Crític Cerca

José Ignacio Goirigolzarri, president de Bankia, i Gonzalo Gortázar, conseller delegat de CaixaBank / BANKIA

Diners a contrallum

Quins interessos hi ha darrere de les fusions bancàries?

Després de múltiples rescats, el sector bancari de l'Estat espanyol ha perdut diversitat, treballadors i sucursals i camina cap a un horitzó dominat per un trio de bancs, mentre la banca ètica creix al marge del sistema

16/03/2021 | 07:00

La fusió de CaixaBank i de Bankia continua pendent de la previsible autorització dels reguladors espanyols i europeus, però sembla difícil que les autoritats l’obstaculitzin. Si aquestes dues grans entitats acaben unides, la concentració bancària a l’Estat passaria de considerar-se moderada a ser alta, segons la laxa interpretació que el Banc Central Europeu (BCE) fa de l’índex de Herfindahl-Hirschman, concebut per avaluar la competència dins d’un sector. El nou ens consolidaria encara més el triumvirat de grans entitats bancàries organitzades al voltant del Grup Santander, del BBVA i de CaixaBank, que ja representen un 70% dels actius del sector.

La unió de banques a l’Estat espanyol no ha deixat d’augmentar, especialment en l’última dècada. El Banc d’Espanya i els diferents executius que han governat l’Estat des del crac del 2008 han donat suport a una dinàmica d’absorcions i de fusions. El país avança en les llistes de concentració bancària, encara molt per darrere dels casos extrems de Grècia (97,4%), d’Estònia (93%) o de Lituània (90,4%), però superant àmpliament França (48,7%) o Itàlia (47,9%), segons dades del BCE. Què implica aquesta dinàmica bancària? Quins perills té i a qui afavoreix? Hi ha la possibilitat d’una banca pública? Quin paper pot tenir la banca ètica en aquest sector?

De la dictadura a l’Europa de les grans corporacions

Per a Albert Recio, professor honorari d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el fenomen no és cap novetat: “És un sector que sempre ha estat organitzat de manera oligopolística i a través de relacions polítiques. Quan va acabar la Guerra Civil, Franco va donar la cèdula d’ús bancari només a les entitats que li havien donat suport”. Recio també recorda que “hi ha molta literatura que explica el poder que el regulat, el sector bancari, acostuma a tenir sobre el regulador”. La pràctica de les portes giratòries contribueix a difuminar fronteres, amb persones com Luis de Guindos que ha tingut responsabilitats en el món financer (va ser director de la filial ibèrica de Goldman Sachs), càrrecs vinculats directament a la política partidista (fou ministre d’Economia espanyol) i responsabilitats en els ens reguladors (és el vicepresident actual del BCE). Segons Recio, “hi ha molts problemes amb els bancs, com que es dediquen a perseguir guanys especulatius que no aporten res de positiu a la societat, però el problema principal és que tenen massa poder”.

La crisi anterior va evidenciar la por dels efectes generals d’una fallida de les grans entitats bancàries. Amb aquest argument, i en benefici de la suposada estabilitat del sistema capitalista, es van justificar uns costosos rescats finançats amb diner públic que resulten difícils de comptabilitzar. El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) va fer la seva quantificació, al gener del 2020, dels diners perduts fins en aquell moment: uns 43.225 milions d’euros. La concentració del sector en menys entitats de mida més gran, amb un rol encara més estructural dins de l’ecosistema econòmic, sembla molt arriscada. Amb tot, aquesta ha estat l’aposta principal a l’Estat. Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra, considera que “la relació estreta entre el poder financer, el poder polític i el poder mediàtic és la raó per la qual molts governs accepten polítiques públiques que sistemàticament donen suport als poders financers, a la banca privada, a costa del bé general”.

Albert Recio i Vicenç Navarro / ARXIU – IVAN GIMÉNEZ

Jordi Ibañez, director de la Fundació Finances Ètiques, considera que algunes entitats poden tenir dificultats per complir els requeriments de capital imposats per la Unió Europea: “Els pot resultar més fàcil trobar diners als mercats financers si són una gran entitat”, diu. El creixement és llaminer en altres aspectes: a l’assaig Finance capital today, l’economista François Chesnais criticava l’existència de subsidis europeus implícits al sector financer, el 90% dels quals es canalitzen cap a les grans entitats que les autoritats consideren massa sistèmiques per fer fallida. I la grandària suposa un poder afegit: “Quan una entitat és molt gran, té molta influència política i aconsegueix que es confonguin els seus interessos i els interessos del país”, resumeix Recio. Segons Ibañez, el mantra de la necessitat d’injectar liquiditat al sector bancari perquè flueixi el crèdit no es correspon amb la realitat: “Quan el BCE presta diners a un banc ordinari, només el 40% dels seus passius arriba a l’economia real. La resta va cap a la borsa, a l’economia de casino, a l’especulació”. El director de la fundació Finances Ètiques recorda que la banca ètica, en canvi, atorga crèdits pel valor del 77% dels seus actius totals.

Vicenç Navarro: “El Banc d’Espanya és un dels màxims promotors del neoliberalisme i dels seus dogmes”

Navarro, autor d’assajos com Globalización económica, poder político y Estado del bienestar, també indica un context històric d’aquest procés: “Els països del sud d’Europa han estat governats per forces molt dretanes durant les èpoques dictatorials, i els estats encara estan influenciats pels lobbies econòmics i financers durant l’època democràtica. No és casual que sigui entre els països que tenen més desigualtats socials, de renda i de propietat”. Ibañez hi afegeix una altra consideració: generar entitats enormes seria una aposta de la Unió Europea que tindria arguments, o coartades, geopolítiques. “Diuen que és una estratègia per defensar-se del creixement d’altres grans pols bancaris del món, que necessitem grans grups que tinguin un volum suficient per poder defensar el seu mercat interior, etcètera, però no sé com es compatibilitza això amb la lliure competència”, opina.

Quan els reguladors beneeixen un oligopoli

A cop de la fusió i bancarització de les caixes d’estalvis, o de fenòmens com l’absorció del Banc Popular per part del Banc Santander, o de la molt recent fusió entre Unicaja i Liberbank, el sector espanyol camina cap a un escenari d’evident reducció de la competència. Prèviament, el sistema bancari espanyol ja havia estat sotmès a crisis periòdiques que van suposar diverses onades de concentracions. En l’horitzó de futur, a més, hi ha la possibilitat d’altres fusions sonades com la que podrien protagonitzar, després d’un primer intent fallit, el BBVA i el Banc Sabadell.

Les regulacions actuals no semblen suficients per protegir la diversitat del mercat. Recio apunta que és difícil entendre quina és la regulació adient per a la banca perquè “les entitats manegen molts productes que són heterogenis, i la normativa tendeix a atendre sobretot el preu d’un producte que és igual a un altre, com si tots els sectors fossin com l’industrial”. El professor honorari de la UAB també afirma que un canvi discursiu ha afavorit aquesta passivitat reguladora: “A partir dels anys vuitanta es va començar a qüestionar la idea que les empreses molt grans deixaven de ser competitives i que s’havien de trencar. Es va començar a dir que podia haver-hi competència encara que hi hagués pocs competidors, i això ha posat menys obstacles a la tendència del capitalisme a la concentració”.

Ibañez es mostra sorprès que els reguladors semblin entendre “que la competència està garantida perquè els bancs operen a tot Europa, perquè un banc francès o italià es pot instal·lar a Espanya”. Per a Recio, ja fa anys que va quedar clar que això és un miratge: “Als anys vuitanta es va liberalitzar el sector bancari a Espanya i es va dir que hi vindrien els bancs de la resta del continent. I alguns s’hi van instal·lar, però la majoria en van marxar”. Quatre dècades després, cap entitat estrangera no ha aconseguit situar-se en el top ten bancari espanyol per volum d’actius. Per a Ibañez, aquesta passivitat dels reguladors espanyols i europeus “és una manca de responsabilitat. No s’està defensant la competència. I, si un procés de concentració té lloc en un sector que ja té un impacte negatiu en la societat, els efectes són pitjors”.

Destrucció d’ocupació sense aturador

La situació és prou inquietant perquè el Banc d’Espanya publiqui articles com “Concentración y competencia bancaria en España: el impacto de la crisis y la reestructuración“, on adverteix sobre els efectes que tantes absorcions i fusions poden tenir en la competència entre entitats. Aquestes alertes són només una nota al peu de pàgina d’un procés històric del qual el regulador acostuma a ser valedor, sota eufemismes com “consolidació” o “reestructuració”. A parer de Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita en Economia Aplicada a la UAB, “el Banc d’Espanya dona totes les orientacions per tal que s’exerceixi la política més conservadora”. “Per desgràcia, el sistema jurídic del país té la tendència sempre de beneficiar el propietari de capital, tant immobiliari com financer, i deixa molt desprotegit el ciutadà normal i corrent”, afirma Navarro, que també es mostra molt crític amb el paper del Banc d’Espanya. El catedràtic de la UPF considera l’entitat “un instrument al servei del capital financer, un dels màxims promotors del neoliberalisme i dels seus dogmes, responsables de les polítiques d’austeritat i de les grans retallades que hi ha hagut en el poc finançat Estat del benestar d’Espanya i de Catalunya”.

Miren Etxezarreta i Jordi Ibañez / IVAN GIMÉNEZ – FIARE

Una de les àrees de treball d’Etxezarreta, que acaba de publicar el llibre La mochila austriaca, qué supone el modelo de pensiones e indemnizaciones de la derecha europea, és l’estudi dels sistemes de pensions. Per a l’economista basca, el pitjor del sector bancari i la seva concentració és el domini que les entitats exerceixen sobre el crèdit i sobre el sistema econòmic general, però també confirma que la banca és una força negativa per al teixit laboral amb els seus acomiadaments i prejubilacions recurrents. Molts d’aquests acomiadaments i prejubilacions estan lligats a aquest inacabable procés de reestructuració i de concentració: es tracta de sumar el volum de negoci que els bancs tenien separadament alhora que es retallen les despeses estructurals a través de les reduccions de plantilla i dels tancaments d’oficines. “A més, històricament oferia salaris força decents en un país on això no era habitual. Ara que destrueixen aquests llocs de treball, es nota molt”, afirma Etxezarreta.

Es calcula que la banca ha retallat el 37% d’ocupació des del 2008 fins al 2019. A més, amb alts i baixos derivats de les particularitats dels grans expedients de regulació d’ocupació que tenen lloc cada any, les indemnitzacions als treballadors tendeixen a ser cada cop menys elevades, a causa de les reformes laborals i del rejoveniment progressiu de les plantilles a cop de prejubilacions constants. S’ha especulat que la fusió de CaixaBank i de Bankia podria comportar la destrucció d’uns 8.000 llocs de treball. La unió d’Unicaja i de Liberbank podria costar-ne uns 1.900 més, al voltant del 20% de la plantilla que sumen les dues entitats. El Banc Santander va acordar al mes de desembre passat el comiat de 3.752 treballadors. I el Banc de Sabadell prescindirà de 1.817 professionals durant els primers mesos del 2021. El BBVA ha optat per una política diferenciada, un degoteig de sortides (al llarg del 2020 han estat 953), en lloc de l’anunci d’expedients de regulació d’ocupació.

Albert Recio: “Potser hem de defensar la banca pública per garantir un servei digne al ciutadà”

Tota aquesta dinàmica no solament té un impacte en l’ecosistema laboral a l’Estat espanyol. El poder assolit per la gran banca comercial facilita l’increment de les comissions o l’existència de clàusules abusives que les autoritats judicials poden tenir por de revertir. També hi ha altres afectacions més quotidianes, com el deteriorament estructural de l’atenció que les diferents entitats ofereixen als clients. Com denunciava un informe recent del sindicat CCOO, el nombre d’habitants per treballador bancari ha pujat un 61% i se situa en els 270, molt per sobre de la mitjana europea (184). Aquesta realitat es vincula estretament amb el tancament massiu d’oficines. Entre el 2018 i el 2019, la banca espanyola va tancar 3.469 sucursals. I el Banc Santander ha anunciat la seva intenció de tancar un miler d’oficines, més d’un terç del total, en el futur. Recio critica aquesta pràctica per l’afectació que té en la vida dels ciutadans, especialment als entorns rurals. I l’economista, vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, també posa sobre la taula la bretxa digital: “La voluntat dels bancs que els clients facin totes les operacions a través d’Internet té un impacte en la gent que té menys coneixements o menys accés a la xarxa. Històricament hem defensat la banca pública per poder incidir en l’activitat econòmica a través d’aquesta eina, però ara potser l’hem de defensar per garantir un servei digne al ciutadà”.

Adéu a l’oportunitat d’una banca pública

La fusió de CaixaBank i de Bankia, a més, tindria un component afegit: suposaria acomiadar-se de la possibilitat que l’entitat rescatada pogués convertir-se en una eina estatal per incidir en l’economia. La quantitat de diners públics que ha costat el manteniment de l’antiga CajaMadrid resulta difícil de comptabilitzar, però el Tribunal de Comptes espanyol va donar a conèixer a finals del 2019 una xifra provisional de 12.864 milions d’euros de dèficit. Pel camí, s’ha venut o saldat una bona part d’un enorme parc immobiliari que hauria pogut enfortir la tímida política d’habitatge social a l’Estat.

Navarro considera que “com que Bankia va ser salvada amb diner públic, era lògic que s’hagués mantingut pública després de fer-hi canvis substancials”. A parer de l’autor d’El subdesarrollo social de España, és obvi que el sector bancari públic hauria d’estar molt més desenvolupat: “Hauria de ser un instrument essencial per al desenvolupament, no solament econòmic, sinó també social, del país”. Etxezarreta es mostra escèptica sobre la potencialitat d’una banca pública “en un context en què tota la institucionalització del país és capitalista. Argentaria era pública i es notava molt poc. El Banc d’Espanya és públic i és una de les estructures més reaccionàries que et pots trobar. Em semblaria bé que existís una banca pública, però no crec que hàgim de dipositar moltes esperances en el context actual”. Potser per aquest motiu, Navarro també subratlla que una entitat pública hauria de marcar-se objectius diferenciats que distingissin les seves pràctiques: “Davant d’una banca privada que té com a objectiu principal l’optimització dels beneficis financers d’un grup minoritari de la societat, cal un tipus de banca pública que anteposi el bé comú per davant del bé particular”.

Miren Etxezarreta: “És perniciós que l’economia financeritzada tingui tant de poder sobre el conjunt de l’economia”

Sovint, l’existència d’una banca pública és ridiculitzada des de les tribunes d’opinió neoliberal. Segons aquestes veus, el rol dels governs hauria d’estar limitat a una mínima regulació del sector i al manteniment d’ens com l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) o l’Institut Català de Finances (ICF), els crèdits dels quals també són una font d’activitat i de negocis directes o indirectes per a la banca comercial. Davant aquests dogmes, Recio recorda que “als Estats Units hi ha moltíssima banca pública local. I a Alemanya hi ha moltes caixes o bancs que són propietats dels lands o dels ajuntaments. Però a Espanya el poder del sector bancari, la seva capacitat d’influència política i ideològica, és enorme”. Etxezarreta també apunta als efectes perniciosos “que l’economia financeritzada tingui tant de poder sobre el conjunt de l’economia”.

Amb aquesta Bankia pública cada cop més lluny de fer-se realitat, Jordi Ibañez reivindica el valor d’una banca ètica com a instrument “que usa els diners a favor de la transició econòmica, de la defensa dels col·lectius més vulnerables i de fer créixer un tipus d’economia més favorable a la vida”. El fet de no tenir afany de lucre no està vinculat amb una gestió deficient. Segons un informe de la mateixa fundació Finances Ètiques, la banca ètica va triplicar la rendibilitat financera anual que van assolir els bancs tradicionals (un 3,98% anual al llarg del període 2007-2017, davant de l’1,23% de la banca convencional). Tot i això, no hi ha una voluntat específica de créixer sense fre. Segons Ibañez, “les finances ètiques estan molt arrelades al territori; no sol haver-hi projectes que vulguin créixer en diversos països. Banca Ètica, per exemple, s’ha instal·lat a l’Estat espanyol com a Fiare Banca Ètica perquè ho vam demanar des d’aquí, i ha estat un procés laboriós perquè passa per reunir molts socis que hi posin pocs diners”.

Un fotograma del vídeo 'Desmuntant tòpics de la banca ètica', promogut per FETS el 2018 / ARXIU

Ibañez reivindica la proximitat de la banca ètica vers l’economia social com un valor en si mateix: “És el nostre àmbit principal d’actuació. I qualsevol persona que coneix l’economia social i solidària sap que millora molt la qualitat de vida en aspectes com la precarietat, la seguretat laboral, les polítiques de gènere, la satisfacció del client o la reutilització de recursos, i que està afrontant de manera diferent la pandèmia i, fins i tot, promou programes complementaris a fons perdut de diners per a projectes”. Si la banca ètica està sotmesa a l’escrutini i la participació de les persones físiques que en són sòcies, el director de Finances Ètiques destaca que el perfil d’aquests socis és exigent perquè “són gent que es preocupa sobretot de la responsabilitat social i mediambiental del banc, no dels beneficis. Aquesta participació fa molt difícil que una entitat com Fiare arribi a pervertir-se”. A parer d’Ibañez, la banca ètica pot servir per treballar una transició ecològica impossible de separar d’un canvi social perquè “no podem salvar el medi ambient sense salvar les injustícies de la societat. I els grans bancs no fan res en aquest aspecte. Nosaltres, en canvi, a més de fer banca ètica, també fem activitats d’activisme accionarial per criticar comportaments qüestionables d’algunes transnacionals, i hi anem per dir-los que hi posin fi”.

Jordi Ibañez: “La banca ètica usa els diners per fer créixer un tipus d’economia més favorable a la vida”

Navarro, per la seva banda, considera necessari un replantejament profund dels límits del que es considera possible dur a terme i transformar en matèria econòmica: “Cal un canvi molt substancial de les polítiques de l’Estat, tant central com autonòmic, la qual cosa passa per un canvi molt marcat dels equips econòmics d’aquests governs. En l’actual context d’enuig, la gent vol canvis més substancials que els que consideren els governs i els poders financers i mediàtics del país”. L’horitzó de futur, però, és molt complicat, amb la majoria dels sectors de l’activitat econòmica trontollant per la pandèmia. Recio considera que es pot produir una successió de fallides en múltiples sectors que acabaria afectant la banca. La perspectiva d’un nou rescat provoca una certa indignació en l’economista: “Tot el país va suportar l’esforç d’haver de salvar la banca fa 10 anys. I ara què haurem de fer, tornar a salvar el soldat Ryan?”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies