Coronavirus: la precarietat laboral al descobert

La crisi del coronavirus ha impactat de forma inesperada tota la població, però no ha afectat tothom per igual. En el món del treball, ja s’han quedat pel camí centenars de milers de treballadors temporals, autònoms de tot tipus i moltíssima economia submergida, que continua existint encara que no se’n parli. I a mesura que passin les setmanes, la situació anirà a pitjor. Les treballadores de la llar i la cura es troben històricament oblidades i, com a conseqüència, desprotegides, i els immigrants en situació irregular es queden sense ingressos i no poden acollir-se a cap tipus d’ajuda o prestació.

Sindicats, entitats socials i fins i tot el Defensor del Poble estan alertant d’aquestes realitats situades en els marges. Ha hagut d’arribar una pandèmia per visibilitzar la precarietat laboral de moltes persones que el sistema ja havia incorporat com a part natural del paisatge. I ara es fa tan evident la situació que no es pot mirar cap a una altra banda. En conversa amb l’advocat laboralista del Col·lectiu Ronda Natxo Parra, desgranem la realitat dels col·lectius més colpejats per aquesta crisi, incloent-hi la temporalitat en la contractació laboral, un mal endèmic del nostre mercat de treball. També assenyalem les mesures —encara poques— que el Govern ha començat a impulsar i algunes propostes per fer front a la precarietat laboral amb més contundència, com l’autoorganització als centres de treball, la regularització d’immigrants o l’augment de l’activitat inspectora.

Treball temporal, treball precari

L’extinció anticipada de centenars de milers de contractes temporals és una de les pitjors notícies que venen del mercat de treball. Especialment perquè en aquest país la taxa de temporalitat supera el 26% de la contractació. Parra explica que “més del 90% dels contractes laborals a l’Estat espanyol són fraudulents, perquè hi ha un ús abusiu i sistemàtic d’aquest contracte per cobrir necessitats estructurals”. Assegura que en el sector públic, la temporalitat “és endèmica, i en algun moment se li hauria de posar fi”, i posa l’exemple del sector sanitari, que tant aplaudim aquests dies, mentre “gran part del seu personal es troba en situacions molt precàries perquè empalmen contractes temporals un rere l’altre”.

La majoria de contractes temporals no s’han incorporat als ERTO, simplement s’han extingit de forma irregular

Al sector privat, el panorama encara és més dramàtic. Molts d’aquests treballadors i treballadores que han estat acomiadats sobtadament no poden accedir a la prestació d’atur perquè no poden acreditar el període mínim de cotització. En el cas de ser incorporats als ERTO (Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació) de les seves empreses, la cosa seria diferent. “A un treballador temporal, se li pot suspendre el contracte en el marc d’un ERTO amb algunes millores”, explica l’advocat del Col·lectiu Ronda, com ara “allargar el contracte o l’accés al nou subsidi de desocupació sense el període mínim de desocupació”. Malauradament, la majoria de contractes temporals no s’han incorporat a aquests ERTO, simplement s’han extingit de forma irregular, i queda únicament el nou subsidi de desocupació per finalització de contracte temporal per a aquells que no tinguin dret a l’atur.

En el cas de finalitzacions de contracte, s’ha de mirar què passa amb la resta de la plantilla. “Si s’extingeix el contracte i a la resta de la plantilla se li aplica un ERTO, creiem que hi ha una situació de discriminació, i per això existeix la Directiva 99/70 de la Unió Europea, que vetlla per la igualtat de tracte entre temporals i indefinits”, assenyala Natxo Parra. Segons el Col·lectiu Ronda, en aquest cas s’estaria tractant pitjor un treballador temporal que un d’indefinit, i això vulneraria el principi de no discriminació. Davant dels tribunals, l’acomiadament hauria de ser declarat nul.

Finalment, s’haurà de veure fins a quin punt el nou subsidi per finalització de contracte temporal aprovat a darrera hora pel Govern espanyol, que inclou els de relleu, formatius i d’interinitat, donarà resposta al desemparament d’aquests treballadors.

Treball autònom i falsos autònoms

Tant el Govern espanyol com el de la Generalitat han aprovat ajudes per als treballadors i treballadores autònoms. La prestació autonòmica és de fins a 2.000 euros i nomes per a aquells casos en que s’hagi decretat el tancament forçós, i havent manifestat la Generalitat que és incompatible amb qualsevol altre ajut destinat a la mateixa finalitat (si bé el text de la norma no contempla la referida incompatibilitat). L’ajuda estatal, en canvi, és per aquelles activitats suspeses pel decret d’alarma i també si s’acredita una reducció dràstica de facturació. En aquest cas, la quantia és del 70% de la base reguladora, amb la qual cosa “la gran majoria de prestacions seran molt minses, perquè la majoria dels autònoms estan cotitzant els mínims”, adverteix Parra. Els autònoms que no han tancat ni poden acreditar una reducció del 75% dels ingressos, poden acollir-se a la moratòria en les cotitzacions dels mesos de maig, juny i juliol.

Tot i això, segons l’advocat laboralista, “s’hauran de regular ajudes amb posterioritat, a banda de les cotitzacions a la Seguretat Social, sobre tot en el cas de tancaments i reducció dràstica d’ingressos, perquè la recuperació posterior a l’estat d’alarma de l’activitat no serà immediata”. Reclama un “acompanyament progressiu”, fins que es recuperin.

El cas de l’economia col·laborativa (Glovo, Uber, Deliveroo…) i altres falsos autònoms, el panorama és encara més desolador. Es tracta d’un grup gegant de treballadors i treballadores, que presten serveis en exclusiva per a una empresa, i la recuperació de l’activitat no dependrà d’ells. “Si la recuperació és progressiva”, apunta Natxo Parra, “molts d’aquests treballadors no tornaran a recuperar la seva feina i es veuran abocats a una precarietat enorme: no tindran prestació d’atur i només podran accedir a una prestació per cessament d’activitat que preveu la Llei General de Seguretat Social, però que serà d’una quantitat molt petita”. Es quedaran sense feina, sense prestació d’atur i sense la capacitat de decidir quan podran reprendre l’activitat.

Les treballadores de la llar i la cura, en primera línia

Les treballadores de la llar i la cura és un dels sectors històricament menys valorats i protegits del món laboral. I aquests mesos es troba al punt de mira, tant per la necessitat de la seva tasca com pel major risc de contagi, d’elles i de les persones cuidades. A l’Estat espanyol, hi ha més de 600.000 persones, en la gran majoria dones i immigrants, que es dediquen professionalment als treballs de la llar i la cura. Es calcula que una mica més d’un terç ho fa en situació irregular, sense contracte de treball. Bona part d’aquestes treballadores han perdut en les últimes setmanes la seva ocupació. En molts casos, sense indemnització, d’un dia per l’altre, i sense dret a cap tipus de compensació, prestació o ajuda.

Per primera vegada es regula un subsidi per a les treballadores de la llar i de la cura si estan donades d’alta a la Seguretat Social

“Aquí hem tingut una mica de sort que al BOE d’abril es va regular un subsidi extraordinari d’atur per a aquestes treballadores”, assenyala Natxo Parra. D’aquesta manera, per primera vegada es regula un subsidi per a les treballadores de la llar i de la cura, donant resposta així a una de les principals reivindicacions dels col·lectius que les representen. Ha calgut una pandèmia per veure-ho. L’advocat del Col·lectiu Ronda puntualitza que es tracta d’una “mesura extraordinària” i que “només es regula per aquest període”.

Únicament podran rebre la prestació aquelles treballadores que estiguin donades d’alta al règim general de la Seguretat Social i que hagin deixat de prestar serveis total o parcialment, i de forma temporal, durant aquesta situació de crisi per la Covid-19, o que hagin vist extingits de forma definitiva el seu contracte de treball. Igual que en el cas dels autònoms, el subsidi serà del 70% de la base reguladora, i de forma proporcional si la baixa del servei és parcial. Entre aquest subsidi i els altres ingressos no es podran superar en cap cas els 950 euros (el Salari Mínim Interprofessional).

“Aquí ens trobem amb dos problemes fonamentals”, assenyala Parra: “el primer és què passa amb el gruix de treballadores de la llar que no estan donades d’alta; i el segon és que aquelles que estan donades d’alta cobren en la majoria de casos una part en negre, però, com que no està reflectida a la base reguladora, no cobraran la proporció real dels seus ingressos”. És una situació similar a la dels autònoms. Davant d’aquesta realitat, des del Col·lectiu Ronda es considera que la millor opció seria un subsidi que no estigui vinculat a estar d’alta a la Seguretat Social.

Altres propostes són ja clàssiques. D’una banda, que el Govern espanyol reguli el sector i comenci per ratificar el Conveni 189 de la OIT, que amplia els drets laborals i en matèria de Seguretat Social d’aquestes treballadores, com el dret a l’atur que avui no tenen. I, de l’altra, dotar d’eines i recursos a la Inspecció de Treball per evitar el frau en la contractació en aquest sector.

Treballadors sense papers ni drets

A més de les treballadores de la llar i de les cures, hi ha molts altres sectors on treballen immigrants en situació irregular, sense contracte i sense drets. “Hi ha persones totalment desprotegides i se’ls està obligant a continuar treballant”, alerta Parra. No poden reclamar ni mesures de protecció ni el més mínim dret. En la seva opinió, “avui posar fi a aquest risc només pot derivar de la capacitat inspectora”, sobretot assumint que de moment no es pot posar sobre la taula la derogació de la Llei d’Estrangeria.

“Si no volem abandonar totes aquestes persones, s’han de fer regularitzacions massives o disposar de moratòries per tal que no caduquin els permisos de treball i residència”, assegura l’advocat, igual que s’han concedit pròrrogues en el pagament de lloguers i altres situacions. Des del Col·lectiu Ronda defensen que el Govern espanyol haurà d’articular disposicions transitòries per tal que els permisos de treball i residència no caduquin ni es denegui la renovació per la manca d’un contracte de treball. No només durant l’estat d’alarma, sinó també durant els mesos següents de recuperació.

Natxo Parra: “Ara és el moment de desvincular el contracte de treball de l’obtenció del permís de residència”

A més, la temporalitat entre els treballadors i treballadores immigrants és més alta i, per tant, els afectarà més directament l’extinció massiva de contractes temporals, i això comporatarà la pèrdua de la feina i també del permís de residència, que ara per ara depèn del fet de tenir un contracte. Segons Parra, “ara és el moment de desvincular el contracte de treball de l’obtenció del permís de residència”, una de les principals reivindicacions dels col·lectius que defensen els drets de les persones immigrants. Els immigrants seran un dels grans colpejats per aquesta crisi. “S’ha de fer alguna cosa per parar aquest cop”, conclou el lletrat.

Des del Consell d’Immigració de Barcelona, integrat per més de 50 entitats, s’han reclamat permisos de residència i treball per a les persones immigrades per fer front a la crisi sanitària, social i econòmica creada per la Covid-19. Això suposaria impulsar una nova regularització de treballadors estrangers, com ja s’ha fet a Portugal. En el cas del sector de la salut i les cures, el Govern espanyol ja ha anunciat que agilitarà i facilitarà les autoritzacions de treball i l’homologació de títols a immigrants amb perfil sanitari que viuen a Espanya. Però altres sectors, com l’agrícola, reclamen mesures similars davant la necessitat d’entre 35.000 i 40.000 treballadors per collir la fruita.

Què passa amb les persones malaltes i els judicis pendents?

Un altre sector que serà encara més castigat per aquesta crisi i la paralització dels processos judicials són aquelles treballadores i treballadors pendents de judici per tal que se’ls reconegui la incapacitat permanent per malaltia, incapacitats que l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) denega per la via administrativa sistemàticament. “Per a aquestes persones, el que serà essencial és que la suspensió de procediments no s’allargui massa i se’ls pugui proporcionar judicis ràpids per reconèixer la seva incapacitat”, explica Parra. Passar d’un any i mig, que és el temps habitual fins arribar a judici, a tres anys no és viable per a moltes persones que no tenen pràcticament ingressos i que probablement hauran esgotat en aquest temps els seus estalvis. “Judicialment hi ha casos considerats urgents i altres no”, explica l’advocat, “i aquests casos s’haurien de tramitar amb caràcter d’urgència”.

L’advocat del Col·lectiu Ronda considera que “és molt probable que tornem a veure criteris economicistes i més restriccions per donar incapacitats i moltes menys per donar altes mèdiques per part de l’ICAM”, igual que va passar després de la crisi del 2008, quan es va prioritzar el sanejament de les arques de l’Estat a la salut de les persones. “S’haurà de tenir en compte que la situació de sobreesforç de l’Estat que està fent no reverteixi sobre aquestes persones, ho haurem de controlar”.

Autoorganització obrera, més inspecció i canvis normatius

“Per defensar es drets laborals, l’autoorganitzacio obrera al lloc de treball és fonamental”, assegura Natxo Parra. Està demostrat que als llocs de treball amb representació sindical es produeixen menys abusos patronals i hi ha més protecció del drets. Altres mesures transversals que proposa és posar més recursos a disposició de la Inspecció de Treball i donar la possibilitat a la treballadora o treballador acomiadat d’escollir entre indemnització o recuperació del lloc de treball en el cas de que l’acomiadament sigui declarat improcedent. Ara mateix, amb l’actual marc legal, no és així: l’empresa és qui ho decideix. Segons l’advocat del Col·lectiu Ronda “el dret d’opció és la mesura més potent per evitar l’acomiadament lliure i protegir els llocs de treball”.

Ha hagut d’arribar una pandèmia per visibilitzar les realitats més precàries que el sistema pretenia assumir com a inevitables i estructurals

Una altra possibilitat seria endurir les conseqüències dels contractes temporals fraudulents, perquè sempre hi ha un gruix de persones que mai demanden i això és un guany molt gran per a les empreses. S’haurien de limitar les modalitats contractuals i treballar per a un ús menor del contracte temporal per cobrir tasques o necessitats que en realitat són estructurals. “Els contractes d’interinitat normalment són correctes, però el frau ens el trobem en els contractes eventuals (per increment de feina) o per obra i servei (per una acció concreta amb inici i final)” explica Parra, i aquests darrers s’utilitzen sistemàticament.

Doncs si, ha hagut d’arribar una pandèmia per visibilitzar les realitats més precàries que el sistema pretenia assumir com a inevitables i estructurals. Ha hagut d’esclatar aquesta crisi sanitària, social i econòmica per arrencar algunes mesures que no haurien de ser excepcionals, sinó la norma. I això per evitar que col·lectius sencers caiguin en la més absoluta de les pobreses. Perquè precarietat laboral també és sinònim de pobresa. Sembla que no ens podem abraçar (de moment), però ja no podrem mirar cap a una altra banda.