10/12/2017 | 18:32
Tots els estudis sociològics conclouen que sí hi ha un vincle directe entre la desigualtat social i l’educació. L’estudi de la Fundació Bofill Crisi, trajectòries socials i educació, realitzat per Xavier Martinez Celorrio i Antoni Marín sobre el període 2003-2009, ja assenyalava el nivell educatiu com un dels principals condicionants en la vulnerabilitat social. Una de les conclusions de l’estudi apuntava que tenir un títol d’educació superior disminueix entre un 30% i un 70% el risc de vulnerabilitat social. Actualment, les xifres relatives a la població en risc de pobresa per nivell de formació corroboren aquesta tesi: les persones que disposen d’una titulació superior tenen una taxa de risc de pobresa del 8,5%. Per contra, aquells que només han cursat l’educació primària o el primer cicle de l’educació secundària tenen una taxa de risc de pobresa que oscil·la entre el 24 i el 27%.
En aquest sentit, poder accedir a la universitat en igualtat de condicions és clau per facilitar la trajectòria laboral i les condicions de vida. Tanmateix, els fills i filles de famílies amb almenys un progenitor universitari es troben sempre sobrerepresentats a la universitat, mentre que els joves procedents de famílies amb els estudis obligatoris estan infrarepresentats i no hi arriben en la proporció adequada.
El nivell socioeconòmic de les famílies és un altre dels condicionants educatius. Les desigualtats existents entre els districtes de la ciutat de Barcelona són la prova que ho exemplifica. L’Institut d’Infància i Adolescència va elaborar per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona l’Informe d’Oportunitats Educatives 2016, que recull, entre d’altres, els resultats de les proves de competències bàsiques entre els alumnes dels diferents districtes. Així, mentre que el 22% dels nens i nenes de primària i el 35,5% dels de secundària de Ciutat Vella no superen aquests exàmens, a Sarrià només els suspenen el 5,6% dels alumnes de primària i el 4,5% dels de secundària.
Diferències entre les escoles
Aquest desnivell s’explica perquè l’alumnat econòmicament desfavorit es concentra en les escoles i instituts de certs districtes i no es distribueix de manera equilibrada en el conjunt de la xarxa escolar. En aquest sentit, cal destacar que, segons l’informe territorial de l’Ajuntament del 2015, Ciutat Vella és el districte amb rendes familiars per càpita més baixes (16.907 euros de mitjana, enfront dels 37.168 euros del districte de Sarrià-Sant Gervasi) i agrupa el major percentatge de població estrangera (el 43% del total).
Tarabini, que va centrar la seva tesi doctoral en les relacions entre educació, pobresa i desenvolupament, també situa el focus en aquest aspecte. “El factor socioeconòmic sempre té un impacte no només individual, sinó col·lectiu sobre els centres”, comenta, “i en aquest sentit serien necessàries polítiques de lluita contra la segregació escolar perquè no és causal que els centres amb més complexitat social de forma agregada siguin els que tenen més problemàtiques de competències, d’abandonament i de fracàs escolar”.
Els centres de màxima complexitat són aquells que tenen elevats percentatges d’alumnes amb necessitats específiques, com per exemple estudiants amb problemes de salut, procedents d’entorns desfavorables o amb moltes famílies migrades. De nou, la comparativa és reveladora: a Ciutat Vella el 81,8% dels centres públics de primària i tots els de secundària són de màxima complexitat. En canvi, a Sarrià-Sant Gervasi, les Corts i Gràcia cap dels centres té necessitats específiques.
Els professors Xavier Bonal, professor del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Aina Tarabini, professora del Departament de Sociologia de la UAB i membre dels grups de recerca del Seminari d’Anàlisi de Polítiques Socials (SAPS), coincideixen en la necessitat d’estabilitzar el professorat i en el fet que existeix una manca de polítiques d’equitat i de recursos per poder implementar-les. Educació és un sector molt maltractat per la crisi econòmica, que en el període 2009-2012 va patir una retallada pública del 13,5%. “És difícil fer polítiques inclusives i d’equitat quan el finançament de l’educació està perjudicat, tot i que no és l’única variable” diu Bonal. “La clau és la voluntat política, saber transferir els resultats de la recerca a les polítiques i buscar el consens entre els actors del sistema educatiu: sector privat, públic, professorat i famílies”, conclou.
Malgrat el context, aquest 2017 el pressupost de la Generalitat ha augmentat en més de 1.355 milions d’euros la dotació a les polítiques destinades a necessitats socials que afecten directament la ciutadania, respecte els darrers comptes aprovats de 2015. Aquest pressupost també contemplava una dotació de 4.821 milions d’euros pel Departament d’Ensenyament, fet que suposava un increment de 8,52% respecte del pressupost de 2015 (338,56 milions d’euros més), que es destinaran sobretot a augmentar el personal docent, a millorar l’atenció educativa de l’alumnat i a assegurar la qualitat i l’equitat del sistema. En conseqüència amb aquests objectius, Ensenyament ha obert convocatòria aquest mes de novembre per a l’ingrés i accés de més de 2.000 places de professorat.
L’Estat espanyol, un dels més desiguals de la UE
La desigualtat social és un terme que ha cobrat especial importància arran la crisi econòmica dels últims anys. La Comissió Europea va presentar el passat febrer l’Informe Espanya 2017, en què alerta l’Estat espanyol del fet que la desocupació i la segmentació del mercat laboral, juntament amb l’envelliment de la població i la disparitat en l’accés a l’educació contribueixen a “un dels majors nivells de desigualtat de la UE”. Això és conseqüència “d’un model de creixement fortament desregulat”, comenta Bonal. “La polarització entre rics i pobres a nivell mundial és el signe dels nostres temps i s’ha instaurat des del segle XX amb l’evolució del capitalisme”.
Segons l’últim número de l’informe INSOCAT per a la millora de l’acció social titulat La crisi no s’acaba, la pobresa es cronifica, a finals de 2016 gairebé una quarta part de la població de Catalunya estava en risc de pobresa o exclusió social. En concret, aquesta dada, obtinguda a partir dels resultats de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), situa la taxa de risc de pobresa i exclusió (AROPE, en les seves sigles en anglès) al 22,5%.
Els darrers anys aquesta taxa s’ha mantingut sempre per sobre del 22%, arribant al seu màxim el 2012 (26,3%). La cronificació de la pobresa s’ha convertit en una realitat preocupant, i és que “les dades de Catalunya i de molts altres països europeus posen de manifest que la desigualtat no només s’amplia, sinó que moltes vegades s’omet o naturalitza”, confirma Aina Tarabini.
