04/02/2020 | 19:00
Gairebé la meitat dels habitants que té Catalunya viuen concentrats a l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB). El volum de població (més de tres milions de persones) i la densitat urbanitzada de l’AMB (la meitat dels 636 km² que formen el seu territori) fan que sigui una de les zones més poblades d’Europa. Però Catalunya va molt més enllà i en les 42 comarques que la formen hi ha 947 municipis, més del 75% dels quals són nuclis rurals. La seva realitat, les seves problemàtiques i el seu dia a dia no acostumen a ocupar les portades dels grans mitjans ni són prioritàries en l’agenda política i social. La mirada ‘barcelonocèntrica’ fa, com denunciava l’activista prioratina Roser Vernet, que hi hagi territoris invisibles.
CRÍTIC recopila cinc de les problemàtiques principals amb les quals batallen cada dia aquestes comarques.
Falten metges als municipis semiurbans i rurals
En tot el territori hi ha més de 400 centres d’atenció primària (CAP), on treballen més de 5.700 facultatius. Els professionals dels CAP, però, pateixen les conseqüències de l’infrafinançament del sector i els últims anys han encadenat diverses vagues per fer palesa la sobrecàrrega de feina que tenen i la falta de més facultatius (entre els quals, pediatres) per cobrir totes les necessitats assistencials. Precisament la falta de personal afecta especialment els municipis petits de fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. “Hi ha municipis semiurbans o rurals on és molt difícil augmentar la plantilla perquè no es troben metges que vulguin treballar-hi”, explicava Carolina Roser, delegada sindical de Metges de Catalunya (MC).
Molts metges no trien les poblacions petites per exercir-hi, i els que ho fan han de cobrir més ràtio de pacients de l’habitual
Com que molts facultatius no trien les poblacions petites per anar-hi a exercir, els metges que hi ha han de cobrir més ràtio de pacients dels que ja cobririen normalment. Però hi ha més motius que dificulten que les places en aquestes zones s’omplin: des de la falta de metges de família (només un de cada 10 tria aquesta especialitat) fins a la dificultat de retenir els professionals (Catalunya va ser una de les comunitats que més talent van perdre del 1997 al 2017), passant pel sou (per la mateixa feina, en comunitats com Aragó cobren entre 300 i 500 euros més). De fet, alguns metges rurals denunciaven a TV3 que els plusos que cobren per desplaçament o per exercir en zona de muntanya no cobreixen aquestes despeses. El problema pot aguditzar-se els pròxims anys. D’una banda, perquè, com radiografia l’Observatori del Món Rural, el percentatge de persones que viuen en un entorn rural que visiten un centre de salut ha augmentat (el 93,3% ho va fer al llarg del 2018). I, de l’altra, perquè els 10 anys següents s’espera la jubilació de més de 8.000 professionals (i, des del 2010, MC calcula que ja se n’han perdut més de 800), les places dels quals seran de difícil cobertura.
El degoteig de la despoblació
El món rural perd habitants. La població de 293 municipis va disminuir el 2018 segons l’últim informe de l’Observatori del Món Rural. La tendència és la de concentració de la població cada vegada més en capitals de comarca i/o en nuclis més grans. Tot i que la pèrdua de població rural s’ha desaccelerat respecte a anys anteriors, en 12 comarques del sud i de l’interior del país el despoblament s’ha cronificat. La disminució d’habitants és especialment marcada en municipis de l’Alt Urgell, als dos Pallars, a la Noguera, al sud del Segrià, a les Garrigues, a la Ribera d’Ebre, a la Terra Alta, al Priorat, al Solsonès i a Osona. En gran part, totes aquestes comarques han experimentat un retrocés econòmic després de la crisi del 2008. Moltes d’aquestes comarques també són les que experimenten un envelliment més destacat de la seva població (fins a 120 municipis catalans ja tenen un percentatge superior al 30% de veïns de 65 anys o més).
En 12 comarques del sud i de l’interior de Catalunya, el despoblament s’hi ha cronificat
La manca d’oportunitats és un dels motius que empenyen molts joves a marxar cap a les grans capitals o l’àrea metropolitana. En una dotzena de municipis del camp de Tarragona, per exemple, la població de 15 a 29 anys no arriba al 10%, i en poblets com Forès o Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) no hi viu cap adolescent menor de 15 anys. El treball en el sector primari i molt especialment en l’agroindústria, l’ocupació principal d’una bona part de les comarques rurals, no acaba de convèncer els joves i, com constata l’Anuari del Món Rural, entre el 2017 i el 2018, 94 joves van renunciar a la professió marcada per la precarietat laboral en un sector de grans productors i cadenes de supermercats. És impossible, doncs, retenir (o cridar) el jovent? Segons l’informe ‘L’atracció del camp’, que va publicar l’Observatori Català de la Joventut, el transport i la mobilitat pesen de manera destacada en l’opció de viure a les ciutats. Una bona xarxa de transports podia ser clau.
Xarxa ferroviària insuficient i ineficient
La xarxa ferroviària catalana és formada per un entramat de línies de metro, tramvia, Ferrocarrils de la Generalitat, que es concentren a la capital catalana i a la seva àrea metropolitana. Renfe gestiona el servei principal de trens a Catalunya, una xarxa que va registrar 449.316 viatgers diaris de rodalies a Catalunya el 2018, un 10% més respecte als dos anys anteriors. Tanmateix, el servei és en alguns casos ineficient i insuficient. CRÍTIC radiografiava la Catalunya oblidada dels trens i detectava gravíssims problemes de connexió ferroviària a la Girona de costa i interior, al Pirineu, a les Terres de l’Ebre i en una gran part de la Catalunya Central. Les conseqüències de la manca de xarxa són diverses i van des de l’augment de la dependència del cotxe privat i, per tant, una major contaminació atmosfèrica, fins a un teixit empresarial dèbil perquè les comunicacions per autopista són més cares i més perilloses, tant per a les mercaderies com per al trasllat dels treballadors, passant per un despoblament constant cap a zones més ben comunicades.
Les quatre capitals catalanes tenen trens de llarga distància, però els falten comunicacions entre municipis de la mateixa província
El problema no se solucionarà a curt o mitjà termini. Les inversions a Rodalies s’han posposat els últims anys a favor de les línies d’AVE de llarga distància i això ha fet que a Catalunya no es construís cap nova línia ni cap ampliació, com recollia ‘elDiario.es’. Les quatre capitals catalanes han adequat les estacions per als trens de llarga distància, però els falten comunicacions entre municipis de la mateixa província. L’últim exemple d’això s’ha viscut fa poques setmanes al Camp de Tarragona. Els trens de Barcelona a València han escurçat el temps de trajecte; però, per fer-ho, s’ha eliminat l’estació de Salou, i Cambrils ha canviat la seva estació central per una als afores. I no solament això: els problemes que acumulen les línies actuals de retards i avaries s’han convertit en habituals moltes vegades a causa dels ‘punts negres’ a les vies que limiten la velocitat dels combois i que, fa només 4 anys, Adif comptabilitzava en 126 en tota la xarxa. L’empresa es comprometia a eliminar-ne 75 abans d’aquest 2020, però el cert és que els últims mesos ha augmentat la necessitat d’inversió a la xarxa a causa dels desastres naturals de la llevantada d’octubre (entre l’Espluga de Francolí i Lleida) i del temporal Glòria d’aquest gener (en el trajecte entre Blanes i Malgrat).
La crisi econòmica s’enquista fora de la metròpoli
Segons l’Anuari Econòmic Comarcal 2019, elaborat pel BBVA, durant el període que va del 2007 al 2017, només 17 de les 42 comarques van tenir un creixement econòmic positiu. Es tracta bàsicament dels territoris concentrats a la Catalunya metropolitana, en una part de les comarques gironines i en algunes zones del Camp de Tarragona. L’Observatori del Món Rural dibuixa zones de Catalunya amb poc dinamisme socioeconòmic com són la zona interior del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre, la part oriental de les comarques de Ponent i la franja del Prepirineu. El mateix informe confirma que les famílies de territoris rurals tenen una renda familiar inferior a la de les zones urbanes (de 1.380 € a 1.590 € per habitant).
Els municipis amb una menor renda ‘per capita’ de Catalunya es troben tots en comarques de Lleida i de Tarragona
De fet, no és casualitat que els 20 municipis amb una menor renda ‘per capita’ a Catalunya es trobin entre les demarcacions de Lleida (la província que, de mitjana, té la renda més baixa) i Tarragona. A la primera n’hi trobem 4 (Arbeca, Isona i Conca Dellà, Torres de Segre i Torregrossa) i a la segona els altres 16, entre els quals destaquen a la cua Almoster, Altafulla, Flix o Ascó. Segons explicava Xavier Segura, vocal de la Junta del Col·legi d’Economistes de Barcelona, en el mateix article, els municipis més rics precisament “són aquells residencials, que són a la vora de la gran ciutat” i, per aquest motiu, 14 de les localitats amb més renda pertanyen al Maresme, una de les comarques limítrofes de l’àrea metropolitana.
Explotació del territori i problemes ambientals
Entre les indústries energètiques, els projectes d’explotació del territori i els negocis extractius, moltes comarques de fora de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han vist afectades per l’augment dels conflictes ambientals que ja el 2013 Ecologistes en Acció situava per sobre dels 240 arreu de Catalunya. Des de llavors, la problemàtica no ha decaigut. El 2018, el Síndic de Greuges presentava un informe sobre l’actuació de les administracions públiques que “ha generat un augment de la conflictivitat territorial a través dels instruments de planificació urbanística i territorial, que inevitablement ocasionen una afectació al medi ambient”. Després d’enumerar algunes d’aquestes problemàtiques, entre altres consideracions l’ens públic instava les administracions a “garantir la sostenibilitat del medi ambient” i a buscar el “consens territorial” a l’hora d’implementar projectes d’aquesta naturalesa. S’ha caminat cap aquí? El mapa de conflictes segueix ben viu arreu de les comarques.
Començant per les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs (i una llarga llista de perills i de problemes que han tingut des del seu inici, passant pels dos polígons petroquímics de Tarragona, l’últim accident d’aquest gener que va matar tres persones i les multes de la Inspecció de Treball pel fet de no complir la normativa. També l’abocament, fins fa poc, de residus salins en el dipòsit del Cogulló, a Sallent, a la conca del riu Llobregat per part de l’empresa Iberpotash o la meitat de l’aigua d’Osona contaminada per l’abocament indiscriminat de purins. Un altre exemple són les plantes incineradores com les de Girona, Sant Adrià de Besòs, Tarragona o Mataró, que, segons experts com el professor Eduard Rodríguez-Farré, “tenen un impacte molt important sobre la salut de la població”. Així mateix, les diferents agressions mediambientals als Pirineus (des de pistes d’esquí a la Molina, passant pel doblament de la C16 a Berga, fins a les línies d’alta tensió al Pallars Jussà o les diverses explotacions mineres del Sobirà) que han impulsat la ciutadania d’aquestes zones a crear la plataforma SOS Pirineus. I amb un nou horitzó reivindicatiu davant contra la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern Pirineus-Barcelona 2030 i l’impacte que tindrà al territori.
