Crític Cerca
Espai Crític

De Gràcia al món i del món al Born

El Museu Etnològic i de Cultures del Món ret homenatge a Ramon Subirats i Urbici Soler, dos artistes catalans reconeguts a l'Amèrica Llatina i que mai no van poder tornar a la seva terra

02/05/2019 | 19:00

Diversos visitants contemplen els retrats fets per Ramon Subirats i Urbici Soler dels pobles que habitaven el continent americà / Foto: JORDI OROBITG – MUEC

Des del 21 de març passat i fins al 30 de juny, el Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC), del carrer Montcada de Barcelona, ret homenatge a Ramon Subirats i Urbici Soler, dos artistes catalans àmpliament reconeguts per la seva feina feta a la primera meitat del segle XX a l’Amèrica del Sud i vinculats a la vila de Gràcia que no solament no van poder exhibir la seva obra a Catalunya, sinó que mai no van poder tornar a la seva terra

El pintor i dibuixant Ramon Subirats i l’escultor Urbici Soler, formats a Barcelona com a artistes durant la primera dècada del segle XX, van recórrer una bona part del nou continent per tal d’estudiar i reflectir els seus tipus racials autòctons. La idea era poder mostrar els fruits del seu treball a Europa, per conscienciar-lo sobre el tracte discriminatori que rebien els pobles indígenes d’allí. Subirats i Soler, però, no van poder fer el viatge de tornada, i ara el MUEC ha volgut rescatar-los de l’oblit.

Ho fa amb una mostra d’algunes de les seves obres i un audiovisual que explica l’ambiciós projecte que van idear i que van voler dur a terme: una mena de radiografia pictòrica i escultòrica de les diferents races que habitaven el continent americà fent un itinerari per països sud-americans com el Paraguai, el Brasil, Bolívia, Xile i el Perú, a més d’alguns de l’Amèrica Central com Mèxic, els EUA o Cuba. Per raons principalment econòmiques, van haver de reduir la ruta, tot i que el resultat va acabar sent en tot cas una aportació molt important en matèria etnogràfica i antropològica. Així s’expressava Rafael Maluenda, periodista i escriptor xilè al diari local ‘El Mercurio’, que dirigia, el 1930:

“Sólo Soler y Subirats, con el buril o con el pincel, nos dirán algo definitivo de nuestra raza, de nuestros hombres, porque nos dirán con la palabra del arte que traduce en la arcilla o el lienzo la eternidad que cada artista lleva en sí mismo y se imprime en sus obras”.

Jordi Vidal, comissari de l’exposició, espera que aquesta exposició “esdevingui un homenatge merescut a l’esforç de Subirats i de Soler, a qui, en haver-lo dut a terme d’una manera altruista, els comportà una situació econòmica precària i constituí el motiu principal que n’impedí la tornada a Barcelona“.

Una de les sales de l'exposició. A l'esquerra, el mapa amb els diferents països visitats pels dos artistes / Foto: JORDI OROBITG – MUEC

Ramon Subirats va néixer a la vila Gràcia l’any 1891, on estudià a l’Escola Municipal d’Arts del Districte 8è. El 1910, l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona li atorgà una medalla d’argent (en la modalitat de dibuix d’ampliació), en reconeixement pels seus mèrits en aquesta mateixa escola. El 1912 va marxar cap a Buenos Aires per escapolir-se de la prestació del servei militar i fou declarat pròfug. Havia completat la seva formació a l’Agrupació Artística, entitat a la qual també pertanyia Urbici Soler.

Nascut l’any 1890 a Ferran (la Segarra), Urbici Soler marxà a Barcelona a 10 anys, on residí al segon pis del carrer Major, núm. 25. Freqüentava els Lluïsos de Gràcia i el Centre Moral Instructiu. Va estar inscrit a la Llotja i, el 1907, una obra seva fou guardonada a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona.

El 1912, tots dos van marxar de Gràcia, de Barcelona i de Catalunya. Soler va viatjar fins a Munic, on gaudiria d’una beca a l’Akademie der Bildenden Künste rebent les ensenyances d’Adolf von Hildebrand, considerat el pare de l’escultura alemanya moderna. El 1916 ja dirigia una escola d’escultura. Entre les seves obres més destacades de la seva estada a Alemanya hi ha el bust de la princesa de Baviera Maria de la Pau de Borbó, filla de la reina Isabel II d’Espanya, i el del seu fill Adalbert. Va coincidir també amb l’aleshores pintor Adolf Hitler, que dos anys seguits no havia estat admès a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena. L’apunt té certament poc a veure amb aquesta història, però sí amb la Història, ja que sovint s’ha mantingut que probablement, si el jove Hitler hi hagués estat admès, no hauria estat el líder de l’Alemanya nazi que va ser. La no admissió a l’Acadèmia de Belles Arts va causar una gran frustració a Hitler, que va malviure durant mesos a Viena (l’havia descrit com una “repugnant Babilònia de races”) per evitar la humiliació que hauria suposat tornar a casa sense haver pogut accedir a Belles Arts. “Viena va haver de ser per a mi l’escola més dura i alhora la més profitosa de la meva vida. Havia arribat a aquesta ciutat quan era encara adolescent i me n’anava convertit en un home taciturn i seriós”, havia deixat escrit.

Acabada la Gran Guerra, Soler va marxar a Viena, va passar per Budapest i també va viure a París. Tornaria a Barcelona (on exposaria a l’Ateneu Barcelonès i es faria càrrec de la decoració escultòrica del Pavelló Rosa de la Casa de la Maternitat) i marxaria a Madrid, on compaginaria la docència amb la creació de diversos encàrrecs escultòrics importants, des de bustos fins a monuments. L’any 1925, se n’anà a l’Argentina contractat pel Govern de la nació per tal de dur a terme la decoració escultòrica de diversos edificis públics, gràcies a la proposta de l’arquitecte Jorge Bunge, que havia estat alumne seu a Munic. A l’Argentina hi havia d’estar 6 mesos, però l’estada es va allargar més del previst i el 1927, estant de vacances a Mendoza, va anar a buscar un dels artistes de la ciutat que més sonaven en aquell moment: un tal Subirats.

El mateix any que Soler havia fet cap a Munic, Ramon Subirats havia marxat a Buenos Aires per escapolir-se de la prestació del servei militar. Allà es casaria i obtindria reconeixements importants pels seus mèrits artístics. Va treballar en un taller de vitralls propietat de la família de la seva dona, però la seva aspiració era poder viure de la pintura i, amb aquest objectiu, aquell mateix any exposà al Salón de Invierno, al Palacio de Bellas Artes de Buenos Aires i a la Comisión Nacional de Bellas Artes, fet que significà fer un pas de gegant en la seva trajectòria artística. Va ser contractat per dur a terme una de les parcel·les més compromeses en la decoració de la Casa España de San Juan (les teles de gran format i els vitralls que l’ornamentaven), per les quals obtingué un gran ressò en la premsa argentina i en altres països com Xile (exposà a Valparaíso l’any 1925).

Fruit de l’inesperat retrobament dels dos vells amics ‘graciencs’ va ser el projecte que junts van pensar i projectar: un viatge per diversos països sud-americans amb la finalitat de retratar personatges autòctons de les diferents regions, i que preveia anar a Asunción (Paraguai) via Paranà, per continuar fins a la frontera del Brasil i de Bolívia, on, des de La Paz, es traslladarien a Xile i passarien tot seguit al Perú, a Mèxic, a Califòrnia, a Nova York i a Cuba. La culminació d’aquest periple era una exposició amb els treballs fets a Nova York, a Madrid i a París.

No comptaven amb cap mena de subvenció per portar a terme el projecte (havien demanat un ajut, que mai no va arribar, al govern espanyol del dictador Primo de Rivera), i els recursos que tenien eren limitats, de totes totes insuficients. Van canviar la seva idea original, i al juny del 1930 estaven a Xile, on van fer una feina extraordinària a l’hora de reflectir els tipus autòctons del país sud-americà. Gràcies a la premsa i al Govern estatal hi va haver un ressò considerable de la feina que van fer. Però el projecte conjunt Soler-Subirats aviat acabaria, principalment per la falta de recursos.

Visitants davant d'un dels vídeos que s'ofereixen en l'exposició 'Retrats de Ramon Subirats i Urbici Soler. El retorn de dos rodamons'/ Foto: JORDI OROBITG – MUEC

Així, Subirats tornava a l’Argentina empès per la seva família, mentre que Soler (sense parella ni fills) prosseguia amb l’expedició. A través de Panamà marxà cap a San Francisco, on tenia una exposició emparaulada. A la ciutat del nord de Califòrnia coneixeria personatges com Diego Rivera, Frida Kahlo o Xavier Cugat, i hi obriria una escola d’escultura. D’allí passà a Mèxic, on va seguir la seva tasca docent (a l’Escuela Nacional de Artes Plásticas) i on va seguir ampliant la seva col·lecció de races autòctones, a més d’atendre la demanda de particulars, com va ser el cas del president de la República, Abelardo Rodríguez. També hi coneixeria el pare Lourdes Costa (un català de Ripoll que tenia a càrrec seu una parròquia d’El Paso), un fet que canviaria la seva vida. Aquest sacerdot li va encomanar la creació d’un projecte monumental: una gran estàtua dedicada a Crist Rei al capdamunt d’El Cerro, situat a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Costa tenia la intenció de convertir aquell indret en un lloc de pelegrinatge. Soler va acceptar el repte i es va instal·lar a El Paso a l’octubre del 1937.

Subirats va seguir amb les seves mostres i exposicions, a més de participar en diversos projectes i de col·laborar amb mitjans de comunicació. El 1939, amb l’ajut del Govern de Mendoza i de l’empresa editora dels diaris ‘Crítica’ i ‘El Sol’, Subirats començà una gira pel nord argentí juntament amb la seva companya, Isabel Font, amb el propòsit de seguir documentant gràficament les races d’Amèrica a través de 22 països del continent americà, amb els Estats Units com a punt final del trajecte.  Amb aquest objectiu, entre el 1939 i el 1942 va recórrer el Paraguai, el Brasil, Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia, països on també prosseguí amb la seva dèria de retratar personatges. Mentre es trobava a l’Equador, a Otavalo, la seva companya va emmalaltir. Poc després moriria. La pèrdua ocasionà una forta depressió a Subirats, que, tot i això, va continuar fins a Colòmbia. A la seva situació anímica, que empitjorà, s’hi afegí una afecció cardíaca, que provocà que el 7 de febrer de 1942 morís a Barranquilla, el mateix dia en què era prevista la inauguració d’una exposició seva, després de la qual volia viatjar cap a Costa Rica.

Subirats, com Soler (que moriria 11 anys més tard, el 1953), no van poder tornar a Catalunya. Ara, el Museu Etnològic i de Cultures del Món els dedica aquesta exposició amb algunes de les seves obres, a més de correspondència i d’altres objectes personals dels dos artistes. És, d’alguna manera, un homenatge a aquests dos rodamons que van voler reflectir i mostrar al món les diferents identitats que van conèixer en la seva dilatada estada a Amèrica. Diu Josep Fornés, director del MUEC: “Venim ara per salvar les memòries, per fer-nos recordar el nom de cada cosa, perquè, en el temps normal, en aquell temps idealitzat en què tot era possible, hi van viure Urbici Soler i Ramon Subirats, dos joves talents que es menjaven el món amb la seva mirada creadora, una mirada atenta, apassionada i respectuosa amb les cultures i la gent dels pobles que van retratar”.    

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació