26/02/2026 | 07:00
Pot semblar sorprenent que un teòric de l’ecologisme com Kohei Saito hagi escrit un llibre sobre El capital, de Marx, més de 150 anys després de la seva publicació. D’on surt la idea del llibre?
Aquest llibre és una traducció d’un guió que vaig escriure per a un programa de televisió al Japó que es diu Un text clàssic en 100 minuts. Em van demanar que hi participés, i, com que soc un marxista, vaig triar fer-lo sobre El capital, de Marx. Crec que és important recuperar Marx perquè el capitalisme és responsable dels dos grans problemes que té la nostra societat avui: la desigualtat econòmica, que abordo a la primera part del llibre, i la crisi ecològica, que abordo a la segona part. La gent sovint creu que Marx no va pensar la qüestió ecològica, però la meva recerca mostra que Marx era un ecologista, especialment en els seus darrers anys. Malgrat que diguin que les seves idees estan antiquades, són més actuals que mai.
“Marx era un ecologista; les seves idees no estan antiquades: són més actuals que mai”
En què consistia el pensament ecològic de Marx i com ens pot ajudar avui?
Marx sempre volia obrir-se a noves disciplines, i les ciències naturals li van interessar molt durant els darrers anys de la seva vida. Malgrat que mai van ser publicades, té moltes notes i apunts dispersos sobre el tema; documents que van ser ignorats pels marxistes del segle XX. El concepte central per entendre el pensament ecològic de Marx és el metabolisme. Tota societat es basa en un tipus d’interacció entre els humans i la naturalesa: extreure recursos i energia per produir allò que es necessita, i retornar posteriorment a la naturalesa el que no es necessita. Aquest procés circular és el que Marx anomena metabolisme. Totes les societats tenen un metabolisme, i el capitalisme té el seu propi metabolisme. El seu objectiu principal és l’acumulació i el benefici; l’expansió i l’acceleració constant. El problema és que el cicle de reproducció de la naturalesa és independent del cicle de reproducció del capital, i, a mesura que el capital s’expandeix i s’accelera, la naturalesa ja no pot seguir el ritme del cicle del capital. Això és la sobreexplotació dels recursos naturals; el capitalisme no es fa càrrec ni paga el cost de reproducció de la naturalesa.
Els defensors del capitalisme verd diuen que el que caldria fer és incloure aquests costos de reproducció de la naturalesa en el preu dels productes…
Si internalitzés totes les externalitats negatives que genera, el capitalisme es col·lapsaria. Aquests costos són tan grans que integrar-los suposaria posar fi a la lògica de la rendibilitat. És una limitació fonamental del capitalisme.
Al llibre intentes desmuntar molts tòpics sobre el capitalisme, com la idea que és un sistema que genera riquesa. Tu dius que el capitalisme destrueix la riquesa de la societat. Què vols dir amb això?
A la primera frase d’El capital, Marx diu que, en el mode de producció capitalista, la riquesa es presenta com una immensa acumulació de mercaderies. Sota el capitalisme, per tant, la riquesa està associada als diners, a les mercaderies o a les propietats immobiliàries. En altres tipus de societats, però, aquesta riquesa pot presentar-se sota formes diferents, com la cultura, el coneixement, la comunitat o la naturalesa, que són coses completament marginals per al capitalisme. El capitalisme redueix la riquesa al seu sentit monetari i, en fer això, destrueix i empobreix aquestes altres riqueses de la societat. En realitat, el comunisme consisteix a restablir aquesta riquesa menyspreada pel capitalisme.
“Si les nostres vides no són sostenibles, com podria ser sostenible la nostra relació amb la naturalesa?”
Hi parles de com, sota el capitalisme, “estalviem temps”. A què et refereixes?
Avui tenim una tecnologia molt més avançada que fan 20 anys; tenim e-mails, tenim internet, tenim iPhones… eines molt eficients que ens estalvien temps, però llavors per què continuem treballant tantes hores? De fet, encara treballem més, estem revisant i responent correus a totes hores. La intensitat del treball ha augmentat tot i els progressos tecnològics, i això és una contradicció. Podríem utilitzar aquesta tecnologia per tenir més temps lliure, però el capitalisme no funciona així. Si l’objectiu és el benefici, el capital ens ha de fer treballar més i més intensament. El desenvolupament tecnològic és usat exclusivament per augmentar-nos la feina, i, mentre el capitalisme continuï existint, el progrés tecnològic no portarà emancipació. Hem de canviar el sistema per poder aprofitar realment aquestes eines. Sota el capitalisme “estalviem temps” per ser treballadors més eficients, o per consumir, però només és per fer funcionar el capitalisme i no per ser més feliços.
“Hi ha un ecologisme dels pobres i un ecologisme dels rics”
També hi dius que el capitalisme destrueix una altra riquesa de la societat, que és la força de treball. Què té a veure la salut dels treballadors amb la crisi ecològica?
Al Japó, cada any hi ha gent que mor pel fet de treballar massa hores (mort per excés de feina, se’n diu). Això és una mostra de l’especificitat del capitalisme, de com els treballadors estan subjectes a la lògica del capital i s’hi deixen literalment la vida. En una societat així és impossible pensar en “sostenibilitat”: si les nostres vides no són sostenibles com podria ser sostenible la nostra relació amb la naturalesa? Quan no respectem la classe treballadora, no respectem tampoc la natura; són les dues cares de la mateixa moneda. L’explotació de la classe treballadora i de la naturalesa són el mateix problema.
Sovint s’acusa l’ecologisme de ser un moviment de classes mitjanes…
Precisament per això jo sempre prefereixo parlar d’ecosocialisme. Hi ha un ecologisme dels pobres i un ecologisme dels rics. L’ecologisme dels rics és el que diu que hem de comprar cotxes elèctrics i productes orgànics. L’ecologisme dels pobres és el que protegeix les fonts que permeten la reproducció de la vida de la classe treballadora, dels marginats i dels explotats. L’ecologisme dels rics crea un antagonisme entre el moviment ecologista i la classe treballadora, però això no va de produir o consumir un tipus o un altre de productes, sinó d’una transformació qualitativa de com vivim i com ens relacionem amb la natura. L’ecosocialisme pot oferir-nos una sortida diferent.
Durant els darrers anys, amb la guerra i l’auge reaccionari, sembla que hi ha hagut un retrocés important en els plans de transició ecològica. Com ho veus?
Si, abans era més optimista, però el capitalisme requereix líders com Trump. Per al capitalisme seria millor poder tenir algú com Obama, que encarna el “capitalisme bo” i fa més difícil criticar-lo, però Trump és un senyal de debilitat del capitalisme. Necessiten algú com Trump per estabilitzar l’ordre social, però no té gaire èxit. Estic segur que en els anys vinents veurem nous moviments d’esquerres radicals; encara és d’hora per dir que el populisme d’extrema dreta ha guanyat.
“El socialisme no va només de nacionalitzacions: va de la democratització de l’economia, i això a la Xina no passa”
La Xina és avui la primera potència en energia renovable; hauríem d’aprendre’n coses?
Alguns amics meus marxistes diuen que la Xina és la nova esperança, però jo no comparteixo l’optimisme. La Xina inverteix molt en energies renovables i en trens d’alta velocitat, i lidera algunes transformacions des de la perspectiva del Sud global, però això no és el socialisme. Per mi, el socialisme no va només de propietat estatal o de nacionalitzacions: va de la participació de la gent en el procés de producció, de la democratització de l’economia, i això a la Xina no passa. A part, la Xina també intenta accelerar el procés de modernització i d’extracció de recursos; és expansió i creixement continu. Hem d’anar amb compte amb el fet de situar la Xina com la gran potència antiimperialista; jo diria que és la nova Amèrica després del declivi de la seva hegemonia.
Al llibre ets molt crític amb el rol de l’Estat com a impulsor de les transformacions que necessitem.
L’Estat no ho pot fer tot. El socialisme, per mi, consisteix a fer que la gent participi en la presa de decisions sobre les qüestions importants. La idea de comunisme al voltant dels béns comuns, d’organitzar-nos comunalment per decidir què necessitem i com ho produïm, com ens ajudem…; això és la base del comunisme. Admeto que això és a petita escala; però, per exemple, a Barcelona les cooperatives i l’economia social i solidària són molt fortes. Crec que aquest és el punt de partida del comunisme.
També ets molt crític amb la proposta de la renda bàsica universal.
Crec que la renda bàsica és un exemple de la nostra dificultat per imaginar una societat diferent. Donar més diners a la gent no té per què portar més autonomia o més llibertat; en tot cas, autonomia o llibertat capitalista. No em sembla una idea gaire radical. Marx no pensava en aquests termes; pensava en com podem superar la nostra dependència dels diners i de les mercaderies. La renda bàsica ens permetria comprar mercaderies, però em sembla més interessant avançar en el camí de la desmercantilització; de l’educació, de l’habitatge, del transport, d’internet… Em semblen mesures més radicals, i era així com Marx imaginava una transició al socialisme.
Al final del llibre parles de la dècada passada com una dècada de revolucions derrotades. Quines lliçons n’extreus?
Els exemples de Syriza i de Podemos ens ensenyen que el poder de l’Estat no és suficient per transformar la societat. Llegint Piketty, pot semblar molt fàcil implementar grans pujades d’impostos al capital des de l’Estat; però, per contrarestar el poder del capital, hem de tenir molta força. No n’hi ha prou a votar partits d’esquerres; hem de cultivar moviments de base forts per acompanyar aquestes experiències electorals.
Hem vist moviments que han estat derrotats, però fa poc em va emocionar molt veure les manifestacions per Palestina a Barcelona, la vaga general a Itàlia i la Flotilla… Crec que aquests fets poden tornar a obrir la partida. Tenim problemes per construir una gran alternativa, però crec que la crisi capitalista empitjorarà i que això afavorirà la política radical. No vull dir que com pitjor, millor, però crec que el capitalisme avui és dèbil, i Marx ens ajuda a entendre com l’arrel fonamental de tots els problemes de la nostra societat és el capitalisme.
