Crític Cerca
Cooperactives

Carles de Ahumada: “El món acabarà basant-se en la cooperació, n’estic segur”

17/05/2015 | 09:30


carlesdeahumada1bonaCarles de Ahumada, enginyer industrial i enòleg, president de L’Olivera, cooperativa de Vallbona de les Monges (Urgell) que combina la producció de vins i olis amb la inserció laboral de persones amb discapacitats, és un referent del moviment cooperativista del nostre país. Aquesta iniciativa, nascuda l’any 1974 –ell s’hi va incorporar uns anys després-, va ser la pionera d’un bon grapat de cooperatives agroalimentàries que avui busquen oferir als consumidors productes de proximitat i de qualitat a preus competitius. Parlem amb Carles de Ahumada de vins i olis, del vessant social de L’Olivera i aprofitem també per demanar-li com viu ell personalment el fet cooperativista.

Portes 37 anys, si no m’equivoco, treballant a L’Olivera, una cooperativa que s’ha convertit en un símbol a Catalunya. Et sents una mica un pioner, una persona que ha obert camí?
No, no em sento pioner, gens… perquè ja havia sentit a parlar molt del món cooperatiu i havia llegit força sobre ell abans de començar. Pensa que jo em vaig incorporar el 1978 a L’Olivera, però aquesta ja duia alguns anys funcionant. I allà dins, amb tota la gent que hi treballem, descobrim conjuntament el fet cooperatiu, el que aquest representa com a alternativa econòmica, com a forma diferent d’organització i participació… per tant no, no em sento capdavanter de res.

Però en aquella època el moviment cooperatiu era més incipient que ara. Això s’ha anat ampliant amb els anys, no?
És cert, en aquella època hi havia menys gent implicada, però jo penso que ha estat una manera de funcionar molt retroactiva, és a dir, ens hem anat retroalimentant els uns als altres. És cert que des de fa uns quants anys hi hagut una revifalla del fet cooperatiu. Però quan nosaltres vam començar, a finals del setanta, tampoc no teníem gaire consciència que érem una cooperativa, ho vam anar descobrint i assumint a poc a poc.

Com podem definir el cooperativisme? Ja sé que és difícil fer-ho amb poques paraules, però estàs d’acord en que és un sistema d’organització econòmica basat més en les persones que no pas en l’afany de guanyar diners com sigui, per dir-ho molt esquemàticament?
Bé, és molt més que això, no només és una economia més humana, és una alternativa al sistema econòmic actual, és una manera de definir models que substitueixin el capitalisme competitiu. Saps allò que diuen que una petita persona en un petit lloc i amb una petita estructura pot canviar el món? Insisteixo, el cooperativisme és molt més que pensar en les persones. Perquè siguis una cooperativa no vol dir que ho facis bé. D’acord, has de posar la persona al centre, però també has d’incidir en moltes més coses: les relacions laborals, la relació amb l’entorn, la comunitat, el medi ambient, la forma d’organitzar-se… No pots tenir una actitud paternalista respecte a les persones.

Hi ha hagut una tradició potent en el món rural català de cooperativisme, però ara justament està una mica en crisi

En l’àmbit agroalimentari, que és el vostre, les cooperatives sempre han jugat un paper important, oi?
Sí, hi ha hagut una tradició potent en el món rural català de cooperativisme, però ara justament està una mica en crisi, perquè el model de la petita empresa familiar agrària trontolla. El model de les cooperatives agràries era el de petits propietaris que s’ajuntaven per elaborar o per vendre els seus productes o per obtenir subministraments a més bon preu, però ara hi ha una crisi més profunda, la de com és possible dedicar-se a l’agricultura o a la ramaderia en ple segle XXI. En el sector agroalimentari, a Catalunya hi ha hagut sempre grups cooperatius molt potents amb els quals, sovint, a una part del moviment cooperatiu ens costa de sentir-nos identificats…

…et refereixes, per exemple, a la cooperativa de Guissona?
Sí, exacte, són grups cooperatius que han crescut espectacularment i s’han transformat en grans empreses, per tant, funcionen com totes les grans empreses… L’Olivera s’identifica més amb un model més semblant al tradicional agrari familiar. Però tot això va molt lligat a l’evolució de la consciència de la societat que s’ha donat en els darrers anys: sembla que a l’alimentació se li dóna un paper clau en tot aquest procés i el món cooperatiu com a estructura hi ha sabut correspondre.

Heu notat en fets tangibles aquesta evolució de la societat?
I tant. Nosaltres, al principi, cap als anys vuitanta, no citàvem que érem una cooperativa a l’etiqueta, perquè semblava que això t’identificava amb un producte de més baixa qualitat, però a poc a poc hem anat canviant, ara ja diem amb orgull que som una cooperativa. Hem anat canviant amb l’evolució de la gent, amb la percepció de la societat en general. El concepte de productes de Km0, per exemple, fa deu anys no existia i ara està en auge. Són conceptes col•lectius, que han sorgit dels grups de compra, per exemple, i també s’ha anat evolucionant del medi ambient a l’ecologia, després a l’agroecologia i als productes ecològics… Hem anat evolucionant amb la consciència general, no som pas pioners, però hem jugat un paper de camp d’experimentació, de lloc on experimentes i hi ha un retorn entre el que la consciència social avança i el que anem aportant i també aprenent.

carlesdeahumada2bonaComercialitzeu vins, primer només blancs i des de fa alguns anys, també negres, dins les DO Costers del Segre i Catalunya. Creus que els vins catalans es troben en un bon moment? S’ha superat del tot aquella sensació que estaven en inferioritat de condicions davant dels Rioja i altres vins de fora del país?
Jo diria que sí, nosaltres som de la zona de Lleida i el client principal sempre l’hem tingut a Barcelona. Però des de fa un temps, hem notat un canvi de tendència: a Lleida estem entrant molt bé, perquè la percepció de la gent està canviant, ara s’aposta per consumir productes de proximitat, del territori. Inclús els mateixos restauradors, que abans no ens feien gaire cas, ara defensen els productes de la terra. D’altra banda, hi ha un nou perfil de consumidor de vins, més jove, amb més cultura, que busca les novetats, que té una idea molt oberta, de tastar vins nous, de descobrir i valorar productes més arriscats, no anar tant sobre segur…

 Hi ha un nou perfil de consumidor de vins, més jove, amb més cultura, que busca les novetats…

Però us dieu l’Olivera, per tant, a més de vins, ara comercialitzeu també l’oli…
La cooperativa va agafar aquest nom perquè és un arbre de la terra, arrelat al territori, i perquè ho aguanta tot, malgrat totes les inclemències, sempre acaba fent olives. Nosaltres teníem oliveres des de bon principi, abans que vinyes, però no ens decidim a comercialitzar oli fins que el vi ja era un producte consolidat en la nostra producció.

L’oli és un producte de futur? Cada vegada més gent s’interessa per una especialitat concretar o un gust específic?
L’oli és un producte més difícil de comercialitzar, bàsicament pel preu. Si vols fer un producte de qualitat, o vols mantenir un conreu com el que fem nosaltres, als marges de secà, en una zona aturonada, aconseguir olives i oli és més car que no pas en plantacions de reg, semi-industrials… En aquestes condicions, defensar un preu de l’oli no és fàcil: una ampolla d’oli cara la treus en ocasions molt especials, un oli a 15 euros el litre, que és un preu que justifica la feina que fas en aquest tipus de terreny, a un usuari li sol durar força temps. Amb el vi no passa, és més usual obrir una ampolla cara en un dinar familiar. El que és cert és que ara la gent comença a entendre de categories, tipus… Nosaltres hem entrat en la filosofia de separar finques, de separar èpoques de collita, de mantenir un equilibri similar entre picant i amarg, i això es comença a valorar. Tot i això, de moment, a la nostra cooperativa la producció d’oli té un volum molt petit respecte a la de vins.

Parlem del vessant social de la cooperativa: no només sou una empresa que fa vins i olis, sinó que doneu feina (o en són socis) persones amb discapacitats. Manteniu una llar-residència i un servei de teràpia ocupacional, entre d’altres activitats. Com es compagina tot això amb un negoci que ha de ser rendible i ha de quadrar els números a finals d’any?

És complicat, sobretot perquè el dels serveis socials és un sector en el qual t’has d’adaptar molt a la legislació vigent. Pensa que quan es funda L’Olivera, l’any 74, no existia la Generalitat, no hi havia res establert sobre acció social. La idea del grup era viure en comú, en un poble rural (Vallbona de les Monges), en una zona en regressió… S’havia anat expressament allà perquè era una zona amb dificultats, perquè també es volia fer una aportació a l’entorn, que fos una petita alternativa a l’abandonament de la comarca, i sobretot, per viure independentment de les capacitats de cadascú. Hi havia gent que ja havia treballat amb persones amb discapacitat, però aleshores encara era un estadi molt embrionari: les famílies tenien els discapacitats tancats a casa perquè no els veiessin, encara els ocultaven. Voler fer un grup de treball integrats en un poble, fer una feina de pagès normal, viure d’això, amb persones de capacitats diferents… això en aquells anys era molt revolucionari… ara està molt assumit, però l’any 74, no gens.

Voler fer un grup de treball integrats en un poble, fer una feina de pagès normal, viure d’això, amb persones de capacitats diferents… això era molt revolucionari

I com ha evolucionat aquella empenta inicial?
Doncs una part de la gent ha anat envellint, no ha pogut aguantar un ritme de treball normal, també el sector social s’ha anat legislant, s’han anat organitzant amb uns serveis establerts, amb unes necessitats de suport diferents, s’ha anat complicant i nosaltres hem hagut d’anar adaptant-nos al sector. En principi, pensàvem que tothom podia treballar al camp, però la realitat és que uns han deixat de treballar abans que altres, i s’ha anat incorporant altra gent, i hem adaptat els serveis… La vivenda ja hi era, perquè vivíem junts, però l’hem transformat en un servei de llar-residència per persones amb discapacitat. La gent que no podia seguir treballant al camp i que forçosament havia de treballar amb un contracte de treball l’hem reciclat per dur un servei de teràpia ocupacional, que és un servei homologat i que ens permet uns ingressos. Per tant, la cooperativa té com dues branques d’activitat diferents: la social o de serveis (la llar-residència, el servei de teràpia ocupacional i un servei d’integració laboral), i l’agrícola.

foto_vinya
Un grup de treballadors de L’Olivera, veremant

Quanta gent treballeu en cadascuna d’aquestes dues branques?
No hi ha una separació estricta, hi ha molta barreja… hi ha jubilats que viuen a la llar, però ja no treballen a la cooperativa. I hi ha gent que hi treballa, però no viu a la llar. En total, som uns 40, dels quals uns 15 som socis de treball. Cal tenir en compte que, des del 2010, vam començar a Barcelona, per un encàrrec de l’Ajuntament, de conrear la finca de Can Calopa i fer vins per a ús propi del consistori En aquest nou centre de treball, hi ha 18 persones incorporades recentment, que encara no són socis de treball, però que ho seran. Estem reestructurant la cooperativa. Tenir dos centres, a més de 100 kilòmetres de distància, complica una mica les coses. També ens obliga a repensar la cooperativa, les eines de participació, canviar les rutines… abans fèiem les reunions dels Consell Rector obertes a tothom, per exemple, però ara és una mica més difícil.

Tornant al principi, quan parlàvem del cooperativisme com a possible alternativa al capitalisme, tu ets optimista en aquest sentit?
Jo sóc optimista… no sé si el món serà cooperativista, perquè el cooperativisme és un terme que no a tot arreu és igual: en els països de l’Est, per exemple, té unes connotacions negatives, o a alguns països d’Amèrica Llatina és una idea una mica imposada… Però en tot cas, crec que el món acabarà basant-se en la cooperació, això segur. La cooperació és un tema clau per canviar el sistema, perquè el cooperativisme és una experiència molt pràctica i molt vàlida. Tot i que no tothom és conscient que està fent cooperativisme, quan està participant en compra conjunta, per exemple, crec que entre els joves és una realitat molt viva. I també veig que força gent prefereix una feina d’aquest tipus, a canvi de menys sou (perquè els sous no sempre poden ser igual d’alts que en el sector privat), però treballar més a gust, sentir-se l’empresa més seva. Jo sóc optimista, però amb prevenció, perquè la realitat sempre és molt tossuda.

En algun moment d’aquests gairebé quaranta anys has pensat a deixar-ho córrer, has dit “pleguem, no ens en sortim”?
No, no, mai.

Ni ara fa cinc anys, quan a L’Olivera vau tenir un fort sotrac?
L’inici de la crisi a nosaltres ens va coincidir amb una inversió molt forta: vam fer l’ampliació del celler de Vallbona de les Monges i vam iniciar la incorporació del centre de Collserola. I això ens va provocar problemes de tresoreria, per culpa dels endarreriments de pagament per part de la Generalitat, vam patir molt aquells anys… però mai vaig dubtar que ens sortiríem. No ens n’hem sortit del tot encara, estem superant-ho a poc a poc, amb moltes dificultats, però amb la mateixa il•lusió que el primer dia. Deixar-ho córrer? No, no, mai.

 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació