El que ens cal és conflicte

Tres titulars em donen voltes al cap en plena primera onada de calor de l’estiu: “Un temporer mor abandonat a Fraga després de patir un cop de calor”; “Mor un treballador després de caure d’un terrat a Tarragona”; “Mor una treballadora del servei de neteja municipal en plena onada de calor”. Asseguda davant de l’ordinador, el so del ventilador es barreja amb la meva conversa interna que em porta, un cop més, a pensar en com de fotut és el sistema que organitza el nostre dia a dia, en què les vides de les treballadores sempre importen menys que el benefici que es pugui extreure de la seva força de treball. És un pensament recurrent que s’agreuja en moments de crisi —com l’octubre passat veient créixer el nombre de morts després del pas de la DANA al País Valencià– i que posa sobre la taula que parlar de la crisi ecològica no és parlar del sexe dels àngels, ni dels ossos polars de l’Àrtic: és parlar de nosaltres i de les nostres vides, i del model econòmic que les governa i ordena.

Reconèixer com la crisi ecològica ens travessa la vida, el cos i el territori, i com els seus efectes modelen les condicions per a la supervivència diària, és fonamental en un moment en què, tal com apuntava Alfons Pérez, es produeixen debats intensos sobre la transició ecosocial en el si de l’ecologisme. Sobretot quan, en debats i converses públiques, creixen les veus de qui sense complexos afirma que el capitalisme no pot ser assenyalat com a responsable de la crisi ecològica, que forma part de la resposta.

És des d’aquí, des de la por que es despolititzi la lluita ecologista i que ens oblidem que ens situa en ple combat del conflicte capital-vida, que vull fer la meva aportació al debat sobre què necessitem per fer de l’ecologisme una alternativa creïble.

1. Desorientades i fragmentades: ni el clima ni el capital no són aliens a nosaltres

Que aquest article comenci parlant de les morts en plena onada de calor no és un accident, ni hauria de sorprendre les lectores. Les 43 morts atribuïbles a l’onada de calor ens parlen del moment polític, social, climàtic i ambiental que vivim. Exposen la cruesa dels salts de qualitat i quantitat de la crisi ecològica que habitem. Perquè sí, totes patim l’onada de calor, però les condicions per fer-hi front no són les mateixes per a tothom: mai no serà el mateix viure-la treballant a l’aire lliure, o en llars que semblen forns, que en espais climatitzats on refugiar-nos de la calor.

Cal un ecologisme que planti cara a qui fa triar les persones entre jugar-se la vida avui o menjar a finals de mes

Els impactes de les onades de calor, de les pluges torrencials, dels incendis de sisena generació i de les pandèmies no són abstractes i universals: tenen un biaix de classe, de gènere, raça i geografia. Qui treballa al camp en les pitjors condicions, qui cuida algú altre quan l’Estat de benestar no hi és ni se l’espera, i qui posa el cos sota el sol perquè la indústria del totxo no s’aturi, són les persones sobre les quals el capital intensifica les seves pràctiques d’explotació laboral i d’extracció de rendes, i són a les que més exposa a la crisi climàtica. La divisió social, sexual i racial del treball marca l’equilibri precari sota el qual sostenim les nostres vides quotidianes, i, a mesura que avança el desastre ecològic, es va reconfigurant, i fa visible que no totes les conseqüències de la crisi tenen l’etiqueta ecològica.

Per tant, si volem confrontar les conseqüències més cruentes de la crisi ecològica, cal que desterrem tota proposta que escindeixi la política ecològica de la política econòmica, i treballar per recosir la lluita ecologista amb les nostres vides quotidianes. És bastir un programa ecologista que parli d’allò que ocupa i preocupa les que posen el cos per produir, cuidar i sostenir la vida en situacions extremes i en contextos d’emergència. Que planti cara a qui les fa triar entre jugar-se la vida avui o menjar a finals de mes, i l’endemà tornar a enfrontar-se a la mateixa dicotomia.

Necessitem un ecologisme que ens parli de drets i de vides dignes, que lluiti per fer coincidir millores immediates en les condicions de vida de la classe treballadora amb horitzons de reducció de les emissions, energia i materials. I, aquest repte, no el podem enfrontar soles.

2. Barrejar-nos en el conflicte: més sindicalisme és el que ens cal

El moviment ecologista avui és un moviment divers, on conviuen diferents mirades i propostes que, sovint, es construeixen les unes a l’esquena de les altres i des de la reacció de territorial. Tal com explica Joan Buades, si el posem davant del mirall, veiem un panorama dispers, on impera la fragmentació organitzativa, la microterritorialització de les lluites i l’activisme local accelerat i reactiu; però, també, un moviment viu que aprèn dels límits del passat i fa brotar iniciatives superadores com Revoltes de la Terra o l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial.

Volem generar un front únic social contra tot aquell qui amenaci les nostres vides i els nostres territoris

L’escena del moviment ecologista ha canviat: el perfil de la militant ecologista no respon ja a la imatge estereotipada de conservacionistes, ambientalistes i hippies, i els seus repertoris de lluita han evolucionat. Les lluites contra els Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu o per aturar l’ampliació de l’aeroport del Prat mostren la importància de barrejar-nos, de contaminar-nos entre moviments i de fer, com deia Clàudia Custodio, de la mobilització un espai on teixir aliances i generar una dinàmica quotidiana de suport mutu contra un enemic comú. Volem ser organitzadores de conflictes, volem generar un front únic social contra tot aquell qui amenaci les nostres vides i els nostres territoris.

Ens calen agendes compartides i espais de trobada. Més plans Nissan, més campanyes com Boicot ICL, més iniciatives com Pirineu Viu. Ens calen iniciatives on es puguin connectar les preocupacions ecologistes amb els horitzons clau de lluita per una transició ecosocial justa per a les classes treballadores d’aquest país. Que parlin de treball, habitatge i serveis públics, que esbossin un projecte per a totes –que ens és urgent i desitjable–, i que ens permetin disputar cada una de les propostes d’inversió de diners públics que s’estan produint. Perquè, com apunta Pedro Ramiro, tots els conflictes fonamentals del nostre temps són ecosocials i no és possible abordar-los –ni de bon tros resoldre’ls realment– sense confrontar la relació capital-natura. Una realitat que veiem clara quan diem que en aquest país no necessitem més turistes ni avions per viure, ni engrandir ad infinitum i sense filtre el nombre d’exportacions, que el que ens cal és poder tenir temps, cases i comunitats on viure i fer vida, infraestructures al servei de les persones i no de la cambra de comerç o del fons voltor corresponent.

No ens podem permetre una lenta impaciència: l’ecologisme ha de ser motor de conflicte. Ha de ser un actor que trenqui la tendència a la despolitització i a la pau social instaurada pel triple govern del PSC –Barcelona, Catalunya i l’Estat espanyol–, i això implica entroncar-se amb la construcció de poder popular ara i avui, als barris i pobles del nostre territori.

3. L’aire, l’aigua i el clima no entenen de fronteres; nosaltres tampoc

Conscients que la tasca a emprendre pel moviment ecologista avui, aquí i ara no és petita, i que ens trobem embarcades en mil i una disputes en clau catalana, és fonamental que la nostra acció no quedi circumscrita a les fronteres del nostre territori. La vocació solidària i internacionalista de l’ecologisme ha de ser pal de paller en un context d’auge reaccionari, autoritari i militar.

Als ulls de certs sectors progressistes, el capitalisme verd en forma de pactes verds, polítiques industrials i acords comercials per a l’extracció de matèries estratègiques està esdevenint l’opció pragmàtica vers l’extrema dreta neoliberal, negacionista i fòssil. Els ritmes accelerats de la crisi ecològica conflueixen amb la por i la inseguretat del període actual, dibuixant com a desitjables fins i tot aquells canvis més modestos que, a llarg termini, només aprofundeixen les desigualtats entre el centre i la perifèria global.

Hem de ser crítiques amb les mesures que ens allunyen de l’horitzó ecosocial a què aspirem

Necessitem canvis urgents, sí, però hem de ser crítiques amb les mesures que, avui dia, ens allunyen de l’horitzó ecosocial a què aspirem. No és una qüestió moral ni de principis; és de justícia envers nosaltres mateixes: perquè les crisis sempre les paguem les mateixes, i les morts sempre les posem les mateixes. Per tant, el conflicte no només rau en les polítiques a disputar, sinó en aquelles que avui ja s’estan fent en nom del pragmatisme i del mal menor, que alimenten el descontentament popular i fan créixer el nombre de territoris a sacrificar.

L’auguri del col·lapse obre la porta a monstres, i amenaça de despolititzar les respostes a la crisi i de subestimar els impactes socioambientals d’una política ecològica a les mans del capital. Deia César Rendueles recentment en el seu blog que “un electrocapitalisme descarbonitzat donaria aire a les elits capitalistes […] però, com a mínim, hi hauria gent viva per combatre’l”, si acceptem aquesta premissa: estem condemnades a esdevenir gestores d’una crisi cruenta i desmuntar les estructures de combat existents.

Afortunadament, les tendències del moviment ecologista català avui disten molt de la renúncia i plantegen un horitzó de revoltes i lluites compartides. Davant de cants de sirena i promeses que traslladen el combat al futur, necessitem seguir nodrint els espais que organitzen els conflictes ecosocials avui i ampliant els seus camps de batalla, perquè no existeix una fórmula o una bola màgica que ens digui quin serà el resultat d’aquest horitzó convuls que tenim davant, però sabem que, si nosaltres no lluitem per les nostres vides, el capital no ho farà.