25/06/2018 | 19:00
L’empresa mixta Aigües de Barcelona està controlada per Agbar (un 70%), La Caixa (a través de Criteria, la seva societat d’inversions, amb un 15%) i la mateixa Àrea Metropolitana de Barcelona (un 15%). La participació pública és minoritària: l’AMB va decidir optar per aquest model de gestió l’any 2013, durant l’etapa en què estava governada per un pacte entre CiU i el PSC. El pastís d’Aigües de Barcelona és important: abasteix l’aigua de 23 municipis de l’àrea metropolitana i factura més de 400 milions d’euros l’any. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que anul·lava la decisió està pendent d’un recurs al Tribunal Suprem (TS). Si el TS corrobora la decisió, podria obrir-se la porta a la remunicipalització de l’aigua. Si no fos així, seria més complicat aconseguir la gestió pública de l’aigua, perquè l’actual empresa mixta té la concessió fins al 2047.
Bona part dels arguments emprats pel TSJC per anul·lar la creació de l’empresa mixta ja formaven part de tres informes que Xavier Trias va tenir sobre la taula l’any 2012 i que alertaven dels riscos de l’operació. Els informes, signats per un alt càrrec de l’àrea de Medi Ambient del consistori i datats el 17, el 20 i el 22 de setembre del 2012, van ser emesos poc abans de l’aprovació de la creació de la societat mixta Aigües de Barcelona. Però l’Ajuntament de CiU va decidir ignorar les advertències.
CRÍTIC s’ha posat en contacte amb el grup municipal del PDeCAT a Barcelona, que afirma que els documents “no resulten coneguts pel Grup Municipal Demòcrata ni per cap dels seus regidors que van tenir responsabilitats de govern en el mandat anterior”. Segons el PDeCAT, “els entenem com a documents de treball extremament tècnics de l’àrea de Medi Ambient que recullen dubtes, propostes de millora i alguns riscos en l’operació d’abast metropolità que s’estava a punt de decidir”. Les mateixes fonts afirmen que no saben si els documents “es van incorporar a la documentació a partir de la qual l’Ajuntament de Barcelona, com la resta de municipis de l’Àrea Metropolitana, va acabar decidint donar suport a la creació de l’empresa mixta de gestió del servei integral de l’aigua”.
“Inexistència de concurrència pública”
L’informe del dia 20, que té per títol ‘Conclusions sobre la societat d’economia mixta pel servei del cicle integral de l’aigua promogut per l’Àrea Metropolitana de Barcelona’, assenyalava punts “que estan insuficientment justificats o que poden ser causa de problemes posteriors”. El més rellevant que esmenta és la “inexistència de concurrència pública” en la creació de la societat, i la conseqüent adjudicació a dit del servei. El document ja alerta que el “resultat d’aquesta problemàtica és la impugnació d’altres empreses o entitats”. De fet, això és el que va acabar passant: Aqualia –filial d’FCC–, Acciona Agua i una filial d’Aigües de València van presentar recursos a la concessió i, posteriorment, la sentència del TSJC els va donar la raó.
L’informe, però, destacava que “des de l’Àrea Metropolitana ens asseguren que han realitzat assessoraments amb diferents bufets d’advocats de reputació i no veuen fonament a les possibles impugnacions que es puguin realitzar. De tota manera, s’ha de tenir present com un possible risc”, afegia. El text concloïa que el “procés de creació de la SEM [societat d’economia mixta] està engegat i que aturar-lo és complicat”, però afegia que l’AMB no havia informat l’Ajuntament amb la “suficient antelació” ni havia facilitat tota la informació per poder realitzar una “valoració de la proposta com hauríem desitjat”. Així mateix, destaca que “aturar-lo pot ser perillós per les possibles accions legals que la mateixa empresa privada, Agbar, hi pot emprendre en contra”.
Increment de la tarifa de l’aigua
Els informes de l’alt tècnic de l’Ajuntament adverteixen també que la imposició del nou model implicaria un increment tarifari. “La creació de l’empresa implicarà un increment del 3% del preu que pagarà el ciutadà per l’aigua”, afirma el document. Finalment, l’increment es va acabar produint.
Així mateix, l’informe del 17 de setembre adverteix que “no està prou justificat l’interès públic, ni de la gestió conjunta de l’abastament en baixa i del sanejament en alta, ni de la realització de la gestió a través d’una empresa mixta”. Posteriorment, en el document del 22 de setembre, referit a la memòria i projecte de gestió del cicle integral de l’aigua mitjançant una SEM, s’insisteix en aquest punt: “Tampoc es demostra que aquesta gestió conjunta aporti avantatges, ni per raó d’eficàcia, ni d’eficiència, ni tampoc es demostra l’interès públic d’aquesta gestió conjunta; tan sols s’aporten tòpics i arguments que no tenen cap justificació”.
“Dubtes” sobre l’existència d'”una veritable concessió”
Un altre dels elements clau en tota aquesta història és que fins al 2012 Agbar prestava el servei de subministrament d’aigua en baixa a Barcelona i nombrosos municipis metropolitans sense contracte o títol habilitant. La informació, revelada el 2012 per l”Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics‘, la va confirmar el TSJC en la sentència del març del 2016 i fa algunes setmanes l’Ajuntament de Barcelona la va reiterar. En concret, els seus serveis jurídics han fet un informe “analitzant i corroborant la inexistència d’un contracte o títol habilitant” per part de l’empresa privada.
En el moment en què van ser elaborats els informes, però, hi havia encara molts més dubtes sobre la qüestió. De fet, la creació de la companyia mixta publicoprivada va servir, ‘de facto’, per regularitzar la concessió d’Agbar. També en aquest aspecte, hi havia una advertència clara per part de l’alt càrrec de l’era Trias, que en l’informe del 22 de setembre va escriure que “cal indicar que al llarg de la memòria sembla que puguin existir certs dubtes en relació amb aquest argument que existeix una veritable concessió”.
L’amortització d’Agbar i les competències de l’AMB
Un altre punt abordat en aquesta sèrie d’informes és el valor dels actius pendents d’amortització que aportava Agbar a la constitució de la societat mixta, que la companyia privada va xifrar en 476 milions d’euros. Enguany, un informe de l’AMB va concloure que Agbar havia inflat enormement el valor de la seva aportació, que en realitat seria només de 130 milions, dels quals uns 41 se situarien a Barcelona ciutat, segons un càlcul recent de l’Ajuntament.
Sobre els actius, l’informe de l’era Trias també posa de manifest que “fins ara, les inversions en el sistema de subministrament s’han finançat via tarifa, sistema que, sembla, continuarà en la SEM. […] A la memòria es planteja que pels actius no amortitzats totalment al final de la seva útil a l’extingir-se la SEM i revertir els actius a l’AMB, s’haurà d’establir una indemnització equivalent als immobilitzats pendents d’amortitzar, cosa que no sembla correcta, ja que els actius s’han finançat pels contribuents via tarifa i no és procedent una amortització financera, sinó que es tracta d’una amortització tècnica o comptable, a efectes de valoració dels actius. El lògic és que aquests béns retornin al sector públic, sense cap indemnització”. Un tema prou important si, finalment, el Suprem anul·la la mixta i s’opta per una gestió totalment pública.
L’informe del dia 22 també posa en qüestió la interpretació “àmplia” que l’AMB fa de les seves competències per poder crear una empresa d’àmbit metropolità i, per tant, traient la capacitat als municipis per fer-ho individualment. En concret, exposa que es “considera que la gestió de l’aigua no potable (regenerada i freàtica) és també competència metropolitana. En relació amb la regenerada, existeixen motius per realitzar aquest servei des de l’àmbit metropolità; però, en relació amb la freàtica, un servei disseminat pel territori, no existeixen arguments que el justifiquin, ans al contrari, existeixen raons, entre d’altres el principi de subsidiarietat, que justifiquen que el servei es presti a escala municipal”. Cal assenyalar que al llarg del text de la memòria existeixen contradiccions sobre la gestió de l’aigua del subsòl; per exemple, ni el disseny, ni el projecte de les infraestructures dels sistemes d’aigües freàtiques, ni la seva construcció, no figuren entre les activitats a desenvolupar per l’AMB entre les infraestructures del cicle de l’aigua.
Garantir un model de qualitat?
Com ho veien els principals responsables polítics de la decisió? La revista ‘Aigües’, editada per Agbar, va publicar un monogràfic especial a l’octubre del 2013 sobre la qüestió, amb entrevistes a alts càrrecs de l’AMB. L’aleshores alcalde de Barcelona, Xavier Trias, hi afirmava: “Estem convençuts que la col·laboració entre l’Administració i el sector privat i el fet de compartir capacitats, recursos i experiències és la millor manera de blindar la garantia de continuïtat i qualitat del servei i també d’avançar en eficiència, en estalvis de consum i en aprofitaments energètics”. L’alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB –tant en aquell moment com ara–, Antonio Balmón, hi afegia que “aquesta operació segueix la creença que la col·laboració publicoprivada és un model de gestió beneficiós en matèries com és el cas de l’aigua, ja que permet compartir l’expertesa de les dues parts”.
Els primers tres mesos d’aquest 2018, Agbar va disparar la inversió en publicitat, casualment coincidint amb l’anunci de la multiconsulta sobre la remunicipalització de l’aigua impulsada per entitats com Aigua és Vida. Paral·lelament, l’empresa també va impulsar un recurs judicial contra una iniciativa que, de moment, ha quedat en ‘stand by’ després que el ple municipal de Barcelona no la validés, ja que només va rebre els vots a favor de Barcelona en Comú i d’ERC.