26/05/2022 | 06:00
Ens cal accelerar la transició energètica. Les ciutats necessitaran més energia de la que poden produir. Però on s’han d’ubicar els parcs de renovables? Què diuen les protestes a les comarques? Com s’ha de fer la implantació? El debat “Renovables sí, però com?”, organitzat per CRÍTIC i l’Ajuntament del Prat de Llobregat l’11 de maig passat, va reunir diverses veus, algunes de discordants entre elles, sobre com fer una transició energètica més justa per a pobles i ciutats i per als seus habitants.
Els participants d’aquest debat, acollit a la seu de la Casa de l’Energia del Prat, van ser Joan Herrera, director d’Acció Ambiental i Energia de l’Ajuntament del Prat; Sara Pizzinato, responsable de la campanya d’Energies Renovables de Greenpeace; Maria Crehuet, exalcaldessa d’Ordis i membre de l’Associació de Micropobles de Catalunya, i Xavi Massa, director d’operacions de KM0 Energy.
Reforç necessari a l’equitat territorial
Un dels primers temes de què tractar va ser el de la relació entre les ciutats i el món rural en la producció d’energia. Maria Crehuet va aprofitar la primera intervenció per reivindicar que “cada municipi, sigui mitjà, gran o petit, ja hauria de saber quanta energia necessita, què li ofereix l’entorn, i si amb aquest entorn té més o menys del que necessita”. Crehuet explicava que aquest és un primer pas necessari per començar a treballar conjuntament entre pobles i ciutats. Des de Greenpeace, Sara Pizzinato va concretar que aquesta col·laboració hauria de passar pel fet que les zones que assumeixin més instal·lacions renovables haurien de rebre una part més gran dels beneficis que generen, amb més participació en la inversió i més llocs de feina reservats per al territori.
Joan Herrera: “No hem de tenir por de tenir musculatura, perquè sense ella mai podrem competir amb els grans actors”
Joan Herrera va prendre la paraula i va destacar dues dades per situar l’abast del repte territorial: a la regió metropolitana de Barcelona hi viu el 63% de la població catalana, però només hi ha el 7% del territori català. Herrera també va assenyalar que les ciutats han de predicar amb l’exemple, i per això va posar en valor mesures executades al Prat, com ara la constitució de la comunitat energètica o l’acord amb el bisbat per cedir les teulades de les esglésies per fer autoconsum compartit. De fet, segons ell, “necessitarem ocupar un 2% del territori de Catalunya per a infraestructures renovables”.
Anem tard, però cal fer-ho bé
La següent idea força de la intervenció d’Herrera va ser la necessitat d’actuar ràpidament: “A Catalunya no anem malament; anem pitjor que malament! Som l’alumne menys avantatjat de l’Estat en renovables”, va resumir. En representació de Greenpeace, Sara Pizzinato va voler remarcar que no hi ha una dicotomia real entre fer la transició energètica ràpida i fer-la bé, però va coincidir en la pressa descrita per la intervenció anterior: “Cal posar al centre aquest element de la urgència. Tot allò que sentim que seguirà igual si no canviem, doncs no seguirà igual. Tot això fallarà mentre nosaltres discutim si fem o no fem la transició energètica”.
Sara Pizzinato: “El sistema de producció energètica està pensat per ser centralitzat, en mans de poques empreses, i això no lliga amb les renovables”
Entrant en matèria sobre el model energètic, Pizzinato va explicar que “fer-ho bé” implica replantejar per a què i per a qui és la producció d’energia, i va recordar que partim d’una dificultat en el mateix disseny del sistema: “Està pensat per ser centralitzat, en mans de poques empreses, amb poques centrals i molt allunyades dels llocs on vivim”. Per a la portaveu de Greenpeace, les renovables són el contrari: “Estan fetes per entrar a casa nostra”. Xavi Massa, de KM0 Energy, va ser clar en la seva posició sobre les propostes de grans projectes renovables en zones agrícoles: “No tenim necessitat d’aquests grans projectes. Els projectes petits s’hi adapten millor”. Massa va aportar uns càlculs per assegurar que és viable el que proposa: “Si ens fan falta uns 6.000 MWh de solar fotovoltaica, i hi ha uns 1.000 municipis a Catalunya, són unes 10 hectàrees de territori per municipi. Pot semblar molt, però en realitat sobre el total és molt poc”.
En la discussió sobre quin tipus d’hectàrees haurien de ser les escollides per a aquests projectes, hi va haver algunes divergències. D’una banda, Sara Pizzinato va demanar que es prioritzi la instal·lació de panells solars i de molins eòlics als llocs sense protecció ambiental i ja degradats per l’activitat humana. Per contra, Massa apuntava: “He sentit molt que hem d’aprofitar els espais com els sòls industrials o les carreteres. Tot això no es pot fer: ara mateix, la normativa urbanística no ho permet”. Herrera va coincidir en la necessitat de transformar aquesta legislació: “Posem el dret urbanístic al servei de l’escenari de transició energètica!”.
Visions diferents sobre l’oposició local als projectes renovables
Un dels punts calents del debat va ser el de l’oposició local als projectes d’energia renovable. Maria Crehuet, representant de l’Associació de Micropobles, era contundent en afirmar que “si hi ha hagut una reacció del territori, és perquè en molts casos hi ha hagut màfia”. Joan Herrera va criticar aquestes visions: “Hi ha una pulsió d’un ecologisme, que és més paisatgista que ecologista, en què es pensa més en la preservació del paisatge, quan en realitat el paisatge que ens quedarà —amb el canvi climàtic— no serà el mateix”.
Maria Crehuet: “Si hi ha hagut una reacció del territori, és perquè en molts casos hi ha hagut màfia”
Herrera concloïa que “ser ecologista democràtic és dir que cal un model d’empoderament, però també que cal donar l’esquena a aquell que diu que aturem projectes renovables”. Sara Pizzinato va defensar que cal atendre les raons profundes d’aquest descontentament, que segurament tenen més a veure amb el desequilibri territorial que amb la transició energètica, i va posar l’exemple de les mines de carbó: “La resistència a tancar les mines de carbó no va existir perquè els treballadors estimessin el carbó, sinó per un element de subsistència, de què se’n farà de mi”. “No crec que totes les respostes estiguin en la normativa sobre renovables”, va resumir Pizzinato.
La concreció d’aquestes diferències es va fer evident en la discussió sobre el Parc Tramuntana, una gran instal·lació eòlica marina projectada al golf de Roses, que està generant molt debat a l’Empordà. Herrera va reivindicar que el repte no era aturar el parc, sinó condicionar-lo perquè sigui tan participat com sigui possible. Sara Pizzinato va respondre que, en aquest cas, hi ha preocupacions científiques sobre les condicions ambientals i les afectacions en la biodiversitat que cal estudiar bé. Per a ella, potser el debat serà en quin altre lloc de la comarca cal posar-lo per fer el mínim impacte possible. En la darrera intervenció, Xavi Massa va tornar a recordar la urgència del canvi i que els temps de tramitació d’un parc així són molt llargs: “No fer renovables ara és cremar gas. No ens podem esperar. No hi ha temps per esperar 10 anys a buscar una altra ubicació. A ningú el preocupen els residus nuclears que es van creant en aquest temps? A mi em preocupa més això que el Tramuntana, tal com està plantejat”.
La distribució, una pedra a la sabata
Una de les intervencions més contundents de Xavi Massa, que des de KMO Energy té experiència a intentar implementar projectes de solar fotovoltaica en diferents punts del territori, va ser sobre la distribució elèctrica. Massa creu que la discussió habitual sobre la implantació de renovables oblida un punt clau: “Ens posarem d’acord en com fer-ho, anirem a implantar-ho i ens trobarem que no hi ha accés a la xarxa”. El director d’operacions de l’empresa volia destacar que el nus principal per al desenvolupament de comunitats energètiques és en realitat la distribució, que, segons diu, està governada per afavorir els grans projectes: “Tot el problema es resumeix en la xarxa elèctrica: està sobredimensionada i alhora no té capacitat per a projectes petits i distribuïts”.
Xavi Massa: “La xarxa elèctrica està sobredimensionada i alhora no té capacitat per a projectes petits i distribuïts”
En la mateixa línia, Massa va cridar a no estancar-se tant en la discussió del model de renovables, sinó a aprofitar els consensos que ja hi ha i atacar les barreres que estan impedint realitzar-lo. Joan Herrera va donar-li suport en la importància de la distribució: “És la mare dels ous”, va dir, i ho va aprofitar per recordar que “és l’activitat millor retribuïda” i reivindicar que cal una nova llei del sector elèctric que permeti l’entrada de nous actors en aquest negoci.
Falten suport i concreció per a les comunitats energètiques
Un dels factors clau per a la implementació de les renovables és el finançament. Maria Crehuet, de Micropobles, va explicar que al seu poble es projecta una planta de 50 MWh i, per pagar-la, van obrir la inversió a la gent del poble. “El mínim de la inversió eren 10.000 euros. Quin ciutadà normal d’un poble normal té 10.000 euros per invertir en una planta?”, explicava. La portaveu de Greenpeace, Sara Pizzinato, també va expressar que una altra de les urgències és la creació d’una definició legal clara de què són les comunitats energètiques. D’aquesta manera, serà més fàcil potenciar-les amb plans d’ajuda específics.
Joan Herrera també va posar deures als poders legislatius, especificant que cal “un marc normatiu que permeti accés i connexió prioritària per a les comunitats energètiques, i un marc d’autoconsum compartit de més de 500 metres”. Herrera plantejava que aquestes reivindicacions tenen sentit si es vol anar més enllà dels projectes petits, un pas que considera necessari: “No estem plantejant fer un autoconsum compartit amb 50 veïns. Nosaltres volem una comunitat energètica per a tot el Prat. No hem de tenir por de tenir musculatura perquè sense la musculatura mai podrem competir amb els grans actors”. “Al Prat, consumirem 633 GW/h/any. Per tant, necessitem 400 megues”, va explicar Herrera.
