Crític Cerca
Opinió
Alfons Pérez

Alfons Pérez

Investigador i activista a l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG)

Tu què faries si tot s’enfonsés?

CRÍTIC publica en exclusiva un fragment del pròleg de la novel·la 'Tot era massa fràgil' (Pol·len Edicions), de Rubèn Suriñach

15/12/2022 | 06:00

La contaminació, ben visible, damunt de Barcelona / Foto: Alex R. F.

En Miqui viu a la Barcelona del 2025 i sobreviu a la del 2045. Sí, ambdues, i aquest és un punt destacable: la nova novel·la Tot era massa fràgil, de Rubèn Suriñach, transcorre en dues trames paral·leles.

La primera, l’any 2025, situa les vivències del protagonista en una Barcelona inserida en un context nacional i global en tensió per la crisi ambiental, climàtica i de recursos. El present és el de la Gran Acceleració i els seus efectes, una barreja d’advertències de l’IPCC (Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) i d’Antonio Turiel; però també l’esperança en l’articulació dels moviments socials i les seves propostes alternatives. Això sí, l’esdeveniment disruptiu que fa de palanca desencadenant –no puc fer espòiler– provoca que ecologistes, independentistes, llibertàries, gent de l’economia social, etc., intentin debatre una estratègia conjunta.

La Barcelona del 2045, en canvi, és una ciutat postcol·lapse, sufocant i decadent, on el control social assegura la vida de les elits i els seus privilegis. Les altres persones, la majoria, subsisteixen i malviuen. El futur està marcat pel “Gran Èxode Urbà” i per la “Gran Contracció”. El poder del Règim i de les GAFAM (grans tecnològiques), i la divisió de classes A, B i C, deixen poc espai per al Tercer Sistema i situen la Resistència, amb els seus blocs verds i lila, com el centre de la supervivència de la transformació social.

“Vaja, un altre relat negatiu!”, podeu pensar. “No hi ha esperança o no la sabem trobar!”. “Com ens agrada remenar els guions de Soylent Green, Mad Max i Black Mirror per presentar un futur que activa el nihilisme en el present!”.

La novel·la de Suriñach descriu un futur que no desitgem, però que potser ens toca viure

Doncs aquí rau un dels grans debats dels nostres temps que també és present en la novel·la: què ens fa pensar que podrem revertir a curt termini un procés, el del capitalisme industrial fòssil, que dura més de 200 anys? Amb les asimetries de poder que patim, podrem aturar les seves inèrcies i frenar l’emergència climàtica i l’esgotament dels recursos? És pitjor plantejar, com diu Richard Heinberg, un pessimisme útil i defensiu, que pren en consideració els escenaris de col·lapse i s’articula per fer-hi front? O un optimisme mortal que, sota el «tot anirà bé», ens subministra píndoles tranquil·litzants per quedar-nos assossegades mentre tot s’enfonsa? El text descriu un futur que no desitgem però potser ens toca viure. Un futur, val a dir, que és el dia a dia, ara mateix, de moltes persones que habiten aquest món que compartim. Un futur on, malgrat tot, hi ha vida i amor.

Deixeu-me estirar aquest fil perquè, sota el meu punt de vista, la vida i l’amor, el fet de viure i estimar, és una de les trames subjacents de l’obra de Suriñach. La recentment desapareguda bell hooks era una fervent defensora de la capacitat d’estimar dels homes alhora que reconeixia que ens calia una gimnàstica diària per exercir l’art d’estimar. Personalment, crec que la muntanya russa emocional d’en Miqui a la novel·la té aquest rerefons. Les àncores de la culpa del passat fan que només sobrevisqui. La pau momentània l’aconsegueix a través de psicotròpics pal·liatius. Però, en el moment menys esperat, allò en què havia deixat de creure li ofereix una oportunitat de redempció amb la vida i l’amor. Fins aquí us puc avançar.

Dit això, crec que val a dir que Rubèn Suriñach, hàbilment, posa al servei de l’obra la seva pròpia experiència personal en l’entramat dels moviments socials. El text està impregnat per aquesta solvència i aconsegueix que personatges com en Miqui, la Clara, l’Íñigo, en Fontàs, l’Edu, en Marc, la Louisse i d’altres puguin representar les polaritats i els diferencials d’opinió i acció que hi ha dins dels moviments. També aconsegueix la intensitat necessària perquè en les assemblees que s’hi descriuen et passin pel cos aquelles ganes d’aixecar la mà per dir-hi la teva, malgrat que se’t faci un nus a la gola. Les conseqüències d’allò que s’hi debat, ja ho llegireu, són extremament delicades. Alhora, l’obra és plena de referències a les tecnologies digitals com a eina de poder, a l’economia social i solidària, a l’àmbit urbà de Barcelona carrer a carrer però també a l’àmbit rural pam a pam, amb un grau de detall que només és traslladable al paper des d’una vivència personal.

A l’últim, no puc deixar d’explicar-vos una cosa ben personal. Quan vaig sentir que la novel·la s’emmarcava en el gènere del hopepunk, vaig pensar: “Arcadi, allà on siguis, guarda’t aquest oxímoron. No fotem, ara rebentarem la tradició punk del no future? Una mica fart de tant de postmo!”. Després de reposar-ho, de deixar que els crítics interns amb cresta es calmessin i de rellegir la novel·la, vaig dir-me, “és clar que sí! Aquest gènere és una sortida a la cadena perpètua del punk’s not dead però no future“.

Definitivament, em vaig il·luminar. Tot era massa fràgil ens diu que la fragilitat també es troba en el relat del futur que ens han induït a projectar. Que el futur no sigui com ens han explicat no vol dir que no sigui. Dependrà de les coses que fem, com les fem i amb qui les fem que tinguem una vida que mereixi ser viscuda. La novel·la, aleshores, ens pot inspirar. Això sí… per al 2025 queda certament poc.

[CRÍTIC publica en exclusiva un fragment del pròleg de la novel·la de Rubèn Suriñach Tot era massa fràgil, una distopia ‘hopepunk’ i alhora una història d’amor que té per escenari un paisatge social inquietant el 2025, amb l’agudització del conflicte social i la regressió democràtica de l’Estat; i 20 anys més tard, amb les conseqüències de l’escalfament global i l’escassetat energètica. El pròleg l’ha escrit Alfons Pérez.]

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies