Cinc reptes per fer efectius els drets culturals a Catalunya

La cultura hauria de ser el quart pilar de l’Estat del benestar, al mateix nivell que la salut, l’educació i l’atenció social. Però avui encara no és percebuda com un dret fonamental, sinó sovint com un privilegi. El Govern català vol capgirar aquesta mirada amb el Projecte de llei de drets culturals, actualment en tramitació al Parlament, que aspira a reforçar el paper de la cultura en una societat més democràtica. 

El repte, però, va més enllà del text legal: cal augmentar el pressupost de cultura fins al 2% del total de la Generalitat, millorar els drets laborals del sector i desplegar polítiques que redueixin desigualtats territorials i precarietats estructurals. Aquestes qüestions van centrar el debat de l’Ateneu Crític sobre drets culturals, que va comptar amb la presència de Xavier Fina, director general de Promoció Cultural i Biblioteques. El debat es va complementar amb les veus d’Anna Zaera, periodista i cooperativista de Surt de Casa (Terres de l’Ebre); Natàlia Lloreta, directora de FiraTàrrega (Ponent), i Rosa Cerarols, del Konvent (Catalunya Central).

La cultura com a quart pilar de l’Estat del benestar

El Projecte de llei de drets culturals situa explícitament la cultura com el quart pilar de l’Estat del benestar, al mateix nivell que la salut, l’educació i els drets socials. Tal com explica Xavier Fina, es tracta d’“entendre la cultura com un servei públic i entendre la cultura com un dret”. Un dret que, com tots els altres, “genera una obligació”; en aquest cas, per part de l’Administració. 

Segons Fina, una de les dificultats principals és que “els mateixos subjectes d’aquest dret, els ciutadans i les ciutadanes, no sempre són conscients que en són titulars”, a diferència del que passa amb la salut o l’educació. La llei vol corregir aquesta invisibilitat i establir un marc que reconegui la cultura com un element essencial de progrés i cohesió democràtica.

Xavier Fina: “La llei estableix que el 2% del pressupost de la Generalitat s’ha de destinar a cultura; és un gran pas”

Aquesta perspectiva amplia l’enfocament tradicional de les polítiques culturals, sovint centrades en la indústria o en els equipaments. Fina reivindica la cultura com un espai amb una clara capacitat emancipadora: “La cultura és un factor d’emancipació individual i col·lectiva”, afirma. Aquesta idea s’alinea amb la visió de Rosa Cerarols, que durant el debat defensava una cultura “molt més inclusiva”, entesa com “aquella forma que ens permet entendre com habitem la terra”. Situar la cultura al centre, conclouen, vol dir reconèixer-la com una pràctica quotidiana que estructura comunitats i que reforça l’esperit crític en temps de polarització i de discursos d’odi.

Augmentar el pressupost fins al 2% del total: una aposta estructural

Un dels elements més rellevants del Projecte de llei de drets culturals és la incorporació explícita del compromís que el pressupost de cultura arribi al 2% del total de la Generalitat. Xavier Fina ho remarca amb claredat: “El 2% és a la llei. La llei diu que, un cop aprovada, s’hi haurà de destinar de manera obligatòria”. Aquesta fita, reivindicada llargament pel sector, suposarà un salt significatiu respecte als nivells actuals de finançament.

La qüestió pressupostària no és només un debat tècnic, sinó una demanda sostinguda dels agents culturals. La directora de FiraTàrrega, Natàlia Lloreta, ho expressava així durant el debat: “No ha existit una marea cultural que reclamés aquests drets, però sí una demanda persistent del sector per dignificar-lo”. I hi afegia: “L’increment del pressupost és imprescindible perquè la llei no sigui només una declaració d’intencions”. 

Per la seva banda, Fina insisteix que aquests recursos addicionals s’hauran de destinar a democratitzar l’accés a la cultura i a corregir els desequilibris: “La prioritat és equilibrar el país, lluitar contra la precarietat i enfortir un sistema públic a l’abast de la ciutadania”.

Revertir les desigualtats territorials: cap a un nou mapa cultural del país

Un dels grans reptes que vol afrontar la nova llei és el de les desigualtats territorials en l’accés a la cultura, un fenomen que Xavier Fina resumeix com la necessitat de superar “una cultura de dues velocitats”. Per al director general, l’objectiu és clar: “garantir que el lloc de residència no determini els drets culturals”.

Natàlia Lloreta: “La creació fora de Barcelona és molt més lliure, però hi falten diners”

Aquesta lògica inspira el Pla d’equipaments i serveis culturals de Catalunya, que ha de permetre que qualsevol persona —visqui on visqui— tingui accés real a espais, programació i serveis culturals. Fina ho formula així: “No podem tenir un Teatre Nacional en cada poble, però sí la possibilitat d’accedir al teatre prop de casa”. Aquesta mirada territorial es vincula també amb la necessitat d’anar més enllà del simple desplegament d’edificis. “No es tracta només de construir equipaments”, remarca Fina, “sinó de garantir programadores, gestores i mediadores culturals arreu del país”. 

Des del món de les arts escèniques, Natàlia Lloreta donava la volta al tòpic de la perifèria com a lloc mancat de potencial: “La creació fora de Barcelona és molt més lliure; l’únic que hi falta són els diners”. Per la seva banda, Rosa Cerarols hi afegia una perspectiva clau sobre la diversitat cultural del país: “La cultura és com l’aigua: circula. No sempre passa en un únic espai; pot ser en un centre, en un bar o a la porta d’una escola”. Cerarols reclamava “una escolta atenta” per desplegar la llei en contextos molt diferents entre si i fer polítiques “d’acupuntura”, adaptades a les necessitats concretes de cada lloc.

Garantir els drets laborals dels treballadors del sector cultural

La precarietat és un dels elements estructurals que travessen el sector cultural i un dels punts on la nova llei vol incidir de manera més directa. Xavier Fina ho va sintetitzar amb claredat durant el debat: “El sector té característiques estructurals —temporalitat, intermitència—, però això no ha d’anar lligat a la precarietat”. Per avançar en aquesta direcció, el Departament ha impulsat mesures concretes, com un acord amb el sistema de les arts visuals per establir tarifes mínimes obligatòries als centres que en depenen. “Hi ha tasques invisibilitzades que cal reconèixer”, afirmava Fina, criticant la lògica segons la qual “l’entusiasme” del creador substitueix la remuneració justa.

Anna Zaera: “Les pràctiques culturals són molt diverses: qui fa cosmètica natural o qui col·lecciona motos antigues també fa cultura”

Les convidades van reforçar aquesta mirada amb experiències des de la base del sector. Anna Zaera recordava que molts projectes culturals locals i cooperatius es desenvolupen en “unes condicions de precarietat” que no reflecteixen l’interès ni el valor social de la feina feta. Rosa Cerarols, des del món de la gestió i la creació comunitària, assenyalava que la llei hauria de ser “una oportunitat per dignificar mínimament les tasques professionals” i insistia que les polítiques culturals s’han de coordinar amb altres departaments: “Si els trens no funcionen i els estudiants no poden arribar a classe, també estem vulnerant un dret cultural”.

Entendre la cultura d’una forma més àmplia i integradora

Un dels fils conductors del debat va ser la necessitat de superar una concepció restrictiva o excessivament industrial de la cultura. Les intervencions de les convidades van insistir que la cultura no es limita als equipaments, als escenaris o a les disciplines més canonitzades. Anna Zaera ho expressava amb claredat des de la seva experiència periodística: “El periodisme local no és petit. Explicar allò que passa als llocs propers té una potencialitat universal enorme”. Zaera defensava que les pràctiques culturals són molt més diverses del que sovint es reconeix: “Fa cultura qui fa cosmètica natural, qui col·lecciona motos antigues o el capellà antisistema del meu poble”. La cultura, afirmava, és relació, comunitat i quotidianitat.

Rosa Cerarols: “La cultura és com l’aigua, circula; hem de saber escoltar les necessitats de cada lloc concret”

Des del món de les arts de carrer, Natàlia Lloreta reforçava aquesta mirada quan explicava que el carrer és “intrínsecament democratitzador”. A la FiraTàrrega, deia, “no has d’anar al teatre: et trobes el teatre”, i això activa formes de participació que transcendeixen els models convencionals. Rosa Cerarols, per la seva banda, proposava un canvi de marc conceptual: “La cultura és com l’aigua: circula”. Per això defensava que la llei ha d’entendre la cultura com una trama d’espais, pràctiques i relacions que van més enllà de les indústries culturals o dels dispositius formals. Aquesta mirada més àmplia també és clau, deia, “per fer front a discursos d’odi i articulacions excloents”.

Podeu veure el vídeo complet de l’Ateneu Crític en l’enllaç següent: