El mirall d’Occident és l’antic Egipte

Si ens parlen de l’antic Egipte, el nostre cap s’omple de piràmides, de faraons i d’aventurers a la recerca de tombes ensorrades. Però és més que això i ho demostra l’exposició “Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona“, que acull el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona fins al 15 de juny. La mostra fa un repàs de les interpretacions que s’han fet d’aquesta civilització i del pas que ha deixat aquesta fascinació a la ciutat de Barcelona.

“Hem idealitzat l’antic Egipte, ens hem apropiat de la seva estètica i l’hem usat per reflexionar”, diu Oriol Pascual

“Aquesta no és una exposició de temples, divinitats egípcies ni de dinasties de faraons poderosos. Volem explicar el procés en què, partint de la fascinació del passat, hem idealitzat l’antic Egipte, ens hem apropiat de la seva estètica i l’hem fet servir com un element per reflexionar qui som, d’on venim i qui és l’alteritat”, afirma Oriol Pascual, cap de programes del Museu i comissari de l’exposició. Visitem amb ell la mostra, que és fruit d’una recerca realitzada des del Museu i s’engloba en el marc de Memòria incòmoda, una sèrie d’exposicions temporals que tenen l’objectiu de revisar el passat des d’una mirada crítica.

La incorporació de l’antic Egipte al nostre imaginari, diu Pascual, ha passat per moltes etapes i totes han deixat empremta tant als carrers de Barcelona com en la nostra forma d’entendre el món. Sense anar més lluny, comenta el comissari, la fascinació per l’antic Egipte ha portat la societat occidental a recuperar la cosmovisió dels antics egipcis per explicar els orígens de la humanitat i per desitjar l’harmonia dels primers temps. Per això, el crític d’art Philippe Dagen afirmava que “Egipte és l’invent europeu més antic“, perquè va assentar les bases de la civilització occidental.

El Gènesi també és egipci

L’udjat o ull d’Horus, que posa títol a l’exposició del carrer Montcada, és un símbol controvertit de la religiositat egípcia que fa referència a un cicle que es repeteix: plenitud, decadència i resurrecció. Segons apunta la recerca realitzada pel Museu Etnològic, el Gènesi judeocristià beu d’aquest cicle, ja que es pot establir un paral·lelisme entre ambdós relats: l’època daurada seria la del Paradís; el càstig diví correspondria a la decadència, i la resurrecció seria l’intent de recuperar l’harmonia a la Terra.

Quan les grans potències van començar la cursa imperialista per la supremacia, la fascinació per Egipte va agafar un to d’exotisme

L’exposició de l’equipament del carrer Montcada parteix d’aquesta convergència entre la cosmovisió egípcia i el relat judeocristià per desenvolupar com Europa es relaciona en els segles posteriors amb l’antic Egipte. Segons explica el cap de programes del Museu Etnològic, després de l’expedició de Napoleó el 1798, en què es van tenir per primera vegada descripcions i mesures del territori egipci, les grans potències d’Anglaterra i de França van començar la cursa imperialista per la supremacia.

En aquell moment, diu Pascual, la fascinació va agafar un to d’exotisme, una actitud de curiositat pel desconegut que es va traduir en un menyspreu envers tot allò que no fos Occident. Aquesta mirada exòtica i misteriosa de l’època dels faraons que expliquen els plafons informatius de l’exposició es troba a la ciutat de Barcelona, en els pavellons en forma de piràmide del cementiri del Poblenou o a la piràmide de la Font del Vell, erigida a la Rambla el 1818 per Pere Serra i Bosch i avui dia desapareguda.

La part següent part de la mostra “Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona” avança fins a finals del segle XIX per contextualitzar el naixement de l’egiptologia i les primeres mostres artístiques del neoegipci. Una de les més valorades de l’exposició per a Pascual, perquè és la primera vegada que s’exposa, és la de l’Arca de l’Aliança, una peça que guarnia els altars durant la Setmana Santa i que es va trobar a l’altell de la basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona. Aquest objecte, una de les joies de l’exposició, és obra de Josep Vilaseca, també arquitecte de l’Arc de Triomf de Barcelona.

L’òpera ‘Aïda’ obre les portes a la ficció

Segons explica el comissari, Vilaseca va construir l’Arca de l’Aliança quan s’estava representant l’òpera Aïda, de Giuseppe Verdi, un espectacle que va fer partícip de la fascinació de l’antic Egipte també la gent de carrer que no pertanyia als cercles acadèmics. Estrenada l’any 1876 al Teatre Principal de Barcelona, aquesta obra va tenir molt impacte per la seva magnitud i perquè va estendre la representació que es tenia de la civilització egípcia. Alguns figurins i vestits de l’òpera, dissenyats per Francesc Soler i Rovirosa, es poden observar en el marc de l’exposició al Museu Etnològic. D’aquest període, Pascual, a més d’aquests objectes, també posa en relleu uns calcs de guix d’unes tombes, que va recollir el diplomàtic Eduard Toda.

Tal com evidencia la recerca del Museu Etnològic, espectacles com el d’Aïda es basaven en un acte d’apropiació que donava per descomptada la supeditació de les cultures no europees. L’atracció pel món exòtic, doncs, era una manera de mostrar Orient com a contraposició d’Occident, l’un per sota de l’altre. Altra vegada, per tant, Occident es descrivia a partir de la valoració de “l’altre”.

Cleopatra i la mòmia, l’arribada de la cultura de masses

Passada la Primera Guerra Mundial, la mirada cap a l’antic Egipte canvia totalment. L’última part de la mostra de l’Etnològic fa un repàs de la incursió de la cultura de masses en la fascinació per la civilització egípcia. En aquesta darrera sala, el comissari Pascual investiga com els elements de l’antic Egipte es tornen protagonistes de pel·lícules que mouen milions d’euros. En són exemple La dona del faraó, de l’any 1921, d’E. Lubitsch; Rei de reis, del 1927 i dirigida per Cecile B. de Mille, o La mòmia, filmada el 1932 per Boris Karloff. Una gran pantalla instal·lada a la paret de la sala projecta alguns fragments d’aquests films.

L’exposició recorre l’evolució de les visions que hem tingut d’Egipte i com aquestes han configurat la identitat pròpia

En el relat cinematogràfic del segle XX, es creen patrons narratius que també diuen molt d’Occident: la mòmia, per exemple, encarnarà un ésser malvat vingut de fora que pertorbarà la tranquil·litat del poble. “Aquest ésser representa la por de l’orientalisme, del desconegut. La mòmia provoca un gran terror: tots s’han de confabular per fer-la fora, però no mor mai i tornarà renovada”, comenta el comissari de la mostra.

Un altre dels arquetips que es desenvoluparan en les projeccions de l’època és la de Cleopatra com a “dona que conquereix el poder per mitjà de la seva sensualitat” i que Pascual associa amb “la necessitat hedonista de l’home occidental de buscar paradisos on les normes convencionals no funcionen i on poder alliberar tots els seus instints”. “Amb la cultura de masses hem creat un món paral·lel dissociat de la història, un lèxic nou a partir de tots aquests elements. Si els egipcis veiessin una pel·lícula de mòmies, no entendrien res”, fa broma Pascual.

Totes les interpretacions de l’antic Egipte, siguin basades en l’exotisme o en la ficció que n’ha derivat, formen part de la mirada que Occident ha fet d’aquesta civilització. L’interessant, hi afegeix Pascual, és analitzar com ha estat l’evolució de les visions que hem tingut i com aquestes han configurat la identitat pròpia. Aquesta exposició, diu el comissari, no pretén donar cap missatge ni ensenyament; vol posar sobre la taula el nostre passat, influenciat enormement per la fascinació per l’antic Egipte: “Pot ser incòmode perquè totes aquestes mirades poden tenir connotacions que potser no ens agraden. Hem de ser suficientment lliures i tolerants per poder parlar del nostre passat”, afirma. Ens incomoda que Occident s’hagi construït en el reflex d’Orient?