on s’ubiquen els partits judicials que deneguen més ordres de protecció a tot l’Estat espanyol.
Segons les dades del Consell General del Poder Judicial, la mitjana d’ordres desestimades entre el 2011 i el 2021 en aquests jutjats supera el 70%. Es tracta dels de Granollers, Arenys de Mar, Barcelona, Santa Coloma de Farners i Sant Feliu de Guíxols. Al llarg d’aquest període, alguns dels partits judicials esmentats han arribat a rebutjar entre el 84% i el 93% de les mesures de protecció sol·licitades.
Els jutjats de Barcelona i de Girona deneguen al voltant del 60% de les ordres de protecció
A més, també hi ha divergències entre els jutjats de les quatre demarcacions catalanes. En aquest mateix període, els tribunals de Barcelona han rebutjat sempre més de la meitat de les ordres de protecció tramitades. De fet, la tònica general ha estat aproximar-se al 60% d’ordres desestimades i, alguns anys, fins i tot se n’ha superat el 70%. Per contra, els de Lleida han estat molt més garantistes a l’hora de concedir aquestes mesures de protecció: del 2011 al 2020 van atorgar entre el 75% i el 91% de les ordres demanades. L’única excepció d’aquesta norma es va produir el 2021, quan els tribunals lleidatans van rebutjar-ne el 34%.
Els jutjats de la demarcació de Tarragona han acceptat entre el 54% i el 71% de les mesures sol·licitades, mentre que els de Girona han seguit un patró similar als de Barcelona: durant els darrers 10 anys ha arribat a rebutjar fins al 68% de les ordres sol·licitades per les víctimes de violència masclista.
Pocs jutges especialitzats en violències masclistes
Segons detalla el Departament de Justícia, en total, els jutjats de violència contra la dona (VIDO) són 19 a tot el territori: 14 a la província de Barcelona, 1 a Girona, 3 a Tarragona i 1 a Lleida. A la ciutat de Barcelona n’hi ha cinc, i el magistrat del Jutjat de Violència contra la Dona núm. 1 de la capital catalana, Carlos Pascual Alfaro, reconeix que no té una resposta clara que expliqui aquesta discrepància territorial; ja no només amb la resta de l’Estat, sinó també dins de Catalunya.
A banda d’aquests 19 òrgans especialitzats, a tot el territori hi ha 34 jutjats de primera instància i jutjats d’instrucció més, que tenen atribuïdes les funcions dels VIDO però que s’ocupen també d’altres assumptes. És a dir, que són jutjats mixtos amb competències en violència masclista però que també poden jutjar altres tipus de delictes. “Hi hauria d’haver més jutges especialitzats que només portin violència de gènere, en lloc d’estar resolent aquests casos amb presses”, afirma Pascual Alfaro. “No sé si així s’atorgarien més ordres, però segur que es donaria un millor servei”.
Carlos Pascual Alfaro, magistrat: “Hi ha d’haver més jutges especialitzats que no resolguin casos de violència de gènere amb presses”
Segons el seu punt de vista, la falta d’especialització pot suposar que el jutge no detecti adequadament una situació de violència habitual. “Amb una ferida sagnant és fàcil, però la violència habitual, que pot derivar de problemes de convivència, d’alcoholisme, de drogoaddicció o d’un divorci, costa més d’identificar quan no es té prou coneixement”, emfatitza.
Per la seva banda, l’advocada especialitzada en violència masclista Sònia Ricondo denuncia que “no s’està detectant un risc real que moltes vegades existeix” quan els jutjats rebutgen aquesta mesura. I hi afegeix que, en diverses ocasions, els fets li han donat la raó, perquè l’agressor ha tornat a mantenir contacte amb la denunciant o, fins i tot, a agredir-la. “Tot i ser una mesura coercitiva d’algun dels drets fonamentals, com el de la llibertat circulatòria, crec que la xifra hauria de pujar. Estem deixant moltes dones desprotegides”, insisteix. És per això que reclama més formació a tots els jutjats, sobretot als mixtos.
Des del 2021, el Departament de Justícia impulsa un projecte de formació per al personal dels tribunals amb competències en assumptes de violència sobre la dona. Fins ara, l’han rebut 504 professionals gestors, tramitadors processals i auxiliars judicials de jutjats VIDO, de jutjats mixtos VIDO, de jutjats mixtos no VIDO i de jutjats únics.
El qüestionari dels Mossos d’Esquadra no sol detectar risc
A Catalunya i a l’Estat espanyol, els cossos policials valoren el nivell de risc de la víctima per mitjà d’un qüestionari. La Guàrdia Civil i la Policia Nacional apliquen el sistema Viogén, mentre que els Mossos d’Esquadra fan servir el seu propi formulari. Segons assenyala Alfaro, el sistema que fa servir la policia catalana determina, en la majoria dels casos, que existeix un “risc baix o no apreciat”.
La caporala adscrita a la Unitat Central d’Atenció i Seguiment de la Víctima Eva Martín detalla a CRÍTIC que el qüestionari dels Mossos va entrar en vigor el 2016 i que el fa el mateix efectiu que recull la denúncia. Consisteix en 25 preguntes sobre la vulnerabilitat de la víctima, el seu entorn i la perillositat de l’agressor. A 31 de desembre de 2022 s’havien registrat 12.475 seguiments: 35 eren de risc molt alt, 53 de risc alt, 267 de risc mitjà, 11.198 de risc baix i 992 de risc no apreciat.
Sònia Ricondo, advocada: “Les preguntes del test dels Mossos són bastant restringides per valorar si hi ha un risc real”
Per a Sònia Ricondo, les preguntes del test dels Mossos són “bastant restringides per poder valorar si existeix un risc real”. En aquest sentit, per exemple, una de les qüestions que aborda el qüestionari és si l’agressor té llicència d’armes. “Aquesta no és una realitat quotidiana per a la majoria de la població, perquè no som als Estats Units”, rebla. “Però, en canvi, tothom té un ganivet a casa”.
Per aquest motiu, l’advocada explica que la majoria dels tests determinen que el risc és baix; un fet que, a l’hora de donar l’ordre de protecció, alguns jutges “tenen molt en compte”. Segons el seu criteri, s’hauria d’ampliar el tipus de preguntes del qüestionari i les que es fan a la víctima en la seva primera declaració. “Recollir una altra informació, com si tenen fills en comú o si l’agressor sap on treballa ella, seria útil per fer aquesta avaluació”, exposa.
Per contra, la caporala Eva Martín concreta que el test ja preveu preguntes “relatives a si la víctima està a l’atur, si té alguna discapacitat o si cobra una pensió”. “Ja no només pel risc de violència, sinó també per si li corresponen altres mesures civils, perquè el jutge sàpiga si treballa o si té fills i, per tant, si ha de rebre una pensió”. Tanmateix, Martín considera que no s’han de vincular les xifres sobre les ordres de protecció denegades amb el qüestionari dels Mossos. “Els formularis d’algunes víctimes indiquen que hi ha un risc molt alt però tampoc els han donat l’ordre”, rebla.
La por i l’objectivitat
Sònia Ricondo lamenta que, normalment, si no s’ha produït violència física molt explícita i sense un informe mèdic o una fotografia de les lesions, costa molt que s’atorgui l’ordre. I és que, per aconseguir la mesura, no n’hi ha prou que la víctima digui que té por de l’agressor: també és necessari que acrediti una situació de risc.
Així ho explica l’advocada penalista experta en violència de gènere Patricia Garanto. “Els jutges tenen molta cura a l’hora d’interposar una ordre d’allunyament, perquè implica restringir la facultat de deambulació d’una persona”, apunta. “Quan l’agressor i la víctima són parella, sí que s’acostumen a aplicar mesures cautelars, però en el cas de les exparelles, si s’ha produït una amenaça per telèfon, per exemple, és molt probable que no s’emeti l’ordre de protecció”.
“Aquesta mesura s’ha de basar en una situació objectiva”, hi afegeix, per la seva banda, el magistrat Pascual Alfaro. “La por és una percepció subjectiva que no es recull en un atestat on es valora si pot passar alguna cosa”, conclou.
