03/06/2025 | 06:00
Vivim moments de debats intensos sobre la transició ecosocial, amb forts enfrontaments públics entre diferents maneres d’entendre la transició ecosocial i els objectius del mateix moviment ecologista. La polarització, sobretot en espais virtuals, ha invisibilitzat veus que també necessiten expressar dubtes i matisos. Heus aquí la meva.
L’article de Manel Riu publicat recentment a CRÍTIC ha generat converses en diversos fòrums i em confirma que qui té la capacitat i la possibilitat d’irrompre en l’esfera pública amb unes idees ordenades i amb una certa contundència marca temporalment les premisses del debat. Per això, intentaré no limitar-me estrictament al contingut del seu text. Això sí, m’he adonat que, com a participant i militant del moviment ecologista, i sé que això no només em passa a mi, em sento una mica insegur a l’hora de parlar del tot, del moviment. Hi reconec tanta diversitat i complexitat que sé que qualsevol cosa que digui té derivades històriques, presents i futures, a Catalunya i al món. I és aquesta sensibilitat i aquestes derivades les que trobo a faltar en el text de Manel Riu.
Dit això, anem al tema. Els vicis de l’ecologisme.
1. La visió de la natura com a espai intocable
S’hauria de filar més prim: una part del conservacionisme, alguns grups locals, etc., i no marcar una tendència general de l’ecologisme. Nombrosos col·lectius de sobirania alimentària, d’agroecologia i agricultura regenerativa del país, des d’Arran de Terra fins a Eixarcolant o Mas les Vinyes, i un llarg etcètera d’experiències, impulsen propostes per la convivència entre espais naturals i productius, per recuperar el mosaic agroforestal i en contraposició a la intensificació i la concentració de les activitats productives per la creixent integració de Catalunya al sistema alimentari global o pel monocultiu turístic al qual s’exposen grans zones de la costa i de l’alta muntanya. La Xarxa per la Conservació de la Natura va publicar 21 propostes per fer possible un model de pagesia compatible amb la conservació per augmentar la taxa d’autosuficiència alimentària —un 40% a Catalunya. Aquí també hi ha molts barrils de petroli en joc.
No s’ha de menystenir la tradició de l’ecologisme català, sempre vinculat als sectors progressistes
Posar l’ull en la possibilitat que les resistències locals a Catalunya puguin ser reaccionàries, com si ens trobéssim davant de la nouvelle écologie del Reagrupament Nacional francès, és agafar el rave per les fulles. I, encara més important, menysté la tradició de l’ecologisme a casa nostra, sempre vinculat a sectors progressistes des del tardofranquisme, i que ha tingut la voluntat d’amplificar i aprofundir els mecanismes democràtics d’intervenció en la vida pública. Si ara existeixen nous riscos, que jo no detecto amb la intensitat que ho fa en Manel, s’ha d’invocar aquesta tradició històrica de l’ecologisme català i no l’espantall reaccionari.
2. Una defensa del ruralisme gairebé identitària
Aquest és un bon punt de debat, però amb un titular que crec desencertat si el que es busca és desllorigar la dicotomia conflictiva camp-ciutat, centre-perifèria, AMB – resta de Catalunya.
A Catalunya hi ha desigualtats punyents; però, com diu en Manel, acusar Barcelona de tots els mals, sense reconèixer els patiments de la població urbana, no és gaire edificant. Ara bé, no podem ignorar el desequilibri territorial en les càrregues històriques del desenvolupament econòmic i, ara, de la transició energètica. I fins i tot reconeixent-ho, Catalunya en la seva totalitat, món urbà i món rural, continua tenint una situació privilegiada en el món. Per tant, en comptes d’assenyalar un “ruralisme identitari”, caldria reforçar el ja existent “ruralisme internacionalista” que funciona com a antídot als discursos excloents, perquè s’ha format en el zapatisme, el confederalisme democràtic o perquè s’adhereix als principis de la Via Camperola i diu “ni aquí ni enlloc”.
3. Una negació de les solucions —sempre parcials— que aporta la tecnologia
En aquest apartat s’afirma que “s’ha estès la idea que les tecnologies verdes són una mena d’enganyifa del capitalisme”, però no s’explica que ha estat la conseqüència de combatre el tecnooptimisme i la solució tecnològica capitalista com a camí de la transició. Tanmateix, les posicions del debat s’han polaritzat. D’una banda, se simplifiquen els arguments en contra i, de l’altra, apareix una “supèrbia tècnica” que vol tancar la discussió amb dades. El conflicte ha fet esborrat els matisos i ha engabiat la discussió necessària sobre la transició energètica i el paper de la tecnologia en un “renovables sí o no”. En aquest punt, crec que hem de mantenir una mirada i reivindicació multiescala, i posar en relleu els límits de la tecnologia però també les seves possibilitats i necessitats.
L’ecologisme no pot situar els límits de les energies renovables en l’esgotament dels recursos, sinó en la justícia social i ambiental
L’Agència Internacional de l’Energia afirma que les tecnologies netes necessiten 70 noves mines de mida mitjana per al liti i per al níquel, 30 per al cobalt i 80 per al coure per a l’escenari Zero Emissions Netes. Això implica una intensificació i expansió de l’extractivisme, sobretot al Sud global, sense precedents per a aquests materials. Per cert, la Unió Europea (UE) ja té 47 projectes, set a l’Estat espanyol, dels quals quatre són per a l’extracció de minerals –cap a Catalunya.
L’ecologisme no pot situar els límits d’aquesta expansió en allò biofísic, en l’esgotament dels recursos, sinó en la justícia social i ambiental. Per a l’ecologisme, el problema no és l’última tona de liti: el conflicte resideix en la que ja s’està extraient. Alhora, sí, necessitarem materials i mineria. Però, com hi pot haver extracció sense extractivisme? La seqüència podria ser: reducció de la demanda mineral, redisseny industrial menys intensiu en materials, reparació de tecnologia i mineria urbana, i extracció primària indispensable sobre control públic i planificació democràtica. I un tallafoc a l’expansió: zero noves mines. No volem que s’obrin noves mines, sinó que es redimensionin i es democratitzin els fluxos minerals actuals.
D’altra banda, sobre la lletania de l’electrificació, l’article d’en Manel diu que “cal alinear les prioritats polítiques amb aquesta realitat”. Imprimir tanta força a aquesta preferència, no sé si és la tasca de l’ecologisme. Jo apostaria per la pregunta impertinent: electrificació per a què i per a qui? Ara bé, formular-la per respondre-la. Per exemple, estem d’acord amb el pla Nexigen del Port de Barcelona, que busca electrificar dues terminals de contenidors, dues de ferris i la terminal de creuers? Què hem de reivindicar primer, la reducció de terminals o la seva electrificació? I m’avanço als nous debats: davant la proliferació de centres de dades per la irrupció de la intel·ligència artificial, l’ecologisme es pot preguntar quina és la computació socialment necessària? Entre la possibilitat d’una cirurgia remota i produir mems animats i personalitzats o el control biomètric securitari també hi ha diferències sensibles.
Si centrem l’esforç a prioritzar la reducció dràstica del consum d’energia primària, podem veure què hi ha després. Això sí, hem de restar obertes al fet que la resposta no sigui del tot la desitjada. Els projectes CLEVER per modelitzar la descarbonització a la UE donen com a resultat per a l’Estat espanyol que, fins i tot amb un 50% de reducció del consum energètic del 2020 al 2050, es necessitaria multiplicar per 8 la potència fotovoltaica. Avaluar críticament els detalls de cada estudi i incorporar reivindicacions que venen de lluny com la titularitat pública, la participació democràtica, la planificació… són el moll de l’os de la discussió sobre la transició. De tota manera, quan comencem a reivindicar una reconversió industrial pública que permeti fabricar panells fotovoltaics a Catalunya?
De vegades es confonen els objectius d’un moviment amb una estratègia d’incidència política o comunicativa
4. Els missatges centrats en restriccions personals
A l’últim, en aquest article hi llegeixo una crítica a l’ecologisme perquè guanyi l’hegemonia —en termes gramscians— i acaba per ridiculitzar, directament o de manera indirecta, el moviment. Sovint passa que, si impugnem el capitalisme i apostem pel decreixement (ecosocialista, ecofeminista, etc.), demanem coses que estan fora del nostre abast i que són salts epistemològics massa abruptes per a la població. Per contra, si fem visibles propostes de caràcter local o comunitari, estem capficats en allò micro i no fem un salt d’escala perquè és la nostra zona de confort. És veritat que existeixen aquestes limitacions macro i micro en el moviment ecologista, però crec que de vegades es confonen els objectius d’un moviment amb una estratègia d’incidència política o comunicativa, i això limita el seu abast emancipatori i la seva rauxa. Poso com a exemple les crítiques que s’han fet a Revoltes de la Terra. Certament, una fàbrica de components de bateries de cotxes elèctrics potser no és l’antagonista a la nostra lluita —ara bé, capital transnacional, quasi 70 milions de diners públics de suport, fàbrica de nova planta… tampoc no és el nostre model, no? Més enllà d’això, el més important és que, per primera vegada en molt de temps, i em costa recordar quan, 3.000 persones amb diversitat d’orientacions polítiques es van aplegar fora de qualsevol àrea metropolitana per passar a l’acció. Revolta Pagesa, Unió de Pagesos i els seus tractors també hi eren. Com es valora aquest fet? Trobo que és una fita prou important per avaluar-la amb profunditat.
Evidentment, encara queda molt per fer i coexisteixen diferents maneres de veure “per què l’ecologisme no és una alternativa creïble”. Com curar els vicis és un procés complex però possible, potser ens podem emmirallar en dos moviments socials referents com el feminisme i el de l’habitatge. Des del meu punt de vista, el seu l’èxit ha vingut més per la seva capacitat de desbordar que per trobar la justa mesura de les seves reivindicacions. Ho sabrem fer des de la pluralitat de veus, de col·lectius i de projectes que representa l’ecologisme?
