05/06/2026 | 06:00
L’historiador nord-americà Mark Bray, especialista en Europa moderna, radicalisme i violència política i autor del llibre Antifa (Capitán Swing, 2017), va haver de marxar dels EUA fa uns anys després de rebre amenaces de mort i d’haver estat acusat per Donald Trump, que va afirmar que Antifa era una organització terrorista. L’expert va explicar el seu vincle amb l’activisme antiracista i va desgranar algunes de les claus per entendre l’evolució de l’extrema dreta i de l’antifeixisme als Estats Units durant l’acte de presentació del Curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) d’enguany. Aquest article recull cinc idees clau del seu discurs.
1. “La història de l’extrema dreta europea i nord-americana és una història d’intercanvis”
Per a Bray, no es pot entendre la història dels Estats Units sense situar-hi al centre la història afroamericana i el paper de la supremacia blanca i del racisme. Segons l’historiador, “tots els moviments per a l’alliberament de la gent negra han provocat una reacció racista forta, començant pel ‘primer exemple de protofeixisme’ que va suposar el Ku Klux Klan”: una organització amb uniformes, de violència “des de baix” contra grups marginals amb una voluntat de retornar a un passat imaginari en què els valors tradicionals dominaven la societat.
Per entendre el desenvolupament de l’extrema dreta als Estats Units, però, Bray insisteix en la idea que “la història de l’extrema dreta europea i nord-americana és una història d’intercanvis” i en posa alguns exemples: l’historiador comenta que, per a Adolf Hitler, el genocidi contra la població indígena als Estats Units va ser una influència important per als programes d’eugenèsia, així com, dècades després, la nova dreta francesa va inspirar la dreta alternativa dels Estats Units.
Després del moviment pels drets civils, tant els demòcrates com els republicans van sostenir que el racisme era un problema del passat
2. El “consens antiracista superficial” posterior als anys seixanta
Segons Bray, després del moviment pels drets civils i de figures com Martin Luther King, tant els demòcrates com els republicans van construir un “consens antiracista superficial” que sostenia que el racisme era un problema del passat i que els Estats Units ja l’havien superat. Però, sota aquesta aparença, la supremacia blanca continuava viva.
Bray argumenta que durant la Guerra Freda alguns sectors de l’extrema dreta van limitar la tendència d’insurrecció que havien tingut contra el moviment pels drets civils, ja que el relat es va centrar en l’anticomunisme. Així, el consens antiracista va començar a trencar-se amb la presidència de Barack Obama, amb moviments conspiratius que afirmaven que Obama no havia nascut als Estats Units, amb Donald Trump com un dels altaveus principals.
L’assassinat de Trayvon Martin l’any 2012 va ser una de les llavors del moviment Black Lives Matter
3. La importància del moviment Black Lives Matter
L’historiador situa la dècada del 2010 com un moment de forta mobilització progressista als EUA, amb organitzacions i protestes com Occupy Wall Street, Black Lives Matter, els moviments feministes o el #MeToo, que van tornar la protesta als carrers i van obligar el Partit Demòcrata a reconèixer l’existència del racisme estructural.
Formalment, aquesta onada de resistència als carrers va començar amb l’assassinat de Michael Brown l’any 2014, a Ferguson, a les mans d’un policia, però abans també hi havia hagut casos com l’assassinat de Trayvon Martin, mort per un vigilant voluntari del veïnat i que va ser absolt, fet que va ser una de les llavors del moviment Black Lives Matter.
“Black Lives Matter va ser el moviment popular als Estats Units més important que havíem tingut des dels anys seixanta. Va ser tan poderós que algú com Hillary Clinton, del Partit Demòcrata, va haver de dir que encara teníem racisme estructural”, afirma Bray.
4. La resposta de la dreta: batalla cultural i apropiació de conceptes
La resposta de la dreta a tots els moviments antiracistes i antifeixistes, diu Bray, va ser una batalla cultural a través de l’apropiació de conceptes com cancel culture o woke. Bray defensa que totes les societats tenen mecanismes de cancel·lació, però que el que va canviar és que “homes blancs poderosos” van començar a presentar-se com les víctimes.
Aquesta va ser l’època del terme woke, una expressió originàriament encunyada pels activistes negres vinculats a Black Lives Matter per parlar de consciència política sobre el racisme. “L’extrema dreta va capturar la paraula i la va utilitzar sense saber-ne la definició”, sosté. L’historiador també identifica en aquesta època l’auge de la “dreta alternativa” i de la “masclosfera”: espais digitals des d’on es promovien la misogínia, el racisme i noves formes de radicalització política. Segons Bray, aquesta batalla cultural va ser una manera de promoure idees feixistes sense utilitzar obertament la paraula “feixisme”.
“Els Estats Units són avui un autoritarisme competitiu comparable al cas de Turquia”
5. L’antifeixisme modern als EUA i la violència “descentralitzada” del trumpisme
Bray explica que als EUA no existeix una tradició forta d’identificació amb l’antifeixisme perquè, després de la Segona Guerra Mundial, el llenguatge polític no parlava d’esquerra i dreta, sinó de “liberals” i “conservadors”. L’antifeixisme va reaparèixer durant els anys seixanta, quan figures com Malcolm X o els Black Panthers denunciaven la violència policial als barris negres.
Més endavant, a finals dels anys vuitanta, van sorgir grups com Antiracist Action, inspirats per moviments britànics antifeixistes i formats inicialment per skinheads antiracistes. Però el terme “Antifa” el va popularitzar la fundació de Rose City Antifa, entre el 2007 i el 2008: “Quan la dreta alternativa va començar a ser important en la política cap al 2015, aquesta resistència era completament nova per a la societat mainstream dels Estats Units. Per això vaig decidir escriure aquest llibre, per capturar les experiències antifeixistes per Europa, pels Estats Units i pel Canadà”, comenta Bray.
Sobre la política més recent, l’historiador apunta que el trumpisme ha transformat les formes de violència política als Estats Units i parla de “terrorisme estocàstic”: un mecanisme en què líders polítics o influenciadors assenyalen públicament enemics, com periodistes o activistes, sense ordenar directament cap atac, però creant un clima que facilita l’assetjament o la violència, com el que va rebre Bray. L’expert afirma que els Estats Units són avui un “autoritarisme competitiu” comparable al cas de Turquia i que el segon mandat de Trump presenta tres ingredients típics del desenvolupament feixista: atacs contra drets i llibertats, creació de formes de violència fora de la llei i ús permanent de la idea d’emergència o crisi. Tot i això, però, Bray destaca les noves xarxes de suport mutu que s’estan creant entre migrants, treballadors i veïns, que considera la nova expressió de l’antifeixisme nord-americà.
