La Covid com a malaltia professional: una victòria pendent a les residències

Rosa Valdés és gericultora des de fa gairebé 15 anys, durant els quals ha treballat en residències i en centres de dia per a persones de la tercera edat. En un d’aquests centres la va enganxar la pandèmia. Ella va ser una de les primeres professionals contagiades de la Covid-19: el 29 de març de 2020, només 15 dies després de decretar-se l’estat d’alarma, va agafar una baixa que va durar 40 dies. “Durant aquelles primeres setmanes, la manca de material de protecció era crònica. No teníem ni guants ni mascaretes”, explica la Rosa, tot i que el protocol de prevenció de riscos laborals establia, ja d’abans de la pandèmia, que els treballadors i les treballadores d’aquests centres havien d’anar protegits.

Les residències van ser un dels espais on el coronavirus es va acarnissar més. El 30 d’abril de 2020, el 67,5% de les morts per la Covid havien estat en residències, segons dades de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. De fet, amb dades del mes d’abril del 2020, set dels deu municipis més afectats per la pandèmia tenien residències de gent gran amb brots importants, com explicava CRÍTIC per aquelles dates. Al centre on treballa la Rosa, hi van morir 40 dels 90 usuaris, i vora la meitat de professionals que hi treballaven es van contagiar de la Covid-19. Tot i això, ni la Rosa ni cap treballador del seu sector no van aconseguir que se’ls reconegués el contagi de coronavirus com a malaltia professional. La seva baixa va ser per malaltia comuna.

“Només es va considerar la presumpció de laboralitat en els contagis dels professionals sanitaris o sociosanitaris”, explica Oriol Arechinolaza, advocat del Col·lectiu Ronda. Per això van quedar fora d’aquests requisits persones com la Rosa, les seves companyes de professió o altres treballadors essencials, com ara caixeres de supermercat, personal de la neteja o qualsevol persona que hagués de treballar durant el confinament. Fruit d’aquesta “discriminació”, una quinzena de treballadores de la residència barcelonina Bertran Oriola van decidir interposar una demanda, i el 29 de setembre passat el jutge va donar la raó a la Rosa i va dictar la primera sentència que reconeixia el contagi de la Covid-19 com a malaltia professional.

Fins al setembre passat, no hi va haver la primera sentència que reconeixia el contagi de la Covid com a malaltia professional més enllà dels sanitaris

“Vam haver de lluitar contra una pandèmia i ens hi podria haver anat la vida. Aquesta sentència no és important només perquè ens compensin econòmicament, sinó perquè ens reconeguin la feina feta”, diu la gericultora. I és que la diferència principal entre una baixa per malaltia comuna i una de laboral és que per la primera no es rep prestació durant els quatre primers dies i, a partir de llavors, es cobra el 60% del sou. Fins al dia 21 de la baixa no es passa a cobrar el 75% del sou des del primer dia. A més, en cas que la Covid-19 fos persistent o derivés en complicacions de salut, que s’hagi reconegut una malaltia professional dota de molta més protecció en un futur. “La meva sentència ha de servir perquè esmenin aquest classisme horrorós que els duia a pensar que els metges són els únics herois i que jo m’havia contagiat al bus”, apunta la Rosa.

Un repàs de les lleis

Des que va declarar-se la pandèmia, s’han publicat diversos reials decrets llei (RDL) que han canviat legalment què passava davant un contagi. La primera norma es va publicar el 10 de març de 2020 (RDL 6/2020), abans de la qual tots els contagis entre personal sanitari es consideraven malaltia comuna, a menys que es pogués demostrar expressament que la malaltia es va contraure a la feina. Des d’aquell moment, van caldre quatre normes més per arribar a l’RDL 3/2021, publicat el 2 de febrer de 2021, per tal que es considerés la Covid una malaltia professional i s’ampliés la cobertura també al personal sociosanitari.

Oriol Arechinolaza és membre del Col·lectiu Ronda i advocat responsable de les demandes judicials de les treballadores de la Bertran Oriola. Ell apunta que aquesta successió de lleis respon a “una interpretació molt restrictiva del Govern espanyol quan va esclatar la pandèmia, en connivència amb les mútues laborals i l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), que s’escudaven dient que la Covid era una malaltia nova i que, per tant, no hi havia protocols”. Però, per a l’advocat, això no és ben bé cert. El 2006 es va publicar al Butlletí Oficinal de l’Estat (BOE) un quadre de malalties professionals per corregir “les deficiències de protecció als treballadors”. Al text, que recull una sèrie de malalties i col·lectius professionals que hi són potencialment vulnerables, ja es considera que l’exposició a malalties causades per agents biològics és un risc laboral per als treballadors de residències. Entre aquestes malalties s’esmenten específicament els virus de la família coronavirae.

Falta saber si el reconeixement de la Covid-19 com a malaltia professional es pot ampliar a altres col·lectius

“Parlem de personal al qual s’hauria de reconèixer la malaltia professional per llei i, encara que les mútues no ho vegin així, tenim la manera de demostrar que el contagi s’ha donat a la feina”, explica Pau Estévez, també advocat laboralista del Col·lectiu Ronda. De fet, el quadre de malalties professionals, annex a la Llei general de la Seguretat Social, ha estat la base del cas de Rosa Valdés. Ara, però, falta saber si és possible que aquesta victòria del sector de la gericultura s’ampliï a més casos i també a altres col·lectius que van estar altament exposats a la Covid com són els transportistes o les caixeres. “El quadre de malalties té caràcter de numerus apertus i, per tant, es pot modificar en qualsevol moment, però l’adaptació del legislador de la llista a les nombroses sentències judicials és molt lenta. Per exemple, encara no ha acceptat la síndrome del túnel carpià com a malaltia professional per a les treballadores de la neteja”, es lamenta Arechinolaza.

Incompliments i residències intervingudes

La sentència que dona la raó a Rosa Valdés considera que “hi havia un risc provat d’infecció” derivat de la naturalesa del centre de treball, agreujat per “una situació d’incompliment greu en matèria de prevenció i salut laboral” que va derivar en el fet que la residència Bertran Oriola, gestionada per Eulen, fos un dels 36 centres que la Generalitat va intervenir per rebaixar la mortalitat i el contagi entre usuaris i treballadors. “Reciclàvem la mateixa mascareta durant 12 torns seguits. Així com se suposa que havíem d’evitar els contagis?“, es pregunta la treballadora d’aquesta residència, a la qual, a més d’intervenir-li la gestió, el Departament d’Afers Socials —llavors encara responsable de les residències— va obrir un expedient sancionador per haver comès “infraccions molt greus”. L’empresa ha rebutjat fer declaracions a CRÍTIC per explicar la seva versió d’aquells mesos.

“És difícil trencar les lògiques d’explotació en un sector tan precaritzat i que ha estat tan arrasat després de la pandèmia”, diu l’advocat Oriol Arechinolaza

Un cop Eulen va ser retirada de la gestió, en va prendre el relleu la congregació Hermanas Hospitalarias. “Ens van dir que era una empresa que venia a salvar-nos, però les nostres condicions no han millorat gaire”, assegura Rosa Valdés, que, a més de gericultora, és delegada del sindicat Co.Bas. Segons Valdés, sí que han millorat les mesures de protecció, però “no es tracta només d’això. Les treballadores de residències continuem en situacions precàries, amb un dèficit estructural de personal“, es lamenta.

Per la seva banda, l’advocat Oriol Arechinolaza coincideix que, per molt que canviï de mans la gestió de les residències, “és difícil trencar les lògiques d’explotació en un sector tan precaritzat i que ha estat tan arrasat després de la pandèmia”. En el sector, considera Valdés, hi falta fiscalització. En aquest sentit, encara que al maig del 2020 es va aprovar per unanimitat al Parlament la creació d’una comissió d’investigació sobre les residències, aquesta va veure interrompuda la seva feina a causa de les eleccions del 14 de febrer de 2021. Després dels comicis, la proposta de tornar a crear-la va ser desestimada.

“És imprescindible que s’abordi la situació que es viu dins les residències”, demana Rosa Valdés, que espera que la sentència, que li és favorable, animi diverses companyes d’arreu de l’Estat espanyol a seguir els seus passos. Ara bé, reconeix que és difícil. “Molta gent té por de perdre la feina i més ara”, diu. De fet, a principis d’any començarà el procés de licitació de la gestió de les residències, un any i mig després que la Generalitat les intervingués. Per això, hi ha treballadores a les quals els costa denunciar l’empresa, explica la gericultora. “Els molesta que ens queixem, perquè els posem davant del mirall: tractar-nos malament a nosaltres significa maltractar també la gent gran. Per això ens volen callades i robòtiques, però ens trobaran de cara”, diu Rosa Valdés.