Crític Cerca
Espai Crític

Restauració i agroturisme al Territori de Masies

Establiments del centre geogràfic de Catalunya treballen de forma cooperativa per mantenir el llegat gastronòmic i cultural d’una de les zones més verges i desconegudes, a cavall de les comarques del Solsonès, de la Segarra, de l’Anoia i del Bages

16/12/2021 | 06:30

Un ramat d'ovelles pasturant als voltants de Cal Mas, una casa de turisme rural a Sant Serni de Llanera / CAL MAS

La Farigola, La Sàlvia, La Tarongina, L’Anís, El Llorer, La Sajolida, L’Espígol i El Romaní. Són els noms inspirats en les herbes aromàtiques de l’entorn que tenen les vuit habitacions de Cal Mas, una casa rural originària del segle XVI-XVII de Sant Serni de Llanera, al municipi de Torà. “Les cases rurals seguim totes força el mateix patró, però a cadascuna intentem donar-li la seva personalitat, el seu tret diferencial, moltes vegades relacionat amb la zona on ets”, diu Dolors Mas, de Cal Mas. “Som en un lloc en què només hi ha la nostra casa rural i tres pagesos més; això ja la fa supersingular”, hi afegeix. “No és ni aïllada, sinó que ets en un petit nucli, respectuosos tots amb tots, amb el pagès, els animals, amb els seus inconvenients i idiosincràsies; pots veure el ramat d’ovelles passejant quasi a tocar de casa”, hi afegeix. “Entre el Solsonès i la Segarra, som en territori de ningú, però amb la nostra peculiaritat”, conclou Mas.

Cal Mas és una de les cases rurals de Territori de Masies, una cooperativa rural formada per veïnat, associacions i empreses dels pobles d’aquesta terra situada al bell mig de Catalunya, de fet al centre geogràfic del país, però encara prou desconeguda per al gran públic. Des de Territori de Masies reivindiquen i expliquen com són, què fan i com volen ser un conjunt de pobles a cavall de les comarques del Solsonès, de la Segarra, de l’Anoia i del Bages, amb el Baix Solsonès com a epicentre d’aquest projecte cooperatiu que s’engresca i treballa per promoure, reivindicar i protegir les maneres de fer, els paisatges i la vida als pobles, de Llanera a la Molsosa, de Pinós a Riner, de Llobera a Pinell de Solsonès, de Clariana de Cardener a Castelltallat. Topònims que no surten en les principals guies turístiques del país, però on qui hi va, sovint hi torna, a la recerca de la tranquil·litat tan preuada i cada vegada més difícil de trobar a una hora i mitja amb cotxe de Barcelona.

“Som els grans desconeguts, i això ens fa especials”

“Som els grans desconeguts, i això ens fa especials”, destaca Dolors Mas. Marc Rovira, del càmping rural El Paradís, de Salo, ho remata així: “Som en un triangle enmig de rutes molt més concorregudes, de Barcelona, de Manresa, de Cardona, de Solsona i d’Andorra, però fins i tot gent del mateix territori, de Manresa, no ens coneix”. Aquest fet aporta tranquil·litat i autenticitat a una zona en la qual encara es manté la cerca d’un equilibri entre la sostenibilitat ambiental i la sostenibilitat econòmica, que arrela la gent al territori i en facilita la preservació. I és que no estem parlant d’un parc natural, sinó del que ells mateixos defineixen com un “territori de masies”. Un territori de pobles immersos en un paisatge conformat i modelat per l’acció humana, per la pagesia, durant segles. Tan genuí d’aquest territori de masies és el paisatge com el caràcter que li ha donat la seva gent al llarg de centúries.

Un decàleg per visitar el territori de manera responsable

D’aquí ve que, també aquí i ara, Territori de Masies hagi considerat que és el moment de publicar un decàleg per visitar el territori de manera responsable, on es recomana al visitant que mengi productes del territori, conversi amb la seva gent, camini per les rutes que parlen de la seva història o en descobreixi l’artesania. En definitiva, com recull l’últim punt del decàleg, “gaudeix del nostre país i ajuda’ns a conservar-lo i millorar-lo”. El decàleg es publicarà aquest mes de desembre en el marc d’una campanya de sensibilització més àmplia amb l’objectiu de promoure el turisme responsable, a la vegada que s’ajuda a divulgar el patrimoni pagès, el paisatge agroforestal i la cultura popular del territori com a valors intangibles de la seva gent.

Però, és realment possible l’equilibri entre la sostenibilitat, cada vegada més degradada en altres punts del país a causa de la massificació turística, i la sostenibilitat econòmica dels negocis de restauració i d’aixopluc que acaben arrelant la gent al territori? La majoria de fonts consultades creuen que no només és possible, sinó que, ara per ara, l’equilibri ja es dona. “Es tracta de no crear-te expectatives de creixement excessives, sinó tot al contrari, de crear un model d’empresa adequat al model de demanda que hi ha i es vol”, afirma Manel Casanovas, que ara mateix regenta el restaurant i les cel·les del santuari del Miracle, a Riner.

Casanovas, que havia estat director de màrqueting de Turisme de Barcelona, es mostra convençut del valor que representa trobar-se en un territori prou desconegut i, si bé proper, no ben comunicat del tot amb la metròpoli on ell havia treballat anteriorment. També de la importància estratègica de servir producte local als restaurants de la zona, com a “motor econòmic per a altres sectors, actuant de dinamització econòmica del territori”. Maria Àngels Miramunt, de Cal Miramunt de Claret, enumera uns quants d’aquests productors agroalimentaris que ella mateixa defineix com a “desconeguts pel gran públic però d’una gran qualitat”: del porc ecològic de pagès o la formatgeria del Miracle, a l’oli d’oliva ecològic de Migjorn, els formatges ecològics de l’Aubagueta, els pollastres ecològics del Molí de Bonsfills, els vins del celler del Miracle o les pomes ecològiques i els conills de Cal Palà. “I podria continuar”, remata Miramunt.

Taula parada a Les Corts de Biosca, casa pionera en l'agroturisme al Bages / LES CORTS DE BIOSCA

“Tenim una responsabilitat sobre el manteniment del patrimoni rural i territorial, entès d’una manera solidària”

Negocis amb responsabilitat en la preservació del territori

Maria Àngels Miramunt és de l’onzena generació dels Miramunt de Cal Miramunt que sense perdre el cognom han viscut des del 1650 en aquesta casa de Claret, un petit nucli al nord-est de la Segarra. Ara mateix és un municipi de cinc habitants empadronats, però on encara s’hi poden trobar 10 cases, l’església i altres espais inèdits per descobrir. Al segle XIX a Claret hi havia 12 cases habitades; avui només hi viu una família durant tot l’any, la de Cal Miramunt. “Sempre que no vulguem fer macroprojectes, que no crec que sigui el que ens convé, pot haver-hi suficient clientela que busca la tranquil·litat i la realitat del món rural”, sosté Miramunt.

Anna Maria Duocastella, de Les Corts de Biosca, va una mica més enllà: “No és complicat trobar l’equilibri si entenem que el que tenim entre mans no és només negoci i percentatges de creixement, sinó una responsabilitat sobre el manteniment del patrimoni rural i territorial, entès d’una manera solidària”. Les Corts de Biosca va ser el 1993 la primera oferta d’agroturisme a la comarca del Bages. Tres factors van empènyer el projecte: contribuir al salvament del patrimoni rural, rendibilitzar estructures agràries en desús i satisfer les expectatives d’autenticitat i de qualitat que busca determinada demanda turística.

“Els que vivim en aquesta zona som pocs, però ens l’estimem molt, i això sol ja ens fa ser uns agents turístics singulars”, hi afegeix Duocastella, que defineix així el visitant del territori de masies: “Busca fugir de la massificació, el silenci, les coses pròpies de pagès, la foscor del vespre i la llum natural, l’acollida personalitzada, veure els gossos deslligats… i, quan marxa, sol parlar de les persones, del Xavi, guia esplèndid del Miracle; de la passió del Toni, de l’Observatori Astronòmic de Castelltallat, i de la Roser, guia excepcional del castell de Castellar de Segarra”, fortificació que presideix les vistes de davant de casa seva.

Cuina que arrela el productor agroalimentari en el territori

La mateixa autenticitat que es busca en la cuina. “Ens demanen els plats de sempre; n’anem introduint algun de nou, però n’hi ha que no els podem treure, perquè la gent ens els demana”, comenta Montse Solé, de la fonda centenària de l’Hostal Nou, de Llobera. Parla de l’escudella barrejada, dels canelons o de la vedella estofada amb bolets o del peu de porc guisat. Els mateixos plats que els demanen al restaurant del Forn de Su, junt amb els trumfos amb pela i cansalada. Imma Casas, de la família que des de fa més de 50 anys porta el Forn de Su, és conscient de la importància de la cuina tradicional elaborada amb producte de proximitat: “Perquè tothom qui vol viure aquí, que no és fàcil, ho pugui fer”. I és que, hi afegeix, “si hi viu gent a la zona, sempre es manté tot molt més bé, perquè, si no hi viu ningú, l’herba creix, no es neteja, i es fa malbé. Les coses si no es fan servir, s’espatllen”.

Camps a tocar de Cal Ros, masia de Calonge de Segarra que compagina l'activitat agrària amb la turística / CAL ROS

“Si no fos pel turisme rural, aquestes masies potser haurien quedat abandonades i s’haurien perdut; hi hem tornat a donar vida”

Unes opinions en la línia de les de Maria Àngels Montalà, del restaurant Roquerols de Salo, al peu de la serra de Castelltallat: “El nostre territori se singularitza per la gran varietat de productes propis; per això és important que entre tots els que en formem part d’una manera o d’una altra ens ajudem els uns als altres, i col·laborem en el que faci falta”.

El llegat històric, a la cuina, però també al patrimoni, és un altre factor determinant en aquest territori de masies. “Si no fos pel turisme rural, totes aquestes masies potser haurien quedat abandonades i s’haurien perdut; hi hem tornat a donar vida”, comenta Mercè Centellas, de Cal Ros, una masia de Calonge de Segarra que compagina l’activitat agrària amb el turisme rural. Productors de cereals, del cigronet de l’Alta Anoia i d’ametllers, també estan recuperant una antiga vinya que permet als hostes de passejar-hi i de conèixer de primera mà el món de la vinya i del vi.

“Un nucli de pau, bellesa i sostenibilitat”: és com es defineix Cal Ros en la seva publicitat. Tanta tranquil·litat, però, fa que moltes hores el visitant que hi fa estada no surt més enllà de la casa on s’allotja i del seu entorn més immediat. Per això la campanya de sensibilització en favor d’un turisme responsable, més enllà de ser respectuós amb el territori i la gent que hi viu, també cerca que es pugui anar una mica més enllà. “Nosaltres tenim una casa molt gran; hi venen grups molt grans i moltes vegades es queden a la casa i no fan el pas de visitar l’entorn, de forma responsable; que ho valorin, que ho entenguin; els falten aquestes ganes d’arribar-se fins al Miracle, a conèixer la formatgeria, però també admirar el barroc…”, comenta Dolors Mas, de Cal Mas. “Quan els dic que agafin el cotxe carretera amunt, se sorprenen, i només troben dos cotxes i un tractor, però és el que volen”, hi afegeix Marc Rovira, del Càmping El Paradís.

Un càmping rural i un espai de lleure al camí ral

El Càmping El Paradís va ser fundat el 1995 per la família que viu a la masia del mateix nom des de fa quatre generacions. Situat a Salo, la casa pairal, de grans voltes, data del 1850, i els antics baixos, que havien estat corts del bestiar i tines de vi, van ser reformats per acollir-hi el restaurant, i els voltants de la casa, on es treballaven els camps, van ser reformats per instal·lar-hi el càmping. Ara, però, encara hi mantenen cavalls, cabrits i diferents animals de granja, i continuen conreant l’hort, com un atractiu més per als hostes del càmping, que alterna l’activitat turística amb l’agrària i permet conèixer-la de primera mà.

La mainada que s'allotja al Càmping El Paradís, de Salo, pot tenir contacte directe amb el bestiar de la casa / EL PARADÍS

“Tenim la sort de viure aquí, i de poder mantenir el territori, tot i que de vegades es fa difícil”

I, més enllà de la restauració i de l’agroturisme més tradicional, encara queda a la zona un últim model d’aixopluc, amb un dels establiments històrics d’aquest territori de masies. És La Carral, que, amb 247 places, ofereix una oferta de lleure infantil i juvenil al llarg de tot l’any. Una oferta singular, en tant que manté el sentit clàssic del lleure de tota la vida, encara que pugui semblar una contradicció, que no ho és en absolut. “Acollim nois i noies de 14, 15, 16 anys, que et venen 15 dies sense mòbil, a jugar, a fer jocs de nit, gimcanes, jocs de pistes… i els pares al·lucinen que s’ho passin bé jugant”, explica Sara Nadal, de La Carral. En l’època de les colònies d’anglès, les estades esportives i les mil i una variants del lleure modern, La Carral ofereix “convivència i desconnexió del dia a dia estressant, dels mòbils, de les extraescolars, dels cotxes, de la pressió social, dels exàmens… Aquí juguem, cantem, convivim”, s’enorgulleix Nadal, que explica com infants que han anat de colònies cada estiu dels 7 als 16 anys, quan acaben l’etapa de residents, continuen fins als 25 o 27 anys anant-hi a fer de monitors, “i continuen formant part de la família de La Carral”.

Per davant mateix de La Carral hi passa el camí ral, que dona nom a la casa, i per on antigament transitaven diàriament viatgers que, per salvar les llargues distàncies, utilitzaven cavalls, mules i carruatges. La Carral era aleshores un hostal ferreria, amb habitacions per descansar i un ferrador que arreglava les ferradures de les cavalleries. Encara a la llinda de la casa s’hi poden veure les eines que feien servir: les tenalles per tallar el casc a l’engròs, la ferradura per ferrar el casc de l’animal i el botavant per rebaixar-ne les peülles. També s’hi conserva una premsa de vi, testimoni que els masovers que hi vivien tenien vinyes i oferien vi als seus hostes. Fins que a principis del segle XX, amb l’obertura d’altres carreteres i l’arribada dels primers cotxes, va començar la decadència de La Carral, que va culminar amb el seu abandonament als voltants del 1950. Fins que el 1967 s’hi va donar una nova vida com a casa de colònies d’estiu.

La Carral és un dels últims establiments que s’han fet socis de Territori de Masies. Sara Nadal explica que “així com a qui té una formatgeria estar recolzat per una cooperativa com Territori de Masies li pot anar bé, a nosaltres no”, tant per dimensió com per trajectòria. La Covid-19, però, els va fer replantejar algunes coses. “Territori de Masies no ens salvarà de res, però col·laborem-hi, ja que, si bé nosaltres som una empresa gran, és molt important que n’hi hagi de petites, que també donen vida al territori”, comenta Nadal. “Tenim la sort de viure aquí, i de poder mantenir el territori, tot i que de vegades es fa difícil, perquè tot tira cap a la gran ciutat; amb tanta burocràcia, aconsegueixen fer fora la gent dels pobles”. És el contrapunt que dona Marc Rovira, que amb la seva germana Àfrica està intentant tirar endavant el càmping rural que van obrir els seus pares a El Paradís. El Paradís del Territori de Masies.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies