20/04/2022 | 06:00
A Catalunya hi ha 947 municipis, més del 75% dels quals són nuclis rurals. El seu despoblament ha estat un degoteig constant durant dècades, marcades per l’envelliment de la població, pel tancament d’explotacions agrícoles, per la falta d’oportunitats laborals i de serveis o per la crisi econòmica. Sembla, però, que hi ha un bri d’esperança. El 2019, la població rural ja havia augmentat lleugerament, i la Covid-19 i el confinament podrien accentuar ara aquesta tendència. La vida rural es planteja com una alternativa residencial, econòmica o relacional, però també pot tenir un paper rellevant en un moment d’emergència climàtica. “Des de la perspectiva climàtica estricta, el món rural té un paper fonamental”, afirma Sergi Herrando, investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF).
El punt de partida és acceptar que, en parlar del món rural, no solament ens referim a la producció agrària, sinó a conceptes molt més amplis com la biodiversitat o la mateixa cultura. Aquesta és la mirada que proposa Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural: “El centre de l’activitat humana és l’estar junts i no l’economia. És el celebrar, el cuidar-nos, tasques relegades a les dones que, com que eren lluny del mercat, que és on hi havia l’èxit i el progrés, no s’han considerat importants”, assegura. Carbó lamenta que “el desenvolupament en els entorns rurals ha estat marcat per una visió urbanocèntrica i industrial “que ha comportat el despoblament i la pèrdua de connexió amb les activitats econòmiques pròpies del món rural, entre les quals hi ha l’agricultura, la ramaderia i la gestió forestal, però també l’artesania”. En contrapartida, recalca Carbó, l’Agenda 2030 de desenvolupament sostenible i l’Agenda Rural que s’està dibuixant a Catalunya posen l’accent justament en la creació de comunitats resilients en els entorns rurals “basades en la recuperació de sabers i d’activitats que la modernitat va considerar inútils, però que s’estan visualitzant avui com a base de la innovació”.
Gemma Carbó (MVR): “Cal que recuperem el coneixement que la industrialització i la revolució verda agrícola van fer perdre”
Què implica mirar el món rural amb aquests ulls? “Es tracta de recuperar cultius tradicionals, artesanies combinades amb mirades artístiques contemporànies o recuperar les ramaderies extensives i l’aprofitament forestal, reutilitzar la fusta en la bioconstrucció o dissenyar moda a partir de materials orgànics”. I n’esmenta alguns exemples, des de la recuperació de la cistelleria d’Anna Sínia, a Vimbodí, fins a Sílvia Itúrria, de Solivella, i la seva tasca de recuperació de parlars locals amb dones grans tot fent punta de coixí. “Són espais de relació amb la natura, amb la cultura. La gent que fa agroecologia també està fent això, recuperar el coneixement que la industrialització i la revolució verda agrícola van fer perdre, el coneixement de l’hort, del tros, dels recursos perquè la terra no patís, o projectes de ramaderia extensiva, que van més enllà del benefici de la venda de carn, i cuiden l’entorn, prevenen els focs, recuperen el patrimoni lingüístic, etc.”
Eixarcolant és un dels col·lectius que treballen la recuperació de coneixements agraris ancestrals que han de permetre el retorn a un model molt més basat en la sostenibilitat real, però també en la justícia social. El president del col·lectiu, Marc Talavera, és partidari de superar la dicotomia món rural-urbà. “Més que pensar en dos mons oposats, cal pensar en una transició on tots els agents puguin col·laborar”, diu.
Preservar la biodiversitat també per a l’agricultura
Més enllà de revalorar la cultura i els sabers rurals, què més es pot fer per adaptar-nos al canvi climàtic des d’aquest espai? Sergi Herrando considera que, en el fons, el punt clau és que la producció i el consum s’acostin en el temps i en l’espai. “De fet, ha estat el procés natural i històric de les societats humanes; la major part dels aliments provenien de prop on es consumien, amb una necessitat d’energia molt menor que moure els aliments d’una banda a l’altra del món”, reflexiona l’investigador del CREAF. “Quan consumim productes de proximitat, deixem d’usar tanta energia per transportar aliments i contribuïm a disminuir l’efecte d’hivernacle”, hi afegeix.
Sergi Herrando (CREAF): “Consumint productes de proximitat, contribuïm a disminuir l’efecte d’hivernacle”
En aquest sentit, Herrando també assenyala que l’agricultura ha de deixar de dependre tant dels combustibles fòssils perquè “tornarem al mateix, no estarem transportant alimentació però estarem transportant el combustible del tractor, o el producte elaborat que necessitem perquè la planta creixi. L’exemple més evident són els fertilitzants, que requereixen una quantitat molt gran d’energia” per ser produïts, i en consumim ara el doble que fa només una dècada”. Per tant, conclou Herrando, si tendim a una agricultura regenerativa i ecològica, on la fertilització i el control de plagues estan integrats en l’estructura local del sistema, “no farem trampes amb els còmputs d’energia, que és el que està passant en els darrers decennis”.
La dependència dels combustibles fòssils i dels fertilitzants químics ha generat també un “aparent control de tot, i, per tant, la resta del sistema natural ja no té gens d’interès”, diu Herrando. Només en tenen aquelles espècies que poden rendibilitzar-se, que són bàsicament les que es mengen. Les espècies d’ambients agrícoles i prats han tingut una davallada mitjana del 34% en les darreres dues dècades, segons l’Informe sobre l’Estat de la Natura a Catalunya 2020. En el moment que es va trencar l’equilibri entre els serveis ecosistèmics que s’anaven mantenint a si mateixos, “encara que fos també a favor dels humans”, la major part de la biodiversitat es va veure pràcticament com un element prescindible.
Parlem dels boscos, que exerceixen una clara funció de retenció de carboni, generant moltíssima matèria orgànica, sigui amb troncs, branques o fulles: “Retenen molt carboni que no va a l’atmosfera, però també molta aigua, de la qual regulen la força”, evitant escenes d’inundacions com les que cada vegada estem més acostumats a veure. O altres serveis ecosistèmics, com els pol·linitzadors, les abelles i molts altres insectes que van de flor en flor i les fecunden, “i gràcies a això tindrem el préssec”, afirma l’investigador del CREAF. O altres exemples de l’agricultura tradicional, com el guaret, que permetia que durant l’any de descans aquelles terres fossin fertilitzades de manera natural o bé adobades pels ramats que hi pasturaven i se’n menjaven les mal dites males herbes, en un procés constant de reciclatge de la matèria viva, tornant-la matèria mineral disponible altre cop per al conreu següent.
La Covid-19, el punt d’inflexió cap a l’agroecologia
“Si després de la Covid-19 queda clara alguna cosa, és la necessitat de prendre’s seriosament els impactes positius i negatius que generen tots dos models agroalimentaris, i anar adaptant els ajuts públics a aquesta valoració”, escrivia Pep Espluga, fundador del Grup de Recerca sobre Agricultura, Ramaderia i Alimentació en la Globalització, en un treball publicat pel Museu de la Vida Rural. Es referia al model agroecològic i al model tradicional, hegemònic en les últimes dècades i encara ara, i que, malgrat tot, també va contribuir en el seu moment a evitar del tot el despoblament d’algunes zones rurals.
Roger Berengueres (Cooperativa d’Artesa de Segre): “La gent jove veu l’agroecologia com una alternativa, fins i tot de negoci”
De fet, la tendència cap a l’agroecològic, a un ritme més o menys accelerat, és continuada. Cooperatives agràries com la d’Artesa de Segre en són un exemple. La cooperativa ja disposa de quatre granges de porcí ecològic i d’un banc de terres d’un miler d’hectàrees de producció ecològica certificada. Hi cultiven majoritàriament ordi, blat i pèsols que utilitzen per fabricar el pinso ecològic, però també estan duent a terme una tasca de recuperació de llavors més antigues per a l’alimentació humana. “Cada vegada s’hi està ficant més gent, sobretot la gent més jove, que ho veu com una alternativa, fins i tot de negoci”, explica Roger Berengueres, responsable de producció ecològica de la cooperativa d’Artesa. Per ell, aquesta és una via perquè les noves generacions “puguin quedar-se a casa i treballar del que els agrada i a més a més contribuir a la cura del medi ambient, el paisatge i a una alimentació sana i saludable”. A més, són ells qui estan canviant els mètodes tradicionals de cultiu a l’ecològic, “ja que veuen que en convencional, per fer ordi i blat, necessites moltes hectàrees per poder viure de la terra; en canvi, en ecològic, si fas cultius més alternatius com lleguminoses (llenties i cigrons) o cereals antics (Florence Aurora o espelta), pots viure amb menys hectàrees, ja que tenen un valor afegit”, explica Berengueres.
[ * Aquest article forma part del Dossier Crític ‘Emergència’. ]
