‘Jugar amb foc’: la relació de la humanitat amb les flames

La nit de Sant Joan es troba intrínsecament lligada a la cultura de la Mediterrània. Un dels aspectes més destacats de la nit més curta de l’any és la presència de fogueres arreu de Catalunya. Les imatges de gent saltant per sobre el foc resulten icòniques en una vetllada i una matinada que donen el tret de sortida popularment a l’estiu, sinònim d’esbarjo i vacances per a molts, tot i que aquest any, atípic en tots els sentits, hagi estat diferent —l’accés a les platges, on sovint es fan moltes de les fogueres a les poblacions costaneres, va ser restringit—. Alguns dels qui es van reunir a la vora del foc potser coneixien el perquè del protagonisme de les fogueres en una nit tan especial, d’altres, segurament no. Antigament, el foc era un element ritual, una mostra d’agraïment al sol, símbol de vida, i també de poder. Saltar tres vegades per sobre de la foguera augurava —a priori— tenir bona sort durant un any.

L’origen de la festa cal trobar-lo en una tradició pagana que el cristianisme es va apropiar associant-la al naixement de Sant Joan Baptista —el seu pare va anunciar el seu naixement amb un foc a la porta de casa—. La festa de Sant Joan té el seu paral·lelisme en una altra festivitat a l’hivern, la de Sant Antoni. Les dues dates marquen els dos solsticis de l’any, el d’hivern i el de l’estiu i, tot i que per Sant Antoni les fogueres no són massives, en algunes poblacions com Ascó tenen un paper central, ocupant el bell mig de la plaça del poble i cremant durant tres dies. Al voltant del foc la gent hi balla i li ret homenatge.

El foc, des d’aquest punt de vista, té una connotació festiva, de joia i bons auguris. En canvi, en el clima mediterrani, el foc pot ser una amenaça terrible, especialment a l’estiu. Els grans incendis que han sovintejat els últims anys a Catalunya i a diferents parts del món mostren el potencial destructor d’un element que, descontrolat, pot ser imparable. L’auge dels incendis a casa nostra no és casual. L’activitat humana, per acció o inacció, ha provocat aquests grans focs que amenacen la supervivència dels boscos i, fins i tot, de les poblacions en àrees rurals o residencials. Aquest és el tema que tracta l’exposició del Museu de la Vida Rural (MVR) de l’Espluga de Francolí, amb el títol ‘Jugar amb foc‘, una mostra que es va estrenar el febrer d’enguany i que es podrà visitar fins al gener de l’any 2021.

Com abordem els grans incendis forestals

El museu manté la línia d’altres exposicions —com la de “Plàstic”, per exemple— on explica, amb habilitat i enginy, com un element en concret —en aquesta ocasió el foc— no ha de ser per força negatiu o positiu, àngel o dimoni, sinó que té matisos. “Jugar amb foc ens reconnecta amb la nostra infància, on els paisatges estaven en equilibri i no cremaven, però ara hem passat quaranta anys desconnectats del món rural”, diu Oriol Vilalta, director de la Fundació Pau Costa, tot posant el focus en el debat actual sobre la gestió dels grans incendis i la relació contemporània de l’home amb el foc. Aquesta entitat es va crear arran del terrible incendi d’Horta de Sant Joan (Terra Alta) de l’any 2009 i que va costar la mort a cinc bombers del Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF), un d’ells Pau Costa.

“El foc ens ha acompanyat durant tota la història de la humanitat. Ara cal una gestió més sostenible entre l’home i el territori, entre la cultura i la natura. Per això vam decidir que calia fer una exposició sobre el foc”, diu Gemma Carbó, directora del MVR, que també esmenta el canvi climàtic com un dels reptes que l’home ha de saber gestionar en relació amb el foc. Però el clima no explica per si sol la proliferació d’incendis i, sobretot, dels grans incendis arreu del món. De fet, un estudi publicat el 2016 a la revista Plos One assegurava que l’activitat humana influeix tant com el clima en la freqüència i la localització dels focs. Aquell estudi analitzava els incendis de Califòrnia i un dels seus autors era Enric Batllori, investigador del CREAF i del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). “Els resultats observats a Califòrnia serien bastant extrapolables a moltes altres àrees de clima mediterrani com Catalunya, on els humans també són responsables de la majoria de focs, i on hi ha moltes zones urbanitzades situades en àrees molt propenses als incendis”, deia aleshores Batllori.

La dimensió dels incendis ha anat creixent en els últims 60 anys. Dels focs forestals de mitjans del passat segle XX amb un abast de 5.000 hectàrees (per abandonament de conreus) hem arribat a incendis que han superat les 100.000 hectàrees cremades en molt poc temps, de vegades, en només hores. Són els anomenats incendis de sisena generació. “Ens trobem davant d’incendis extremadament més ràpids que els que teníem tradicionalment. La principal causa és el canvi climàtic”, deia Marc Castellnou, cap de l’àrea forestal GRAF Bombers Generalitat, en declaracions a TV3 el novembre del 2018. De fet, la imatge de l’exposició ‘Jugar amb foc’ és un llumí ja apagat que, situat en forma vertical, representa un termòmetre. L’obra de Chema Madoz incideix, d’aquesta manera, en la relació dels grans incendis i el canvi climàtic.

Castellnou ja advertia aleshores que la situació als Pirineus podria provocar incendis de fins a 500.000 hectàrees en només un dia. “El que hem de fer és no seguir intentant fer extinció a qualsevol preu. El que hem de començar a fer és gestió i millor ordenació del nostre paisatge”, deia. En aquest sentit, l’exposició ‘Jugar amb foc’ presenta, entre moltes altres obres artístiques, un fragment de la pel·lícula “O que arde” d’Oliver Laxe, un drama ambientat a Galícia que aborda la problemàtica del despoblament i de l’abandonament de les zones rurals.

Cal tenir en compte que el 64% de la superfície de Catalunya és forestal (més de 2 milions d’hectàrees), i del total d’aquesta xifra, el 35% és bosc. Només des de l’any 1956 la superfície de bosc al país ha crescut un 10%, un fet que mostra l’abandonament de les zones rurals, un fet que aplana el camí per als grans incendis que ara es troben urbanitzacions envoltades d’arbres.

La prevenció

Els bombers fan sovint cremes controlades, anomenades “prescrites”, que serveixen, d’una banda, per entrenar els membres del cos en els incendis forestals i d’altra per actuar com a tallafocs en previsió de grans focs. Aquestes cremes prescrites també s’utilitzen per ampliar la varietat de les espècies vegetals en un mateix lloc. Catalunya, com altres parts de l’àrea Mediterrània, ha patit reforestacions amb espècies no autòctones i que sucumbeixen fàcilment a les flames, propagant els incendis i fent-los pràcticament inapagables. La varietat i la reintroducció d’espècies vegetals resistents als focs es presenta com una de les armes per evitar propagacions molt ràpides.

De vegades, però, la prevenció pot arribar de la més pura tradició. A l’exposició ‘Jugar amb foc’ també es pot veure com en diferents punts de Catalunya alguns ramaders han decidit tornar als orígens i treure a pasturar els seus ramats pel bosc. Els animals es mengen el sotabosc, el netegen, i així el fan menys vulnerable a les flames. Són els anomenats “ramats de foc”. A l’Empordà, per exemple, la vaca de l’Albera —autòctona— forma part d’aquests ramats que, posteriorment, un cop sacrificats com a carn, porten un distintiu de qualitat que els acredita com a preservadors dels boscos, un fet que els atorga valor afegit per la feina feta i també perquè implica que l’animal ha estat en llibertat i no tancat en un estable. L’exposició mostra, a més, una fotografia de Jordi Font titulada ‘Les ovelles d’en Miquel’, que retrata la transhumància al Pirineu. Les ovelles, com les vaques, mantenen els boscos nets.

El MVR aconsegueix, novament, fer reflexionar al visitant. El foc com a element purificador, fins i tot festiu com hem vist, però també com a destructor dels boscos, les collites i els nuclis de població, aquest és el debat que planteja el MVR juntament amb la Fundació Pau Costa. Com en exposicions anteriors, la mostra no deixa indiferent. Tal com va passar amb “Plàstic”, no es busca criminalitzar un element en concret perquè, tal com es comprovava en aquella exposició, el “culpable” no era el material, sinó l’ús que l’home en feia, o millor dit, el desús. El mal reciclatge del plàstic comporta seriosos problemes de contaminació al medi ambient. Amb el foc, l’abandonament del manteniment dels boscos i dels camps ha provocat un creixement desmesurat de la massa forestal, aliment per a les flames. Això, juntament amb una planificació urbanística descontrolada, ha creat un escenari perfecte per a uns incendis que, tal com admeten els experts, no es poden apagar.