25/09/2015 | 08:00
–Tu creus que publicar aquest article ara, justament abans del 27-S, pot fer mal a l’independentisme?
La persona que ens ho diu és una de les moltes amb les quals hem parlat al llarg de les últimes setmanes per elaborar aquest reportatge. És un independentista d’esquerres de tota la vida, de l’entorn de la societat civil. El seu dubte és lícit i el planteja per telèfon abans de decidir si vol explicar-me coses o no. No és l’única persona que ha posat sobre la taula la mateixa objecció. La nostra resposta sempre és la mateixa:
–Jo el que crec és que la gent, abans d’anar a votar, té dret a estar ben informada per prendre les seves decisions.
L’interlocutor hi està d’acord.
La veu d’aquesta persona és una de les moltes que apareixen en aquest text, a mig camí del reportatge i de la crònica, i prefereixen reservar la seva identitat. El que llegireu a continuació és només la cronologia d’uns fets públics que, ordenats i contextualitzats, ajuden a entendre els que probablement han estat –fins ara– els set dies més importants de 2015. Set dies de juliol que haurien pogut canviar-ho tot. Són els que van del dimarts 7 de juliol, en què el diputat de la CUP Quim Arrufat presenta en seu parlamentària la proposta de la “llista sense president”, fins al dilluns 13 de juliol, en què Mas descarta la idea, les entitats sobiranistes li fan costat, i ERC acaba acceptant l’actual formulació de Junts pel Sí. És el que el periodista i subdirector de ‘La Vanguardia,’ Enric Juliana, ha denominat el pacte de Sant Enric. Aquest és un exercici històric de mirada curta però profunda. I per això no comença el mateix 7 de juliol, sinó unes quantes setmanes abans.
Posem el retrovisor. Primer punt d’inflexió: 24 de maig, 22 h. Lloc: Barcelona, Fabra i Coats, on Barcelona en Comú segueix la nit electoral.
La persistent remor del “Sí que es pot”
“Havíem dit que sí que es podia i ho hem demostrat”, deia Ada Colau la nit del 24 de maig en saber-se guanyadora de les municipals a Barcelona. Aquella jornada, Catalunya viu un terratrèmol polític. En el global del país, l’esquerra al marge del PSC, amb les seves diferents expressions plurals (ERC, ICV-EUiA, la CUP, les confluències), obté resultats històrics: 1.120.000 vots, el 35,6% del total de paperetes. CiU perd 108.000 vots respecte a les municipals de 2011 i es queda amb el 21% dels sufragis. A Barcelona, ‘La Vanguardia’ titula “Cambio radical”. No és per menys: Ada Colau, una activista de base contra els desnonaments, guanya l’alcaldia a Xavier Trias, un senyor de Sant Gervasi.
El sobiranisme passa per hores baixes. L’acord del 13 de gener entre CiU, ERC i les entitats de la societat civil per convocar les denominades eleccions plebiscitàries nou mesos més tard i amb llistes separades ha refredat la gran onada independentista dels últims anys. ERC i la CUP creien que Mas hauria d’haver convocat eleccions de forma immediata després del 9-N, per aprofitar l’empenta de la consulta. També ho volien Òmnium i l’Assemblea. Però el president va voler forçar la llista unitària, i el debat es va estancar. La solució final no va agradar a ningú. El sobiranisme punxava. La victòria de Barcelona en Comú posava en qüestió el monopoli de la il·lusió per part de l’independentisme.
El terratrèmol del maig afegeix inquietud en una Convergència en hores baixes a les enquestes. El diumenge 31 de maig, ‘La Vanguardia’ entrevista Artur Mas. Titular demolidor: “Em preocupa el futur de Barcelona amb Ada Colau”. El 3 de juny afegeix llenya al foc i diu en seu parlamentària que “no callarà” si Colau pren decisions que puguin “alterar l’ordre econòmic”. Mentrestant, l’alcaldessa electa marca una agenda pròpia de caràcter social que no oblida la qüestió nacional. El 8 de juny es reuneix amb l’ANC i Òmnium i exhibeix sintonia. El 13 de juny és investida mentre milers de persones l’aclamen a la plaça de Sant Jaume amb crits de “Sí, se puede”. En el discurs d’investidura, Gerardo Pisarello, nou tinent d’alcalde, cita Joan Peiró, Lluís Companys, Pi i Sunyer i Hilari Salvadó. Un altre relat del sobiranisme, una altra possible hegemonia, més a l’esquerra, més republicana. Aquell dia és definitiu: cal fer alguna cosa i recuperar la iniciativa.
Aquesta cosa passarà el 20 de juny, només una setmana després, a Molins de Rei i serà l’espoleta que ho farà detonar tot.
Molins de Rei: les entitats contra les cordes
Els mitjans de comunicació van presentar l’acte de Molins de Rei en clau d’inici de la precampanya electoral de Convergència. No s’hi esperaven sorpreses remarcables. Com a màxim, el nom d’algun independent de prestigi que prendria part en la futura llista del president. El 17 de juny, els consellers d’Unió havien abandonat el Govern. El president tenia el camí lliure per marcar perfil nacional sense el llast de Duran. Però Mas sorprèn. En el seu discurs al Foment de Molins reobre el meló de la llista unitària descarregant la pressió directament a les entitats de la societat civil, a les quals demana que impulsin una candidatura a la qual CDC i ell mateix se sumarien.
El secretariat de l’ANC estava reunit en el moment en què Mas feia la seva conferència. Els assistents interrompen la deliberació i engeguen el televisor per seguir en directe la intervenció del president pel 3/24. Segons explica un membre del secretariat present a la sala, quan acaba la conferència, la reacció és diversa: “Alguns ho consideren un intent d’instrumentalització. Una altra part ho rep de manera il·lusionant i amb un punt d’ingenuïtat”.
La mateixa font indica que Jordi Sànchez, president de l’ANC des del 13 de maig, era l’únic dels presents que coneixia amb antelació la proposta de Mas. Segons aquesta font, el mateix Sànchez va comunicar en aquella reunió que havia rebut una trucada del president el mateix matí en què li n’avançava els detalls.
L’anunci també agafa a contrapeu Òmnium, que decideix celebrar una junta extraordinària just l’endemà de Molins de Rei, el diumenge 21. Les reticències són fortes. Tot i que la presidenta de l’entitat, Muriel Casals, ha mostrat de sempre sintonia amb Mas, la junta té una composició plural i la proposta no qualla. Hi ha un factor afegit: el 27 de juny, Òmnium té convocada una assemblea general ordinària que, inevitablement, queda trastocada davant la nova situació.
Un Sant Joan d’infart: Catalunya en Comú amb 30 diputats
La setmana de Sant Joan és frenètica. El 22 de juny, Mas es reuneix amb una delegació de les entitats i exposa detalladament la seva proposta. Òmnium i l’ANC diuen que ho estudiaran. La mateixa nit, Mònica Terribas entrevista Mas a TV3. Detalls importants: el president sembra dubtes sobre la convocatòria del 27-S i mostra un to molt sever amb les entitats civils sobiranistes. “Jo no obligo ningú a res, però crec que després de tot el que he fet puc demanar una reflexió. Espero que el president del país tingui encara el petit dret de fer propostes”, afirma. Màxima tensió al camp de l’independentisme d’esquerres. En l’entorn d’ERC i de la CUP ressona amb força una paraula: xantatge.
Nou salt endavant: el vespre del dia de Sant Joan, ‘El Periódico’ publica una enquesta on assenyala que una hipotètica Catalunya en Comú, cavalcant encara sobre l’èxit d’Ada Colau, estaria en condicions de disputar la victòria a la ‘llista del president’. CiU s’enfonsa, però ERC aguanta i la CUP creix. Més pressió sobre les entitats sobiranistes i sobre l’independentisme d’esquerres. El procés, en risc demoscòpic.
L’endemà de Sant Joan s’esdevé un fet poc conegut però significatiu: se celebra a la seu d’Òmnium Cultural una reunió del Consell de Fundadors i Antics Directius d’Òmnium. La reunió no es difon públicament, però tres fonts diferents d’Òmnium han confirmat a CRÍTIC la seva celebració. “El Consell és com el Senat de l’entitat”, afirma un coneixedor de l’estructura interna de l’associació sobiranista. “No té atribucions directives de cap mena i actua com a espai de deliberació, i habitualment es reuneix abans de les assemblees generals”. Òmnium en tenia una de convocada per al dia 27; per tant, la reunió del Consell tocava per calendari. Segons els estatuts de l’entitat, d’aquest organisme consultiu en formen part els membres fundadors i antics membres de la junta directiva. Actualment és presidit per l’empresari i promotor cultural Raimon Carrasco.
En aquesta reunió, segons confirmen dues fonts diferents d’Òmnium Cultural, fa acte de presència una persona de la qual s’ha escrit molt i s’ha provat poc: David Madí i Cendrós.
David Madí, entre el mite i la realitat
Gairebé totes les persones que han estat consultades per a l’elaboració d’aquest reportatge afirmen que Madí té un paper rellevant en el disseny de l’estratègia política d’Artur Mas. Aquest extrem, però, no pot confirmar-se. Oficialment, Madí no pinta res a CDC. “Crec que mai ha marxat del tot”, apunta una persona pròxima a l’entorn presidencial. Una altra font molt propera a Junts pel Sí diu directament que Madí va ser l’ideòleg de la conferència de Molins de Rei. És difícil saber on acaba la realitat i comença el mite.
Madí va ser durant molt de temps el màxim protector d’Artur Mas. Independentista de primera hora –va prendre part en la Crida per la Solidaritat, on va conèixer Jordi Sànchez–, va ser estrateg del relat convergent durant el tardopujolisme, al capdavant de la secretaria de comunicació i de la direcció de campanyes del partit. Madí fa costat a Mas durant la travessa del desert del tripartit, però es retira de la política després del retorn de CiU al Govern l’any 2010.
Des de llavors, David Madí es dedica a acumular càrrecs a l’empresa privada: fitxa per Deloitte, consultoria que veu incrementar substancialment la seva contractació per part de la Generalitat. La llista de societats on ostenta càrrec és allargada: membre del consell assessor d’Endesa a Catalunya; vicepresident de la certificadora Applus; conseller president de Clippers, dedicada a la gestió de drets musicals; Nubul Consulting, la seva consultora, o Icat Desenvolupament, una societat que comparteix amb Joan Albert Arqués Fondevila, directiu de la constructora Benito Arno. N’hi ha moltes més. Per acabar-ho d’adobar, la seva dona i la d’Oriol Pujol tenen un paper en una derivada del ‘cas ITV’.
No consta que Madí hagi participat en cap reunió oficial ni cap acte de planificació de campanya de Mas durant els últims anys. Però el dia 25 apareix a la reunió del Senat d’Òmnium. Per quin motiu? Madí és nét de Joan Baptista Cendrós, un dels cinc empresaris fundadors. I, segons apunten fonts de l’entitat sobiranista, va prendre part en la junta directiva en l’etapa prèvia a l’arribada de Jordi Porta l’any 2002. En la trobada del 25, que se celebra a la mateixa seu d’Òmnium del carrer de la Diputació, hi assisteixen 40 persones. Un dels presents a la reunió comenta així l’aportació de Madí: “Va fer un paper molt dolent. Va tenir una actitud prepotent i males maneres. La seva va ser una defensa vehement que Òmnium havia de fer costat a la proposta del president sí o sí”.
L’actitud de Madí és lògica. No dista del relat que sempre ha defensat. A la introducció del seu llibre ‘Democràcia a sang freda’ (2007), escriu aquestes paraules, que, llegides avui, resulten gairebé profètiques: “És irresponsable posar en mans d’un partit com ERC la decisió de si al Govern hi ha d’haver catalanisme o esquerra. És absolutament necessari que el projecte hegemònic sigui la casa gran del catalanisme, que pugui agrupar el centredreta i el centreesquerra al voltant d’un procés nacional”. Canvieu ‘casa gran del catalanisme’ per ‘Junts pel Sí’, i ja ho tindreu.
El dia 27 de juny, Òmnium celebra la seva assemblea general ordinària. A diferència d’altres ocasions, en què l’assistència és més aviat minsa, hi prenen part 500 persones. Per l’afluència, cal canviar a última hora la ubicació de l’esdeveniment, que, ironies del destí, es fa finalment al Petit Palau de la Música. En la seva intervenció inicial, Muriel Casals exposa el parer consensuat a la Junta: l’entitat entoma el repte de Mas, però al mateix temps acorda donar suport a totes les llistes independentistes. El torn de paraules és encès. “Convergència va mobilitzar la seva massa social per a l’ocasió”, afirma un coneixedor de les dinàmiques internes de l’entitat. Així, el 90% d’intervencions són favorables a la proposta de Mas. Alguns volen forçar una consulta com la que planteja l’ANC, però no hi ha consens. S’acorda que es faran reunions de les diferents territorials per debatre la proposta.
El dia que Quim Torra va tenir una idea
El fet més important de la setmana de Sant Joan, però, no és la intervenció de Madí ni l’assemblea general d’Òmnium. El moment més rellevant –com passa sovint– és un sopar. A mitjan setmana, diversos membres de la junta d’Òmnium Cultural es reuneixen al voltant d’una taula per comentar el moment polític. Hi ha certa sensació d’atzucac. La conversa s’allarga. Però un dels presents hi farà una aportació que canviarà el curs dels esdeveniments. La idea és senzilla: cal fer una llista sense polítics. El seu autor és un dels personatges més transcendentals en tota aquesta història: l’advocat i editor Quim Torra.
Torra, actual president d’Òmnium després de la marxa de Muriel Casals, és ara molt qüestionat per la difusió d’uns desafortunats tuits. En aquell moment era vicepresident de l’entitat. La seva és una trajectòria singular. Vinculat històricament al sector independentista d’Unió Democràtica (fou impulsor del moviment El Matí), la seva gran passió és el periodisme català dels anys trenta, i l’ha cultivada a través de l’editorial A Contravent, amb la qual ha recuperat textos de Domènec de Bellmunt o de Paco Madrid. Persona de conviccions liberals, va ser nomenat director del Born Centre Cultural amb Xavier Trias, càrrec que va ocupar fins al seu cessament amb l’arribada de Colau. Els qui el coneixen diuen d’ell que, per sobre d’ideologies, “és bàsicament un patriota de bon cor”. “Probablement, l’únic independentista transversal de debò”, afirma algú pròxim.
Quatre fonts diferents tant d’Òmnium Cultural com dels partits independentistes assenyalen Quim Torra com l’autor inicial de la idea de la llista sense polítics. “Segons va explicar, la idea no era plenament seva, sinó que havia estat gestada en un petit cercle d’amistats”, afirma una de les fonts. Aquell dia la va explicar: les entitats no s’havien d’integrar ni donar suport a cap partit. La cosa anava al revés: els partits polítics havien de fer un pas enrere i donar suport a una llista sense polítics. Si era necessari, sense Artur Mas. Amb el pas del temps, els seus impulsors batejaran la idea amb el nom de la Via Torra, en honor del seu creador. A diferència del que va proposar la CUP més tard, la Via Torra sí preveia que s’escollís un president.
La idea de la llista sense polítics comença a prendre cos a partir de la setmana següent per iniciativa d’Òmnium Cultural. Tres fonts diferents tant de l’entitat sobiranista com dels partits polítics independentistes expliquen que la proposta va ser plantejada en ferm a CDC, ERC i la CUP entre els dies 28 i 29 de juny. El primer contacte és amb Oriol Junqueras, que s’hi mostra molt receptiu. El segon contacte és amb Josep Rull. Òmnium s’espera una negativa, però Rull ho veu bé i parla amb Mas telefònicament. La resposta és inesperada: “Estudiem-ho”.
El tercer contacte és amb la CUP. Fonts de la formació independentista expliquen que la seva postura va ser la mateixa que sempre: oberts a estudiar qualsevol proposta. “Hi havia poques opcions, però la CUP mai es tanca en banda. Tampoc llavors”, explica una font de l’esquerra independentista.
ERC i la CUP s’apropen; Mas no ho veu clar
Òmnium vol comunicar directament la proposta a Mas de forma presencial. L’1 de juliol, el president és a Brussel·les en una visita oficial. La reunió s’haurà de celebrar l’endemà. I en aquell moment es produeix un moviment inesperat: en una entrevista a Onda Cero el matí del dia 1, Oriol Junqueras ensenya les cartes i es mostra favorable a impulsar una llista de la societat civil sense polítics el 27-S. És el primer cop que la idea s’exposa públicament, i per a alguns dels impulsors potser és massa d’hora. La mateixa nit, Junqueras publica un article amb David Fernàndez a ‘El Periódico’ en què es mostra contrari a l’estratègia de Mas.
El pas de Junqueras ha creat neguit a Òmnium i també a l’ANC, que no porta la iniciativa de la proposta. Aquell cap de setmana, l’Assemblea ha previst una consulta entre els seus associats per decidir si estan disposats que l’entitat impulsi una candidatura. El dia 2, una representació de màxim nivell d’Òmnium Cultural esmorza amb Mas al Palau. Així ho expliquen dues fonts diferents coneixedores de la reunió: “El tema a abordar és la Via Torra. Mas no ho veu clar, però no s’hi tanca. Exposa dubtes raonables: qui serà el president si havia de ser escollit algú d’entre la societat civil, si en el Govern hi podria prendre part gent amb experiència, o com es podria dur a terme una campanya electoral amb èxit sense polítics de pes”. El balanç és agredolç. Però el tema no és mort. “En cap moment Mas planteja la possibilitat de no fer el 27-S”, afirma aquesta font.
Un factor inesperat: la llista sense polítics a 70 escons
4 de juliol. 21 h del vespre. El mòbil s’il·lumina. El WhatsApp treu fum. L’’Ara’ publica una enquesta demolidora: la llista sense polítics obté majoria absoluta folgada i gairebé el 50% dels vots. L’enquesta és obra d’Òmnium Cultural. “En el moment en què la Via Torra es posa sobre la taula com una possibilitat viable, des d’Òmnium es creu convenient estudiar-ne quin seria l’impacte”, apunta un membre de la junta de l’entitat. L’enquesta s’encarrega a l’empresa Gaps, que pregunta per tres opcions possibles a 800 persones entre els dies 1 i 3 de juliol. Els responsables de l’entitat coneixen els resultats el dissabte 4 al matí, en un moment en què el debat sembla estancar-se. Òmnium decideix jugar fort.
La publicació de l’enquesta a l’’Ara’ és demolidora i encén totes les alarmes convergents. La proposta de Mas a Molins de Rei seria la pitjor opció amb les dades a la mà. La llista sobiranista sense el suport de la CUP només obtindria 52 diputats. Separadament, ERC i CiU tindrien més força. Però apareix un factor inesperat: una llista sense polítics amb l’aval de tots els partits –incloent-hi la CUP– es dispara a més de 70 escons.
El cap de setmana del 4 i 5 de juliol és clau en l’evolució de tot plegat. És el primer cop que la CUP planteja obertament un nou escenari que fa evolucionar la Via Torra cap a quelcom de totalment nou: la ‘llista sense president’. Mentrestant, l’Assemblea aprova per una amplíssima majoria donar suport a una llista de la societat civil. En aquell moment, tenint en compte el camí que pren tot plegat, ja no queda clar si això és o no una bona notícia per a Convergència i Artur Mas.
La CUP: “Com més Govern, menys plebiscit”
La posició de la CUP en tot el debat sobre les llistes unitàries ha tingut la màxima cautela. L’organització és molt plural internament, però la majoria de veus coincidien que una candidatura unitària amb ERC i CiU no era un escenari plantejable. Ni tan sols avalar una llista sense polítics, si aquesta estava supeditada a la tria d’un Govern. I aquesta va ser, de fet, una qüestió clau. Diverses persones de l’organització van fer d’enllaç durant els dies previs al 7 de juliol amb Òmnium i Esquerra, amb l’objectiu d’explorar opcions. El missatge de fons, el llança un destacat membre de l’organització independentista en una d’aquestes trobades: “Com més Govern, menys plebiscit”.
El problema, però, és que la llei estableix que, després de la dissolució del Parlament per celebrar eleccions anticipades, ha de passar com a mínim un any per dissoldre’l de nou. Però la CUP planteja una altra opció més trencadora: una llista que prengui explícitament el compromís de no formar Govern. Si el Parlament no pot escollir president, la cambra es dissol automàticament al cap de dos mesos. Mentrestant, el Govern segueix en funcions i, detall important, no pot aprovar pressupostos.
La idea és psicodèlica, però qualla. Les entitats i ERC la valoren positivament amb l’objectiu d’atraure la CUP al que consideren que és un projecte guanyador. La ‘llista sense president’ no té encara l’aval formal de la CUP –de fet, mai no l’arribarà a tenir– i s’està treballant en l’àmbit parlamentari. Tanmateix, es veu possible i membres del secretariat nacional n’estan al cas.
El dimarts 7 de juliol publiquem a CRÍTIC un article en què es planteja per primer cop en públic la llista sense president, que havia estat gestat a partir de recopilar diversos punts de vista sobre el tema durant el cap de setmana anterior. El mateix dia, Carles Boix publica un article en una línia similar a l’’Ara’. La situació es precipita. A la tarda d’aquest mateix dia, Quim Arrufat exposa al Parlament el parer de la CUP: les dues voltes electorals. En unes primeres eleccions, una llista sense polítics que no forma Govern. Serien eleccions plebiscitàries de debò. En acabat, unes noves eleccions en clau constituent en què els partits es presentarien amb el seu propi programa.
La proposta és una bomba. ERC i les entitats hi donen suport públic. L’entorn d’opinadors del sobiranisme convergent implosiona. Sovintegen els editorials contra la proposta de la CUP. De sobte, el format més plebiscitari de tots ja no sembla el més adequat per fer unes eleccions plebiscitàries. Com es governarà el país? Què li passarà a Mas mentre estigui en funcions? Seguirà aforat? No és deixar-lo en una mala situació?
Un discret informe jurídic: la ‘llista sense president’ és legal
Des de Convergència s’exposen dubtes raonables sobre la legalitat de l’operació. Per esvair dubtes, alguns dels impulsors de la iniciativa encarreguen un informe jurídic sobre el tema. CRÍTIC ha tingut accés al document, que té data 9 de juliol i du per títol “Llista per la independència. Consideracions jurídiques”. Té 15 pàgines i cap signatura. Segons fonts dels partits i de les entitats, va ser elaborat per una sèrie de lletrats experts en dinàmica parlamentària. L’informe va ser consultat pels diversos actors implicats i va ser remès al mateix president de la Generalitat.
L’informe preveia també un calendari: després del 27-S, el Parlament s’ha de constituir el 10 d’octubre. La primera votació per escollir president seria 10 dies després, el 27 d’octubre. Dos mesos després de la primera votació, i no havent escollit president, el Parlament es dissoldria. Això passaria el 26 de desembre, en plena diada de Sant Esteve. Les noves eleccions serien el 18 de febrer i el Parlament hauria funcionat 144 dies. Mentrestant, el Govern estaria en funcions i no podria aprovar pressupostos ni presentar projectes de llei. Mas seguiria aforat.
L’informe també estudia una possible impugnació de l’Estat en cas de tirar endavant la ‘llista sense president’. El document no veu problema ni en el decret de convocatòria ni en la composició de les llistes, però analitza si el fet que la candidatura manifestés explícitament la voluntat de no escollir president podria ser considerat un frau de llei impugnable, en el sentit que un jutge pogués considerar que s’està emprant la legislació electoral amb una altra finalitat. Finalment, arriba a la conclusió que la proposta no té impediments de caràcter jurídic.
L’informe, expliquen fonts coneixedores de l’encàrrec, buscava tranquil·litzar l’entorn convergent, però no ho aconsegueix. El mateix dia 9 hi havia prevista una cimera a Palau, però Mas la suspèn. La raó: la CUP té prevista per al cap de setmana la seva assemblea general. La proposta de la ‘llista sense president’ no era a l’ordre del dia, però s’acaba debatent en un torn de paraules encès en què es mostren des d’actituds favorables a explorar la idea fins a altres de rotundament contràries, pel que implica d’aliança amb Convergència. L’assemblea no pren cap decisió i emplaça a la continuïtat de les negociacions.
13 de juliol: el pacte de Sant Enric
Arribem al 13 de juliol, culminació de set dies frenètics. A les 09 h, el president Mas es reuneix amb una representació de màxim nivell de les entitats sobiranistes: Jordi Sànchez per l’ANC, Muriel Casals per Òmnium i Josep Maria Vila d’Abadal per l’AMI. Ho explica –des del seu punt de vista– el periodista Vicent Sanchis en aquest article. Cal recordar que Sanchis, a més, és membre de la junta d’Òmnium.
Aquesta reunió sense els partits és clau. La versió oficial és que les entitats van intentar que Mas acceptés l’oferta, però el president no va considerar-la i Òmnium, l’ANC i l’AMI van haver de cedir. La reunió, en tot cas, va ser curta. Una font de les entitats sobiranistes explica: “El problema de fons és que no es van arribar a creure la proposta. No la van lluitar”. Una font d’Òmnium ho matisa: “Òmnium s’havia proposat defensar aquesta proposta sempre que fos de consens. A partir del moment en què Mas s’hi nega, ja no hi ha consens i no té sentit seguir defensant-la”.
Quin paper té Jordi Sànchez a l’hora de bascular la posició de l’Assemblea en aquesta qüestió? Tres fonts diferents d’Òmnium i de l’ANC han apuntat a CRÍTIC que Sànchez, a diferència de la seva antecessora, Carme Forcadell, era de bon inici un ferm partidari de la llista unitària. Tot i això, en assumir el rol presidencial, va ser molt clar en la idea de no reobrir un debat que havia causat ferides profundes a l’entitat. I, certament, no ho va fer: va ser el mateix Mas qui el va reobrir.
Els partits arriben a la reunió quan les entitats ja han canviat de parer. Primer Oriol Junqueras i David Fernàndez es reuneixen amb Mas i constaten la nul·la voluntat del president d’acceptar la proposta. Al llarg del dia se succeeixen les reunions, en què també s’afegeixen Marta Rovira d’ERC, Xavi Generó de les CUP, i dirigents de CDC i de les entitats. ERC i la CUP es queden soles. En el moment en què la ‘llista sense president’ queda descartada, la CUP també s’aixeca de la taula. Una font d’ERC també valora críticament el paper de la CUP en aquest moment: “Quan van mal dades, la CUP sempre es posa de perfil”. A la CUP ho veuen diferent: “Hi ha algun element psicològic de la relació entre Esquerra i Convergència que se’ns escapa”. Aquesta font destaca la rapidesa amb què les entitats van canviar la seva opinió: “Va ser cosa de 20 minuts. En certa forma, era com si tot ja estigués parlat”. David Fernàndez va explicar posteriorment que “les entitats havien canviat la proposta per a la qual ens convocaven”. Una crítica que Òmnium i l’ANC van entomar, però que va coure.
Joan Tardà: ERC i “els camàlics de la història”
Fonts d’Esquerra afirmen que la reunió posterior sense la CUP, amb les entitats i Mas, no va deixar cap marge de maniobra: “Va quedar molt clar que, si no hi havia acord, el culpable seria Junqueras”. La resta de la història ja s’ha explicat. El president d’ERC acaba acceptant una proposta molt similar a la plantejada per Mas al novembre de 2014, amb un cap de llista independent i el mateix Mas com a presidenciable. En el marc de la negociació, Junqueras proposa la figura de Raül Romeva. “No creia que Mas acceptés, però sorprenentment no va posar-hi cap objecció”, afirma una font republicana.
El Consell Nacional dels republicans debat l’acord aquella mateixa nit, però tot el peix ja està venut. Tots els mitjans esbomben la notícia de l’acord històric. Hi ha més de 30 intervencions, moltes crítiques. El diputat republicà Joan Tardà és qui posa pau i acaba apostant per acceptar la proposta per assentiment per evitar una fractura del partit. Aquell dia pronuncia una frase que ha esdevingut icònica: “ERC tornem a ser els camàlics de la història”. Fins quan?
