Cinc claus per entendre i combatre l’extrema dreta avui

L’auge de l’extrema dreta a Europa i a Catalunya ha anat acompanyat d’un creixement dels discursos d’odi i de la desinformació, especialment a les xarxes socials, convertides sovint en espais de manipulació i de polarització. Davant d’aquest repte, cal preguntar-se com respondre-hi des del periodisme, el sindicalisme o la ciutadania organitzada.

En el marc de la Festa del Treball Digne 2025, de CCOO de Catalunya, el periodista Miquel Ramos, l’activista Paco Cano, de la plataforma Acción contra el Odio, i Laura Camps de Agorreta, responsable de campanyes digitals de CCOO de Catalunya, van reflexionar-hi en una taula rodona que va despertar força interès entre el públic assistent a la festa.

Aquest article recull cinc claus per entendre i combatre l’extrema dreta avui.

L’extrema dreta no és antisistema: és la garantia del sistema

L’extrema dreta s’ha convertit en un instrument funcional al poder econòmic. Segons Paco Cano, d’Acción contra el Odio, existeix una autèntica “indústria de l’odi” en què “les elits financeres en són les beneficiàries directes”, mentre que altres actors “guanyen influència social i cultural” difonent relats com “ens prenen la feina” o “la ideologia de gènere destrueix les famílies”.

Miquel Ramos: “L’extrema dreta sap imposar el marc del debat públic”

Per al periodista Miquel Ramos, aquesta ofensiva es construeix dins del sistema: “L’extrema dreta ha arribat on és a través de la democràcia. No li cal un cop d’estat”. La seva força rau a “imposar el marc del debat públic”, desviant l’atenció dels problemes estructurals. “Parlem del veí Mohamed o de la ideologia de gènere, però no dels explotadors ni de la concentració de la riquesa”.

Laura Camps hi afegeix que cal abordar les causes del malestar social: “Si no som capaços de sentir el malestar de la gent, no el podrem combatre. L’extrema dreta s’aprofita dels problemes estructurals que el sistema genera per alimentar el seu discurs”.

Com l’extrema dreta capitalitza el malestar social

L’extrema dreta sap canalitzar la frustració que genera un sistema basat en la competitivitat, la hiperacceleració i la meritocràcia. “Ens venen que l’èxit depèn només de l’esforç individual, i, si fracasses és culpa teva”, apunta Laura Camps. “Això genera malestar i ressentiment, i ells saben aprofitar-ho amb solucions fàcils i falses”.

Aquests actors ofereixen “enemics concrets i respostes immediates”: migrants, feministes o pensionistes. “La gent té problemes reals —habitatge, salaris, temps—, i l’extrema dreta li dona una explicació simple i emocional”.

Per combatre-ho, diu Camps, cal entendre les emocions col·lectives i respondre-hi amb propostes tangibles i narratives que connectin amb la vida quotidiana, sense caure ni en el simplisme ni en el paternalisme.

Les xarxes socials com a arma de l’extrema dreta

Les xarxes socials s’han convertit en un terreny de joc favorable a l’extrema dreta. “Estan controlades per empreses capitalistes i els algoritmes premien l’odi, perquè genera viralitat”, adverteix Laura Camps. A més, aquests continguts serveixen per captar dades personals i construir comunitats digitals pròpies: “Quan aconsegueixen un correu o un telèfon, continuen comunicant-se via e-mail, WhatsApp o Telegram fins a radicalitzar els usuaris”.

Paco Cano: “Hi ha una guerra cognitiva que vol conquerir els caps i les ments”

Segons Miquel Ramos, la seva influència s’amplifica també pels mitjans tradicionals: “Quan entrem a discutir dins del seu marc, ja hem perdut. Amplifiquem els seus missatges”. Per la seva banda, Paco Cano parla d’una “guerra cognitiva” en què es vol “conquerir els caps i les ments” a força de desinformació i atac al pensament crític.

La resposta, coincideixen, passa per disputar l’espai digital amb intel·ligència i constància. Cal crear xarxes pròpies de comunicació, fer circular continguts que connectin emocionalment amb la gent i fomentar narratives positives que reivindiquin la solidaritat i la justícia social.

Això implica no reaccionar sempre a l’agenda de l’extrema dreta, sinó construir-ne una de pròpia que posi al centre els problemes reals: l’habitatge, el treball, la desigualtat o les cures. Només així es pot revertir la seva hegemonia comunicativa.

Els mitjans de comunicació davant l’extrema dreta

La presència creixent de l’extrema dreta als mitjans no s’explica només per complicitat ideològica, sinó també per una lògica de mercat. “Els mitjans —excepte els públics— són empreses privades que busquen beneficis. Si un personatge d’extrema dreta genera tensió i visites, el convidaran”, adverteix Miquel Ramos.

Aquesta dinàmica alimenta la polarització i contribueix a la degradació del debat públic: “La desinformació ja forma part del mainstream. S’ha trencat la veritat i s’ha instal·lat la postveritat. El resultat és que la gent acaba sense creure en res”.

Ramos lamenta també la manca d’una cultura antifeixista sòlida dins les redaccions. “S’ha volgut reduir l’antifeixisme a una qüestió estètica o de tribu urbana, quan hauria de ser part indissoluble de qualsevol projecte democràtic”. I denuncia una falsa neutralitat periodística: “En temes on ens hi va la vida, aquests ideals de neutralitat són ridículs. Situar-se en un suposat centre virtuós és, de fet, un atemptat contra l’ètica del periodisme”.

Crear comunitat per combatre l’extrema dreta

Per a Paco Cano, la millor manera de combatre l’extrema dreta és reconstruir comunitat. “No n’hi ha prou amb denúncies o fact-checking: cal organitzar-nos col·lectivament, generar narratives positives i crear utopies factibles”, afirma.

Miquel Ramos hi coincideix: “Allà on hi ha comunitat —barris amb entitats, sindicats, moviments socials, colles castelleres— l’extrema dreta té més difícil entrar-hi. El millor antídot és la solidaritat i el vincle amb el teu entorn”.

Laura Camps: “Només si actuem en xarxa podem construir alternatives reals”

També Laura Camps defensa la importància d’enxarxar-nos i coordinar-nos millor: “La classe treballadora comparteix problemes similars —precarietat, habitatge, conciliació—, i l’extrema dreta se n’aprofita per dividir-nos. Hem d’aprendre a treballar plegats amb estratègia, cooperació i mirada llarga, tal com fan ells. Només si actuem en xarxa podrem construir alternatives reals”.

Per a Ramos, la batalla és també cultural i imaginativa. “Ens hem acostumat a consumir futurs distòpics —pandèmies, col·lapses, zombis, “sálvese quien pueda“. Aquesta narrativa ha guanyat la batalla de la imaginació”, reflexiona. “L’esquerra sovint oblida que té un relat propi per oferir: un futur millor, solidari i just. Hem d’explicar-lo amb convicció, fer-lo desitjable i creïble. Perquè, si no som capaços d’imaginar un món millor, tampoc no podrem construir-lo”.