21/06/2021 | 06:00
S’havia convertit en un esdeveniment especial dins del panorama cultural de Barcelona. El festival Primera Persona era un lloc en què escriptors, dibuixants o músics nacionals i internacionals havien de mostrar la seva subjectivitat atiats per una organització que, d’alguna manera, els desafiava. La bona acollida dispensada al certamen va fer que la decisió de donar per acabat el projecte aquest 2021 s’acollís amb sorpresa. Però el Primera Persona es va acabar el 15 de maig passat i ho va fer amb una darrera edició concentrada, marcada per la pandèmia i celebrada a l’aire lliure, com a final de festa temàtic al voltant de les cicatrius.
Precisament de cicatrius tracta la publicació homònima que va suposar un segon teló amb què donar per finalitzat el festival: una revista digital de 196 pàgines que es pot descarregar gratuïtament a la web del CCCB. D’aquesta manera es trenca una política de l’equip organitzador del festival, codirigit per Kiko Amat i Miqui Otero. Amat explica a CRÍTIC que havia rebutjat diverses propostes de fer edicions commemoratives o llibres del Primera Persona, perquè no volia “museïtzar el festival, sinó que fos una cosa del moment i sense nostàlgia”. En aquesta ocasió, però, les circumstàncies eren tan excepcionals “per la pandèmia i perquè era l’últim any, que vam voler que fos diferent. Que, aquest cop sí, estigués acompanyat d’un artefacte artístic”.
Dels dolors i la joia de sobreviure a les ferides
A la revista Cicatrius hi trobem testimonis literaris, còmics i cançons sobre els dolors i les joies de sobreviure les ferides. La periodista i escriptora Anna Pacheco, autora de Listas, guapas, limpias, escriu sobre la crisi de la maduresa, sobre les poques ganes que tenim d’envellir i sobre els seus psicòlegs i psicòlogues de tarannà divers. La també escriptora Maria Sirvent parla de la seva vivència de l’esclerosi múltiple diagnosticada en plena joventut, del xoc que suposa, de les injeccions que marquen el cos. Per la seva banda, l’il·lustrador i músic Carlo Pavia tracta de la convivència amb la malaltia de Crohn.
La dibuixant i animadora Rocío Quillahuaman parteix d’una anècdota personalíssima per tractar del racisme en un text testimonial que arriba acompanyat de les il·lustracions corresponents. Valentí Roma, escriptor i comissari artístic, recorda anècdotes del poble i de la família en el dia en què va debutar amb la selecció de futbol sub-21. I l’escriptora i periodista Olga Merino (Perros que ladran en el sótano) aporta una història traumàtica de por quotidiana en un context bèl·lic: el de la Bòsnia sota una pau signada pels mandataris, però que encara no havia arribat als carrers. Merino va perdre de vista el comboi de periodistes amb el qual viatjava, i es va veure sola en una ciutat travessada per la violència i les agressions sexuals.
Aroha Travé, premi a l’autoria revelació del darrer Saló del Còmic de Barcelona per Carne de cañón, ofereix una historieta sobre nens al barri, amb bandes juvenils al rerefons. No deixa de tractar, com en tots els casos, de ferides físiques i psicològiques que són tan pròpies i alienes. Travé aborda la sanació (incompleta, sempre incompleta) d’aquestes. Un altre historietista, el polifacètic i multimèdia Juarma, un habitual de l’autopublicació i del món fanziner, parla de la seva dentadura com una mena de cartografia vital. La seva proposta connecta completament amb les maneres de l’underground i l’expressió contracultural de base.
En els textos i les vinyetes de Cicatrius hi ha dolor i hi ha humor, hi ha humor dolorós, hi ha records més o menys traumàtics o feliços i també mirades a futurs que són normalment incerts. Perquè la incertesa potser és el denominador més compartit per les generacions de joves i no tan joves que han viscut unes crisis econòmiques que també són crisis de futur. El resultat és estimulant i està escrit, com havia de ser, des del jo. A més, perquè el Primera Persona sempre va tenir una important branca musical, Aries, Lluís Cabot i Clara Viñals, Eduardo Chirinos, el duet L’Hereu Escampa, Hijos del Trueno, Sr. Chinarro o Stivijoes hi posen les cançons, que es poden escoltar aquí.
Kiko Amat: “El festival corria el perill de transformar-se en una cosa que es feia només per inèrcia, per peles…”
Rèquiem per un festival
Al teatre, quan s’abaixa el teló, si tot ha anat bé, comencen a sentir-se els aplaudiments i les ovacions. Després del doble final de funció del Primera Persona, però, Amat ha rebut més preguntes que elogis: “Hi ha gent que em diu que la revista està molt bé, o altres coses, però el hit absolut és preguntar-me per què s’ha acabat el festival. Perquè no és normal que les coses s’acabin. A Barcelona, els certàmens es transformen en clàssics de dues dècades. I el nostre tancament xoca amb la mentalitat de la gent”. En tot cas, el codirector comprèn que els aficionats del festival en desitgessin més edicions: “Ho entenc perfectament. A mi també m’agradaria que els meus grups preferits haguessin fet més de tres discos, però potser el quart hauria estat una puta merda”.
L’autor de Cosas que hacen BUM explica que escriure una novel·la comporta satisfaccions, però també alguns problemes perquè és una feina solitària, implacable, que “no definiria com un èxtasi diari”. El Primera Persona, en canvi, era per a ell “tot joia. En la vida d’un escriptor, no és tan habitual passar-s’ho molt bé fent alguna cosa en col·laboració amb altra gent”. Ara, però, Amat experimenta aquesta joia amb altres aventures, com el podcast Psycholand. I aquest és un dels motius del final: “Simplement ja no estàvem confortables amb la idea de seguir. I el festival corria el perill de transformar-se en una cosa que es feia només per inèrcia, per peles, per arribar al desè aniversari, etcètera. No érem les mateixes persones que érem quan vam començar. I jo particularment et puc dir que la direcció del que volia fer anava per un altre cantó”.
Amat, però, guarda un bon record d’un festival que li permetia fer “el que m’agradava. Un music hall vodevil, un espectacle de circ, que buscava artistes que no fossin completament mainstream i que ensenyava coses que no eren gaire habituals”. L’organització, d’alguna manera, desafiava els convidats. En temps en què molts artistes s’exposen a través de les xarxes socials, Amat, Otero i companyia intentaven sacsejar cada sessió per “treure la gent de la seva zona de confort, perquè no vinguessin a fer una promo”. De vegades, el Primera Persona i el seu clima van aconseguir que alguns convidats deixessin alguna confessió inesperada, alguna revelació sobre detalls o aspectes del seu art: “Alguns d’ells van descodificar coses que havien expressat de manera encoberta, en una cançó o un relat…”, recorda Amat. De vegades, eren altres convidats els que se n’encarregaven de transmetre alguna confessió aliena. Com quan Antonio Luque, de Sr. Chinarro, va compartir una confessió de Jota, de Los Planetas, durant una xerrada que mantenien tots dos.
El Primera Persona ha estat un festival inusual, híbrid de mil coses: una mirada als processos creatius i els seus fonaments personals que s’obria al monologuisme, a la música, a la memòria, a l’impuls testimonial… L’enfocament ha encaixat en una època en què els llenguatges s’encavalquen i les fronteres disciplinàries són especialment incertes. La proposta semblava oportuna, però també complicada d’executar. Amat, en canvi, recorda més problemes per explicar el concepte que no pas per dur-lo a la pràctica. “També vam insistir a puntualitzar que no valien tots els jo, que hi havia narratives que partien del jo però que venien del narcisisme, o que eren puerils, o que no explicaven ben bé una història”, afirma.
Un cadàver exquisit
Amat i els seus companys volien que l’esdeveniment s’allunyés dels “festivals literaris amb homes de lletres d’edat avançada parlant de literatura. He viscut molt amb el rock’n’roll, amb els còmics, amb la subcultura, i sabia que no podia ser l’únic que s’avorria increïblement en aquests festivals, que volia una cosa amb més enjundia, amb música per ballar i també amb un il·lustrador meravellós, amb un escriptor anglès poc conegut…”. D’aquí provenia una intuïció agosarada: el Primera Persona anava a quallar i perdurar. “En certa manera, m’esperava que fos un èxit. Sempre he patit petits deliris megalòmans. Quan començo alguna cosa, sempre crec que anirà molt bé”, afirma.
Kiko Amat: “Cada edició es volia que fos inapel·lable. No hi ha un any de merda. Per tant, el cadàver és exquisit”
El resultat va ser clarament diferent d’aquests referents dels quals els organitzadors volien allunyar-se. En un dels moments més memorablement xocants, l’escriptor i humorista Jonathan Ames (creador de la sèrie Bored to death) va animar diverses persones del públic a comportar-se com gossos. Un dels espectadors acabava fingint un coit caní amb el mateix Ames. En una altra edició, les periodistes Caitlin Moran i Marta Salicrú van posar-se a beure glopets d’alcohol cada cop que deien la paraula “feminista”. El guió i la teatralització convivien amb l’esclat d’espontaneïtat. I la subjectivitat compartida davant d’un públic, de vegades, generava un clima d’intimitat davant d’un públic, col·lectiva. “Des del públic, o entre bambolines, percebia que s’havia creat una atmosfera confortable. El teatre del CCCB hi ajudava”, afirma Amat.
Amb Cicatrius s’acomiada definitivament un certamen que va viure de pressa, va morir no tan jove, però, a parer d’Amat ha deixat un cadàver digne d’un heroi del rock’n’roll: “Cada puta primera edició es va afrontar currant-se-la molt perquè fos la millor. Després passen coses, l’artista funciona més o menys, hi ha alts i baixos, però sempre es volia que fos una edició inapel·lable. No hi ha un any de merda. Per tant, el cadàver és exquisit”. Els seus trossets es poden gaudir a través de la web del CCCB.
