Crític Cerca
Espai Crític

Els mobles parlen de la pàtria

L’exposició "Modernisme. Cap a la cultura del disseny", del Museu del Disseny, explica la mescla d’indústria i d'artesania que va fer destacar el Modernisme català

18/11/2020 | 06:00

Vestíbul del pis principal de la Casa Lleó Morera, amb l’escó atribuït a Gaspar Homar / INSTITUT AMETLLER D'ART HISPÀNIC

Sovint el Modernisme s’associa amb les cues de la Casa Batlló, amb ceràmiques cares del barri de l’Eixample i amb una ‘marca Barcelona’ que té l’aparador tot al llarg del passeig de Gràcia i el marxandatge de trencadís a la Rambla. Actualment, els edificis modernistes de la burgesia catalana i tots els mobles que les decoraven s’han convertit en carn de museu i de propaganda de la ciutat, i tot això, agradi o no, també forma part del moviment del Modernisme, que des del seu inici simbòlic a l’Exposició Universal del 1888, ha estat venerat, rebutjat i recuperat al llarg dels anys.

L’exposició semipermanent “Modernisme. Cap a la cultura del disseny” al Museu del Disseny, comissariada per Pilar Vélez i Mireia Freixa, que romandrà durant alguns anys a l’equipament, traça una línia invisible que segueix la pista a les arts decoratives de l’època del catalanisme polític, exposant-ne els usos i les simbologies que han anat prenent. Per exemple, a la mostra trobem l’escó de sant Jordi, un tipus de banc amb respatller ample que acostumava a col·locar-se a la vora del foc dels masos catalans i que la burgesia barcelonina va traslladar als pisos de l’Eixample per rebre-hi els convidats. Està datat del 1895 i, segons documenta l’exposició, el va encarregar la família Pons al taller del dissenyador i artesà José Ribas. Aquest és considerat per les comissàries un “moble parlant” que, a través de tapissos, explica que la família que el posseïa creia i estimava la Catalunya que s’estava modernitzant: “Art e Industria fou la Esensia y lo nort dels fills de nostra Terra”, hi diu amb lletres gòtiques.

A la Catalunya de finals del segle XIX es vivia un procés de modernització que es vehiculava a través de la cultura i de l’art, es volia regenerar el país i equiparar-lo amb la resta d’Europa. Tal com expliquen els plafons informatius de l’exposició, la modernització, però, mirava endavant i també enrere: com ja s’havia fet durant la Renaixença, els artistes catalans no volien renunciar a la tradició en la seva cursa per sumar-se al carro europeu; per això mobles com l’escó del 1895 tenien un estil medievalitzant i alhora incloïen elements moderns. “És el moment en què es consolida el catalanisme polític; la burgesia que impulsa aquest moviment busca mirar enrere per trobar les arrels i la identitat, i els mobles parlants són els que revelen informació de qui els compra i els té a casa”, afirma la comissària Vélez. Molt similar al de sant Jordi, l’exposició també exhibeix un escó de l’any 1905 atribuït a l’artista Gaspar Homar que estava situat a la Casa Lleó Morera, al xamfrà entre el carrer del Consell de Cent i el passeig de Gràcia, i que té inscrit “Fe-Patria-Amor” i “Avant-Sempre-Avant”, lemes amb referència als Jocs Florals.

L’artesania catalanista

La mescla de “l’art i la indústria” escrita al primer escó es tradueix al pla de les arts decoratives, liderades pels mobles, amb una reivindicació de l’artesania, que convivia amb la industrialització. “Són moderns per la manera de treballar, per la mecanització, la difusió i la publicitat, però també volen identificar-se i pertànyer a una col·lectivitat. Això es trasllada als mobles amb la recuperació de tècniques que estaven oblidades”, apunta la comissària i directora del Museu del Disseny, Pilar Vélez. Un exemple d’això és la marqueteria, una tècnica del segle XV que consisteix a dibuixar un mosaic a partir de fustes de diferents textures i tonalitats, que Gaspar Homar va renovar en peces com el Plafó de la Mare de Déu de Montserrat, que podem observar a l’exposició i que demostra una vegada més com la tradició i la modernitat es conjugaven per al missatge catalanista. A escala europea, el britànic William Morris també optaria per dissenyar cases i mobles medievalitzants.

Mirall 'La bellesa', de Lambert Escaler i Milà (1903-1906). Fundición Artística Masriera y Campins, fonedor. Fosa de bronze i mirall / COL·LECCIÓ PARTICULAR

Les arts decoratives, abans majoritàriament tancades dins les cases de l’elit, entren a totes les llars perquè s’abarateixen

El paper de l’artesà és, segons expliquen Vélez i Freixa, el fil de l’exposició i el que vincula el Modernisme amb el Noucentisme, dues escoles aparentment oposades però que són veritablement una continuïtat. “El Noucentisme llança els mobles per la finestra, canvia les bases, però hi queda un pòsit modernista”, diu contundentment la comissària Mireia Freixa. Amb la fundació de l’Escola Superior de Bells Oficis el 1914 des del Govern de la Mancomunitat, el Noucentisme consolida l’art popular i el valor de l’artesania, i la posa al servei de la identitat catalana.

Aquest és el moment en què les arts decoratives, abans majoritàriament tancades dins les cases de l’elit, entren a la resta de les llars de Catalunya perquè s’abarateixen, expliquen les comissàries. Freixa comenta que les tauletes de nit amb gust Art Nouveau, com la del repertori d’El ebanista moderno que es pot veure a l’exposició, van estendre’s pel seu preu assequible, i va ser aleshores quan es va promoure el disseny anònim i popular. La cadira de boga, que està exposada al Museu del Disseny, és una de les peces que van recuperar els noucentistes com a mostra del convenciment de la bellesa de la senzillesa, i també un dels objectes més estesos i aclamats a les llars catalanes. En aquest cas, la cadira de boga evidencia com la tradició artística modernista va deixar de pertànyer a l’elit intel·lectual i catalanista. Altres peces d’una gran popularitat de l’exposició són les d’Antoni Gaudí: hi trobem medallons del Park Güell, una malla de ferro de la Casa Damià Mateu de Llinars del Vallès i unes portes de fusta tallades amb formes orgàniques de la Casa Batlló, que es van retirar i deixar al carrer quan van passar de moda.

El modernisme també és ‘pop’

De l’escó de Sant Jordi als clauers amb forma de Sagrada Família que venen al centre de Barcelona, el Modernisme ha patit molts desprestigis i moltes lloances. Als anys seixanta i noranta es van organitzar col·leccions de patrimoni modernista i mostres que van mantenir viu el moviment. Fins i tot la discoteca Bocaccio, del carrer de Muntaner, recorden les comissàries, té un logotip d’una clara influència modernista. El disseny gràfic, el grafisme publicitari i el moviment pop tampoc no han viscut d’esquena al llegat de l’Art Nouveau, que va tornar a posar-se de moda com a oposició al racionalisme de la modernitat. En aquest afany per no perdre les formes d’un moviment original català, el disseny contemporani ha donat al Modernisme una segona oportunitat. Es pot veure a la part final de la mostra a través de peces que s’han reeditat anys més tard, com una versió del penjador que va dissenyar Gaudí per a la Casa Calvet.

Penjador de la Casa Calvet, dissenyat per Gaudí. Produït per BD Barcelona Design, a partir del 2019. Fusta de roure tallada i tornejada, ferro forjat / BD

A escala internacional, les reedicions de Mackintosh o Hofmann van convertir en “clàssics del disseny” alguns elements del Modernisme, i alguns objectes de l’època mai no han deixat de produir-se: encara es fabriquen mobles de fusta corbada, joies Masriera i paviments Escofet. Precisament en relació amb les reedicions modernistes de BD-Ediciones, Escofet i Mobles 114, el Museu del Disseny ha programat una taula rodona el dia 27 de novembre, que s’emmarca dins la Barcelona Design Week i que es podrà veure al canal de YouTube del Museu del Disseny.

L’exposició “Modernisme. Cap a una cultura del disseny” estén el fil del Modernisme fins a les darreres recuperacions i interpretacions. Això demostra que un moviment cultural i artístic no viu només els anys en què és moda, sinó també quan se’l rebutja i se’l rescata de l’oblit. Això forma part de la tesi que comparteixen les comissàries de la mostra, que parla de “la cultura del disseny” que es va originar precisament amb l’inici de la industrialització, i del Modernisme. Segons teoritzen les investigadores, a finals del segle XIX és quan arriba el procés productiu dels objectes i de l’art: ja no es tracta d’estudiar els objectes com a tals, sinó tot el que comporta la seva creació: idear un projecte, produir-lo, vendre’l, fer-ne ús i desús, rebutjar-lo i recuperar-lo. La cultura del disseny parla de la vida dels objectes i de la ideologia que amaguen les seves formes i utilitats.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (enviament: desembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies