Crític Cerca
Legítima defensa

La Llei de Protecció de Dades de Personal, el Gran Germà que pot vulnerar drets dels treballadors

Expectativa davant la decisió del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre l'ús de càmeres de videovigilància internes a les empreses per controlar què fan els treballadors

01/05/2019 | 19:00

Una composició artística feta amb càmeres de videovigilància / MATTHEW HENRY – UNSPLASH

En vigor des del passat desembre, la nova Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals (LOPD) permet a les empreses el control dels empleats mitjançant la videovigilància. I seguint la tònica general dels darrers anys, la nova normativa implica un retrocés en la protecció dels drets dels treballadors, en aquest cas del dret a la intimitat. Segons l’advocat laborista del Col·lectiu Ronda José Antonio González Espada, l’actual LOPD suposa “legislar en contra la doctrina que ha mantingut fins ara el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)” i, fins i tot, podria ser “inconstitucional”. Anem a pams. La clau de volta de la qüestió rau a l’article 89 de la llei, dedicat al “dret a la intimitat front a l’ús de dispositius de videovigilància i de gravació de so en el lloc de feina”.

El primer punt de l’article diu, literalment, que “els ocupadors podran tractar les imatges obtingudes a través de sistemes de càmeres o videocàmeres per a l’exercici de les funcions de control dels treballadors o els empleats públics previstes, respectivament, en l’article 20.3 de l’Estatut dels Treballadors i en la legislació de funció pública, sempre que aquestes funcions s’exerceixin dins del seu marc legal i amb els límits inherents a aquest. Els ocupadors hauran d’informar amb caràcter previ, i de forma expressa, clara i concisa, els treballadors o els empleats públics i, si s’escau, als seus representants, sobre aquesta mesura”. Ara bé, en el segon paràgraf s’afegeix que “en el cas que s’hagi captat la comissió flagrant d’un acte il·lícit pels treballadors o els empleats públics s’entendrà complert el deure d’informar quan existís almenys el dispositiu al qual es refereix l’article 22.4 d’aquesta llei orgànica”. I què diu aquest article? Doncs que “el deure d’informació (…) s’entén complert mitjançant la col·locació d’un dispositiu informatiu en lloc prou visible identificant, almenys, l’existència del tractament, la identitat del responsable i la possibilitat d’exercitar els drets previstos en els articles 15 a 22 del Reglament (UE) 2016/679”.

Què significa tot plegat? “A la pràctica s’està donant una certa carta blanca perquè [els empresaris] facin el que vulguin amb les càmeres. Amb aquest segon paràgraf, la llei actual el que diu és que si tens una placa a la paret que diu que hi ha càmera, ja n’hi ha prou, no es diu què i on grava ni amb quina finalitat”, explica González Espada. A més a més, afegeix que en un primer moment “el projecte de llei parlava de detectar alguna activitat delictiva per part dels treballadors, però després es va parlar d’un acte il·lícit, el que obre un ventall amplíssim i pot ser qualsevol incompliment laboral, com podria ser per exemple allargar més estona la pausa de l’esmorzar. En un moment en què les tecnologies permeten un control a temps real això va bastant en contra de la línia de protecció de drets fonamentals i del que marca el tribunal d’Estrasburg”. L’advocat recalca que amb aquest text, la normativa pot “comprometre greument el Dret Fonamental a la intimitat dels treballadors” i suposa un “retrocés important respecte del que establia la normativa anterior”, aprovada el 1999.

Un retrocés marcat pel conservadorisme del TC

El retrocés en la qüestió a l’Estat espanyol ve de lluny i té a veure amb els canvis que hi ha hagut al Tribunal Constitucional (TC), que durant el Govern del PP va consolidar una majoria conservadora. En aquest sentit, el 2013 el TC va pronunciar-se sobre l’ús d’imatges captades per càmeres de videovigilància per a una supervisió laboral “de la qual no s’havia informat el treballador”. La sentència va concloure que s’havia d’informar el treballador sobre en “quins casos les gravacions podien ser examinades, durant quant de temps i amb quins propòsits, explicant molt particularment que podien utilitzar-se per a la imposició de sancions disciplinàries per incompliments del contracte de treball”. Si no s’informava així, es vulneraria el “dret fonamental a la intimitat dels treballadors” i, per tant, la gravació seria “anticonstitucional” i no podria fer-se servir com a prova en un tribunal contra el treballador. En canvi, el 2016, amb un TC de composició més conservador, la sentència de l’anomenat ‘cas Bershka’ va indicar que “no és necessària una notificació prèvia expressa, clara i precisa als treballadors, sinó que és suficient amb un simple cartell general informatiu de l’existència de les càmeres indicant només qui és el responsable del fitxer que conté les dades”, indica González Espada.

En els propers mesos, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha de resoldre el recurs que va presentar el govern espanyol contra una sentència que podria ser decisiva per garantir una major protecció dels drets dels treballadors. L’origen del cas es remunta al 2009, quan unes treballadores d’un supermercat Mercadona de Sant Celoni (Vallès Oriental) van ser acomiadades després de ser acusades per l’empresa d’haver furtat productes de l’establiment. La companyia havia instal·lat prèviament un sistema de videovigilància amb càmeres visibles que enfocaven a l’entrada de la botiga, però també amb càmeres ocultes que enfocaven la zona de les caixes. No va informar les treballadores de l’existència d’aquestes càmeres ocultes i les seves imatges van ser les que van utilitzar contra elles.

Després que el jutjat social número 1 de Granollers i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) donessin la raó a l’empresa i que tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem desestimessin els recursos de les treballadores, el cas va arribar al TEDH el 2013, i cinc anys més tard va resoldre que els tribunals espanyols “no van protegir la intimitat i la privacitat de les treballadores”, ja que l’actuació de Mercadona “era contrària als Drets Fonamentals i a l’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans”. A l’espera que el TEDH resolgui el darrer recurs i confirmi o no la sentència, González Espada aspira a què “la doctrina d’Estrasburg sigui un instrument per millorar el dret a la intimitat de tots els treballadors”, si bé el cas Mercadona fa referència a l’antiga llei i admet que ara mateix “és una incògnita saber què passarà i si s’acabarà limitant a les cinc treballadores particulars de Mercadona”.

La sentència ha d’arribar en els propers mesos i amb la incerta de com es resoldrà, i de si tindrà conseqüències en l’actual LOPC, l’advocat del Col·lectiu Ronda planteja que si es dona un cas “pot ser que un jutge no digui que no tingui clar si la normativa és compatible amb la Constitució i faci una qüestió prejudicial, és a dir, consulti al TC perquè es pronunciï”. Si no es dona aquest cas, si el treballador es veu afectat té l’alternativa de presentar un recurs d’empara al TC -que encara no s’ha pronunciat sobre la nova normativa- i si no veu defensats els seus interessos pot recórrer al TEDH, en un procés que, com hem vist, s’allargaria uns quants anys.

Els propers mesos, per tant, poden ser cabdals per comprovar fins a quin punt el Gran Germà tecnològic en forma de càmeres de videovigilància suposa noves vulneracions en els drets dels treballadors o, com a mínim, la via europea contribueix a pal·liar una més que possible nova regressió.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'Homenatge a Catalunya'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació