04/09/2024 | 06:00
Molts pares i mares es troben amb dificultats per conciliar la criança dels fills amb la feina, especialment aquells que compten amb menys recursos econòmics i una xarxa de suport feble. Segons dades de l’últim informe de l’Institut Nacional de les Dones, el 88% d’excedències a Espanya per a la cura d’infants les demanen dones i també són elles les que han de deixar la seva feina per cuidar familiars. Per pal·liar aquesta problemàtica, l’Ajuntament de Barcelona disposa del Servei de Famílies Col·laboradores (SFC). Es tracta d’un programa pensat per oferir a pares i mares una altra família propera que, durant un temps determinat, les complementi en la cura d’infants de manera desinteressada.
El programa existeix des de fa més de 40 anys i, en paraules de la treballadora social Marta Mora, una de les tres tècniques del Servei, respon a una necessitat social. Les famílies usuàries arriben a aquest Servei derivades per un referent social, educatiu o sanitari, principalment de serveis socials, i en un 70% dels casos responen a un perfil de monomarentalitat. “Actuem de pont entre una família que té una necessitat i una altra que està disposada a oferir el seu temps lliure per intentar cobrir aquesta manca de conciliació”, explica Mora.
De fet, la tècnica diu que el gruix de les peticions estan relacionades precisament amb la conciliació laboral. “A l’estiu, hi ha mares i pares amb horaris feixucs i s’han quedat sense places de casal d’estiu. Haurien de rebutjar aquesta feina si no aconseguissin algú que estigués pel seu infant”, comenta. Altres problemàtiques habituals són la necessitat de fer cursos formatius per tal de facilitar la inserció sociolaboral o regularitzar la situació administrativa i qüestions de salut.
El Servei de Famílies Col·laboradores ajunta pares i mares que puntualment necessiten suport per cuidar els fills amb d’altres que ho poden fer
“Totes les famílies tenen en comú una situació de precarietat econòmica que dificulta l’accés a altres recursos i una xarxa de suport que, pel motiu que sigui, no és funcional en aquest moment”, hi afegeix. Aquí és on entren en joc les famílies col·laboradores, per tal de donar un cop de mà allà on no arriben els pares i les mares. “No substituïm mai la figura parental. Som un servei preventiu, voluntari i complementari”, subratlla Mora. Tot i que no totes estan en actiu, l’SFC compta actualment amb una vuitantena de famílies col·laboradores.
Una d’aquestes voluntàries és Marta Abella, que, després de conèixer la iniciativa a través d’una amiga, va decidir apuntar-s’hi perquè “tenia ganes de col·laborar amb la societat” i va pensar que “segur que hi havia infants que necessitaven ajuda”. Així va ser com Abella va entrar en contacte amb Sviatlana Botsianouskaya, mare d’una nena que en aquell moment tenia tres anys. “Havia de posar-me a treballar per poder renovar el NIE i vaig trobar una feina fins a les set de la tarda. La meva filla sortia de l’escola a dos quarts de cinc, i no podia permetre’m un cangur, ja que destinava gairebé tot el sou a pagar factures”, recorda.
El Servei compta amb 80 famílies col·laboradores, però se’n necessiten més
Botsianouskaya va recórrer a l’SFC per recomanació de la seva assistenta social i, després de dos mesos, va rebre la resposta afirmativa. “Vaig tenir molta sort amb la Marta. Va començar passant a buscar la nena una vegada la setmana, després dos i al final tres dies. Em va salvar la feina”, admet la mare, que amb l’ajuda d’aquest suport extern va tirar endavant i actualment continua la seva formació en l’àmbit dels recursos humans.
Diferències amb el canguratge: més flexible i personal
El dubte principal entre les persones que es plantegen col·laborar en el programa, explica Mora, és si existeix un mínim o un màxim de temps que hagin d’oferir al Servei. “Aquí sempre les tranquil·litzem: qualsevol disponibilitat és benvinguda”, remarca la treballadora social. “Et pregunten quan et va bé, i això relaxa. Si pots dedicar-hi tres hores la setmana, doncs tres hores”, ratifica Abella, que valora aquesta flexibilitat positivament: “Si algun dia no em va bé, puc dir-ho i no anar-hi. Per exemple, he tingut temporades en què tenia la mare fotuda i ho he hagut de deixar. Sempre aviso amb dies d’antelació, perquè hi ha el compromís amb els pares i sobretot amb el nen”.
D’altra banda, un dels trets diferencials de l’SFC respecte al canguratge, segons apunten les seves responsables, és que l’infant és qui s’integra en la dinàmica de la família col·laboradora i no pas al revés. “Això vol dir que, si el pla d’aquella tarda és anar al cine o a comprar, l’infant anirà amb la seva família col·laboradora a fer aquella activitat”, exemplifica Mora. Amb tot, el servei es regeix per un criteri de proximitat, segons el qual s’intenta que la família col·laboradora visqui tan prop del nen com sigui possible i que la distància entre els dos domicilis no superi la mitja hora de trajecte amb una “logística còmoda”.
L’infant és qui s’integra en la dinàmica de la família col·laboradora i no pas al revés
Pel que fa a la durada de les col·laboracions, poden ser d’hores o de dies, caps de setmana o vacances, i amb un període de convivència que oscil·la des d’uns quants dies fins a un màxim de sis mesos. “Això no vol dir que després, automàticament, hàgim de trencar la col·laboració. És un moment per asseure’s i parlar, d’una banda, si a la família usuària li continua fent falta el servei, i, de l’altra, si la família col·laboradora pot i vol continuar sostenint aquest compromís durant més temps”, puntualitza Mora.
Una altra particularitat d’aquest servei respecte al canguratge és el vincle que es pot forjar entre els usuaris i els col·laboradors, com corroboren les protagonistes. “Amb la Marta tenim una amistat vertadera, de molta confiança. S’estimen molt amb la meva filla. De fet, vam decidir continuar veient-nos un cop la setmana per mantenir la relació i, fins i tot, hem passat alguns dies de vacances junts”, assegura Botsianouskaya. Nascuda a Belarús, la Sviatlana també agraeix el fet d’haver pogut comptar amb “una referent” local, tant per resoldre situacions administratives com per aprendre sobre la cultura i la llengua. Per la seva banda, Abella destaca que no ha deixat de fer “res del que feia abans”.
Què he de fer per col·laborar-hi?
En primer lloc, contactar amb l’SFC. Abans d’entrar al servei, les persones interessades han d’assistir a una breu sessió informativa de mitja hora per aclarir dubtes. Després, els col·laboradors potencials han de fer dues entrevistes, una de caràcter social i una altra de psicològic. Posteriorment, les treballadores visiten el seu domicili per validar que és un entorn segur per tenir cura d’un infant. I, seguidament, demanen la documentació de la unitat familiar i el certificat negatiu de delictes sexuals dels majors d’edat convivents.
Quan ja s’han superat aquests filtres i es troba l’encaix amb una família usuària, les responsables del Servei intenten dur a terme “un període d’acoblament” per tal que les parts es coneguin i tot sigui “tan natural com sigui possible per al nen”. En el cas de Botsianouskaya, es va concertar una visita al domicili de la família col·laboradora que va ajudar la mare a esvair els dubtes inicials. “Al començament la nena plorava, perquè estava acostumada a estar sempre amb mi, però és un procés. No és fàcil cuidar el fill d’algú altre, i la Marta va ser molt pacient. El més important era que la meva filla estigués bé, i cada dia tornava neta i contenta”, recorda.
Des de l’altra perspectiva, Abella remarca que “les mares estan molt predisposades i, quan et coneixen, et veuen com una ajuda”. També destaca la confiança que li va donar el fet que l’SCF faciliti un telèfon operatiu els 365 dies de l’any i en qualsevol horari a les famílies col·laboradores, per contactar amb les tècniques en cas d’emergència. “No et deixen mai sol i, si tens algun problema, hi truques. Tot flueix”, subratlla.
“No tothom pot permetre’s un cangur o deixar la feina. Entre tots ens podem ajudar una mica” diu la Sviatlana, mare usuària
Els qüestionaris de satisfacció adreçats a les famílies col·laboradores, usuàries i infants suggereixen que “majoritàriament el grau de satisfacció és molt elevat, tant en l’activitat en si com en l’acompanyament tècnic”, segons explica Mora, que xifra en 62 els infants que van ser atesos l’any passat, amb un total de 1.072 estades amb famílies col·laboradores. No obstant això, la treballadora social lamenta que no tinguin “suficients famílies col·laboradores per respondre a més demandes” i fa una crida “a tot aquell ciutadà que tingui un sentiment de solidaritat i pugui dedicar una mica de temps”. Botsianouskaya hi afegeix que és “important” que aquelles persones que tinguin “temps i recursos” s’atreveixin a donar un cop de mà. “No tothom pot permetre’s un cangur o deixar la feina. Entre tots ens podem ajudar una mica i, a part, forjar relacions que duraran tota la vida”, conclou.
