15/10/2020 | 06:00
L’Escola de pensament del Teatre Lliure és una iniciativa que busca posar en comú dramatúrgia i filosofia a través d’un programa de converses i debats amb els assistents. La moderació i dinamització dels debats va a càrrec de la filòsofa Marina Garcés, autora de llibres com ‘Nova il·lustració radical’, i del periodista i escriptor Albert Lladó. Després que l’emergència sanitària al voltant de la Covid-19 comprometés el primer any d’aquest experiment de dur la filosofia dalt de l’escenari teatral, l’Escola inicia el dia 20 d’octubre una segona temporada composta de vuit sessions organitzades sota les convenients mesures sanitàries.
L’Escola de pensament no es dirigeix a un públic especialitzat sinó que aspira a atreure, en paraules de Garcés, “totes aquelles persones que tinguin l’esperit de seguir aprenent allò que no saben, que vulguin trobar-se amb altres”. L’autora de ‘El compromís’ també destaca que dinamitza “una escola on la paraula és un lloc de trobada, en lloc d’un producte teòric que s’exposa”. Lladó destaca que aquestes vetllades no estan adreçades específicament a un públic acadèmic: “Volem dur la filosofia a espais, com una sala de teatre, on no se l’espera. Hi pot venir tota la gent que tingui ganes de pensar en companyia i participar en un debat que no busca el consens sinó que vol explorar el dissens, el que continuem escoltant-nos malgrat que no estiguem d’acord”.
Un dels aspectes que enorgulleix el coorganitzador de les sessions és que els debats trencaven les barreres generacionals: “Vèiem noies de disset anys i senyores de vuitanta, i totes compartíem espai i pensaven sobre els mateixos temes. Això és important, perquè el futur l’hem d’imaginar i inventar entre tots, però hi ha muralles generacionals a les xarxes socials i a molts altres àmbits”. Garcés, per la seva banda, destaca que les converses amb el públic posteriors a la xerrada entre moderadors i participants “aconseguien ser unes converses reals, on es notava que pensàvem i conversàvem junts”.
L’espai escollit, el Teatre Lliure de Gràcia, no és casual. La trobada entre filosofia i dramatúrgia és un eix absolutament central del projecte. “Volem explorar les eines que donen la filosofia i el pensament, però també les que dóna el teatre, per posar damunt la taula els grans conflictes del present. El tema central potser no semblarà orientat a la dramatúrgia, però el nostre acostament sempre acabarà tenint-hi alguna cosa a veure”, explica Lladó. Pot sorgir una bifurcació entre la filosofia, entesa com a pensament, i la dramatúrgia, entesa com a acció, que els impulsors intenten conciliar. Garcés explica que convoquen “persones que treballen aquesta relació, ja sigui en la seva pràctica professional, personal o activista”.
Pensar uns altres futurs
Per a aquesta tardor estan previstes dues sessions, sota els títols ‘Té futur el nostre present?’ i ‘És el suïcidi el veritable problema filosòfic?”. La primera conversa, que serà el 20 d’octubre, comptarà amb el polifacètic filòsof Jorge Riechmann i la dramaturga i traductora Carlota Subirós. Riechmann, també poeta i traductor, potser és especialment conegut per assajos sobre ecologia com ‘¿Derrotó el ‘smartphone al movimiento ecologista?’. Subirós, per la seva banda, ha dirigit muntatges escènics d’obres d’autors tan rellevants com Shakespeare, Luigi Pirandello o Doris Lessing. Lladó afirma que un dels objectius de la xerrada serà “buscar un lloc que escapi de l’optimisme buit que afirma que vindran temps millors, però que també defugi el catastrofisme, quan pensem en els mons per esdevenir”.
Ja en la realitat pre-pandèmica, molts discursos polítics duien al terreny de l’assumpció del desastre el vell lema neoliberal de “no hi ha alternativa”. Un bon nombre de ficcions també semblaven amarar-se d’una certa sensació de fatalitat a través de l’auge dels malsons distòpics al cinema, la televisió, el còmic i altres mitjans artístics. Garcés assumeix que “fa temps que es parla de la dificultat d’imaginar futurs alternatius a aquest mon que sembla esgotar-se. Per reflexionar sobre aquest tema comptarem amb Riechmann, que ens ha alertat sobre l’immediat col·lapse de les nostres formes de vida, i amb Subirós, que busca la manera de pensar les revolucions possibles dins d’aquest present. I intentarem contestar, sabotejar o superar aquesta cancel·lació del futur des de la possibilitat que tenim d’imaginar una altra cosa”. Lladó afegeix que “Riechmann ens pot ajudar a veure un futur diferent al que ens ha dibuixat el capitalisme predador, i Subirós ha treballat aquest imaginari mitjançant una obra teatral sobre utopies, així que agermanarem el pensament abstracte de la filosofia i el pensament concret de l’acció dramatúrgica”.
La segona sessió, que es farà el dimarts 24 de novembre, tractarà del suïcidi. Per la seva temàtica, la conversa pot connectar amb un present d’angoixa existencial i de creixement dels transtorns mentals. La idea, però, no és vincular estrictament el debat amb l’actualitat. Garcés recorda que el suïcidi “és la principal causa de mort dels joves en la nostra societat, ara i també abans de la pandèmia, però es tracta com un tabú tot i ser habitual. Es genera un gran silenci en les vides reals, encara que hi hagi moltes obres teatrals, fílmiques o literàries que abordin aquest tema. Així que ens sembla important posar-hi paraules”.
A parer de Lladó, “l’Escola de pensament és un lloc de confiança on ens podem parlar i tractar d’aquest tabú, de nou, allunyant-nos de l’optimisme buit i del catastrofisme”. El títol de la xerrada remet a una frase de l’existencialista Albert Camus. I això ens recorda que els clàssics de la filosofia i del teatre tenen molt a dir-nos… també de la pandèmia: “Hi ha gent que diu que ha après a gaudir de les petites coses i vol gaudir-les, però jo afegiria que aprofitar realment el moment implica recordar que morirem. La Covid-19 ens recorda que la mort està molt més present del que de vegades sembla, però això no és necessàriament catastròfic, sinó que et pot empènyer a buscar una vida realment viscuda i que vagi més enllà de sobreviure”.
Reflexionar en pandèmia
La segona sessió d’aquesta nova temporada de l’Escola del pensament reunirà el filòsof Santiago López Petit, autor d’assajos com ‘Entre el ser y el poder. Una apuesta por el querer vivir’, amb la metgessa Elena Serrano. La presència de Serrano és un exemple extrem de com les barreres entre moderadors, convidats i audiència es poden desfer en aquestes trobades. Serrano era una assistent habitual del cicle de converses, i una participant activa en els debats posteriors, i ha acabat dalt de l’escenari.
Tot i la situació excepcional, els responsables de l’Escola han escollit les temàtiques i els convidats “al marge d’haver de donar una resposta immediata a les situacions de la pandèmia o del confinament”, segons explica Garcés. La filòsofa afirma que “tractarem temes de present i de futur travessats per això, però també recordarem que la Covid-19 ha canviat coses però també ha reforçat tendències socials, econòmiques o polítiques preexistents. No hem volgut fer una taula rodona sobre la pandèmia, no parlarem de la nostra experiència, però parlarem sobre la nostra experiència perquè els nostres cossos i les nostres paraules estan travessats pel present”.
Queda la incògnita de saber si l’ambient de les primeres sessions de l’Escola podrà acostar-se a les fites dels seus inicis pre-pandèmics. Lladó explica que “es va aconseguir el que buscàvem, una mena d’intimitat compartida”. Els responsables són conscients que assolir aquesta atmosfera potser serà una mica més difícil, però el periodista i escriptor es mostra optimista en aquest aspecte: “Estem veient la capacitat humana de resistència i adaptació. Si hem aconseguit que allò virtual no sigui el contrari d’allò real, hem de ser capaços d’aconseguir aquesta intimitat compartida per molt que duguem mascaretes i haguem d’estar una mica més separats físicament. L’alternativa és no fer res, i això suposa trencar encara més els vincles comunitaris”.
Garcés també assumeix la incertesa sobre com seran les properes sessions, però especula amb una possibilitat: “Potser ara que estem més sols i més canalitzats a través dels mitjans digitals, abraçarem amb més força la possibilitat de prendre la paraula”. Lladó afirma que la vida acaba obrint-se pas quan recorda una anècdota que va explicar Haris Pašović, el director del festival de Sarajevo en plena guerra dels Balcans, la temporada passada: “Ens va dir que la gent es va jugar la vida per anar a veure una obra de Susan Sontag. El seu va ser un recordatori que el teatre és necessari, que les liturgies laiques són necessàries, que aquest no és un topic buit de contingut”.
