Eduxarxa, experiències educatives amb esperit cooperatiu

Àngela Garcia i Anna Llucià són dues de les components d’Eduxarxa, una cooperativa especialitzada en la creació de continguts i experiències educatives. Amb només tres anys de trajectòria, Eduxarxa ha sacsejat la comunitat educativa catalana amb diversos projectes creatius i innovadors, que han fet forat en aquest àmbit social, àvid de noves propostes. Conversem amb l’Àngela i l’Anna perquè ens ho expliquin i també perquè ens facin partícips de l’esperit cooperatiu que impregna la iniciativa.

Segons diu la vostra web, tu, Àngela, ets llicenciada en Física i especialista en divulgació científica, i tu, Anna, ets llicenciada en Filologia Hispànica i especialista en comunicació i gestió cultural. Semblen dos trajectòries professionals força diferents, però en canvi treballeu juntes a Eduxarxa. Expliqueu-nos com és compatible això…

Àngela Garcia: La gràcia d’Eduxarxa va ser ajuntar perfils d’origens molt diferents, però que havíem anat coincidint i que teníem una intenció en comú: concebíem l’educació d’una manera molt similar. És cert, tenim formacions acadèmiques molt diverses, però gràcies a haver treballat junts, vam poder començar a compartir visions sobre com havia de ser l’educació, els materials educatius, les activitats que giren entorn a l’educació formal, a l’escola. I d’aquí va sortir la llavoreta que va donar lloc a Eduxarxa.

Anna Llucià: Vam començar com a autònomes a fer projectes conjunts, que complementàvem amb altres feines. Ara, al gener, farà tres anys que ens vam constituir com a cooperativa. Ens uneix, d’una banda, l’objectiu comú d’ajudar a transformar l’educació a base de fer materials educatius més innovadors i també tot tipus d’experiències educatives. Fem materials molt diversos, de diferents disciplines, i per això, els perfils complementaris ens van molt bé. Per crear experiències científiques, o d’humanitats, o d’història… la interdisciplinaritat és molt important per a nosaltres. I el fil conductor és sempre l’educació, o més ben dit, la comunicació de l’educació.

Aquest és precisament un dubte que tinc. Per a vosaltres, educació i divulgació de coneixements és el mateix o són dues coses diferents?

Àngela: Són diferents per l’objectiu que tenen. La divulgació pot ser un mer entreteniment, per dir-ho d’alguna manera: tu pots divulgar continguts per a qui els vulgui assumir en el seu temps lliure. I l’educació té un vessant molt més estructural, a nivell social, i sobretot per al públic infantil i adolescent, si parlem d’escoles i instituts, té un vessant de responsabilitat social. Nosaltres sovint fem projectes que estan a cavall entre una cosa i l’altra, tenen un vessant educatiu principal però també arriben a la gent que passa pel carrer. Tot i que també en tenim més enfocats cap a l’educació formal.

Anna: No només treballem el public escolar, sinó que també treballem el públic adult, el públic familiar… I una manera d’explicar el que fem, és que intentem comunicar la tasca que fa qualsevol institució a través d’algun tipus d’expressió educativa, sigui un material, un taller, un congrés, una activitat més lúdica… I sempre ens agrada que tots els projectes que fem tinguin un vessant social.

FOTO: JVT

Àngela Garcia: “Elaborem materials, experiències o activitats a les quals puguin apuntar-se les escoles, que tenen una línia creativa i trencadora”

Quan parleu d’una “educació innovadora, multidisciplinària, vinculada a l’entorn i amb un ús creatiu de les noves tecnologies”, com diu el vostre web, què voleu dir exactament? No és així l’educació que tenim ara a les escoles catalanes?

Àngela: A les escoles, els professors comencen a anar per aquesta línia, però des de fora, els materials que se’ls faciliten, no sempre estan a l’alçada. La indústria editorial, les empreses que faciliten materials a les escoles o per a les activitats educatives, no sempre van en aquesta línia d’innovació multidisciplinar. Això és el que creiem que podem aportar al món educatiu, des de fora i sent una empresa: elaborar materials, experiències o activitats a les quals puguin apuntar-se les escoles, que vagin en aquesta línia creativa i trencadora. Crec que les escoles s’estan posant al dia des de fa temps, i també ja comencen a fer-ho els instituts, però els falten recursos exteriors.

Poseu-me exemples: projectes que hagueu fet darrerament que us hagin agradat especialment o que tingueu interès a explicar.

Àngela: El Recerkids és el projecte més gran que vam fer el curs passat i que es repetirà aquest any. Ens el va encarregar la Direcció General de Recerca de la Generalitat i tenia com a objectiu fer alguna cosa que apropés la recerca científica, els investigadors i els centres de recerca a les escoles. Va ser una convocatòria molt oberta, ens van dir ‘proposeu’. I vam pensar que la millor manera de divulgar la recerca és que els mateixos escolars la facin. Vam preparar materials per als professors i per als alumnes del tercer cicle de Primària, que es podien descarregar des d’un web, amb la idea de facilitar que s’hi apuntessin el màxim d’escoles. També resolíem consultes didàctiques sobre el projecte. Estem molt contentes perquè s’hi van apuntar més de cent escoles. Aquestes havien de portar a terme una investigació a la classe amb un eix en comú, l’aigua. A partir d’aquí, el tema en concret el triaven els alumnes, nosaltres els guiàvem en el procés d’investigació. Pel camí, les escoles anaven rebent butlletins amb recursos sobre el tema de l’aigua, pàgines web interessants, vídeos d’investigadors, amb l’objectiu d’apropar la recerca a les escoles. El procés va acabar amb un congrés, que vam fer a la Facultat de Biologia de la UB, amb les deu primeres escoles que es van inscriure, que sumaven uns 300 alumnes. Un congrés on els alumnes presentaven les seves recerques a través d’un pòster científic, també van fer tallers experimentals sobre l’aigua de la mà de científics professionals i també hi va haver un espectacle científic.

Anna: Per què posem aquest exemple del Recerkids? S’està parlant molt a les escoles del treball per projectes. Moltes escoles ja treballen així, però de vegades ho fan de totes les matèries i altres vegades comencen per unes àrees. Doncs en aquest cas, es tractava de donar un projecte guiat, amb un objectiu clar, amb la metodologia ja establerta, perquè els professors se sentissin còmodes, i a més amb un tema i un objectiu final: realitzar un poster científic, que després penjàvem al web. A més a més, els afortunats que van anar al congrés, doncs van presentar-lo públicament. És un exemple concret de com donem eines als professors i als alumnes per dur a terme la seva tasca.

El fet que les propostes provinguin d’institucions (com en aquest cas la Generalitat), no fa que la vostra cooperativa depengui molt de les institucions, dels diners públics?

Àngela: En el nostre cas, intentem diversificar força. Tot el primer any i gran part del segon, els principals clients eren empreses i entitats sense ànim de lucre.

Anna: Per exemple, hem fet pel Servei Civil Internacional uns materials per treballar el tema de les persones migrades en els espais de lleure, com ara esplais. Vam fer materials des del 6 anys fins al 15, per treballar diferents dinàmiques… En segons quins tipus de projectes és difícil evitar un finançament que procedeixi de subvencions, de manera directa o indirecta, però anem combinant la part privada i la pública per diversificar el màxim possible.

Àngela: També treballem per empreses privades, com ara editorials, o institucions que ens encarreguen la producció de diferents materials.

He vist que teniu un projecte que es diu Eduxarxa Schola. Què és exactament?

Àngela: És una manera d’anomenar una línia de treball que tenim, que és la formació que preparem i impartim nosaltres. D’una banda, fem formacions bàsicament a mestres i a gent de les entitats, però també en fem amb un vessant més instrumental: formacions en noves tecnologies i en eines col·laboratives, una cosa més pràctica, que ens van encarregant des de diferents ajuntaments i la Diputació.

Però em vau dir que no teníeu seu física… On feu aquestes classes?

Àngela: Fins ara, qui ens ha encarregat alguna d’aquestes formacions, també hi ha posat el local i per tant, hem anat a la seva seu. També és interessant, que el formador acudeixi on el necessitin. Però sí que és veritat que si ens plantegem fer una formació pròpia, haurem de buscar un lloc on fer-ho.

Anna Llucià: “Per ser conseqüents amb la nostra manera de pensar, la decisió més natural va ser crear una cooperativa”

Sou cinc socis de treball, ara mateix, quatre dones i un home. I m’heu dit que l’any que ve incorporeu una sòcia més i passareu a ser-ne sis. Sou tots de Barcelona i voltants?

Anna: No, n’hi ha una de Girona i un de Blanes, la resta sí que vivim a Barcelona i voltants. Sempre hem viscut a diferents llocs. És un debat que anem tenint de tant en tant: a veure si en el futur tenim oficina o no. Però de moment, el fet de treballar des de casa també ens permet molta flexibilitat i molta conciliació. Això no vol dir que no ens trobem mai, al contrari, constantment ens anem reunint per projectes i després cadascú a casa seva el desenvolupa. Cada mes i mig ens reunim tots, per parlar de la cooperativa, de temes més de fons, estratègies, i també per treballar la part humana, la part de cures de tots nosaltres.

Àngela: No és que no tinguem seu perquè no hi hem pensat mai, sinó al revés, ho hem parlat molts cops i sempre acabem dient: i si tenim seu, on? A Girona o a Barcelona? A part que és una despesa més que cal sumar a totes les despeses…

Parlem de cooperativisme. Per què us constituïu com a cooperativa, perquè creieu que és un model empresarial útil, pel que fa a la governança i l’organització interna, o perquè combregueu amb un model econòmic socialment alternatiu?

Àngela: A l’hora de constituir-nos, ho vam tenir força clar. No veníem cap de nosaltres de cap cooperativa, més aviat veníem del món social i el tercer sector. Fins llavors érem assalariades d’altres empreses i no havíem estat mai en cooperatives.

Anna: Però per la nostra ideologia, ho vam tenir clar. Per ser conseqüents amb la nostra manera de pensar, la decisió més natural va ser crear una cooperativa.

Àngela: Sempre acaba sortint això, quan parlem del que és important o no d’Eduxarxa: ser amos del nostre temps, dels nostres diners, tenir la tranquil·litat que tots som amos per igual i que les decisions es prenen entre tots, no hi ha ningú que imposi la seva visió… Tots diem, que això, en els temps que corren, és un valor molt important.

Anna: És una forma de militància més, de responsabilitat social, de ser conseqüent amb la manera de veure el món…

Com vau arrencar, amb quins diners?

Àngela: Durant els dos anys previs a la constitució com a cooperativa, treballant com a autònoms i guardant un racó. La inversió va ser sobretot en hores. Teníem aquesta sort, que no necessitàvem un capital inicial molt alt, per començar, no ens cal gaire estructura, sobretot cal cap i temps, i ens vam aprofitar d’això. Ens van ajudar a calcular els diners que necessitàvem per aguantar un temps, fins que entressin projectes i ens anéssim consolidant.

I després d’aquests tres anys, esteu contentes de com va la cooperativa?

Anna: Estem molt contentes de l’evolució que hem tingut. Hem anat creixent, econòmicament i com a cooperativa, perquè l’any que ve tindrem una altra sòcia de treball, I també en projectes, perquè cada cop fem projectes que ens agraden més i són més grans. L’únic que, és clar, tot el que fem nosaltres és molt artesà, molt personalitzat… i s’ha d’amortitzar econòmicament.

Àngela: Vam tenir la sort que, quan vam començar a treballar, veníem del món editorial educatiu i no vam haver de començar de zero, sinó que teníem molts contactes. El repte quin va ser? que nosaltres no volíem treballar només d’allò, volíem canviar l’enfoc. I aquests primers anys, hem hagut d’anar canviant el xip i sense deixar de tenir una base, hem buscat no dependre només d’encàrrecs de les editorials.

 “Hem pogut triar cadascuna les jornades de treball que volem fer i això vol dir molta qualitat de vida”

Quina implicació teniu en àmbits cooperativistes, com ara la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya o la Xarxa d’Economia Solidària? Sou actives o no gaire, en aquests àmbits de relació intercooperativista?

Anna: Hi creiem molt, però per raons de feina hi anem quan podem, que no és molt sovint. No som gaire actives. Anem a alguna xerrada o formació….

Àngela: Però sí que volem remarcar que l’embrió de la cooperativa va ser quan vam anar a la Federació, a saber les passes que calia fer… i vam assistir a una sessió global i després vam tenir un assessorament més individual. A la Federació vam acabar de convèncer-nos.

Creieu que el cooperativisme està en bon moment a Catalunya ara mateix?

Anna: Sí, per descomptat, des d’algunes institucions s’està posant més en valor tota aquest món, i per tant, s’estan visbilitzant més les tasques del món cooperatiu. No tenim gaire perspectiva històrica, però des de fa uns anys ençà, hem notat un bulliment més gran: els ateneus cooperatius, els canvis de Barcelona Activa…

Abans parlàveu de les cures. Com estructureu la vostra relació, més enllà de la feina? Conviviu, feu coses junts, o cadascú va pel seu compte quan s’acaba la part estrictament laboral?

Àngela: Treballem des de casa, per tant, quan s’acaba la feina del dia a dia, cadascú té la seva vida personal o familiar.

Anna: Justament com que tenim aquest handicap, l’aspecte negatiu de treballar telemàticament, necessitem el contacte físic. Treballem molt per ‘skype’ o ‘hangout’, però no és el mateix. Per compensar tot això, quan ens trobem totes, sempre tenim moments per comentar com estem nosaltres, personalment i en relació a la cooperativa…

Àngela: Sempre que ens trobem, acabem dinant plegades… També fem algunes activitats conjuntes expressament per anar-nos trobant.

Anna: La part boníssima de treballar des de casa és que ens permet cuidar-nos individualment, és a dir, cadascú té situacions personals i familiars diferents i no hem de demanar permís per compatibilitzar-les. Sí que intentem tenir una franja horària en què tots estem treballant, però l’Àngela que és professora d’universitat, quan té classe avisa, però no ens ho ha de justificar. La Montse i jo som mares, i per tant, hem d’organitzar tota la logística familiar amb la parella. Si hem hem de portar els fills a l’escola i comencem més tard la nostra jornada laboral, ho podem fer sense problemes. D’altra banda, ens hem pogut triar les jornades que volem cadascuna en funció d’això. Això implica molta qualitat de vida. Si un dia el fill se’t posa malalt, doncs, et quedes cuidant-lo i no tens l’angoixa que has de complir les hores, si no és aquell dia, ho faràs un altre, perquè, a més, els pics de feina ja et porten a fer les hores que calen, al final. Ens ajudem molt entre nosaltres, quan algú està sobresaturat de feina o té algun imprevist personal, ens cobrim els uns als altres perquè pugui ocupar-se’n sense angoixar-se.

Acabem, però abans parleu-me una mica de vosaltres dues com a persones. Què feu, a més de treballar? En què ocupeu el temps lliure o els caps de setmana?

Àngela: Ara estic una mica encasellada, ja que, a part de donar classes, estic estudiant el doctorat, i el faig a hores lliures, sense beca i sense res. Per tant, em queda molt poc temps lliure per a d’altres coses. Visc al Guinardó i faig classe al Campus Mundet. Però la vida social la tinc en part a les Corts, perquè sóc membre dels Diables de les Corts, però hi vaig poquet, com et deia. I alguns matins, a primera hora, vaig al gimàs, però no per gust, sinó perquè ho necessito per l’esquena, que tinc una mica ‘fotuda’. Sortir a la muntanya, és una afició que intento no perdre… però el calendari ‘apreta’.

Anna: Jo sóc de Badalona, però visc i treballo a Gràcia… ara bé, sóc molt badalonina. Sóc mare d’una nena de 7 anys i d’un nen de 4 anys. Bona part de la meva vida personal l’he de dedicar a ells dos. També estic molt implicada a l’AFA de l’escola. I pel que fa a aficions, m’agrada molt el teatre i llegir. I també fer trobades amb els amics, és clar!