23/09/2025 | 06:00
Trump ha guanyat als Estats Units amb una aposta clara pels combustibles fòssils. La Xina viu un creixement rècord en energies renovables, i Europa sembla encallada en un punt mort. El ritme dels esdeveniments és tan ràpid que costa seguir què està passant. Per a Andreas Malm, quina és la cosa més rellevant, en termes d’acció climàtica, que passa al món ara mateix?
Bé, la situació és contradictòria i hi ha diferents tendències. Una de les grans tendències que estem veient és la geopolitització de la política climàtica. És a dir: les tensions geopolítiques, les guerres i la preocupació per la seguretat nacional s’imposen i ho dominen tot, incloent-hi la política climàtica. Després de la invasió d’Ucraïna, per exemple, a la UE va haver-hi un boom del gas a Alemanya per intentar substituir el que venia de Rússia, però al mateix temps van accelerar l’expansió de les energies renovables. És una mena de protecció davant el risc geopolític, perquè, si produeixes tu mateix l’electricitat que necessites, no quedes sotmès ni vulnerable.
“A Espanya, el moviment clau seria nacionalitzar Repsol i convertir-la en una altra cosa”
Aquesta geopolitització serà un impuls o una barrera per abandonar el petroli?
Això depèn de quines forces polítiques capturin el poder en aquest moment. Hi ha un risc clar que contribueixi a l’ascens de l’extrema dreta. Alemanya solia ser la locomotora de l’economia europea, i el primer país que va començar a impulsar les renovables a gran escala. I el primer ministre actual, Merz, ha dit que no li agraden els molins de vent i ha coquetejat amb la idea de treure’ls, cosa que augmentaria encara més l’expansió del gas. Evidentment, en el cas de Trump, està fent la guerra a les renovables, aturant projectes eòlics i solars, i apostant totalment pels combustibles fòssils. Per tant, el que estem veient en dos països és una dreta amb una actitud molt hostil envers la política climàtica. Espanya sembla destacar com un racó de relatiu seny i racionalitat en aquest continent, quan es tracta del clima i també de Palestina.
I la Xina, està fent de contrapès?
No estic al dia del que ha passat els darrers mesos, però fins al 2024 l’expansió de l’energia del carbó a la Xina ha estat extremament intensa. Han ampliat moltíssim la capacitat d’energies renovables, és cert, però fan totes dues coses alhora. No hi ha cap guany per al clima si mentrestant continues expandint el carbó. L’únic país del món que produeix combustibles fòssils a gran escala i té un govern amb l’ambició de deixar de fer-ho és Colòmbia. És un cas realment únic, excepcional i extremament interessant.
Tots aquests governs coneixen perfectament les conseqüències de no abandonar els fòssils; saben quins perills representa això per a la gent del seu propi país. Què els porta a defensar una posició així? Quin és l’objectiu polític de negar l’emergència climàtica?
L’única manera de protegir el business as usual és negar com n’és de destructiu. Si la teva feina és defensar els interessos materials de les classes dominants, aleshores t’has d’implicar en algun tipus de negació. Perquè, si reconeixes la gravetat de la crisi climàtica i les seves implicacions, això vol dir que has d’enfrontar-te al capital fòssil i mirar de destruir-lo. No hi ha una altra manera.
“L’únic govern del món que té l’ambició de deixar els combustibles fòssils és Colòmbia“
L’esquerra sovint se sent acorralada davant dels conflictes ambientals. A Catalunya, per complir la transició ecològica, caldria deixar de produir cotxes de benzina i carn de porc per exportar. Però una postura dura en aquests temes podria comportar el rebuig d’una gran part de la classe treballadora, que veu la seva feina en perill. Com sortim d’aquest dilema? Creus que els sindicats estan preparats per afrontar-lo?
No hi ha una sortida fàcil d’aquest dilema, i clarament els sindicats no són al capdavant d’aquesta lluita. És interessant el cas de Colòmbia: allà hi ha una relació molt contradictòria entre el sindicat de treballadors del petroli i el Govern de Gustavo Petro. Bona part del sindicat està lligat a la idea que cal continuar produint petroli durant molt temps i cal apostar pel fracking. Petro ho ha aturat. La solució que ha proposat és que calen altres tipus de feines, cal un procés de reindustrialització interna a Colòmbia, on puguis produir les coses necessàries per a la transició: plaques solars, autobusos elèctrics, reconvertir la flota de cotxes i fer-la elèctrica, i assegurar que aquests llocs de treball es generin dins del país. Així, reorientes l’economia colombiana cap a la manufactura industrial. Això és molt delicat, perquè és un país molt pobre i el més desigual de l’Amèrica Llatina. Existeix gairebé una aristocràcia laboral fòssil, en el sentit que és una illa de privilegi relatiu —i remarco relatiu—; però, comparat amb la precarietat extrema de la majoria dels treballadors colombians, aquells que aconsegueixen feina a la indústria petroliera, a Ecopetrol, l’empresa estatal, tenen una feina relativament bona, estable i amb bons salaris.
Podríem dir que passa quelcom de similar aquí: els treballadors sindicats a la SEAT o a la petroquímica tenen molt millors condicions que les feines del turisme.
Segurament. De fet, el que em sembla interessant a Espanya és la situació de Repsol. Teniu un gegant petrolier amb seu en aquest país. Crec que el moviment climàtic clau per a un país com Espanya seria nacionalitzar Repsol i convertir-la en alguna altra cosa, en una cosa que no sigui una petroliera. Aquest seria el pas fonamental, el més valent que caldria fer en aquest país. El mateix a França amb l’empresa Total. No hi ha cap país que estigui ni tan sols considerant fer res de semblant, excepte Colòmbia. Per això és molt interessant el que passa allí.
“El genocidi palestí es basa totalment en combustibles fòssils com a font d’energia destructiva“
Expliqueu que hi ha un vincle entre la defensa del privilegi blanc i la defensa dels combustibles fòssils. I que aquest vincle també és visible en el genocidi de Gaza. Quina és la connexió?
És una pregunta molt, molt, molt gran. Però ve d’un vincle de fa dos segles entre combustibles fòssils i la colonització de Palestina. El 1840 va ser el moment de la primera destrucció europea d’una ciutat palestina, Acre, per part de l’Imperi britànic. Va ser la primera guerra en què l’Imperi britànic va utilitzar vaixells de vapor. Des de llavors, hi ha hagut articulacions constants entre combustibles fòssils i la destrucció de Palestina. Ara arriba al clímax amb aquest genocidi, que es basa totalment en combustibles fòssils com a font d’energia de la destrucció. Tots els tancs macabres, tots els F-16, els F-35, tota l’aviació, l’artilleria amb què l’Estat sionista està polvoritzant, liquidant i exterminant Gaza i la seva població, tot això funciona amb combustibles fòssils. I, mentrestant, els palestins no tenen accés a cap mena d’energia.
Però en un futur les agressions podrien ser també amb tancs i avions militars elèctrics…
No.
Per què no?
Per la densitat energètica. No hi ha res de tan difícil de convertir a subministrament elèctric com els avions de combat. Els tancs, potser. Però els avions de combat són els més difícils de descarbonitzar del tot. L’aviació en general és extremament difícil de descarbonitzar. I els avions més difícils són els militars perquè tota la tecnologia es basa en l’alta densitat del combustible de reacció. Hi ha hagut alguns experiments amb biocombustibles per a avions de combat, però no funcionen.
Per tant, és la gran potència dels combustibles fòssils el que permet una gran dominació militar imperialista. Aquest el punt?
Sí, aquest és un punt, però n’hi ha molts d’altres també. La investigadora Neta Crawford ha demostrat que el nucli més recalcitrant de l’economia fòssil és l’exèrcit dels EUA. El Pentàgon és la institució que consumeix més combustibles fòssils del món. Tota la seva projecció de poder militar es basa en l’accés als combustibles fòssils. És molt difícil tecnològicament traslladar-ho a fonts renovables. I, a banda de tot això, tot el comerç de petroli i de gas, que és la major part del comerç mundial, es denomina en dòlars. Aquesta denominació en dòlars és fonamental per al poder imperial dels EUA, perquè sense aquest estatus de la seva moneda no tindrien el privilegi de ser la gran potència financera.
“Soc molt escèptic amb l’hostilitat envers les renovables d’alguns discursos ecologistes”
Greta Thunberg ha passat de preocupar-se només pel clima a ingressar a la Flotilla cap a Gaza. Al Regne Unit, el flamant lideratge del Partit Verd, Zack Polanski, aposta per moure’s cap a l’ecopopulisme: parlar menys de salvar espècies i més de fer pagar impostos als rics. Amb tot, sembla que hi ha un canvi de prioritats en bona part del moviment ecologista. És aquest el camí?
Abans de la pandèmia, el paradigma del moviment ambiental britànic, per exemple, era que no calia abordar qüestions de raça o de classe perquè es volia salvar el planeta per a tothom. Després, quan Fridays for Future va intentar reactivar-se el 2022, hi va haver una deriva cap a una comprensió molt més radical de la política climàtica. Aquesta tendència ja ve d’abans del genocidi, però amb el genocidi s’ha enfortit moltíssim. Greta Thunberg encarna en certa manera aquesta redirecció: ara fa més activisme per Palestina que pel clima. I, si jo fos activista, faria el mateix. Si es trenca amb aquest paradigma estúpid de pensar que pots preocupar-te pel clima sense un conflicte anticapitalista, ja serà un gran pas endavant.
Dins els moviments ambientals, a vegades els parcs d’energies renovables no es veuen com un símbol d’acció climàtica, sinó com una continuïtat del negoci capitalista revestit de verd. Es denuncia sovint el maltractament de les zones rurals, un nou extractivisme de minerals… Ha estat un tema molt divisori. Com podem afrontar aquests conflictes?
No conec bé què ha passat a Catalunya, però personalment soc molt escèptic amb l’hostilitat envers les renovables que es veu en alguns discursos ecologistes d’esquerres. Òbviament, cal ser molt curós amb la ubicació i la planificació, però no hi ha manera d’esquivar el que és fonamental: si volem desfer-nos dels combustibles fòssils, els hem de substituir per una altra cosa. Cal expandir massivament l’energia solar. El problema, en tot cas, no és l’expansió de les renovables, sinó que aquesta expansió és només un afegit a la continuïtat de l’expansió fòssil. De nou, el cas de Colòmbia és il·lustratiu. Allà l’expansió massiva de l’energia solar generalment beneficia les comunitats més empobrides: ara poden generar l’electricitat que necessiten a les seves pròpies comunitats. Crec que això ho hem de veure com un model: abraçar l’energia solar, no pas resistir-la. Abraçar-la d’una manera col·lectivista, de base i socialista. Òbviament, la clau de tot el que és positiu que passa a Colòmbia és que l’esquerra té el poder executiu. I per això es poden implementar reformes reals. Tan bon punt l’esquerra perdi aquest poder, que probablement passarà en les eleccions presidencials de l’any vinent, tot pot anar-se’n en orris. I això és una lliçó per a tothom que encara està encisat amb idees anarquistes sobre la transició ecològica: si mai tenim una transició, passarà d’una manera similar a la de Colòmbia. Serà amb l’esquerra i els moviments socials controlant l’Estat.
“Atacar la immigració des d’una mena de posició nacionalista d’esquerres és totalment inútil“
En el context europeu, com creus que l’esquerra hauria de respondre a aquest context de feixisme fòssil que creix a tot arreu? Quina és la manera més efectiva?
Si tingués una recepta, la compartiria amb molt de gust. Però no en tinc. La meva vida ha estat totalment marcada per la lluita contra l’extrema dreta al meu propi país, Suècia, i ara és al poder. El que sí que sabem és que no l’aturarem amb una recaiguda en un obrerisme groller, com el que va fer el partit d’esquerra al meu país, o el que va intentar Sahra Wagenknecht a Alemanya. L’esquerra no recuperarà la suposada classe treballadora blanca atacant la immigració des d’una mena de posició nacionalista d’esquerres. Això és totalment inútil; només reforça les agendes de l’extrema dreta. L’únic exemple que hem tingut en els darrers anys d’una formació d’esquerra que ha aconseguit frenar l’extrema dreta quan estava a punt de guanyar és a França, amb el Nou Front Popular.
Què tenia d’especial aquest Nou Front Popular francès?
És una coalició amb els seus propis problemes, i, de fet, ja s’ha dissolt. Però el seu centre era La França Insubmisa, de Jean-Luc Mélenchon. És una formació que ha estat molt coherent en el seu antiracisme, en la lluita contra la islamofòbia, en la seva agenda ecologista, en la seva solidaritat amb Palestina. És a dir: una línia totalment oposada a la del partit d’esquerres de merda que tenim al meu país. I està en una gran forma, és quasi l’única força vital i radical de l’esquerra a Europa. Podem encara existeix a Espanya? I de Syriza ja no cal ni parlar-ne. Potser tindrà una nova versió amb el partit que es formarà al Regne Unit, però els insubmisos són un bon exemple. Són una formació d’esquerres reeixida en termes electorals que ha aconseguit, almenys temporalment, obstruir l’extrema dreta en la seva arribada al poder.
