Crític Cerca
Sostre Crític

La Borda, el “somni” que es construeix dia a dia

Una de les promocions pioneres d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús de Barcelona celebra el primer aniversari des que s’hi va instal·lar la seixantena de veïns

29/12/2019 | 19:00

Imatge general de la sala polivalent / LA BORDA

Un dinar aplega desenes de persones el dissabte 14 de desembre al carrer de la Constitució del barri de la Bordeta, a Barcelona. No és un àpat casual, sinó la celebració del primer aniversari d’un projecte col·lectiu: La Borda. Dotze mesos enrere, les 28 unitats de convivència, que aleshores aplegaven 59 persones (ara ja són 62, perquè durant l’any han nascut tres criatures), van instal·lar-se en una de les promocions pioneres d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús a la ciutat. Havien passat uns sis anys des que va sorgir la idea d’impulsar un model d’accés a l’habitatge consolidat en altres països, com ara Dinamarca, però aleshores desconegut a casa nostra. Progressivament es va configurar el grup de persones que integrarien la comunitat de La Borda, es va dissenyar l’edifici de manera assembleària, es van obtenir els 3 milions d’euros en què va xifrar-se la promoció —sense recórrer a la banca convencional— i es van enllestir les obres en menys de dos anys. I, finalment, La Borda va omplir-se de vida i de quotidianitat.

L’Anna Rubio i la Joana G. Grenzner són dues de les veïnes de La Borda i fan un parèntesi en la celebració per atendre la visita de CRÍTIC. Totes dues celebren el pas fet, però alhora recalquen que la comunitat construïda encara està en un procés d’aprenentatge. “Viure a La Borda és viure en primera persona un somni molt desitjat, però el somni es fa a mà, te l’has de construir”, recalca la Joana. Per a l’Anna, “ens estem adaptant. En certa manera, primer vam construir l’edifici des de fora, després vam entrar a dins i cadascú va posar les seves coses a lloc i després hem tornat a sortir fora. L’edifici encara està en construcció [falta enllestir, per exemple, la cuina menjador comunitària], i, alhora, estem construint la comunitat”.

La intensitat de la convivència ha fet un salt endavant des que s’hi van instal·lar, però prèviament ja s’havia fet un gran treball conjunt per dissenyar el projecte, no solament des del punt de vista arquitectònic, sinó també financer i de gestió de grup. Ja havien compartit desenes i desenes d’assemblees, múltiples reunions de les diverses comissions i nombroses jornades de treball que portaven a terme per realitzar tasques d’autoconstrucció i, de passada, abaratir costos. Les comissions i les assemblees continuen. La comunitat dedica un dissabte el mes a fer l’assemblea, mentre que també destina un diumenge de cada quatre a tasques d’autoconstrucció. A això cal afegir-hi les trobades, habitualment quinzenals, de les comissions, que ara mateix són convivència, autoconstrucció i manteniment de l’edifici, economia, comunicació i secretaria jurídica. I, finalment, també hi ha grups de treball com el de suport mutu. “Viure a La Borda requereix un volum d’implicació intens, però alhora som molt afortunades de fer tot això”, admeten totes dues.

Acompanyament extern per garantir la sostenibilitat del grup

En paral·lel, un element cabdal és la “sostenibilitat del grup”, que es treballa amb un “acompanyament extern”, que permet “anar prenent la temperatura de les relacions internes de la cooperativa i de com està el conjunt”. Amb la voluntat d’adaptar-se a les necessitats i les possibilitats de cadascú, també hi ha en marxa una “comissió de reorganització”, que, segons comenta l’Anna, ha de servir per plantejar si el funcionament actual “encaixa o no en el dia a dia” de cada unitat de convivència. I pot implicar, per exemple, que determinades responsabilitats que ara recauen en una comissió passin a ser rotatòries. “Cal tenir en compte l’estat de cadascú, com funcionen les comissions… Hi ha gent saturada de feina i amb horaris complicats, i ara ens coneixem molt millor i veiem com cadascú té organitzada la vida. La qüestió és no crear expectatives sobre les tasques que no siguin raonables i no es puguin complir. Per això, enllestir aquesta reorganització ens ho hem fixat com a prioritat”, hi afegeix.

“Som un grup que hem treballat els processos col·lectius de resolució de conflictes”, explica la Joana G. Grenzner

La Joana recorda que es va emancipar “okupant” i que, en comparació, el model de La Borda permet “regular més la intensitat de la convivència”, bàsicament perquè cada unitat disposa de la seva pròpia llar. En tot cas, destaca que “som un grup que hem treballat els processos col·lectius de resolució de conflictes. Hi ha molta intel·ligència emocional, en el sentit que ens hem dotat d’espais per gestionar això de manera sana i des del principi hem apostat per tenir un acompanyament extern. És una aposta molt conscient, i, a més a més, es dona bastant d’espai [a la gent]. De fet, la participació en les comissions i en l’assemblea no és obligatòria, sinó que hi ha un component d’autoregulació i cadascú ha de mesurar el compromís segons la seva disponibilitat”.

Finançament innovador i “capil·lar”

L’embrió de La Borda arrenca el 2012 quan, sabent que l’Ajuntament de Barcelona havia d’expropiar la parcel·la —que formava part de Can Batlló—, un grup de gent decideix impulsar un projecte inspirat en el model ‘Andel’, de Dinamarca, i en l’experiència del cooperativisme d’habitatge de l’Uruguai. A poc a poc pren forma i el 2015, encara amb Xavier Trias a l’alcaldia, s’acorda la cessió de la parcel·la en dret de superfície per 75 anys a la cooperativa. Passat aquest període, el terreny pot tornar a mans públiques. L’altre projecte pioner en cessió d’ús a Barcelona és el de Princesa 49, en què l’Ajuntament va cedir un edifici a Sostre Cívic també mitjançant un dret de superfície durant 75 anys, s’hi va dur a terme una rehabilitació integral i els veïns hi van entrar a viure al juny de l’any passat .

La Joana destaca que la iniciativa de La Borda no sorgeix del no-res, sinó que beu de “totes les lluites prèvies pel dret a l’habitatge” que hi ha hagut al barri i a la ciutat, des de l’’okupació’, els espais de cessió comunitària o la resta de les mobilitzacions per garantir un sostre. Tot plegat facilita que hi hagi una “massa crítica” que porti l’Administració local a cedir el terreny. Alhora, es negocia “una sortida i un reallotjament social per a les persones que vivien en les casetes que hi havia abans [a la parcel·la] i que no estaven en condicions”.

La construcció de La Borda va costar 3 milions d’euros i la recerca del finançament també va seguir un esquema innovador. No es va recórrer, per exemple, a la banca convencional, que no aposta per un model que trenca amb la propietat horitzontal dels habitatges i en què la propietat recau només en la cooperativa, mentre que els veïns gaudeixen del dret d’ús dels pisos. Les sòcies habitants van aportar-hi uns 590.000 euros —18.500 per unitat de convivència—, mentre que 194.000 euros van arribar de sòcies col·laboradores, que van voler donar suport al projecte. A més a més, es van obtenir 865.000 euros mitjançant els títols participatius emesos per Coop57. La cooperativa de serveis financers també va aportar un préstec a la inversió de mig milió d’euros. Les subvencions —més de 600.000 euros, fonamentalment provinents del Ministeri de l’Habitatge— i els préstecs participatius —450.000 euros més— completen el finançament.

L’esquema ha permès la implicació de moltes entitats i persones a títol individual en el projecte, la qual cosa en demostra la “capil·laritat i l’arrelament”, amb un teixit social que va molt més enllà de la mateixa cooperativa. Uns quants anys després, l’obtenció del finançament segueix sent un dels obstacles principals per a les promocions de cessió d’ús, ja que només la banca ètica —i en un altre nivell l’Institut Català de Finances— hi estan apostant.

Interior d'un dels habitatges / LA COL

Una característica bàsica de La Borda és la sostenibilitat ambiental. És l’edifici de fusta més alt de tot l’Estat

Gestió cooperativa dels espais comuns

Lligat a la idea del suport mutu, es van buscar mecanismes al grup per evitar que ningú no en quedés exclòs si d’entrada no podia aportar els 18.500 euros de capital inicial. A més a més, cada unitat de convivència aporta mensualment 5 euros, que han de servir per si en algun moment “algú no pot pagar” la quota mensual, per la raó que sigui. La quota d’ús oscil·la entre els 360 i els 600 euros en funció de la mida del pis —40, 50 i 76 metres quadrats o, en l’argot de la casa, mida S, M i L.

Els pisos no són excessivament grans; però, en canvi, la seixantena d’habitants gaudeix d’uns amplis espais comuns, com ara el pati interior, la bugaderia conjunta, la gran terrassa, la sala polivalent —ocupada parcialment per les joguines de les criatures, que se l’han fet seva— i la futura cuina menjador comunitària, que estarà enllestida els propers mesos. També hi ha dues habitacions de convidats que, com les tres rentadores, es gestionen a través d’una aplicació que permet reservar-ne l’ús. “Estem aprenent a gestionar un edifici cooperativament i una de les coses que hem après és que hem de ser sostenibles, en el sentit que no podem fer un esprint de no sé quantes jornades d’autoconstrucció per acabar ràpidament un espai”, comenta la Joana.

Una altra característica fonamental de La Borda —compartida pel gruix de promocions d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús— és la sostenibilitat ambiental. D’entrada, cal dir que és l’edifici de fusta més alt de tot l’Estat. L’ús d’aquest material respon al fet que és biodegradable, pot retornar a la natura i, per tant, té una baixa petjada ecològica. El disseny també té un paper cabdal en reduir les necessitats de consum, mentre que en el procés previ a instal·lar-s’hi també es va treballar el canvi d’hàbits perquè la demanda energètica fos més baixa.

Elements com la calefacció centralitzada —que és de biomassa i, per tant, utilitza energia renovable— o la bugaderia comuna permeten reduir el consum i les emissions. “Estem creant les condicions per poder viure en un context de col·lapse energètic, en què s’haurà de decréixer sí o sí perquè les futures generacions puguin viure en un mínim de condicions”, assegura la Joana.

Estructura de l'edifici de La Borda, des del pati interior / LLUC MIRALLES – LA BORDA

“El que fem és promoure l’habitatge com a valor d’ús i no com a mercaderia”, diu l’Anna Rubio

Un suport públic més gran per impulsar el model

Totes dues tenen clar que l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús no és “l’alternativa” en majúscules per garantir l’accés a una casa digna, sinó que constitueix una de les opcions que han de guanyar pes els propers anys perquè realment es compleixi aquest dret. Per això defensen la necessitat d’un suport més gran de les administracions públiques per poder incrementar les promocions d’aquest tipus. La Joana, per exemple, planteja mesures com que “l’Estat deixi de bonificar fiscalment les ‘socimis’ i passi a fer-ho amb l’habitatge en cessió d’ús”.

També reflexiona sobre la necessitat que hi hagi una “aposta comunitària” per fer accessible el model a tothom. “Cal problematitzar el tema de la classe”, manté, de manera que “la gent pugui confiar que altres retornaran els diners avançats per la mateixa cooperativa i, alhora, perquè la gent pugui confiar que trobarà l’entorn proper per poder-ho pagar i retornar les aportacions de capital”. L’Anna també veu fonamental “resoldre el tema del finançament” per tal que el model faci un salt endavant. Al cap i a la fi, del que es tracta és de “promoure l’habitatge com a valor d’ús i no com a mercaderia”.

Tot i ser conscients que encara queden passos a fer, totes dues estan molt satisfetes de l’experiència i del projecte de La Borda. “Ens trobem amb diferents models convivencials i realitats familiars molt diverses i estem aprenent que cadascú faci aflorar les seves necessitats, a veure què necessito per sentir-me bé i perquè això funcioni. No és una fórmula tan senzilla, però n’estem aprenent”, subratlla l’Anna. La Joana, per la seva banda, assegura que “això és el que havia somiat tota la vida, tot i que hi ha contradiccions, diferències i desigualtats i que la utopia s’ha de construir dia a dia, però el més ‘guapo’ en aquest cas és que tenim els mecanismes i les eines per treballar-ho. Tinc clar que tenir un objectiu comú millora les persones”, conclou. L’entrevista s’acaba i l’Anna i la Joana tornen al dinar, on la festa continua. Perquè fer comunitat i omplir de vida La Borda també és celebrar que la seva utopia avui ja és ben real.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier CRÍTIC 6, 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació